El Blog d'Agustí Pons

Un nit al Grec en l’homenatge a Pau Riba

Vaig treure les entrades amb més de trenta dies d’antelació però així i tot em va tocar la penúltima fila de l’amfiteatre del Grec. A dos quarts de deu ja estava ocupant el meu seient el qual, gràcies a la llunyania de l’escenari, em permetia una visió força àmplia de la mena de públic que anava omplint l’espai. No feia cara de ser un públic fervorosament trencador –com el de 1969 i 1970, quan es va gravar Dioptria– sinó més aviat un públic intel·lectualment acomodat, madur en edat i experiència. Però que, en bona part, provenia d’aquelles famílies conservadores i repressives que Pau Riba ataca a Dioptria “d’una manera frontal” i que la meva generació vam, en bona part, tombar.

No escriuré la crònica del concert. No tinc prou coneixements musicals per fer-ho. Per exemple, era la primera vegada que escoltava en directe De Mortimers i altres grups i cantants ara a la cresta de l’onada. Com és fàcil d’entendre –després d’haver passat un any i mig furgant en la seva vida i obra– tenia un interès especial en veure l’actuació de l’Oriol Tramvia. Per desgràcia va ser molt curta. Va recitar un text que no crec que arribés al minut de durada. Tampoc la participació d’en Sisa va quedar prou subratllada. D’entre els veterans només l’actuació de Maria del Mar Bonet va tenir la configuració i l’espai que, al meu entendre, li corresponia.

Vaig “descobrir” Pau Riba quan va publicar “Taxista”, crec l’any 1967. Jo en tenia vint. “Taxista” de Pau Riba; i “L’home dibuixat” de Jaume Sisa. Trencaven motllos com molts ho estàvem intentant fer en la nostra visió del món i de la vida. Sé que la frase m’ha quedat presumptuosa però és veritat. Vam trencar motllos pel que fa a la religió, la família, la sexualitat, la vida en parella. “Res del que facis cap enfora no canviarà si la teva llar no és un santuari”. Ho va escriure Thimothy Leary, el divulgador de l’ LSD, la via ràpida per accedir a la geografia de l’inconscient. L’LSD està present en l’obra de Pau Riba. Ho explica quan parla de “Dioptria”, de “Jo, la donya i el gripau” i de les seves estades a Formentera. Ell és el literat; Toti Soler, el músic. Les metàfores que usa Pau Riba en bona part de les seves cançons son les pròpies d’un gran poeta. Dimarts, al vespre, ens van tornar a sacsejar. “Ha plogut sobre el meu cap/i ha crescut herba molt fresca” o “Buscava una ànima dintre teu/ i això era com buscar/papallones blanques damunt la neu”.

Sota l’ombra abassegadora del seu avi, Pau Riba, decidit a no renunciar a ser poeta, primer va renegar públicament d’aquella herència intel·lectual i, després, ja consolidada la seva personalitat artística, s’hi va acostar, i els va musicar –a ell, i a l’àvia Clementina Arderiu—. La nit del Grec va quedar clar que la capacitat creadora del poeta Pau Riba és de les més potents entre la seva generació. I, de cop a i volta, quan a la sortida del concert m’assec a les cadires del bar a la fresca per comentar la vetllada amb família i amics, m’imagino que algun professor universitari s’ha dedicat a situar l’obra de Pau Riba dins el cànon literari català i que tots ara estem celebrant la publicació que n’ha resultat. Falten pocs minuts per a la una de la matinada i un dels responsables del bar ens indica, sense gaires miraments, que hauríem de marxar. Ha estat el bonic somni d’una nit d’estiu.

