27
mar

La Caputxinada, 50 anys després

 

            Aquell dimecres, 9 de març, just en el moment de marxar a dinar, Antonio Figueruelo, el meu cap, em va dir: “Esta tarde nos encontraremos a las  4, en Paseo de San Juan – Aragón. Iremos juntos a hacer un reportaje”.  Era la primera vegada que em deia d’anar junts.  Per regla general, ell  m’indicava, a primera hora del matí, o el dia abans, el reportatge que em tocava fer. Tot sovint, tres quartilles que anaven sota la informació principal que obria les pàgines de Local. Antonio Figueruelo no solia donar gaires explicacions. Fill de militar, portava el sentit de la jerarquia interioritzat.  No era adust, però sí sec.  No sé per quins camins havia anat evolucionant i ara simpatitzava, o potser militava, amb el Partit Comunista. Els seus reportatges de denuncia sobre  l’especulació urbanística a Barcelona, amb dades facilitades per un grup de joves arquitectes, precipitarien que Porcioles comprés el diari, El Noticiero Universal. Quan això va passar, a ell el van ascendir a subdirector apartant-lo, per tant, de la informació de carrer.

            Vaig entrar i sortir de la Caputxinada  com Fabrizio del Dongo, l’heroi de La cartoixa de Parma, a la batalla de Waterloo. Ell només va veure potes de cavall i cadàvers de soldats. Però no es va fer una idea de conjunt del que estava passant. Jo tampoc no sabia om em ficava i amb prou feines coneixia ningú. De lluny estant, em va semblar veure, entre la llarga presidència, el rostre de Salvador Espriu que coneixia en fotografia.  Al seu costat hi havia un senyor gran. Em van dir que es tractava de Jordi Rubió. Jo vaig fer veure que sabia qui era. Dels estudiants que m’envoltaven, i dels professors que assistien a l’acte, no en coneixia cap.  Això sí,  vaig sortir de la tancada –que per  als periodistes es va acabar aquella mateixa tarda– convertit en un petit heroi, sobretot, per als contertulians de Can Baves, el bar del costat del diari, on anàvem a esmorzar i on ens passàvem mig matí.

            La crònica dels tres dies que va durar la Caputxinada la va escriure Joan Crexell i Playà. Està publicada en un llibre del mateix nom –La Caputxinada— l’any 1987 dins el catàleg d’Edicions 62. Des del punt de vista de la cronologia i de les dades és difícil afegir-hi alguna cosa més. L’enyorat Joan Crexell va fer, també en aquest cas, una bona feina. El llibre deixa ben clar que la Caputxinada va constituir un dels desafiaments més importants al franquisme, i que va aconseguir irritar al mateix Dictador. És el general Franco el qui ordena,  durant el Consell de Ministres celebrat el divendres dia 11,  el desallotjament del local.  L’ordre va trigar escassa estona a convertir-se en realitat.  El desafiament va constituir, sobretot, una demostració de la força que estaven aconseguint els dos grups que començaven a repartir-se l’oposició i que serien hegemònics, des del punt de vista intel·lectual i també polític, durant els anys previs i posteriors a la mort de Franco: el catalanisme d’arrel catòlica; i el marxisme que predicava, des del 1956,  la reconciliació de les dues Espanyes.  No eren mons tan allunyats com sembla i, de fet, alguns, o bastants,  catòlics es fan marxistes tot just al sortir de les parròquies i d’altres  van compaginar les dues fes alhora.  Allò que el franquisme va enterrar per sempre és l’esperit liberal republicà.  I quan dic liberal no em refereixo a una adscripció política determinada sinó a una certa manera d’entendre el món; una certa manera que va treure el cap en temps de la II República però que no va tenir temps de quallar.  Era aquella Catalunya en la qual  Joan Crexells  i Vallhonrat posava en dubte el mite del progrés –és a dir, el mite de la Modernitat— i Carles Soldevila escrivia una obra de teatre sobre un triangle amorós i la titulava: Civilitzats, tanmateix.  Com va observar Maria Aurèlia Capmany –i així ho escriu en les seves Memòries— a la Caputxinada els nois discutien de política i tots eren revolucionaris;  les noies, mentrestant, fregaven plats.  I Maurici Serrahima, amb aquell deix d’excitació que prenia quan els esdeveniments importants passaven prop de casa seva, explica, també en les seves Memòries, que, acabada la tancada, un pare va donar una bufetada –o un bolet, que sona més suau— a la seva filla per haver-hi participat.  Però aviat arribarà la píndola, i els aires del Maig del 68 (que venen dels Estats Units, no ho oblidem).

El bisbe Modrego no deixarà entrar la policia al convent dels Caputxins  no pas per solidaritat ideològica amb els tancats sinó per demostrar el poder de l’església.  Des dels temps de Pau i Treva els recintes religiosos han estat lloc de refugi, ni que sigui de pecadors.  Pocs dies després,  els capellans que es manifestaran des de la Catedral, en protesta per les tortures infligides a un dels líders del Sindicat, seran estomacats per la policia. Representen el poder de l’Església contestatària, que assumeix les reivindicacions nacionals i socials dels sectors més actius de la societat catalana.

