28
Feb
2013

Dimecres de cendra

oques vegades com en aquest mes de febrer del 2013 el calendari litúrgic ha resultat tan exacte: dimecres de cendra mirem per on mirem, amb mitja classe política assenyalada amb el dit de la corrupció, i l’altra mitja sobresortint per la seva inoperància. Als catalans ens queda el somni de la independència  i els més il·lusos imaginen fins i tot un país sense exèrcit com si la biologia i la història es poguessin capgirar, i de cop  tornéssim a ser àngels alats llestos per ballar la dansa de la fraternitat universal.   Feia  anys que la realitat no resultava  tan depriment potser perquè aquesta és una crisi  triple: política, econòmica, moral.  Políticament -ho diu quasi tothom- hem arribat al final de l’etapa iniciada després de la mort de Franco; una nova Restauració   on aquesta vegada la monarquia comptava amb la complicitat dels nacionalismes perifèrics i de l’esquerra ja moderada. Tots havien après la lliçó de la guerra civil. Tots, no. Un dels problemes que arrosseguem des de l’endemà mateix de la mort del General és la pervivència d’una dreta espanyola dins la qual tenen un pes molt importants sectors provinents del franquisme. No es tracta d’un sector minoritari si tenim en compte que José Maria Aznar no va votar, en el seu moment, a favor de la Constitució sinó que es va abstenir com ell reconeixia públicament. Allò realment simptomàtic és que aquest fet no li ha tret cap mena de credibilitat enfront dels electors de la dreta espanyola perquè molts havien o haurien fet el mateix. La dreta espanyola va ser incapaç d’acceptar l’intent modernitzador que suposava la UCD; la mateixa modernització -aquesta reeixida– que Felipe González va dur a terme en el PSOE en relació als temps de Prieto i Largo Caballero.  La dreta espanyola està infiltrada per l’extrema dreta però l’extrema dreta sap que mai no guanyarà les eleccions si es presenta a cara descoberta. Per això necessita de polítics que representen una certa moderació com és el cas de Mariano Rajoy.  El necessiten perquè governi però tenen prou força per fer-li la vida impossible.   El final d’etapa al qual hem arribat no és només conseqüència de la situació de la dreta espanyola però amb una dreta espanyola homologable a la francesa -per exemple–  molt probablement no hauríem arribat a un punt de tanta degradació.

            La crisi també és econòmica, i prou que ho sabem. Es parla molt de la corrupció, i amb raó, però potser no es parla prou de la incompetència. La corrupció és inadmissible des del punt de vista ètic però la incompetència pot portar un país a una situació agònica. ¿Quina relació hi ha entre la demagògica política en matèria d’immigració del senyor Rodríguez Zapatero i els alts índexs actuals d’aturats? ¿Quants diners ens costen cada any uns desalinitzadores infrautilitzades des del mateix moment de la seva posada en marxa? Són només dos exemples de la frivolitat d’uns governants que si haguessin estat empresaris privats haurien pagat molt car els seus errors. Aquests polítics, en canvi, gaudeixen i gaudiran d’una total impunitat.

            I la crisi també és moral. No es tracta tant de no fer trampes sinó d’assumir les conseqüències de les trampes que fem.  Només nosaltres som plenament responsables dels nostres actes -davant nosaltres mateixos i davant de Déu, si és que hi creiem–. No ens podem refugiar ni en la classe social ni en un hipotètic paradís futur per exigir-nos al màxim nosaltres mateixos.  L’ètica protestant, que és l’ètica de la Institución Libre de Enseñanza, dels boy-scouts i d’algunes organitzacions religioses que potser rebutjarien el parentiu, encara no ha arribat al món polític; o no hi ha arribat del tot.  No podem deixar que les aparences i la picaresca continuen essent fenòmens envejables per un segment encara important de població.

Catalunya Oberta, 13 de febrer del 2013