Vaig començar a llegir en Lluís Permanyer a la revista Destino–“el Destino” que en dèiem a casa– que el meu pare comprava cada setmana. Mai no em perdia el “Qüestionari Proust”. Moltes vegades hi sortien personatges amb nom estranger dels quals no en sabia res o ben poca cosa. En altres ocasions els entrevistats eren gent del país més o menys coneguda. Jo em fixava no només en el significat de les respostes sinó també en el seu compromís ideològic. “Quin fet militar admira més?” era una de les preguntes. Els més agosarats responien “Cap” i a nosaltres, encara adolescents, el cor ens feia un salt perquè això de llegir entre ratlles era una habilitat que estàvem aprenent a marxes forçades.
Molts anys més tard la figura d’en Nèstor Luján ens va tornar a connectar. Tot i la diferència d’edat –es portaven més de quinze anys– ells dos van ser amics i confidents. Per això, quan vaig decidir-me a escriure la biografia d’en Nèstor, en Permanyer va ser una de les primeres persones a entrevistar. Fins aleshores l’havia seguit de lluny, llegint-lo, però no hi havia tingut un tracte personal. El veia com allò que abans en deien un senyor de Barcelona, una mica ampul·lós i estirat, amb uns bigotis entre lleonins i dalinians, i un cert aire majestuós potser perquè els homes alts semblen passejar-se pel món amb una inapel·lable sensació de seguretat. A la pràctica va resultar que era un home savi, sí, però apassionat per les coses que veia i descrivia, tal com semblava ser norma de l’ofici de periodista, sinó que ell posava, sobre la passió, una capa d’elegància que feia menys feridores les afirmacions més rotundes. I, a la vegada, vaig poder constatar que algunes de les millors entrevistes a Nèstor Luján, van ser les que en Permanyer va publicar a La Vanguardia, i que recullo en l’esmentada biografia. Quan el 2022 l’ajuntament de Mataró va organitzar una exposició sobre Nèstor Luján amb motiu del centenari del seu naixement —i jo en vaig ser el comissari— en Permanyer va ser un dels convidats a parlar del seu amic. No puc estar-me de consignar, encara que sigui apartar-me de l’àmbit estrictament necrològic de l’article, que la bona sintonia entre Permanyer i Luján va engendrar una de les frases més definitòries sobre com entenien la vida Pla i Sagarra; una frase que expressa uns estils de vida, i una visió del món, totalment oposats. “La veritat és que Sagarra –diu Nèstor en una conversa que Permanyer reprodueix en el llibre Sagarra, vist pels seus íntims-– era massa intel·ligent per a perdre el temps odiant, odiant Riba o Pla; li interessava més explicar com era una becada i, si podia ser, menjar-se-la”.
Els llibres i els articles d’en Lluís Permanyer han permès als seus lectors trobar ple sentit a moltes de les peculiaritats urbanístiques de la ciutat de Barcelona amb les quals havíem conviscut anys i panys sense acabar-hi de trobar el seu sentit més autèntic. Posaré un exemple que em va tocar molt de prop. La família de la meva mare vivia al carrer Ferran-Avinyó. Fins que no vaig llegir un article de Permanyer no em vaig adonar d’una de les singularitats d’aquesta via. “L’arquitecte Mas i Vila, el creador, –escriu Permanyer en el llibre Barcelona, àlbum de fotos— malgrat que l’amplada del carrer fos tan generosa per a l’època, va resoldre no plantar-hi arbres ni fanals: res no havia de distreure ni obstaculitzar la contemplació dels aparadors, pensats per fer picar els passants irremeiablement”. Entre aquests aparadors, hi havia el de la loteria situada a tocar del carrer Avinyó, que va ser també estanc fins al 1939 i que després de la guerra civil la família de la meva mare va poder mantenir amb penes i treballs encara que les meves ties no figuressin com a vídues de “caídos por Dios y por España”.