            El PSUC és l’altra gran força emergent. És un PSUC que proclama la bona nova de la “reconciliació nacional” anunciada per Carrillo després d’haver expulsat del Partit aquells que l’havien esbossada: Fernando Claudín i Jorge Semprún.  El PSUC lluita per les llibertats democràtiques de Catalunya i d’Espanya, tot i que en els seus documents es parli de “democràcia formal”,  es demonitzi la burgesia –com si la burgesia fos una peça única i inalterable– etcètera. A poc a poc, i a partir de la Caputxinada, el PSUC aconseguirà una situació hegemònica dins la clandestinitat de manera que passarà a ser El Partit, i prou.  No cal dir, doncs, que en l’episodi de la Caputxinada el PSUC està de part de les llibertats. Però, també, de part dels interessos de la Unió Soviètica. No podem explicar la nostra història més recent fora del marc internacional dins del qual es desenvolupa; i aquest marc és el de la Guerra Freda que dura des del final de la II Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur, l’any 1989. Durant aquest període, res, res, res del que passa al món pot entendre’s fora d’aquest context; la durada del règim de Franco, per exemple. I, com a contrapartida, algunes de les característiques de l’antifranquisme.  En el seu llibre, Crexell sembla sorprès en descobrir que el delegat de l’Associació Nacional d’Estudiants dels Estats Units era un agent de la CIA.  No té res d’estrany, sobretot, perquè en el disseny i l’organització de la Caputxinada  la participació del PSUC va ser fonamental.

            És en aquest context que cal parlar de la figura del filòsof Manuel Sacristán, professor de la Universitat de Barcelona, fins a la seva expulsió, i autèntic cervell de  moltes de les coses que van passar aquella tarda a la sala d’actes dels Caputxins de Sarrià. Ell va ser el redactor del Manifest per una Universitat Democràtica, el text teòric de més densitat ideològica aprovat aquell dia;  ell devia  inspirar la constitució de la taula presidencial –una mena de direcció aparentment col·legiada, un petit politburó on el qui manava realment quedava diluït–; i ell devia inspirar fins i tot el nom del Sindicat: “Sindicat Democràtic” , un adjectiu que també surt en la definició de la mitja alemanya ocupada pels russos: “República Democràtica Alemanya”.  I no podem oblidar que un dels alumnes predilectes de Sacristán va ser Francisco Fernández Buey, futur creador de la revista “Mientras tanto”, futur professor de la Universitat Pompeu Fabra i, en aquell moment, el màxim dirigent del Sindicat Democràtic d’Estudiants a la Facultat de Filosofia i Lletres. Fernández Buey era, amb l’autoritat que li donava el seu excel·lent currículum d’estudiant i la seva lluita a favor d’una universitat lliure i democràtica,  el líder més escoltat d’aquell Sindicat. Si alguna vegada em preguntessin –cosa que no ha passat mai— quines biografies em semblen més urgents d’escriure en diria dues: la de l’economista Joan Sardà  Dexeus –aquell que de dilluns a divendres modernitzava l’economia franquista i els diumenges anava a casa d’en Pla a confessar-se’n— i la de Manuel Sacristán.  Sacristán és l’únic marxista amb cara i ulls que ha tingut aquest país; la resta –Xavier Folch, etcètera— mai no van deixar de ser escolanets seus. A ell li devem, en bona part, el procés de marxistització intel·lectual que va experimentar el nostre país durant els anys seixanta i setanta.

            Des de la conferència de Ialta,  els dirigents russos sabien que Espanya quedava sota la tutela-la americana.  Ho sabien, fins i tot,  d’Itàlia.  I, per això, en un moment donat, Montanelli surt en defensa de Togliatti  i afirma que sempre va  aconseguir que el  seu Partit, el Partit Comunista Italià, no superés mai el 49% de vots.  En aquest punt convergien els interessos d’Itàlia, els d’Estats Units i també els de la Unió Soviètica perquè allò que s’havia pactat a Ialta continuava essent sagrat. A Espanya, per tant, Rússia no volia implantar cap mena de dictadura del proletariat. En tenia prou en que els intel·lectuals d’esquerra no abracessin l’anticomunisme. Així els resultava més fàcil mantenir l’statu quo polític i territorial de la Unió Soviètica –que ocupava mitja Europa— . Precisament, la no assumpció d’un anti-comunisme explícit és el gran retret que estudiosos de la talla de Michel Wiinock  i Tony Judt fan als intel·lectuals d’esquerra d’aquell moment.  Un objectiu col·lateral de la Unió Soviètica era alimentar el xup xup anti-nordamericà i exagerar la importància dels comunistes espanyols.  A Franco, aquesta estratègia ja li anava bé. Com més comunistes hi hagués a Espanya més necessari es feia el nostre Dictador.

            Tot això, però, no treu valor a la Caputxinada.  Des del punt de vista polític, va propiciar l’aparició  d’organitzacions tan crucials, en la lluita antifranquista, com l’Assemblea de Catalunya. De la Caputxinada va sorgir el Grup Democràtic de Periodistes als integrants del qual, per cert, mai no hem acabat de fer justícia.  Antonio Figueruelo en va ser un dels fundadors. I, per sobre de tot, la Caputxinada va donar molta moral als joves que volien canviar les coses. Sí. Es podia.  El matalàs franquista començava a deixar d’asfixiar-nos.