30
mai

Catalunya, Espanya, Europa

Més enllà del nou repartiment d’escons que suposen, les recents eleccions al Parlament europeu han permès aflorar una radiografia força exacta de la situació política que s’està vivint a Catalunya, a Espanya i al conjunt de la Unió Europea.

            A  Catalunya, els partits partidaris del dret a decidir han aconseguit, i amb escreix, la majoria absoluta dels vots. Per si encara algú no volia assabentar-se’n, aquesta és una nova demostració que el procés sobiranista que ha endegat la societat catalana no és un caprici de ningú sinó una aspiració compartida per amplis sectors polítics i socials i que es concreta en el referèndum anunciat per al proper dia 9 de novembre. En aquest sentit, la premsa estrangera, en general menys condicionada que una part significativa de la premsa editada a Madrid, així ho ha reconegut: les eleccions al Parlament europeu demostren la solidesa de l’aspiració sobiranista de Catalunya. Ara bé, aquest triomf sobiranista ha de quedar emmarcat en dues constatacions. En primer lloc, no ha arribat a votar ni el 50% del cens, i aquest seria el percentatge mínim al qual caldria arribar en la votació del 9 de novembre o en qualsevol altra en la qual es decidís el futur de Catalunya. És cert que el nombre de votants ha superat en 10 punts el de les anteriors eleccions europees però els partits sobiranistes hauran de fer un nou esforç per assegurar-se una major participació el mes de novembre, o quan sigui. D’altra banda, no sé si som pocs o molts els qui pensem que el president Artur Mas hauria d’haver sortit reforçat d’aquestes eleccions. I ho pensem perquè creiem que està pagant les conseqüències de governar en solitari en unes condicions dificilíssimes –les més difícils, des de la recuperació de l’autogovern; i perquè creiem, també, que en els moments dels grans canvis històrics, els països necessiten lideratges forts, democràticament forts, avalats per les urnes i amb una capacitat de maniobra que no es vegi condicionada per cap mena de feblesa parlamentària.

            Al conjunt de l’Estat, les eleccions han posat en relleu el declivi imparable del sistema de bipartidisme imperfecte que es va instaurar en el moment de la Transició. Al igual que el model original instituït amb l’arribada d’Alfons XII al poder, aquest bipartidisme volgudament imperfecte ha proporcionat un primer i extens període de pau i prosperitat però, finalment, ha entrat en decadència a conseqüència, en bona part, de l’endogàmia dels dos partits majoritaris. No és casualitat que algunes de les pràctiques que havien estat la causa de l’esfondrament de l’edifici de la Restauració –les llistes tancades; els diputats cuneros– hagin tornat a corcar el sistema polític sense que ningú no hagi estat capaç de posar-hi remei. De tots els partits emergents, m’agradaria centrar-me en l’èxit de Podemos. Més enllà de la importància que pugui haver tingut la presència mediàtica dels seus líders, i més enllà de la naturalesa més o menys populista de les seves propostes, el que queda clar és que el sistema democràtic és un sistema permeable, és a dir, que permet accés a nuclis de poder –com ho és, si més no en teoria, el Parlament europeu—de forces noves sorgides del malestar popular. És bo per al sistema, i per al conjunt de la societat, que aquestes noves forces –lligades, per exemple, a l’11-M–, vegin la necessitat d’actuar dins del marc de la política convencional. L’èxit de l’ecologisme polític, que va ser el primer dels moviments alternatius a donar el pas, demostra aquesta permeabilitat del sistema,. imprescindible per a la seva regeneració.

            Pel que fa a la Unió Europea, els focus mediàtics estan posats en aquells països on l’extrema dreta ha pujat amb força i, especialment, sobre França on el Front Nacional ha guanyat les eleccions. Però passat el primer impacte seria bo que els ulls mediàtics, i els de l’opinió pública, es giressin cap a Alemanya, que és qui té l’autèntica clau de volta del futur d’Europa. Perquè si alguna cosa han demostrat aquestes passades eleccions és que l’estructura democràtica de les institucions europees necessita un canvi radical. Bona part de l’opinió pública europea s’ha rebel·lat, implícitament o explícitament, contra un sistema representatiu que, en la millor de les hipòtesis, podem qualificar de poc democràtic.. No és admissible, en efecte, que el sistema dual de funcionament de les institucions europees –la Comissió i el Consell—deixi, de fet, sense intervenció real en els problemes greus al Parlament, que és l’única i real instància representativa. No pot continuar la pràctica de nomenar de president de la Comissió un polític feble –com ha estat el cas del portuguès Durao Barroso— perquè la cancellera Merkel pugui continuar estirant els fils. Alemanya ha d’exercir un lideratge polític explícit de la mateixa manera que ja exerceix –i en quina mesura!— el lideratge econòmic. En aquest punt, la història ens demostra que no podem ser gaire optimistes. Però Europa no te alternativa: o es canvien les coses, i al Parlament europeu es discuteixen les mesures econòmiques que es discuteixen en les reunions del Consell, o l’edifici de la unitat europea acabarà per ensorrar-se. Que ningú no s’enganyi: les eleccions del diumenge han demostrat que en aquest edifici ja s’ha obert una important i, de moment, indeturable via d’aigua.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 28 de maig del 2014.