El bomber i el piròman
Alguns ciutadans catalans, ingènuament, havíem arribat a pensar, en un moment donat, que un pacte entre CiU i el PP era possible. No em refereixo només a pactes polítics -que sí que han existit entre aquests dos partits- sinó a una mena d’entesa diguem-ne intel·lectual a partir d’un tronc ideològic més o menys comú, apartat del tot de la tradició estatalista, per dir-ho d’una manera no ofensiva, i que posaria l’èmfasi en la llibertat i la responsabilitat individual. De pactes polítics entre CiU i el PP, en efecte, n’hi ha hagut; i el del Majestic ha estat un dels millors pactes que el catalanisme polític ha arrencat dels governs espanyols que s’han succeït a La Moncola. Es van suprimir els governs civils -vella aspiració d’arrel carlina– i els Mossos d’Esquadra van quedar instituïts com a policia nacional de Catalunya. Semblava que el pacte Maura-Cambó revivia però, ben aviat, com ja havia passat a principis del XX, l’aliança es va demostrar més que efímera. Va resultar un miratge del qual queden, això sí, aquelles dues conquestes per a l’autogovern català.
Ara la situació és radicalment diferent. D’ençà que la societat catalana va manifestar de forma majoritària el desig de comptar un nou Estatut, el PP es va dedicar a fer de piròman. La recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya va ser una iniciativa incendiària que cap partit amb dos dits fronts -i amb un mínim de sentiment patriòtic espanyol- no hauria d’haver permès. Però tots els dirigents del PP es van arromangar les mànigues per tal de recollir signatures pels carrers i les places públiques i, des d’aleshores, l’abisme entre Catalunya i Espanya no ha parat de créixer. En política i en tots els altres ordres de la
vida, tota decisió comporta la seva conseqüència i, en aquest sentit, bona part del que està passant té l’origen en aquells episodis d’odi anticatalà. El PP s’ha convertit en un partit on l’anticatalanisme ha servit per fer carrera política. Tan se val si aquest anticatalanisme ha estat patrocinat per un corrent o un altre del partit; si afecta més els dirigents “nacionals” que els dirigents “autonòmics”. El cert és que insultar els catalans i Catalunya no només ha sortit gratis, sinó que ha fet guanyar eleccions (i, de retruc, diners més o menys contaminats de corrupció). . Quan s’escrigui la crònica d’aquests anys, al PP li correspondrà l’honor d’haver propiciat la desmembració d’Espanya. Una de les grans paradoxes serà descobrir que el gran desintegrador d’Espanya ha estat el partit que amb més èmfasi declarava assumir la seva defensa.
En aquests moments, els mateixos que van actuar de piròmans necessiten actuar de bombers però l’operació resulta francament difícil. ¿Amb quina autoritat dirà Rajoy als dirigents regionals del seu partit que deixin de comparar el catalanisme amb el nazisme si ell mai no ha desautoritzat cap dels insults que se’ns han dirigit? ¿Quins arguments donarà als seus militants per convèncer que cal una distribució asimètrica del dèficit si mai no ha volgut reconèixer l’abús fiscal que pateix Catalunya? ¿O és que ara dirà, als dirigents i militants del seu partit, que els arguments utilitzats pel PP fins ara eren una fal·làcia i que la raó estava de part dels catalans?
No sé quan aconseguirem la independència; i ni tant sols sé si l’aconseguirem (però ara els qui hem passat el Rubicó ja no ens farem enrere). Però sí sé que cada dia creix més la sensació que amb una determinada Espanya, ara com ara la que crida més, la que té més veu en els mitjans informatius, polítics i culturals, nosaltres, els catalans no hi tenim lloc. Aquesta és l’Espanya de bona part del PP però -no ens enganyem- és una Espanya transversal; i, en aquest sentit, només cal recordar els rèdits polítics que ha tret el senyor Bono del seu anticatalanisme o l’obsessió d’Alfonso Guerra per laminar l’Estatut ara vigent. Els espanyols que encara tinguin bona voluntat per entendre el que està passant a Catalunya haurien d’alarmar-se de l’escassa reacció que han motivat les vomitives expressions de tants dirigents politics comparant-nos amb els nazis; o la riota de què ha estat objecte la consellera aragonesa que s’ha inventat el “lapao” o com es digui. La creença cada cop més estesa a Catalunya és que amb aquesta Espanya ja no val la pena ni d’intentar fer pedagogia, ni de mostrar indignació. La majoria de catalans comença a creure que cal reservar les forces per tal que el procés de separació es concreti com més aviat millor.
Catalunya Oberta, 22 de maig del 2013
"Amo les faules del filòsofs;