El Blog d'Agustí Pons

Enric Balaguer, camí de saviesa

L’any 2008,  Enric Balaguer va guanyar el premi d’assaig “Rovira i Virgili” que l’ajuntament de Tarragona, no sé per quines raons, va deixar convocar a partir del 2011. És de les vegades que he sortit més satisfet d’un jurat del qual he format part. Jo no coneixia l’Enric Balaguer. Vaig saber que era professor de literatura catalana a la universitat d’Alacant i aquest fet em va semblar, des del meu barcelonisme més o menys  paternalista, una heroïcitat. També em va cridar l’atenció el títol: La casa que vull és, com molts lectors saben, un dels poemes més bonics de Joan Salvat Papasseit i uso l’adjectiu bonic expressament perquè amb la seva sàvia ingenuïtat el poeta imagina una casa des de la qual  “(…) es guaiti ciutat/des de la finestra (…) /per ser-hi tot prest/ si arriba una gesta”. I ara ja sabem que la gesta que va arribar a Salvat-Papasseit no  va ser la revolució proletària que somiava sinó la mort prematura per tuberculosi. 

Però allò que va servir per convèncer-me que l’Enric Balaguer era un escriptor de dalt a baix és que en la seva literatura no hi havia ni un gram d’auto-compassió personal o col·lectiva. No era una literatura cantonalista, com hauria pogut succeir, sinó una literatura plenament imbricada en el  nostre món, és a dir, que plantejava els temes propis d’un escriptor contemporani, més enllà de la seva circumstància local. Tot i que, naturalment, aquesta circumstància –és a dir, la situació de la llengua i la literatura catalanes a Alacant– no eren en absolut obviades. Després, l’Enric i jo hem seguit en contacte, menys del que jo voldria, i li estic especialment agraït perquè ell ha estat el primer membre de l’Acadèmia –entenent per Acadèmia la docència i la investigació universitàries– que s’ha ocupat de la meva feina com a biògraf en el seu conjunt. I això ho ha fet perquè, amb altres companys de la Facultat, ha pres l’escriptura autobiogràfica i biogràfica com a camp d’estudi.

Ara m’acaben d’arribar els dos últims llibres publicats per Enric Balaguer: El llibreter Mendel i altres relats (2022) i Punts de fuga. Pensar. Crear. Resistir, aquest darrer amb pròleg d’Enric Soria. Malgrat que pugui ser considerat una simplificació podríem dir que la literatura d’Enric Balaguer dibuixa un camí de saviesa. Amb això vull indicar que parteix de la realitat més propera i  quotidiana –la seva o la dels veïns– per enfilar-se fins a formular unes reflexions o pensaments on hi entren el ioga, el budisme, el maoisme, Jung, Gy Debord o Perejaume. I tot això mentre viu en una doble perifèria.  Alacant és una perifèria respecte a la centralitat de la literatura catalana. I, a la vegada, la literatura catalana en molts aspectes continua essent perifèrica respecte a les grans ciutats europees, o no europees, on es formulen i quallen les idees culturals que acaben per convertir-se en hegemòniques. Aquesta doble perifèria  dona  a Enric Balaguer una inusual llibertat de pensament. Així, per exemple, pot mostrar-se diguem-ne que reticent respecte a la poesia de Josep Carner sense por que li caiguin a sobre els anatemes dels seus fervorosos i poderosos deixebles.  A Joan Fuster li va passar si fa no fa el mateix amb la massiva intoxicació marxista que vam patir a Barcelona des dels anys seixanta i ben bé fins a la caiguda del Mur. 

A mi m’ha interessat especialment el segon llibre esmentat –Punts de fuga—  que porta peu d’impremta d’aquest any. Per exemple, quan parla de l’espiritualitat que ens pot aportar Orient: ”la importància del cos, i especialment, la respiració (i no la ment com a mitjà de treball); l’apel·lació a l’experiència individual per sobre de credos, de dogmes i de relats teològics i, a més, la confluència entre la cosmovisió oriental i l’esperit de la ciència”.  En canvi,  “el catolicisme –tret de l’oració, que és, després de tot, un exercici essencialment mental– en la seua pràctica oblida el cos, el rebutja i fins i tot l’agredeix considerant-lo una font de pecats. I n’exhibeix els seus càstigs. El sadomasoquisme desplegat per la tradició cristiana, que hom pot veure a través de la imatgeria religiosa, parla per ell mateix”.  L’encerta quan defineix la  postveritat  com “una substitució de la realitat per allò que ens ajuda a pensar que som el que voldríem”. I per això acaba amb  una reflexió especialment oportuna: “(…) Caldria recordar que les conquestes democràtiques no son irreversibles i s’han de defensar dia a dia. La lluita contra la barbàrie l’ha de fer cada generació i l’escomesa de l’actual passa per esmenar el món informatiu, posant fre a la bulímia de dades que es conjunta contra la percepció d’allò que és essencial. I, sobretot, eliminant el que alimenta la postveritat”.