El retorn de Frederica Montseny i una cançó de La Trinca

El dia 27 d’abril del 1977 un Dodge amb matrícula espanyola circulava per la carretera que unia Tolosa de Llenguadoc amb Barcelona. A dins hi viatjava Frederica Montseny; la seva inseparable companya –i diguem-ne secretària– Maria; els dos responsables de l’editorial Galba i jo. Era el primer viatge que la dirigent anarquista feia a Catalunya després de la guerra civil i l’objectiu més directe era la presentació de dos llibres: Cent dies en la vida d’una dona, escrit per ella, i que fa referència a les seves primeres setmanes d’exili a França; i Converses amb Frederica Montseny, escrit per mi i amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany. Ens seguia un altre cotxe amb un parell de militants anarquistes que s’havien presentat la nit anterior a casa de la Montseny i d’en Germinal Esgleas amb l’exigència d’acompanyar-la en aquest viatge. Ella havia marxat a l’exili sota l’empara del moviment llibertari i sota la mateixa protecció havia de tornar. No es pot dir que dins del Dodge hi hagués tensió; però sí una preocupació latent. No ho havia dit a ningú, però jo pel meu compte havia anat al govern civil de Barcelona per informar del viatge. Com que estava convençut que la policia espanyola se n’hauria assabentat igualment em va semblar que era millor comunicar-ho de manera explícita per evitar qualsevol incident desagradable. Si per desgràcia passés alguna cosa, el govern civil n’hauria estat, en certa manera, responsable

Feia pocs mesos que havia sortir el disc Opus 10 que incloïa la majoria de cançons que La Trinca havia presentat durant els seus recitals al Teatre Tívoli de Barcelona, el març del 1976, i que havien obtingut un èxit clamorós. Aquell mes de març encara manava Arias Navarro; quan el disc va sortir el president del govern espanyol era Adolfo Suárez i la reforma política ja havia començat. La Montseny no semblava tenir una idea gaire precisa del que estava passant a Barcelona i al conjunt d’Espanya. Però no feia cara de creure’s que la democràcia que es pretenia recuperar anés de veritat. Sobre aquest punt dins del cotxe no es produïa una discussió apassionada sinó un tempteig d’opinions on ningú volia arriscar una afirmació massa contundent. Estaven canviant realment les coses? Algú va dir que ja es podia parlar en públic dels feixistes però la Montseny seguia incrèdula. Un dels dos responsables de Galba –lamento haver oblidat els seus noms– duia un casset amb les cançons de La Trinca. I quan els trincaires van entonar La faixa i va arribar l’estrofa que deia: “Continuant la reunió/es llegeix una “octavilla”/que en contra de la cotilla/ha llençat l’oposició./On hi ha escrit: “Companys la faixa/ens oprimeix i ens domina, cal cremar totes les faixes/ i els faixistes de propina” no diré que el rostre de la Montseny es mostrés emocionat però sí que va expressar una considerable i positiva sorpresa. Quedava aclarit: les coses, a Espanya, començaven a canviar. (I tot, penso ara entre parèntesi, gràcies a la vocal neutra).

Des d’aquest moment, el viatge es va fer més alegre, més desinhibit fins i tot amb una petita topada, sense conseqüències, amb el cotxe del davant. La Montseny ocupava l’anomenat seient de la mort –o sigui el del costat del conductor– i en va fer broma. A l’arribar a la frontera els dos cotxes van ser aturats per la policia: “Todos fuera menos la señora” se’ns va ordenar amb un llenguatge sec però educat. Era l’evidència que sabien de qui es tractava. Des de la frontera fins a Barcelona vam ser discretament seguits per un cotxe de la policia. Però aquesta és una altra història que va acabar bé.

He volgut escriure aquestes ratlles en homenatge a Toni Cruz, el trincaire que acaba de morir. La Trinca ens va fer riure però també ens va ajudar a dinamitar l’Antic Règim. Gràcies.

