2
des

El preu de la independència

He llegit amb molt deteniment el llibre de Martí Anglada Quatre vies per a la independència: Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia.  La conclusió més important d’aquesta lectura és que la independència té un preu; que ningú no la regala. Aquesta conclusió pot semblar òbvia per a qualsevol persona amb una mínima afició a la història però no sembla sobrer recordar-la en aquests moments, quan en determinats ambients es dona a entendre que això de la independència serà bufar i fer ampolles. Fins i tot la independència dels països bàltics, que jugaven amb l’enorme avantatge de comptar amb la complicitat dels Estats Units i dels Països Nòrdics, va ser la conseqüència d’un procés ple de joc brut, trampes i dificultats. A nosaltres, els catalans, la geopolítica no ens  afavoreix, com va afavorir els Països Bàltics. Tampoc no tenim darrera cap de les grans nacions europees com va passar amb Sèrbia i Croàcia durant la darrera guerra balcànica. Per als catalans, aquesta situació no és nova. Recordem que el 1918, en el moment en què començava a discutir-se el Tractat de Versalles, Romanones va enviar un delegat a París perquè s’entrevistés amb Clemenceau, el totpoderós poderós cap del govern de França. Romanones estava preocupat per l’efervescència que l’arribada a Europa del president Wilson, amb  el principi de l’autodeterminació dels pobles sota el braç, havia creat a Catalunya. Però Clemenceau va assegurar a l’enviat de Romanones que això de l’autodeterminació era una bona excusa per desmuntar  l’imperi austrohongarès i poca cosa més.  Ara Europa, en el cas d’una hipotètica independència de Catalunya, ja no enviaria els 100.000 fills de Sant Lluís a restablir l’Antic Règim -la qual cosa ja constitueix una radical novetat històrica–  però tampoc no n’hem d’esperar excessives simpaties. L’actual generació de polítics europeus es caracteritza per la seva aversió a qualsevol idea o iniciativa que suposi un trencament de l’actual  l’statu-quo tant pel que fa a l’economia  com a la situació social, militar i diplomàtica; no cal dir, doncs, amb quina angunia contemplen qualsevol intent de modificació de les fronteres internes.

         Comptem, doncs, només amb la nostra força -amb la nostra força democràtica- que pot arribar a ser molta, si no biaxem, és a dir, si no ens posem de biaix com deia Gaziel -no sense raons- que fèiem els catalans a l’hora de la veritat. Però fixem-nos en les dues paraules: “força” i “democràcia”.  Si  abandonem dels camins de la democràcia, no aconseguirem trencar l’statu-quo,  i sobre aquest punt els catalans podem exhibir alguns episodis històrics realment rellevants.  Ara bé, sense força, tampoc; força sense violència, però força, és a dir, exhibició inequívoca i pública de la voluntat de no retrocedir; de donar suport a aquelles decisions polítiques que ens condueixin cap a la plena sobirania -cap a la independència–. És possible que ara no sigui el moment d’anar més enllà.  Hem de creure que la consulta democràtica sobre el nostre futur serà possible, i aquesta és una via radicalment democràtica.  L’hem de voler amb totes les nostres forces, aquesta consulta, i hem de batallar per fer-la possible fins al darrer minut. Però passi el que passi, sigui o no sigui possible la consulta, només els més il·lusos poden pensar que la independència ens sortirà gratis i que, a sobre, ens pagaran una nit al Ritz.  El president Tarradellas deia que els catalans no ens podíem queixar perquè l’autonomia no ens havia costat ni un home ni una pesseta.  La violència ni la volem ni la necessitem però ara cadascun de nosaltres ha d’estar disposat a pagar un cert preu -de moment, inquantificable- si de veritat volem arribar a la independència.  Ja sé que la reflexió que em ve al cap es un tòpic però si determinats pensaments  es repeteixen generació rere generació és perquè resulten útils al llarg del temps. “No pensis -va dir el president Kennedy en el discurs de presa de possessió- que poden fer els Estats Untis per a tu. Més aviat pensa que pots fer tu per als Estats Units”. ¿Què estem disposats a fer, cadascú de nosaltres,  per la independència de Catalunya? No és una pregunta retòrica. És una pregunta inevitable per saber si juguem o no de farol.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 20 de novembre del 2013.