Aquests dies he llegit que Lluís Permanyer ha deixat escrits uns vuitanta llibres; cronista de Barcelona amb un coneixement minuciós, positivament obsessiu, de la ciutat. Però també treballs i biografies sobre els seus amics pintors: Joan Miró, Antoni Clavé, Antoni Tàpies… Tots aquests volums els ha escrit a la manera dels grans periodistes del segle XX; amb l’agilitat estilística dels autors que saben fer-se llegir i el rigor dels historiadors que no es deixen ni una coma per explicar. He escrit periodisme del segle XX. No voldria pensar que la mort de Lluís Permanyer és un símbol de la mort d’una manera d’entendre el periodisme.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Em vaig fer amic de l’Enric Canals quan ell havia deixat TV3 i jo el diari Avui. Vam congeniar de seguida a través, sobretot, de les nostres converses sobre personatges i situacions de la guerra civil i la postguerra espanyola sobre els quals ell n’estava fent documentals i llibres. Aquesta amistat no era simètrica: jo l’admirava profundament perquè fa anys que em sento especialment proper a les persones que no dubten en assumir responsabilitats públiques en contrast amb aquelles que, des de la perifèria, o des de la comoditat d’una càtedra o d’un determinat estatus polític, econòmic i social es dediquen a exaltar els valors de la puresa.
Tatxo Benet, en l’acte d’acomiadament al Tanatori de Sant Gervasi, va recordar uns versos de Salvat-Papasseit que va dir que agradaven especialment a l’Enric: “Fem l’escamot dels qui mai no reculen/i sols un bes els pot fer presoners,/fem l’escamot dels qui trenquen les reixes/i no els fa caure sinó un altre bes”. Trencar les reixes: transformar la realitat d’una manera palpable, quasi física; Malraux convertint la cultura en un dret tan generalitzat com l’educació o la sanitat mentre Sartre s’esgargamellava intentant trobar una idea salvífica per al conjunt de la humanitat. TV3 s’ha convertit, malgrat la situació en què ara es troba, en una de les mostres més inqüestionables d’allò que n’hem vingut a dir estructures d’Estat. I això ha estat possible gràcies a la voluntat política de Jordi Pujol, de Lluís Prenafeta i a la visió que van tenir i posar a la pràctica Joan Granados, Enric Canals i la resta de professionals que la van posar en marxa. TV3 va ser possible gràcies a la determinació i a l’audàcia d’unes quantes persones que van voler jugar a primera divisió. Com en el camp literari –de Ramon Llull a Quim Monzó– o en el del Barça: plenament competitius a nivell internacional. D’aquí, l’obsessió per uns informatius que aconseguissin enganxar el telespectador –no sé si s’han explicat amb prou detall les traves que hi anava posant el govern central– i Dallas. Els catalans ens sentíem orgullosos d’aquesta televisió que ens feia pujar l’autoestima i aprofundia el nostre sentiment de pertinença a una comunitat diferenciada.
La meva admiració cap a l’Enric Canals també estava motivada per la seva negativa a no defensar res, en el pla de les idees i del comportament, que ell no fos capaç de dur a la pràctica. Això el situava lluny del pensament progressista dominant; aquell, per exemple, que predicava amb vehemència l’escola pública però portava els fills a la privada; o que defensava per als països del Tercer Mon solucions polítiques que a Catalunya, i a la resta de l’Estat, ells mateixos havien deixat definitivament enrere. Però l’Enric Canals era valent, decidit i estava avesat a nedar contra-corrent.
Estic orgullós de poder dir que el meu llibre Catòlics, comunistes i cia, publicat l’any passat, li va agradar molt. L’havia llegit amb fruïció i quan ens vèiem afegia nous exemples a la impostura ideològica que jo hi denunciava. Fa relativament pocs mesos ens vam trobar pel carrer. Acabava de morir-se l’Àlex Susanna i ell em va dir que patia del mateix mal però que, afortunadament, els metges l’havien diagnosticat a temps. Vam quedar que un dia dinaríem junts. Aquest dinar no ha arribat. Com passa amb els amics i mestres que et deixen petjada de veritat –en el meu cas, Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany, Josep Termes, Alexis Eudald Solà…– han marxat quan jo estava convençut que teníem un dinar pendent on ens explicaríem moltes de les coses que ens quedaven per parlar.
“Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:/el primer bes que se’ns doni als primers”. Gràcies, Enric. Has ajudat decisivament a fer un país que valgués la pena.
