Europa: moments decisius
Probablement, el títol d’aquest article pot semblar tòpic, i massa genèric. Tots els moments de la història poden ser considerats decisius -dirà algú, amb raó. D’altra banda, no s’albira cap gran esdeveniment, bèl·lic, científic o cultural, d’aquells que formen part dels moments estel·lars de la humanitat, semblants als que Zweig va recollir en un dels llibres més extraordinaris que mai no s’hagin escrit. Però justament perquè ara sembla que no passi res; justament perquè Europa, i especialment l’Europa de l’euro, sembla haver-se acomodat a una situació de crisi impensable fa tot just cinc anys, justament ara és possible que s’estigui congriant el canvi que més important, si més no des de 1914.
La majoria d’experts assenyalen que la crisi econòmica de l’Europa del Sud va per llarg. Sigui quin sigui els resultat de les properes eleccions res no fa preveure un canvi en la política europea del govern
alemany. Ben al contrari, cada vegada és més probable que la crisi acabi afectant del tot la societat fancesa, cosa que allargaria i agreujaria la situació actual. Tot això, però, des del punt de vista econòmic, que sembla l’únic punt que es té en compte -si més no, oficialment- a les cancelleries europees i, també, encara que en menor escala, en els mitjans de comunicació. La crisi, sí, és econòmica però la seva solució només podrà venir per la via de la política tot i que, en aquest moment, i amb excepció d’Àngela Merkel, els dirigents europeus es comportin més com a responsables d’un negociat econòmic que no pas com a líders polítics amb una influència directa sobre la vida de milions de persones.
L’actual política econòmica anirà agreujant la crisi de la Unió Europea per més que, d’entrada, els plantejaments d’Alemanya i dels països del Nord que la secunden siguin, des del punt de vista econòmic i ètic, impecables. Però, ja ho hem dit altres vegades, no n’hi ha prou en tenir raó i sovint els grans homes i dones d’Estat són aquells que acaben traint els principis per a l’aplicació dels quals han estat elegits. Pensem, per exemple, en el general De Gaulle triat pels militars que no volien que França es desprengués d’Algèria i que va acabar negociant la independència d’aquest país; o la convicció amb què Gerry Adams, seguint l’exemple de Mandela, va portar el grup terrorista IRA a negociar amb els grups protestants que, amb la seva actuació, havien justificat l l’ús de les armes.
La senyora Merkel se sent sostinguda per una part important dels politics i economistes del seu país i per una majoria dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública alemanya. Fins ara, la política econòmica que ha preconitzat no ha anat malament per a Alemanya i, per tant, no ha de trobar raons per canviar-la. Els polítics de l’Europa del Sud no tenen prou força, ni prou raons, per oposar-se al “diktat” alemany i, perduda la seva autoritats com a líders, no poden ni saben fer res per aturar la progressiva desintegració de la cohesió social dels seus respectius països. Aquesta desintegració anirà corroent a poc a poc el sentiment de pertinença europea i pot acabar per generar majories parlamentàries que preconitzin obertament la sortida de l’euro. De moment, els moviments polítics que han assumit la bandera antigermànica a Grècia i a Itàlia han aconseguit uns excel·lents resultats electorals i res no va pensar que aniran, en properes eleccions, a la baixa. A l’inrevés: a Espanya si alguna cosa està clara és que en les primeres eleccions generals que se celebrin cap dels dos partits estatals, obertament europeistes, aconseguirà la majoria absoluta. Serà l’acte de defunció de la Transició iniciada el 1976.
Europa viu moments decisius perquè és mot probable que la crisi s’allargui i acabi desembocant en la “pax gerrmànica” que ha sobrevolat per Europa des de 1870, des del desastre de Sedan que va comportar l’abdicació de Napoleó III i la proclamació de l’Estat alemany. Alemanya ha estat especialista en guanyar les batalles i perdre les victòries però la història no sempre es repeteix. És possible que ens trobem a l’inici d’una nova etapa en la vellíssima història d’Europa on el predomini alemany sigui, per fi, explícit en el camp econòmic, en el camp polític i -perquè no?-potser també en el camp militar.
Catalunya Oberta, 24 d’abril del 2013
"Amo les faules del filòsofs;