Cantonigròs i la voluntat de fer poble
Sr. Degà, benvolgudes amigues i amics:
Si hagués de posar títol a la meva intervenció aquest seria “Cantonigròs i la voluntat de fer poble” o alguna cosa així. I intentaria explicar a l’oient que sota l’humil títol de Concurs Parroquial de Poesia s’amagava un projecte de redreçament cultural basat en dues idees o obsessions: la recuperació del paper central que corresponia a la llengua i la literatura catalanes a Catalunya –tal com passa en qualsevol país que no estigui patint un intent de genocidi lingüístic– i la consideració de la cultura com un dret bàsic del ciutadà, com ho pot ser l’accés a l’educació i la sanitat, en la mateixa línea de la política que uns anys després Malraux duria a terme des del seu càrrec de ministre de Cultura, al costat del general De Gaulle.
Catalanitat i popularització de la cultura; que no pas, com veurem de seguida, cultura popular. És possible que l’any 1944, primer any del concurs, Joan Triadú –seguint una idea del seu amic Jordi Parcerisas— no tingués encara gaire clara aquesta estratègia. L’objectiu havia de ser, per força, més elemental: salvar els mots d’una manera literal; és a dir, fer visible que seguien existint homes i dones que escrivien versos en català i que, per tant, tenien dret a llegir-los en públic. Una operació de simple supervivència, només possible gràcies a la protecció del rector de la contrada, Feliu Vila; una protecció que, finalment, va haver d’assumir, d’una forma explícita, amb tots els ets i uts, el bisbe de Vic Ramon Masnou.
Per fortuna, la vida i l’evolució del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs estan perfectament documentades gràcies a la feina de Teresa Clota. Al número de la revista del Col·legi de Doctors i Llicenciats que avui es presenta ella publica un article que repassa any per any l’evolució del concurs durant el seu quart de segle d’existència. No caldrà, doncs que jo m’estengui en aquest punt. Aquest quart de segle va del 1944 fins1968, quan el Concurs va ser substituït per les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, de caràcter itinerant. I això va haver de fer-se així perquè els temps –afortunadament— estaven canviant i allò que havia començat amb una convocatòria penjada a la portada de l’església s’havia convertit en una festa multitudinària que en la seva última edició havia aplegat –recordem-ho: a Cantonigròs— “un parell de milers de persones” segons que ha deixat escrit el mateix Triadú.
Parlem, en primer lloc, de catalanitat. En aquest punt, la generació de Triadú era intransigent. La resistència contra les prohibicions del franquisme passava per l’assumpció d’un monolingüisme heroic; heroic perquè tancava moltes de les poques oportunitats que podien trobar, per subsistir, els escriptors catalans. El mateix Josep Pla, que el practicava, havia qualificat el bilingüisme de “tragèdia” i la Maria Aurèlia Capmany, en una dedicatòria que em va fer en un llibre que acabava de publicar, em titllava de “company de claudicacions conjunturals” pel fet que ella havia acceptat, per tal de fer bullir l’olla, col·laborar a les pàgines de llibres que jo coordinava a El Noticiero Universal. Aquest era, també, no cal dir-ho, el punt de vista assumit per Salvador Espriu, el líder indiscutit.
Dins del terreny de joc del monolingüisme, però, hi cabia tot o quasi tot. Les limitacions venien imposades, si de cas, per la situació política del país i, com a conseqüència, per la situació a-legal del Concurs que a mesura que anava consolidant el seu prestigi anava cridant més l’atenció de les autoritats governatives fins al punt que Triadú va ser cridat a declarar a Jefatura. Un cop situat damunt del llibre, o del poema, Triadú hi dirigia una mirada eclèctica, no l’encasellava en cap de les moltes capelles ideològiques del moment sinó que hi aplicava un únic criteri: el de la coherència de l’obra, el de la seva exigència literària. He parlat d’aquesta qüestió en altres textos meus i ara no m’estendré. Només vull recordar que Joan Triadú és el gran protector de Pere Calders, que s’estrena en la vida literària amb un conte que gira a l’inrevés la primera pàgina del Gènesi; és el màxim còmplice literari, durant els anys quaranta i cinquanta, de Salvador Espriu, la segona obra del qual, El doctor Rip és la història d’un metge que no creu en res i que acaba suïcidant-se; i és també Joan Triadú, un dels primers en reivindicar l’obra de Mercè Rodoreda, la vida privada de la qual va ser objecte de tantes enraonies que encara eren vives quan ella ja havia triomfat amb La plaça del Diamant.
Aquest eclecticisme el trobem, també, en la llista d’escriptors que van guanyar alguns dels premis o accèssits que es van atorgar a Cantonigròs. Entre els “sèniors” Josep Carner, Salvador Espriu, Joan Fuster, Marià Manent, Rosa Leveroni, Clementina Arderiu, Jordi Rubió i Balaguer, Mercè Rodoreda i J.V.Foix. Entre els aleshores “júniors” Maria Àngels Anglada, Antoni Pous, Jordi Carbonell, Albert Manent, Jordi Sarsanedas, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Francesc Garriga, Jaume Pomar, Marius Sampere, Xavier Romeu i Pau Riba. És a dir, des dels darrers poetes noucentistes o neo-noucentistes fins als joves escriptors iconoclastes que començaven a despuntar. En aquest punt, la història del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs em recorda la història de la revista Ariel. Els seus promotors hi apliquen aquests dos mateixos criteris: catalanitat i qualitat literària de manera que si ara obríssim les seves pàgines ens podria semblar que Ariel és una d’aquelles revistes tan ben fetes que solen publicar els Estats amb una llarga tradició cultural al darrere. En l’última reunió entre intel·lectuals catalans i castellans celebrades a Sitges l’any 1981, Espriu ho va deixar ben clar: Llull i Cervantes, de tu a tu. Si volem ser respectats no podem defensar una literatura mediocre encara que les circumstàncies socials siguin tan terribles com aquelles dels primers anys del concurs de Cantonigròs. Som una literatura de primera i això és el que es defensava, i s’exhibia, des de la plana de Vic. I això feia mal a l’adversari perquè volia dir que no ens arrugàvem, que ni en els moments més difícils perdíem el sentit de l’exigència.