“Ni Juan Carlos ni Sofía: Oriol Tramvia”

L’Oriol Tramvia és el meu germà –un dels meus germans; el més petit–. Durant uns quants anys molts no s’ho creien perquè ell –diguem-ho així– jugava la carta de l’apocalíptic; i jo, diguem-ho també així, la d’integrat. La realitat era molt més matisada però ja sabem que els matisos –i les contradiccions– mereixen un esforç suplementari que molt sovint no volem, no podem o no sabem fer. El cas és que jo m’he passat un any i mig redactant la biografia de l’Oriol i el resultat és el llibre Ni Juan Carlos ni Sofía: Oriol Tramvia que el dimecres 2 de juliol va ser presentat a la llibreria Documenta de Barcelona. El llibre pot interessar a aquelles persones que, més enllà de l’interès que puguin sentir per l’obra de l’Oriol, es preguntin com un adolescent nascut i educat en una família catòlica, apostòlica, romana i catalanista com era la nostra, aconsegueix fer una entrada de cavall sicilià al mon de la música en català amb la cançó Bèstia, escrita sota la influència de l’LSD. Això passava als Canet Rock del 1975 i 1976. Des d’aleshores, ha plogut molt i l’Oriol no ha parat ni un moment. En el llibre no només hi trobareu les seves cançons sinó també les seves amistats: des de Pau Riba, Jaume Sisa i Rafael Moll fins a Christa Leem, la Fura dels Baus i els grans directors de teatre i cinema que l’han dirigit: Ricard Salvat, Ventura Pons, Mario Gas, Jérôme Savary…

El presentador de l’acte, Joan Ramon Guzmán, amic des dels primers temps de Zeleste i que ara li fa de productor, em pregunta com és que em vaig decidir a escriure la biografia de l’Oriol. Li explico que arran del llibre que vaig publicar sobre la vida de Bàrbara, la minyona de casa, l’Assumpció Maresma em va fer una entrevista per Vilaweb i jo vaig dir: “La Catalunya d’avui l’han fet les Bàrbares i els Esprius”. Aquest titular resumia la meva passió per les històries personals i expressava el meu convenciment que en el nostre país –com diu Quico Pi de la Serra a la cançó “Inventari”– tenim de tot. En Joan Ramon també em pregunta amb quina dificultat principal m’he topat a l’hora de posar-me a escriure. “Amb la falta de distància entre el meu germà, biografiat, i el biògraf, que sóc jo”. ¿Com ho havia de fer per narrar la duresa d’algunes situacions i esdeveniments familiars que involucraven no només l’Oriol sinó el meu pare, la meva mare i altres membres de la meva família? L’Oriol va formar part d’una comuna lisèrgica, va ser detingut quatre vegades, va tenir moltes dificultats per guanyar-se la vida –per dir-ho d’una manera elegant– i les relacions amb els meus pares, i especialment amb la meva mare, van ser extraordinàriament tibants durant llargs períodes. Però si jo no explicava tot això, ¿com podia fer entendre la càrrega corrosiva de “Bèstia” i altres cançons i pronunciaments de l’Oriol? El biògraf no es deu a la família del biografiat –encara que, en aquest cas, sigui el seu germà– ni a l’Acadèmia o a l’editorial que el publica. Es deu al lector que paga 20 euros per tenir la màxima informació fidedigna possible sobre el personatge biografiat. La solució ha estat parlar de l’Oriol, i de la seva família, que és la meva, en tercera persona, de la forma més allunyada possible. Un breu text, a l’inici i al final del llibre, escrit en cursiva i en segona persona, explica als lectors aquesta relació.

En les nostres desmemòries, el senyor Freud hi sucaria pa. L’Oriol, en una de les respostes a les preguntes del moderador, se’n vanta. També es vanta d’haver votat a favor de la permanència d’Espanya a la OTAN. El lector trobarà en el llibre una justificació –molt enraonada, al meu entendre— d’aquest gest perquè una de les millors virtuts de l’Oriol és la seva capacitat per pensar i actuar al marge dels discursos dominants. I no deixa de ser un sentimental. En el llibre recorda amb gran afecte el seu pas pels llobatons i la seva akela Eulàlia Costa. No s’havien tornat a veure des d’aleshores. Ho van fer minuts abans de començar aquest acte de presentació, d’una forma discreta però emocionada. Moltes gràcies a tots als que vau venir a fer-nos companyia. L’Oriol i jo vam retrobar velles coneixences i amistats i es van exhaurir tots els exemplars que la llibreria tenia disponibles. Bon auguri.