Els primers romàntics i una reflexió sobre l’ofici de biògraf
Durant l’últim decenni del segle XVIII es va formar, a la petita i tranquil·la ciutat alemanya de Jena, relativament a prop de la frontera francesa, un cercle de filòsofs, poetes i escriptors que va revolucionar el pensament i l’escriptura en plantejar-se la reivindicació del jo en totes les seves dimensions. Estem assistint al naixement del Romanticisme no pas casualment en els anys convulsos de la Revolució francesa, el fruit polític més destacat dels principis de la Il·lustració. No sé si per als especialistes en la matèria el llibre que vull comentar aporta novetats més o menys inesperades. El que puc dir és que per al lector comú es tracta d’un text fascinant per les biografies que hi surten i per les idees que es recullen i s’hi exposen. El llibre es titula Magníficos rebeldes i porta un subtítol del tot aclaridor: Los primers románticos y la invención del yo. Està centrat en la figura de Caroline Schlegel (1763 – 1809), de jove empresonada pel seu suport a la Revolució Francesa; tres vegades, casada; escriptora, traductora, crítica literària i musa del Cercle de Jena tal com la defineix l’estudiosa Andrea Wulf, autora d’aquest monumental treball.
En les seves classes a la universitat de Jena, el filòsof Fichte introdueix el concepte del “jo” (ich). L’única certesa és que el mon s’experimenta a través del jo i és a través d’aquest poderós acte inaugural que el no ich –és a dir, el mon extern que inclou la naturalesa, els animals, les altres persones, etc.– arriba a existir. El jo com a suprem motor del lliure raonament. Per les pàgines del llibre desfilen, entre d’altres, August i Frederic Schlegel, germans de Carolina; el poeta Novalis i el filòsof Hegel; el geògraf, i científic, Alexander von Humboldt; i, com a màxima autoritat reconeguda per tots, Goethe que viu a Weimar però passa temporades a Jena. Acostuma a viatjar amb el seu inseparable Schiller i per la seva edat –vint anys més gran que la majoria de membres del Cercle–; per la seva condició social –conseller privat del duc Carles August del ducat de Sajonia-Weimar–; i pel seu prestigi intel·lectual és escoltat i respectat enllà de les polèmiques que trenquen amistats i creen desavinences més o menys perdurables. La personalitat de cadascun d’ells, i les relacions interpersonals que teixeixen i desteixeixen; les discussions filosòfiques i les crítiques als llibres que publiquen; els afers sentimentals que estableixen o trenquen; la generositat amb què protegeixen els qui passen un mal moment econòmic o sentimental, tot plegat crea un univers elevat d’idees però servit des d’una aproximació a la vida personal que no estalvia detalls difícils de trobar en una biografia.
Johann Gottlieb Fichte (1762 – 1814)
Johann Wolfang von Goethe (1749 – 1832)
¿Com pot saber un biògraf –en aquest cas, una biògrafa– quin temps fa en un dia determinat de la vida dels seus personatges o descriure la reacció exacte d’algun d’ells davant la mort d’un amic o d’una persona estimada?. Aquestes preguntes poden tenir un interès molt relatiu per al lector comú però, a mi, que he practicat l’ofici de biògraf, m’han intrigat molt. Ho dic perquè estem parlant d’un llibre de pes. Ocupa, en la versió castellana, un total de 592 pàgines. Però el text pròpiament dit en té 403. La resta son notes, bibliografia i l’índex onomàstic.
He recordat que, fa una mica més de vint anys, quan vaig escriure la biografia de Nèstor Luján vaig haver de trobar un arxiu que en el seu fons tingués la col·lecció sencera Destino i que em deixés fotocopiar els 3500 articles que jo necessitava tenir a casa. Quan, finalment, el vaig trobar una noia, a càrrec meu, es va passar unes quantes setmanes complint l’encàrrec. I puc recordar perfectament les biblioteques i els arxius que he visitat en cadascuna de les biografies que he escrit.
No hi ha cap secret: la imparable digitalització ha afectat de ple el camp de la investigació biogràfica de manera que aviat les persones anomenades amb simpatia “rates de biblioteca” passaran a ser –o ja son– “rates d’ordinador”. Aquesta possibilitat d’investigar sense haver-se de moure de la cadira és reconeguda per Andrea Wulf ja en la primera pàgina del capítol d’agraïments. La biògrafa subratlla que “en los últimos veinte años, internet ha facilitado mucho la investigación. Muchas cartas, manuscritos e ilustraciones originales están ahora disponibles en línea (…); también gran número de libros de los siglos XVIII i XIX. No sé qué habría hecho sin la vasta colección de libros escaneados en la página web de Internet Archives y de muchas de las bibliotecas digitales alemanas (…) y sin las obras de escritores alemanes recogidas en Zeno.org.” Andrea Wulf va redactar bona part del seu estudi durant la pandèmia. Sense sortir de casa. El resultat segueix essent un llibre enlluernador.
"Amo les faules del filòsofs;