15
jul

1914: una història actual

          La historiadora Margaret MacMillan va començar la casa al revés. Primer, va publicar un exhaustiu treball (605 pàgines de text) sobre la conferencia de París que va pretendre reorganitzar el món després de la I Guerra Mundial; i ara, ha publicat 1914. De la paz de la guerra (759 pàgines) on explica els precedents d’aquell conflicte i les causes immediates, i no tan immediates, que el van provocar. El resultat és esplèndid perquè, desencotillats dels marcs ideològics, pretesament científics, als quals s’havien de sotmetre, els historiadors tenen camp lliure per córrer. És a dir, camp lliure per no limitar-se a una recopilació i enumeració de dades sinó per plantejar hipòtesis, reconèixer dubtes, entrar en el terreny de la sociologia i, també, en el de la psicologia,. etcètera. O sigui, per no ometre cap episodi, cap detall capaç d’ajudar el lector a una millor comprensió del període estudiat. En aquest cas, els anys que van del 1900 al 1914.

            Hi ha, evidentment, unes causes materials que expliquen el camí, que ningú no va saber deturar, cap a la guerra. Són les causes més conegudes, per dir-ho així, perquè els historiadors marxistes les han repetides fins a la sacietat. l’imparable creixement econòmic d’Alemanya després d’haver-se constituït com a nació el 1870; un creixement que exigia més territoris i més mercats. (Però Mac Millan demostra que els mercats ja els tenia i que li hauria estat molt més fàcil ampliar-los des de la pau). O el revengisme de França, que volia de totes totes recuperar l’Alsàcia i la Lorena, perdudes en la guerra franco-prusiana. (Però Mac Millan adverteix que, més enllà de la retòrica oficial, alguns dels més destacats polítics francesos, com Poincaré, no estaven disposats anar a la guerra per aquests dos territoris). I al costat de les causes materials, o històriques, del tot o força explícites, n’hi ha d’altres, de més amagades, i que els governs europeus no van saber canalitzar perquè es tractava de fenòmens nous. Mac Millan es fixa en el pes cada cop més decisiu de l’opinió pública en la presa de decisions dels governs de les principals potències europees. Amb una població altament alfabetitzada, amb uns mitjans de comunicació escrits capaços d’influir de manera molt activa en la vida política del país –recordem el J’accuse de Zola–, els governs ja no podien fer i desfer sense donar pràcticament explicacions –o donant-les als restringits parlaments—com havien fet al llarg del segle XIX.   I una part significativa de l’opinió pública, especialment la de França i Alemanya, havia assumit un nacionalisme bel·ligerant. Mac Millan recorda que eren els obrers de París els qui cantaven cançons antialemanyes. Recorda també Mac Millan l’episodi prou conegut de la Internacional obrera: malgrat els esforços de Jaurès i uns altres pocs líders, aquesta organització, en els mesos anteriors al conflicte, va ser incapaç de presentar un front comú contra la guerra El nacionalisme inflamat o excloent no era un invent de la burgesia –o no era només un invent de la burgesia–. Mac Millan ens explica que alguns dels capitalistes i empresaris europeus més lúcids van fer tots els possibles per impedir la guerra, perquè n’intuïen les conseqüències per al conjunt d’Europa.

            La I Guerra Mundial no va ser inevitable. Aquesta és una de les conclusions més importants que es desprenen del llibre de Mac Millan. “Siempre hay otras opciones” sentencia l’historiadora en l’ultima frase de la seva obra. I, abans, havia dit: “Y si quisieramos señalar culpas desde nuestra perspectiva del siglo XXI, podríamos acusar de dos cosas a quienes llevaron a Europa a la guerra. Primero, de falta de imaginación para ver cuán destructivo sería un conflicto semejante; y segundo, de falta de valor para enfrentarse a quienes decían que no quedaba otra opción que ir a la guerra”.

            Els qui deien que no quedava altra opció que la guerra eren, fonamentalment, els dirigents militars d’Alemanya i de l’Imperi austrohongarès. El programa alemany de construcció d’una flota de guerra capaç de competir amb la Gran Bretanya va acabar per encendre totes les alarmes dels polítics i l’opinió pública de Londres. Els plans militars dels caps de l’Estat Major alemany no eren en absolut defensius sinó que postulaven un doble front de guerra –amb França i amb Rússia— i havien previst tots els detalls de la mobilització. L’emperador Guillem II d’Alemanya atiava aquesta política i, a la vegada, les ganes d’escarmentar la naixent nació sèrbia constituïa una obsessió per als dirigents militars de l’Imperi austrohongarès. .

            L’assassinat del príncep hereu Francesc Ferran, i de la seva esposa, es va produir a Sarajevo el dia 28 de juny de 1914. Però fins al 4 d’agost no van començar les hostilitats generals. En aquest lapse de cinc setmanes, els dirigents politics europeus van ser incapaços de deturar la maquinària bèl·lica que els militars havien preparat durant els anys i els mesos anteriors. L’estament militar, sobretot el d’Alemanya i Àustria-Hongria, havia anat actuant amb una autonomia total, com si els plans militars no haguessin d’estar subjectes a l’autoritat política. Constituïa una mena de dogma que els politics no hi entenien, en temes militars, de manera que ordres tan decisives com la de mobilització general van ser preses en funció més de les necessitats militars que dels interessos polítics.

            Europa no està, en absolut, com a les vigiles de la gran hecatombe. Però l’èmfasi que Mac Millan posa en aquesta preponderància dels militars enfront dels polítics m’ha fet pensar en la preponderància que en l’Europa d’avui tenen els economistes en la presa de decisions. No pot ser que les decisions del president del Banc Central Europeu tinguin més rellevància que les que prenen la majoria de polítics europeus. . L’actual crisi europea és, fonamentalment, econòmica però la solució només pot venir per la via de la política. Els politics europeus han d’escoltar els economistes però ells són i han d’aparèixer, davant l’opinió pública, com les persones realment rellevants a l’hora de prendre decisions que afecten la vida quotidiana dels ciutadans que governen. Vull pensar que la historiadora Mac Millan estaria d’acord amb aquest paral·lelisme.