25
oct

Les dues hegemonies

Als ciutadans d’aquesta part d’Europa nascuts a la segona meitat del segle XX ens ha tocat viure sota dues hegemonies: la dels Estats Units, fins a la caiguda del Mur i la d’Alemanya, des de molts pocs anys després.  Aquesta constatació no tindria altre valor que el merament històric sinó fos perquè, encara que no ho sembli,  les dues hegemonies han afectat i estan afectant de forma decisiva les nostres vides.   Les dues hegemonies venen marcades, com no podria ser d’altra manera, per la geografia i per la història.  En el moment de l’esclat de la Guerra Freda, Espanya -com a la resta de l’Europa dita Occidental- va caure del cantó americà.  En això va tenir molta més sort  que els països que van caure del costat rus. Només cal recordar en quina situació econòmica va sortir Espanya de la dictadura franquista i comparar-la amb la situació dels països on s’havia implantat el comunisme real.  Com ha explicat l’ historiador Paul Preston en la seva imprescindible biografia, la modernització de l’economia espanyola no es va fer sota l’impuls del general Franco sinó sota la seva incrèdula aquiescència. Hi van jugar un paper  fonamental, en aquest procés, determinats ministres econòmics lligats a l’Opus Dei i una figura tan singular com la del professor Sardà Dexeus,  un catalanista republicà que va creure, en aquells anys, finals del 50 i principis del seixanta, que el més important era acabar amb l’autarquia i apostar per l’obertura i la competitivitat.  I fer-ho -que quedi ben clar- seguint les estela i les indicacions del Banc Mundial.

            L’hegemonia  nord-americana va ser una hegemonia explicita que, si d’una banda, obeïa la lògica de la Guerra Freda -i d’aquí, el suport al general Franco- d’una altra apostava pels valors de la llibertat i la
democràcia      que són els que han acabat triomfant.  Els americans no es van limitar a treure profit militar i econòmic d’Espanya sinó que van procurar que els probables futurs líders del país coneguessin l’escala de valors de la seva societat.  Si repassem la biografia de molts dels líders polítics, econòmics o empresarials de la Catalunya i l’Espanya dels anys de la Transició -i dels següents-hi trobarem sovint una estada als
Estats Units pagada per algun organisme públic o privat.

          L’hegemonia alemanya és molt diferent de la nord-americana. Per començar no és explícita ni afecta tots els camps.  Com ha dit recentment Josep Piqué en una entrevista, els alemanys manen però no lideren. Manen sobre l’economia però, per exemple, no lideren la vigilància militar marítima al Mediterrani per tal d’impedir -o fer menys dramàtica-l’arribada d’immigrants amb pastera. Els americans ja hi haurien enviat la VI Flota, per entendre’ns. Els alemanys tenen raó en queixar-se de les  disbauxes financeres dels països del sud d’Europa. Però la crisi econòmica no s’arreglarà només des de l’ortodòxia. Calen mesures preses des d’una perspectiva política de manera similar a les mesures que els americans van prendre sobre l’Alemanya vençuda, i la seva economia, a la sortida de la II Guerra Mundial.

           La meva generació va viure  un antiamericanisme induït;  induït per l’altre país protagonista de la Guerra Freda i que va comptar amb la participació entusiasta de molts dels intel·lectuals del país. Ara ningú conrea l’antigermanisme  sistemàtic però no crec fer cap afirmació massa agosarada si dic que, de moment, l’hegemonia alemanya ens està resultant, als ciutadans del nostre país, molt més perjudicial que l’hegemonia nord-americana.  La història, a més, no fa sinó donar arguments als pitjors presagis. Per primer cop en la història moderna d’Europa,. Alemanya mana sense que cap país veí pugui fer-li de contrapès.  Aviat enyorarem els temps passats.

El Punt – Avui. 15 d’octubre del 2013