Editors que fan història: Jaume Vallcorba
Alguns dels estudiosos més brillants i documentats de la nostra història cultural dels anys seixanta es mostren molt benèvols amb el sectarisme programàtic dels principals editors catalans d’aquell moment. Al cap i a la fi –venen a dir-nos— si ens van omplir el cap de Luckacs, Gramsci, Sartre i Marcuse no va ser per altra cosa que per europeïtzar-nos; un enèsim intent de no perdre el tren del que s’estava fent al tros d’Europa al qual ens volíem incorporar. Deixem de banda si aquests editors van actuar per estratègia o per convicció però el cert és que ells, amb l’ajuda de catedràtics, professors, periodistes, etc, van crear un cànon ideològic i estètic contra el qual semblava impossible rebel·lar-se. Jaume Vallcorba ho va fer, i perquè ho va fer i la jugada li va sortir bé tots els lectors, i tots els ciutadans, li hem d’estar agraïts. Ell va anar contracorrent i va guanyar, i suposo que això va ser així gràcies a una combinació de talent, habilitat i sort. I ho va fer tant en l’àmbit català com en el castellà donant raó a la teoria dels formatges esbossada en el seu moment per Amadeu Hurtado: en alguns punts –només cal pensar en els recents casos de corrupció— Catalunya i Espanya són les dues meitats d’un mateix formatge.
En l’àmbit de la literatura catalana, Vallcorba es va comportar seguint la tradició dels grans editors internacionals: va redescobrir un clàssic –J.V.Foix–; i va posar en òrbita escriptors joves que han acabat marcant un punt i apart en la narrativa catalana. Em refereixo a Quim Monzó i Sergi Pàmies. I va fer, és clar, moltes altres coses: reeditar D’Ors; reivindicar Martí de Riquer; i, fins i tot en el camp del periodisme, donar a conèixer Eugeni Xammar o Irene Polo. És a dir, Vallcorba va ser capaç de revolucionar el cànon literari imperant i fer prevaldre, si més en bona part, aquell que el preconitzava. Molts dels autors que ell editava entroncaven amb la gran literatura dels anys trenta com, per exemple, Stefan Zweig. Aquest és un cas paradigmàtic. Abans de la II Guerra, Zweig es guanyava molt bé la vida gràcies al fet d’haver-se convertit en un escriptor global, –a escala europea, és clar. Publicava els seus llibres en alemany, la seva llengua, però immediatament era traduït a les llengües més importants d’Europa. De les seves obres se’n venien centenars de milers d’exemplars. El seu nom, però, va ser esborrat de la llista de l’ortodòxia dels anys seixanta, i tota una generació no en vam saber res fins que Vallcorba no el va fer reaparèixer. Per a un periodista i un biògraf com jo, només per aquest sol fet, l’efígie d’en Vallcorba hauria de quedar situada dalt d’un pedestal permanent.
Aquest matí (diumenge, dia 24 d’agost) els diaris parlen d’ell i el qualifiquen d’“editor independent”. Però, com a ciutadà de Catalunya, no em sento gaire orgullós que Jaume Vallcorba hagi estat un “editor independent”. Vull creure que en una societat on les coses funcionessin millor, ell hauria estat, sense cap mena de discussió, el director executiu de l’editorial més important del país. Això, com és públic i notori, no ha passat. Una de les coses que ens endarrereix com a país –i de la qual Madrid no en té cap culpa– és la incapacitat de situar cada persona al lloc que li correspon. Quan jo encara treballava com a periodista actiu en el camp de la cultura em va tocar contemplar la lenta entrada en crisi del grup Enciclopèdia Catalana fruit –entre altes coses—de la mala gestió empresarial i d’una erràtica direcció literària. I, de vegades, em venia al cap imaginar que vivíem a Amèrica i que a Vallcorba li arribava una proposta cultural i econòmica irresistible. Però potser no hauria funcionat. Potser, en definitiva, allò que acaba funcionant, en aquest país i en d’altres, és la individualitat.
L’editor Vallcorba ens ha fet bastant més cultes, una mica més lliures i ens ha proporcionat intensos moments de felicitat. De ben poques persones es pot dir.
"Amo les faules del filòsofs;