17
mai

Dues menes de populisme

A manca de polítics capaços de retornar al ciutadà l’esperança en un futur millor, bona part de la societat europea torna a creure en el miratge del populisme.  A França, Maria Le Pen sap afalagar aquell esperitpoujadista tan arrelat en les petites ciutats de província. A Itàlia, el moviment Cinc Estrelles  conrea un populisme anti-sistema molt més interessant per allò que pretén dinamitar -unes institucions polítiquessupervivents de la  Guerra Freda- que per  les propostes que és capaç de presentar. I en això -dit sigui de passada- aquest moviment italià es distancia d’altres  moviments alternatius, com l’ecologista, que,
en aquests darrers anys, sí que han sabut presentar alternatives i, en certa manera, imposar-les.  A Alemanya, el populisme pren carta de naturalesa a través d’una premsa sensacionalista amb més poder de convocatòria del que convindria a la salut pública europea. I a Espanya? A Espanya el populisme es troba còmodament  assentat a tocar  del govern. Només cal seguir de prop les manifestacions de la senyora Cospedal, secretària general de PP, o les giragonses estratègiques i filològiques d’Esperanza Aguirre.  I a Catalunya també hem creat el nostre populisme particular. En aquest camp, nosaltres podem presentar, sota l’ombra de Xirinacs, les figures emergents de la monja Teresa Forcades, de l’economista Arcadi Oliveres i del periodista Jaume Barberà.

            El populisme ocupa el lloc que deixen els polítics; més ben dit, les propostes -o l’absència de propostes engrescadores- dels polítics. El populisme beu de fonts no racionals, tot i que tracti de solucionar problemes ben racionals com poden ser la fallida  econòmica o la crisi de determinades institucions polítiques. La història ha demostrat que els populismes serveixen per empènyer però no per solucionar. Empenyen l’opinió pública cap a l’inconformisme respecte a la situació denunciada però les solucions mai no poden deixar de tenir en compte el context real en el qual ens movem les persones i les coses. Fins i tot -explica Carrère d’Encausse, la seva biògrafa més destacada- Lenin va ser un il·lustrat fallit, que volia per a Rússia el mateix -però millorat- que ell havia vist, viscut i estudiat a França i a  Anglaterra.  Moltes de les propostes concretes del populisme o bé han fracassat a l’hora de ser dutes a la pràctica -per exemple, l’abolició de la moneda-o bé han derivat  cap a situacions agressives o de pura i simple dictadura.      Que en aquesta primavera del 2013, a la racional Europa hagin florit, amb tanta extensió i intensitat, tants i tants models de populisme no ha d’estranyar.  L’Europa dels cafès, tal com la definia Steiner, s’ha convertit en una Europa de buròcrates, de dirigents políticament insignificants però que, des de la seva insignificància, influeixen sobre la vida i el benestar de milions de persones.

           El populisme d’ara és un populisme transparent, transversal i explícit. Els qui el practiquen pràcticament no se n’amaguen i, en tot cas, resulta fàcil detectar-lo.  En canvi, em sembla més subtil, més difícil de copsar,  el populisme que ha precedit l’actual; el populisme que, en certa manera, ha provocat la crisi present.  És el populisme que han practicat la majoria de partits d’esquerra, d’aquí i de fora -amb honroses excepcions com la del canceller Schroder-i que ha consistit en un afalagament constant de l’opinió pública, dels ciutadans amb dret a vot, a base de promeses de gratuïtat que han acabat convertint els Estats en una empresa repartidora de tota mena de bens i serveis. Aquesta carrera imparable ha tingut com a conseqüència un també imparable i progressiu endeutament públic que ha acabat posant  alguns països al caire de
la fallida. L’Estat del Benestar es va crear per tal que els ciutadans que amb el seu esforç no poguessin arribar-hi tinguessin cobertes les necessitats mínimes en el camp de la salut,  de l’educació, de l’habitatge.  Ara bé, l’Estat del benestar no es va crear per prometre audiòfons a tots els ciutadans amb carències auditives com va passar a Catalunya, per part del candidat del Partit Socialista, no fa tants anys. No poso aquest exemple amb intenció d’assenyalar ningú en concret sinó perquè s’entengui que aquesta mena de populisme, practicat anys i anys per bona part de l’esquerra europea que ha governat, ha resultat tan o més perjudicial que l’altre; aquell que -com ja hem dit-es veu a primera vista.  Els populismes poden enganyar una opinió pública delerosa de credulitat però l’esquerra -bona part de l’esquerra-no recuperarà la influència política i
social que li pertoca si no és capaç d’abandonar les temptacions populistes i tornar al camí il·lustrat, que és el camí de la Raó.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 8 de maig del 2013