15
Mar
2023

El que he après d’en Ricard Torrents

Al llarg dels anys que he viscut a Major de Sarrià era habitual trobar-me pel carrer a l’Emili Teixidor i al Ricard Torrents. Amb l’Emili ens portàvem 15 anys; amb en Ricard, 10. No érem, doncs, de la mateixa generació sobretot si tenim en compte que hi havia la guerra civil per entremig. Amb tots dos m’unien lligams que van propiciar una amistat que, per part meva, no era tant de col·lega a col·lega com d’admiració. Amb l’Emili ens unia la participació que l’un i l’altre havíem tingut a la revista Oriflama i la relació amb Martí Pol i Maria Aurèlia Capmany. Parlàvem de la situació cultural del país i ell es mostrava molt crític amb el tracte que el govern català donava a la gent de la cultura i el contraposava amb l’experiència, satisfactòria, d’alguna de les invitacions que des de Madrid havia rebut. Ricard Torrents havia estat l’editor, l’any 1977, del meu primer llibre de poemes. Anys més tard l’editorial Eumo va recollir en un llibre una antologia de la columna diària –“Figures, paisatges”– que jo publicava a l’Avui i més endavant encara en Ricard va presentar a Vic la meva biografia d’Espriu.

Amb en Ricard parlàvem de Carles Riba, d’Espriu i, naturalment, de Verdaguer. En Ricard havia nascut a Folgueroles i això semblava predestinar-lo a esdevenir el màxim especialista de Verdaguer amb biografia inclosa, com així ha passat. Crec que una de les idees centrals d’en Ricard Torrents a l’hora de parlar de Verdaguer és que el poeta no era el rústic amb barretina amb què de vegades es presentava a la societat catalana sinó una persona d’una formació consolidada com correspon a un capellà sortit del seminari. I tampoc no era un mossèn que hagués arribat al cim de la popularitat per casualitat sinó que, de ben jove, ja era algú perfectament conscient de la seva vàlua i, per tant, amb una legítima ambició de triomf. En la seva primera destinació com a sacerdot, el 1871 mossèn Cinto va ser nomenat vicari de Vinyoles d’Orís. Allà va haver de fer de rector perquè el titular havia marxat a combatre amb els carlins al costat del seu germà que hi tenia un càrrec. Verdaguer s’hi va estar fins al 1874 quan amb arguments mèdics va aconseguir ser traslladat a Barcelona, que era el lloc on es decidien els èxits i els fracassos.

L’altra gran obra que ens deixa en Ricard Torrents és la universitat de Vic. Joan Triadú m’havia explicat, mentre prenia notes per a la seva biografia, que el seu sogre, el Dr. Lluís Vila d’Abadal, havia estat el primer en creuar en diagonal la Plaça Major de Vic. A la ciutat dels sants es caminava, i es passejava, sota les arcades, metàfora d’una humilitat i un recolliment no exempts d’hipocresia. En Ricard coneixia tots, o quasi tots, els secrets d’aquesta ciutat però va anar directe a barraca i no va parar fins aconseguir la creació de la Universitat de Vic. Va haver de lluitar no només contra les inèrcies locals sinó contra una explícita resistència de determinats cappares culturals, intel·lectuals, del país que no veien amb bons ulls la proliferació de centres universitaris. En Ricard va comptar amb aliats però es fa difícil pensar que sense ell la universitat de Vic existiria si més no amb el volum i la solidesa amb què ara la coneixem.

Quan escrivia textos sobre Holderlin, Verdaguer o reflexions sobre la situació dels estudis universitaris a Catalunya en Ricard Torrents era un intel·lectual pur, com tants i tan destacats ha donat el país. Però quan, en paral·lel, gastava les seves energies en la creació de la universitat de Vic es convertia en un intel·lectual d’acció. En aquest punt en Ricard Torrents m’ha fet pensar en la figura d’André Malraux, que tant admiro. Jean Paul Sartre va agitar el pensament polític durant mig segle però Malraux ens va deixar les biblioteques i els teatres per a tothom. Un va morir obsessionat en salvaguardar la seva puresa revolucionària –“la tragèdia de Sartre va ser que sempre va defensar amb rigor i intel·ligència les idees que acabava d’abandonar” segons Nèstor Luján–; l’altre no va dubtar en posar-se al servei d’un dels polítics més importants de tota la història de França i de deixar un llegat palpable, directament relacionat amb el benestar dels ciutadans. Amb Ricard Torrents vaig aprendre que sota l’intel·lectual més savi i subtil es pot amagar un resolutiu home d’acció al servei del seu país. No n’hi ha gaires.