16
oct

Bob Dylan, la “beat generation” i la Bíblia

            Feia anys que uns quants, no sé si pocs o molts, pensàvem que Bob Dylan es mereixia el Nobel de Literatura. Per múltiples raons.  En primer lloc,  perquè ell, més que cap altre cantant contemporani,  expressa les noves vies de comunicació que ha trobat la poesia. Sí. Ja ho sabem. Des dels trobadors de l’Edat Mitjana –per no anar més lluny— la poesia s’ha valgut de la cançó.  Però Dylan és un cantant del segle XX que és quan esclata la revolució audiovisual, i després digital, que sembla que s’ha d’endur riu avall  el vell costum de llegir i escoltar la poesia. Bob Dylan demostra que no és així i que una part important de la poesia ha trobat en els ja no tan nous mitjans de comunicació un espai ideal per connectar amb el públic: els recitals multitudinaris,  els sistemes digitals, etcètera. Però, a la vegada, les cançons de Dylan són validables –per dir-ho en termes econòmics— amb la poesia més valorada del segle XX. Naturalment, no és un  trobar “clus” sinó un trobar “lleu”, és a dir, que té com a premissa indispensable ser fàcilment comprensible per a una majoria de lectors o oients.

            Però potser el més significatiu de les cançons de Dylan és que expressen una voluntat explícita de transgressió sense abandonar, però, la tradició poètica que els correspon. Durant els anys seixanta, setanta i vuitanta, Dylan es va convertir en una de les icones més representatives del trencament social al qual aspirava, i que en bona mesura va aconseguir,  la generació nascuda a principis dels anys 40. Són canvis que, naturalment, afecten la política –les grans protestes contra la guerra de Vietnam, per exemple—però que allà on triomfen és en el camp social.  Primer als Estats Units i, després a Europa, durant els anys seixanta esclaten els moviments  que comportaran una transformació radical no ja del segle XX sinó de pautes de comportament fins aleshores incrustades en el dia a dia de milions d’homes i dones.  És el triomf del principi de la llibertat individual que es concreta en les lluites a favor dels drets de la dona, de la pluralitat de comportaments sexuals, etcètera.  Aquests canvis són possibles per una multitud de causes: el declivi del pes de la religió, la bonança econòmica, invents com el de la píndola anticonceptiva, entre d’altres. Dylan és un dels apòstols d’aquest canvi.  Ho canta en un dels seus poemes més cèlebres: “Els temps estan canviant”.  I per sempre, podríem afegir.

            Però allò que realment dona importància als poemes de Dylan és que  aquest trencament amb el passat, el cantant el fa des de la tradició. En primer lloc, des de la tradició més immediata, la que representen els poetes de la “beat generation” que són els seus predecessors més propers.  Dylan és del 1941; Kerouac, del 1922.  Són ells, els “beats” els qui obren camí durant els anys 50 tant pel que fa a la revolució social que prediquen, i practiquen, com a la revolució literària, que n’és una mostra o una conseqüència.  Agafeu alguna de les cançons més emblemàtiques de Dylan i alguns dels poemes més coneguts de Ginsberg o de Ferlinghetti. Hi trobareu els mateixos versos llargs, la mateixa cadència repetitiva, el poema entès com una narració, la voluntat de denúncia, l’explícita moralitat si s’escau.

            Prenem ara una Bíblia i centrem-nos en l’Antic Testament.  Buscava l’Eclesiastès però em surten els Proverbis. També em serveix: “Un home ric que oprimeix els pobres://pluja de xàfec que no porta pa”. A l’Eclesiastès hi trobem versos més coneguts: “Un temps per a néixer//i un temps per a morir.//Un temps per a plantar//i un temps per a arrencar”. Etcètera.  Bob Dylan no es diu ni Bob ni Dylan sinó Robert Allen Zimmerman, nascut en el sí d’una família jueva. Topem, doncs, de ple amb la tradició  literària jueva dins la qual la Bíblia, i especialment l’Antic Testament, ocupa un paper central. És una tradició incorporada, ja des d’abans de la fundació de la nació, al nucli de la cultura dels Estats Units.  I podem anar encara una mica més enllà. En el món de l’Antic Testament, i per tant del judaisme, l’escatologia juga un paper important.  Els primers cristians havien de convertir-se perquè el Messies estava a punt de tornar i els havia de trobar ja convertits. Aquesta arribada es va anar posposant –de fet, s’ha posposat fins al dia del Judici Final— però la idea d’un final subsisteix. “Hi haurà un cel nou, i una terra nova” diu l’Apocalipsi. “Els temps estan canviant” canta Dylan. “Hem de construir l’home nou” proclamava Lenin, empeltat també de judaisme.

            Gràcies a Gerard Quintana i Jordi Batiste podem escoltar Bob Dylan en català. “Els miralls de Dylan” són dos recopilatoris excepcionals. Ens fan avinent, entre d’altres coses, que Bob Dylan  ja va ser traduït pels cantants del Grup de Folk, amb Albert Batiste al capdavant.  És de justícia que ho recordem i que els ho agraïm.