El Blog d'Agustí Pons

Som Europa o som a Europa?

         No hi ha hagut ni  hi haurà, a Barcelona, manifestacions de protesta davant del consolat de Rússia. Els més vells de la tribu recordem què va passar durant la guerra de Vietnam: manifestacions, congressos internacionals per la pau, etcètera, que posaven el govern dels Estats Units a la picota. Vietnam  va ser l’escenari cruent de la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica i els vietnamites en van ser la víctima; una guerra, doncs, inseparable del litigi ideològic d’aquells anys i també inseparable de les lògiques ànsies dels països colonitzats d’emancipar-se dels països colonitzadors. Quan es produïa alguna discussió sobre aquest tema, Maria Aurèlia Capmany recordava sovint que Ho Chi Minh era, per sobre de tot, un nacionalista.

No hi haurà manifestacions davant del consolat rus per diverses raons. En primer lloc, perquè s’ha acabat la Guerra Freda i, per tant, ara no hi haurà  cap Estat que les atiï.  Però, en segon lloc, perquè aquella creença que nosaltres –vull dir els ciutadans de Catalunya i d’Espanya— érem Europa s’ha diluït.  Ara no som Europa, sinó que som a Europa que és una cosa molt diferent. Quan érem joves, molts de nosaltres volíem ser Europa; és a dir, volíem viure en un règim de llibertats democràtiques fruit d’una evolució històrica que s’havia produït a Europa i no en cap altra banda del món. Em refereixo a l’evolució ideològica, social i política que va portar de la Il·lustració a la Revolució Francesa i que va culminar amb la Declaració de Drets de l’Home  –la dona, sí, va continuar marginada—i amb l’establiment d’un sistema de separació de poders, d’igualtat davant de llei, de democràcia parlamentaria, de llibertat de reunió i expressió; un sistema que, per dir-ho  amb les conegudes paraules de Churchill, és el  menys dolent de tots els que ha inventat la humanitat per organitzar-se. I en aquesta Europa hi poso, naturalment, els Estats Units  perquè la Constitució nord-americana, i els drets i deures que consagra, són  fruit directes de la Il·lustració i la maçoneria dos diguem-ne fenòmens absolutament entrellaçats.

Els disbarats que els europeus hem comès malgrat disposar d’un marc legal teòricament immillorable ens hauria de protegir davant de qualsevol temptació  de superioritat. Però si mirem al nostre voltant veurem que l’alternativa als valors que ha engendrat Europa son força pitjors. Només  cal pensar en l’organització teocràtica en què viuen la majoria de països àrabs; en les guerres de religió que encara sacsegen molts territoris; o en les dictadures parasitàries que impedeixen l’avenç social  de tantes nacions.  Una de les situacions més paradoxals és que les persones i els grups socials més inquiets d’aquestes societats aspiren a construir un model com el que tenim els països europeus.  Però sembla que cada cop més ciutadans d’aquests països europeus abominen d’aquests valors i, en major o menor mesura, no se’ls senten seus.

És cert que tots els ciutadans del món que es veuen obligats a fugir dels seus països mereixen la nostra solidaritat. Això no hauria de voler dir, però, que Europa pogués donar via lliure d’entrada a tots ells. Aquest és, com tots, un tema més complex del que sembla a primera vista. Però la diferència, si som Europa i no si som a Europa, es que Ucraïna és casa nostra. I ho és perquè ha estat atacada per haver volgut adoptar els principis polítics que, a nosaltres, els europeus, ens han anat tant bé.  Territorialment, històricament i culturalment, Ucraïna és Europa i si nosaltres també ho som no podem  abandonar-la. Això no treu que la Unió Europea i els Estats Units hagin actuat amb  millor o pitjor encert a l’hora de parlar amb Rússia sobre aquesta qüestió. Però fins i tot en el cas que la seva actitud hagués estat del tot maldestra –cosa, a més, que no és certa— res no justificaria l’agressió militar que ha endegat Putin.  He llegit a Vilaweb un text que reprodueix algunes de les reflexions del campió mundial d’escacs Garrri Kaspàrov, tenaç opositor a la dictadura de Putin. “La invasió d’Ucraïna per part de Putin –diu l’escaquista— no és més tolerable si penses que Putin es va sentir amenaçat per l’expansió de l’OTAN. Dir als ucraïnesos que van provocar Putin quan el van rebutjar i van avançar cap a Europa és com dir-li a una dona assetjada que hauria de portar les faldilles més llargues. No perdis de vista qui és el delinqüent i qui és la víctima”.

D’altra banda, la crítica, explícita o implícita, als valors europeus fa més fàcil la decisió de no defensar-los.  Som tan perfectes que si no és per arribar a una societat utòpica –i ja hem vist com han acabat els intents— no ens hi posem. Per a mi, aquest és un dels símptomes més evidents de la decadència intel·lectual d’Europa. En el benentès que en el cas concret que ens ocupa la reacció de l’anomenada societat civil ha estat força més franca i generosa que la de la classe dirigent.  Creuar en cotxe, o en  autocaravana, mitja Europa  per anar a buscar ucraïnesos fugitius a la frontera de Polònia pot resultar més o menys eficaç però constitueix un argument irrefutable que el sentiment d’Europa com a casa comuna existeix.

         I una última reflexió. Per a alguns dels qui ens hem mogut, si més no en el moment de dipositar el vot, al voltant del catalanisme centrista la manca de decisió  dels dirigents actuals de Junts per Catalunya en la defensa dels drets d’Ucraïna constitueix una altra mostra de la desorientació que sembla presidir moltes de les seves actuacions.  En aquest i altres temes el seu discurs, si és que el tenen, ha quedat  esborrat.  Recorden aquella manifestació de protesta pels bombardejos dels serbo-bosnians contra Sarajevo? Crec que és de la poques vegades  en les quals Jordi Pujol i Pasqual Maragall van manifestar-se l’un al costat de l’altre. Però d’això, és clar, ja fa molt temps.