27
mai

D’Angela Merkel a Ada Colau

         Al setè any de la crisi, el meteorit de l’austeritat compulsiva disparat per Angela Merkel ha provocat, a Catalunya i a Espanya, un daltabaix electoral de proporcions gegantines. La reforma política consensuada després de la mort de Franco –basada en un bipartidisme imperfecte i en una tramposa generalització autonòmica— està ferida de mort. En el seu impacte electoral en territori català i espanyol, el meteorit no només ha tocat de ple polítics presumptament corruptes sinó també d’altres, com l’alcalde Trias, que havien dut a terme una gestió fora de tota sospita. La recepta de l’austeritat a ultrança ha provocat un empobriment general de la població i només tenint en compte raons extra-econòmiques –raons que formarien part de l’ADN o de la geologia de la societat alemanya– es pot entendre l’entossudiment d’Angela Merkel en mantenir-la. Ja els pragmàtics britànics de finals del XVIII ens havien advertit que “és bo allò que és útil” . I l’austeritat compulsiva no ha resultat en absolut útil.  La paradoxa és que, d’entrada, Alemanya té raó. Un conjunt de països, sobretot del sud d’Europa, han gastat més del que tenien i ara han de tornar els diners que deuen i han de prometre que no s’endeutaran més. I com a escenari de fons, unes societats hiper-regulades, unes burocràcies asfixiants, una natalitat a la baixa i una subhasta de populisme cada quatre anys. És cert. La crisi és econòmica; la solució, però, només pot ser política.

            En el seu monumental llibre sobre la I Guerra Mundial, l’ historiadora Margaret Mac Millan afirma que la preponderància dels militars en la presa de decisions va ser una de les causes del conflicte. Els militars, enduts pel seu zel professional, van fer que, en un moment donat, en el moment per exemple en què es va decretar la mobilització general, resultés tècnicament impossible tirar enrere, arribar a alguna mena de pacte que deturés la inèrcia cap a la guerra. Ara no estem per, per fortuna, a la vigília d’una confrontació com la de 1914 –Zweig la va definir amb exactitud: el suïcidi d’Europa–. No. Però allà on el 1914 hi havia els caps militars, els generals d’Estat Major, poseu-hi els economistes, els ministres d’Economia i els manaies de les organitzacions internacionals de caire econòmic, i us adonareu que potser passa el mateix. Potser tenen raó en les receptes que proposen –com la tenien els militars que volien ser els primers en començar la guerra, per guanyar-la— però les receptes s’han demostrat insuficients i han augmentat el volum de la crisi. I és aquí on es troben a faltar solucions polítiques; les úniques que serveixen en els moments realment complicats de la vida dels pobles. ¿O no van ser solucions polítiques –el Pla Marshall, per exemple— allò que va permetre que l’Europa lliure remuntés la gravíssima situació en què es trobava a la sortida de la II Guerra Mundial? Però la crisi d’ara s’allarga i s’allarga i no deixa de ser significatiu que sigui el president del Banc Central Europeu, i no el president d’Europa –que no n’hi ha— el qui acabi dient l’última paraula.

            A Espanya, i a Catalunya, la crisi ha castigat la gent treballadora i les classes mitjanes, amb espectacles que no s’haurien d’haver produït mai com la dels desnonaments de les famílies que no poden pagar la seva hipoteca. Aquí, la insensibilitat del PP ha estat total i és en aquesta bretxa, tan lacerant i tan cinematogràfica, per on han entrat els indignats d’Ada Colau. Ella va ser de les primeres en adonar-se que el sistema capitalista és modificable no des de la plaça pública sinó des del Parlament. (El mateix descobriment havia fet Cohn Bendit fa uns quants anys i per això ara els ecologistes ens omplen de lleis des del Parlament europeu).  I, embolicant-ho tot, la percepció que existeix una corrupció política generalitzada, que arriba a ser sistemàtica a Andalusia –una de les regions més pobres d’Europa malgrat la gran quantitat de diners que ha rebut i rep dels territoris més rics d’Espanya. La corrupció ha afectat també Catalunya a partir, sobretot, de la declaració de l’expresident Pujol sobre uns diners no declarats i de la posterior successió de denúncies que han afectat altres membres de la seva família.

            Trias ha pagat per uns pecats que no ha comès. Ha estat, fins ara, l’alcalde amb més sensibilitat social de tots els que han passat per l’ajuntament de Barcelona en aquests darrers trenta anys. I, a la vegada, ha gestionat amb èxit els grans esdeveniments, aquells que han convertit la ciutat de Barcelona en una de les més dinàmiques i atractives del món. Si alguna cosa no ha tingut Trias és relat (que és l’única cosa que ha tingut Ada Colau). Ho vaig dir en un dels meus últims articles publicats al Punt/Avui i alguns es van pensar que la discrepància amagava algun tema personal. No. Jo vaig votar Trias per alcalde fa quatre anys i l’he tornat a votar ara. Però a Trias li ha faltat relat i equip. Ja és una tradició que la majoria de dirigents de Convergència no s’adonin de la relació existent entre el debat intel·lectual i l’actuació política;  només cal  veure en quin situació han quedat, durant aquests darrers quatre anys, la revista Barcelona metròpoli i el CCCB, dues de les eines d’influència intel·lectual dels governs municipals socialistes. I pel que fa a l’equip directiu l’única figura realment destacada ha estat la d’Antoni Vives, amb discurs i projectes propis.

            Catalunya, sí, és el país del seny –i Spengler potser diria que el seny forma part de la morfologia del país–. Però és també un país de rauxa i d’il·luminacions sobtades. Comptem, si més no des del segle XIX, amb una tradició important de teosofistes, invocadors d’esperits, herboristes de tota mena, capellans i monges més o menys eixelebrats i innombrables prestigitadors de l’esperit. No vull dir que Ada Colau formi part d’aquesta tradició. No. En absolut. El que dic és que desperta una simpatia semblant. Això explicaria que hagués aconseguit vots no només en els barris més castigats per la crisi. Per posar un exemple potser més clar: a Sant Cugat del Vallès, els segon municipi amb la renda per càpita més alta de tot Espanya, la CUP ha estat la segona força política més votada. O a Sant Cugat de sobte tots els seus habitants s’han tornat proletaris o els catalans, a l’hora de votar, som uns espècimens ben curiosos.