El maig del 2014 vaig poder complir el desig de visitar el Machu Picchu. Me n’havia enamorat feia molts anys, quan era adolescent i havia descobert aquesta inquietant arquitectura en alguna de les enciclopèdies o revistes que remenava. Però per a un nen nascut el 1947 anar al Machu Pichu no resultava gaire fàcil i em va tocar esperar uns quants anys. Quan ho vaig poder fer en vaig sortir amb més preguntes que respostes. Per això, el dia que Éric Vuillard va publicar Conquistadores vaig comprar el llibre i el vaig llegir amb fruïció. I aquest mes d’octubre, poc abans del dia 12, vaig veure que acabava d’aparèixer una biografia fiable de Colón. També la vaig comprar.
Colón, el converso que cambió el mundo és la biografia de Cristóbal Colón, escrita per Esteban Mira Caballos, un dels estudiosos més destacats d’aquella època i els seus personatges. Està editat per Crítica, garantia no diré d’imparcialitat — perquè aquest és un terme subjectiu– però sí de rigor. Mira Caballos escriu molt bé amb aquella barreja d’erudició i claredat expositiva que caracteritzen bona part dels llibres dels historiadors anglosaxons. És fàcil, per tant, que el lector hi quedi atrapat. Cristóbal Colón ens és presentat com un mariner genovès, de mare conversa –és a dir, de família jueva– que va començar com a grumet i va acabar com a almirall; que va comptar amb la protecció, legal i pecuniària, de la reina Isabel; i que va estar convençut, fins a la seva mort, d’haver descobert Àsia i no Amèrica per més que el seu amic Américo Vespucio l’intentés convèncer que es tractava d’un nou continent. És un llibre ponderat que no amaga cap de les múltiples polèmiques que envolten, encara ara, tant la biografia de Colón com les motivacions i conseqüències del seu viatge. Per a mi, el més interessant és la manera com l’autor de la biografia ens va perfilant la personalitat del biografiat: mariner competent, fet a si mateix, insaciable pel que fa a l’adquisició de coneixements nàutics, amb una ambició extrema que mai no defalleix, espiritualment i intel·lectualment a mig camí entre l’Edat Mitjana que va quedant enrere i l’Edat Moderna que ell ajuda a precipitar.
Colón i els seus arriben a les costes de l’actual República Dominicana la nit de l’11 al 12 d’octubre del 1492. Trenta anys després, Pizarro i el seu exèrcit creuen els Andes a la recerca d’or. El comportament d’aquesta tropa constitueix un dels arguments més irrebatibles de l’anomenada “llegenda negra”. En anteriors llibres seus, Éric Vuillard s’havia ocupat, amb gran èxit de crítica i de públic, d’altres episodis històrics com ara la relació de Hitler amb els principals industrials alemanys a L’ordre del dia o la presa de La Bastilla a 14 de julio. En tot aquests casos, Vuillard no omple el text de dades i dates sinó que agafa la història i la transforma en una narració impecable. A Conquistadores, la brutalitat de l’expedició de Pizarro al territori inca ens recorda la que plasma Conrad a El cor de les tenebres. L’obsessió dels expedicionaris és trobar or i apropiar-se’n i ho aconsegueixen a través de l’exercici sistemàtic de la violència i en nom d’una religió els representants de la qual donen cobertura ètica a aquest procediment. Algunes escenes, com les de l’execució del líder Atahualpa, resulten d’una crueltat corprenedora. Pizarro, com se sap, va acabar assassinat al seu palau de Lima el 1541 per un grup de seguidors de Diego de Almagro, que havia estat el seu soci principal en la guerra contra els inques, i al qual ell havia fet decapitar a Cuzco tres anys abans. Per cert, que Gonzalo, el germà petit de Francisco Pizarro, va acabar també decapitat el 1548 després d’haver-se enfrontat a les mesures conciliadores del virrei nomenat per Carles V.
En un dels llocs més visibles de la catedral de Cuzco ha estat exposada, durant molts anys, la Cruz de la Victoria portada al segle XVI des d’Espanya per recordar la derrota dels inques. No sé si encara hi és. Aquell diumenge del 2014 jo havia quedat fascinat per la grandiositat de la Plaça d’Armes i per la inacabable desfilada d’escolars, uniformats, que em van fer pensar en les processons que diuen que els inques feien allà mateix quan havien d’enterrar algun mort il·lustre. Els tambors marcaven el pas i el seu so retrunyia per tota la plaça i ens creava als espectadors un desassossec imperceptible però real.