Però, a la vegada, és innegable, el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs té les característiques pròpies d’un esdeveniment popular. No només per la geografia que l’envolta sinó per la voluntat expressa dels seus organitzadors. O de Joan Triadú, si ho personalitzem. Ell havia nascut un dia de juliol de 1921 en un dels habitatges en els quals vivien els treballadors de la fàbrica tèxtil Recolons de Ribes de Freser. I, després, durant molts anys, va viure en el pis instal·lat dalt del terrat del magatzem que la fàbrica tenia al passatge de les Carolines de Barcelona on el seu pare feia de porter. El seu pare formava part d’aquell grup social, tan ben estudiat pel professor Termes, que se sentia vinculat, hi milités o no d’una forma explícita, a la CNT i que, a la vegada, mantenia viu un esperit diguem-ne catalanista que no es qüestionava perquè formava part de la seva mirada sobre el món. Son els votants que possibiliten el triomf de Macià a les eleccions del 12 d’abril; són els qui somnien amb la caseta i l’hortet. No vull presentar un Joan Triadú proletari perquè seria una imatge falsa. Però sí que em sembla precís subratllar que en totes aquelles institucions culturals o educatives en les quals va intervenir, Joan Triadú hi va deixar la mateixa petja: una catalanitat radical –com ja hem dit; un cristianisme que no coartava en absolut la llibertat de pensament –d’això n’he parlat extensament a propòsit de la seva relació intel.lectual amb Charles Moeller–; una alta exigència intel·lectual, estètica o educativa que les circumstàncies polítiques adverses no justificaven abandonar; i la voluntat de de fer poble.
Amb això de fer poble vull dir que Joan Triadú, en les seves realitzacions, també durant els anys del Concurs de Cantonigròs, feia les coses pensant en la majoria o, amb més precisió, amb la voluntat d’ aconseguir que el ciutadà corrent s’interessés per les manifestacions de cultura realment importants. La temàtica podia semblar elitista perquè tota manifestació cultural –sigui en el camp de la literatura, el teatre, el cinema o les belles arts— exigeix una participació activa del lector i de l’espectador. I com més activa, i més preparada, pugui ser aquesta participació més serà el gaudi i el profit que en traurà aquest lector o espectador. Però de manifestacions culturals només n’hi ha de dues classes: de bones o dolentes al marge del gènere o suport –com es diu ara— en què es presentin. Posaré un exemple, perquè se m’entengui. No es tracta de posar un teatre d’òpera al centre de la ciutat i una carpa de circ, dit sigui amb tots els respectes, en un dels barris perifèrics sinó de posar facilitats –des els preus de les entrades al sistema de transports públics— per tal que els ciutadans dels barris perifèrics puguin anar, si ho desitgen, al centre operístic. Per això, les festes de cultura que van seguir el concurs literari de Cantonigròs es van dir “festes populars de cultura” i no “festes de cultura popular”.
El concurs literari que havia començat el 1944 en silenci l’any 1958 s’havia convertit ja en una cita quasi obligada per a tots aquells que volien ser coneguts o reconeguts en el món de la literatura catalana. A partir de l’any 1953 van començar a arribar a Cantonigròs alguns dels més destacats professors de català a l’estranger, convidats per Joan Triadú i la comissió organitzadora de la festa; i també, alguns intel·lectuals espanyols, que feia anys que assumien una dissidència política més o menys activa o que just l’estrenaven. Aquell any, el 1958, van pujar fins a Cantonigròs Pedro Laín Entralgo, que acabava de dimitir com a rector de la universitat de Madrid, i Dionisio Ridruejo. Laín va fer el parlament de cloenda. “Després –explica Albert Manent en el seu llibre El molí de l’ombra—vam anar a veure el joiell rústic de Rupit i des d’una casa amb balcons sens protecció que donava a una timba de roques, Ridruejo em bromejava: “Buen sitio para defenestrar al hombrín”. “Perquè Franco era per a ell –continua dient Manent– una autèntica obsessió”. Però l’hombrín va resistir al Pardo uns quants anys més. També, en el bàndol contrari, Joan Triadú i els seus. I aquells esforçats catalanistes i demòcrates de principis dels anys quaranta –Espriu, Triadú, Maria Aurèlia Capmany, Palau i Fabre i uns pocs més– van tenir la sort de poder veure en vida com les idees i la cultura per les quals havien lluitat tornaven a ocupar, dins la societat catalana, el lloc central que els pertocava. En aquesta recuperació d’allò que era nostra i que en havien pres a tots, el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs hi va jugar un paper decisiu. És el que avui commemorem.
Moltes gràcies!
Col·legi de Llicenciats. Homenatge a Joan Triadú. 9 desembre 2019
"Amo les faules del filòsofs;