5
set

La reforma fracassada

Pot semblar  poc oportú que, a una setmana de la celebració d’un dels 11 de setembres més transcendentals   de tota la història, dediqui un article a reflexionar sobre el previsible fracàs de la nova reforma educativa impulsada pel govern del PP. Però un tema no està tan allunyat de l’altre com en aparença podria semblar.  En primer lloc, perquè sense una reforma educativa en profunditat  tancarem en fals -quan la
tanquem- l’actual crisi econòmica. I, en segon lloc, perquè la ineptitud del govern de Mariano Rajoy per tirar endavant la reforma educativa, quan ho tenia tot a favor, és la mateixa que està demostrant a l’hora d’enfrontar-se a les reivindicacions de Catalunya.  El sistema educatiu, després de passar per les mans del PP, estarà en pitjors condicions que abans.  També estan pitjor que abans de la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat les relacions entre els govern central i Catalunya.

        El ministre  Wert té raó en l’argument més de fons que utilitza per justificar la reforma: resulta inacceptable un sistema educatiu amb uns índexs tan alts de fracàs i d’abandonament com l’espanyol. Davant
d’aquesta situació, el ministre ha tornat a demostrar la incapacitat de la dreta política per generar el consens que es necessita per tirar endavant, amb garanties d’èxit, una reforma.  El ministre Wert ha parlat amb tothom però no ha negociat amb ningú perquè per determinades mentalitats polítiques, encara que tinguin majoria absoluta, negociar és un signe de feblesa.. De passada, Wert ha ensenyat de seguida el cotningut
de la motxilla que voluntàriament s’havia penjat a l’esquena:  un afany recentralitzador absolutament inconstitucional. Una part de la dreta espanyola encara no ha paït que, gràcies a la bona negociació que Francesc Noy i Joan Guitart van fer en el moment dels traspassos de competències, l’aprovació del contingut dels llibres de text quedés, en bona part, en mans catalanes. En aquest cas, els polítics del PP no veuen cap problema en canviar la legislació vigent.

            També hauria estat molt normal que el ministre tingués en compte les reformes educatives que, sense tocar la llei, s’estan duent a terme a Catalunya, més enllà de les retallades. Aquestes reformes les va començar el conseller Ernest Maragall -i li van costar unes quantes vagues corporatives- i  les ha continuat, amb un gran coneixement de causa, Irene Rigau, l’actual consellera.   ¿Com es pot tirar endavant una llei d’educació per a tota Espanya sense tenir en compte el que s’està fent en una part important del territori?  No. El que s’està fent a Catalunya no val toti que, si més no teòricament, va en la mateixa direcció que la reforma proposada pel ministre.  De l’experiència catalana només se’n dedueix la necessitat d’espanyolitzar els seus escolars.

           Sense una reforma educativa en profunditat, que abasti des de l’ensenyament universitari a l’escola primària, el país sortirà coix de la crisi.  Aquesta reforma l’esquerra no la farà perquè ja la va fer ja fa uns anys i ara es tracta precisament de corregir-la. Però la dreta -ho estem veient-tampoc la farà. Era un bon moment perquè té majoria absoluta al Parlament espanyol i perquè existeix -o existia–  una certa pressió social que reclamava canvis.  Però, en aquest camp i en d’altres, la nostra dreta és, encara, visigòtica: només sap empènyer l’adversari fins a privar-lo de tot espai. El pes polític i social de la  dreta visigòtica és una de les grans desgràcies que Espanya arrossega més enllà de règims i generacions.

            Hem de creure que un altre país és possible. Però amb l’actual statu-quo no l’aconseguirem.  Aquesta és una de les raons per les quals cal esperar que la Via Catalana del proper dia 11 sigui un èxit. Són uns mesos  on ens juguem moltes coses; també  -encara que soni a tòpic- el futur dels nostres fils.

El Punt. Avui, 4 de setembre del 2013