No sé si, en general, els regidors i les regidores que componen l’actual cartipàs de l’ajuntament de Barcelona son conscients de l’estat en què es troba la ciutat. La recent compareixença pública de Janet Sanz, una de les màximes impulsores, sinó la màxima, de les modificacions urbanístiques que ha experimentat Barcelona en aquests darrers anys, m’ha mogut a aquesta reflexió. Per comunicar la seva decisió d’abandonar l’ajuntament ha convocat els periodistes a la cruïlla dels carrers Borrell i Consell de Cent, dins del perímetre de la super-illa més representativa que ha promogut. Aquesta intervenció municipal a l’Eixample barceloní ha estat objecte de reprovació per part dels tribunals de justícia però no sembla que la condemna, ni els arguments que la justifiquen, hagi afectat gaire –si més no, públicament– la percepció de Janet Sanz sobre la idoneïtat de les obres. Tampoc no sé si som molts, o pocs, els ciutadans que tenim la impressió que Barcelona necessitava una sacsejada enèrgica que, deixat definitivament enrere l’èxit urbanístic dels Jocs Olímpics, encarés de forma sòlida els problemes més aguts que ara té plantejats: l’habitatge, la mobilitat, l’excés de turisme, la pressió migratòria, l’ofec burocràtic del ciutadà en les seves relacions amb l’Administració municipal.
Però durant els mandats d’Ada Colau ha fet la impressió que els barcelonins estàvem en mans d’uns polítics poc preparats per a la profunditat i extensió dels canvis que calien. I que la seva inexperiència i, perquè no dir-ho?, la seva incompetència tècnica, la tapaven amb arguments ideològics que servien per menysprear les crítiques i no haver de discutir-les. Vaig tenir ocasió de conèixer en un dinar i una llarga sobretaula l’arquitecte Josep Acebillo, màxim responsable de l’urbanisme a l’ajuntament de Barcelona, al costat d’Oriol Bohigas, durant tota l’etapa olímpica i no em va semblar un personatge d’idees precisament conservadores. I és ell un dels qui s’ha manifestat amb més radicalitat en contra de les super-illes i altres iniciatives urbanístiques d’Ada Colau i el seu equip. Només des d’una audàcia ideològica tan sòlida com la que ha demostrat Janet Sanz és possible menystenir les opinions i l’assessorament d’un dels urbanistes de més prestigi internacional.
Ada Colau i Jaume Collboni han pogut governar amb una relativa tranquil·litat perquè cap dels regidors dels partits en l’oposició ha sabut transmetre als ciutadans de Barcelona la crítica contundent i les propostes alternatives que se suposa que haurien de vehicular. Tots dos han perdut votacions importants, però aquestes derrotes no han fet trontollar la governabilitat de l’ajuntament. Entre altres raons, perquè, mani qui mani, l’ajuntament de Barcelona disposa d’una potent màquina de propaganda i complicitats que acaben per ser decisives a l’hora de l’avaluació per part del ciutadà del comportament de l’equip gestor. És per això que, pel que ha fet i pel que ha promès, l’actual alcalde és qui està en millors condicions per tornar-se a presentar i renovar el càrrec aquesta vegada de forma legítima.
Puc entendre que els regidors d’ERC estiguin lligats de mans i peus a l’ajuntament de Barcelona pel pacte que el seu partit va establir, en el seu moment, amb el PSC de cara a la formació de l’actual govern català. Tampoc però no veig que cap dels seus regidors hagi marcat perfil propi, i reconeixible, de cara a les properes eleccions municipals. Però el que resulta més incomprensible és l’actitud de Junts per Catalunya. Què espera per decidir qui serà el seu candidat a alcalde? No és que jo sigui partidari dels polítics carismàtics però Junts hauria d’haver buscat fora del consistori una persona amb prou atractiu com per encarar les properes eleccions amb un mínim de possibilitats.
La percepció que a Barcelona es viu pitjor que fa uns quants anys no crec que sigui una hipòtesi inventada; pitjor, pels problemes que s’han acumulat –alguns dels quals ja he esmentat– i pels nous que s’han creat a conseqüència d’unes actuacions contraproduents –com en el cas de les mesures sobre habitatge–; tècnicament poc preparades i socialment no consensuades. Janet Sanz se’n va; però ella només és l’exemple d’una situació estancada on els qui haurien d’intentar solucionar-la continuen asseguts tranquil·lament a les seves cadires, en una mena d’autisme incurable, mentre cada dia es fa més difícil viure a la ciutat.
"Amo les faules del filòsofs;
