La raó i la força
Determinats mitjans de comunicació catalans han començat a vendre la pell del llop abans que la caça hagi començat. La metàfora potser no és del tot afortunada perquè evoca una situació de violència, i l’ús d’armes, però sí que serveix per il·lustrar com les ànsies d’acord entre Catalunya i Espanya poden despertar entusiasmes ben poc basats en les dades reals. De moment, tot el que està passant segueix una estratègia clara per part del govern central. En primer lloc, calia negar la dimensió real de la irritació catalana i circumscriure aquesta irritació a un canvi injustificat en la manera de comportar-se per part de Convergència i, sobretot, del seu líder Artur Mas. El problema no serien els milions de catalans emprenyats sinó la sobtada conversió del president Mas a d’independentisme. Quan ha resultat impossible seguir-se enganyant no s’ha enfrontat el problema de cara sinó que s’ha intentat estovar l’altra part -la catalana- amb una pressió subtil però perceptible sobre sectors especialment sensibles: la banca, els empresaris i els mitjans de comunicació. Tampoc, però, no es tracta de res de nou. Ja va deixar dit Gaziel que de poc serviria una nova autonomia de Catalunya si el país no disposava d’una banca i d’uns mitjans de comunicació propis. Com
que aquesta pressió ha fet efecte però no tota la que es preveia -el sector empresarial no s’ha posat de manera automàtica al costat del govern central, com havia passat en tants d’altres episodis de la nostra història- aleshores s’anuncia l’oferiment d’una pastanaga, exageradament magnificada per aquells mitjans de comunicació que han estat objecte de pressió però que segueixen ocupant un espai privilegiat a l’hora de
modular l’opinió pública.
Alguns analistes especialment brillants han vingut a dir que aquesta oferta de diàleg per part del govern espanyol és fruit d’un canvi d’estratègia: per fi, el govern espanyol se n’hauria adonat que si deixen caure el president Mas la situació catalana farà un nou pas cap a la radicalització i això acabarà essent perjudicial per als interessos espanyols. En tot cas, el cert és que si ara s’ha produït aquest oferiment de diàleg no ha estat pas per l’anàlisi de la part de raó que podria tenir Catalunya sinó per la força democràtica que han exercit els catalans.
Les raons de la societat catalana tant el del PSOE com els del PP se les van passar pel folre quan, a les Corts i a través del Tribunal Constitucional, van dinamitar l’Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament català. Per si no hagués quedat clar el seu menyspreu absolut envers les raons dels catalans, de la majoria de catalans, el PP i el PSOE es van tornar a passar pel folre la petició pràcticament unànime del Parlament de Catalunya d’aconseguir un pacte fiscal. Es van passar pel folre l’Estatut i la petició de pacte fiscal, i es van quedar tan amples. És en aquest moment quan els partidaris de l’entesa amb Espanya ens vam sentir especialment menyspreats perquè, durant anys havíem defensat la via del diàleg. Ara ja no teníem arguments per seguir defensant aquesta via.
És a partir de la manifestació de l’11 de setembre quan les coses comencen a canviar. Però que quedi clar: aquest no és el terreny de les raons sinó el de la força; el de la força democràtica, però força al cap
i a la fi. Lamentablement, tampoc en això no hi ha res de nou. Si en el moment de la Transició, els partits polítics espanyols van acceptar un principi tan escandalosament diferenciador com és que els drets del País Basc son anteriors a la Constitució és perquè el PNB va negociar amb les pistoles d’ETA sota la taula. L’argument és que si acceptaven aquesta i altres qüestions, desapareixien les justificacions a la violència. La història no va anar ben bé així però la singularitat del poble basc amb uns drets diguem-ne nacionals anteriors a la Constitució va quedar consagrada. Nosaltres no necessitem per res la violència però ha de quedar clar que arribarem tan lluny, en la consecució d’un estatuts jurídic propi, com la nostra força democràtica ens permeti. El govern central intentarà desinflar aquesta força per tots els cantons possibles. Ja ho està fent i ho seguirà fent. En aquest nou episodi decisiu de les relacions entre Catalunya i Espanya serà la força democràtica i no les raons allò que acabarà essent determinant.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 10 d’abril del 2013
"Amo les faules del filòsofs;