30
Nov
2018

Les memòries del notari Espriu.

Em sento molt honorat  per haver estat convidat a presentar les memòries del notari Espriu. Però, a la vegada, i des de que vaig acceptar la proposta de Montserrat Caba, he estat sota els efectes d’un pànic controlat perquè de seguida he tingut la impressió d’haver-me posat  en un terreny relliscós. Només un exemple: les memòries del notari, tot i el seu interès, han trigat més de trenta anys en publicar-se en una edició venal.

Però un cop acceptada la proposta no s’hi val tirar enrere de manera que  intentaré explicar perquè aquestes Memòries resulten tan i tan interessants.  La primera cosa que cal dir és que avui no presentem un llibre sinó dos;  inclosos, evidentment, en un sol volum.  La biografia del notari Espriu escrita per Agustí Espriu ocupa les primeres 150 pàgines del llibre; les memòries pròpiament dites del notari les 130 restants.  Però, a la vegada, la primera part del llibre es podria dividir perfectament en dues. La biografia del notari, amb la panoràmica de l’Arenys vuitcentista al fons; i les biografies dels llinatges més notoris d’Arenys i que ens endinsen de ple tant dins la història de la vila com en la vida d’alguns dels personatges més sobresortints de l’obra de Salvador Espriu. En aquest punt,  tots, o molts, dels qui esteu asseguts en aquesta sala en sabreu més que jo.  Perquè el que ha escrit Agustí Espriu és una història d’Arenys que  serà fàcilment reconeixible per a tots aquells que hi heu nascut o que hi viviu.  També em sembla que val la pena subratllar que amb aquest llibre Agustí Espriu culmina la feina començada amb Aproximació històrica al mite de Sinera, publicat el 1983, i del qual és coautor al costat de Nuria Nogueras i Maria Assumpció de Pons; i continuada, la feina,  en la segona edició d’aquest llibre, ja signada únicament per ell, i publicada, corregida i augmentada, l’any 2010.  Tots aquests treballs estan íntimament lligats amb la biografia que sobre Salvador Espriu va publicar el mateix Agustí l’any 1996. Aquesta biografia,   i la de  Maria Aurèlia Capmany, publicada el 1972,  són dos treballs molt ben fets i que jo vaig fer servir a dojo –tal com reconec en el capítol d’agraïments— en el meu llibre sobre Salvador Espriu. 

Però entrem, ja, en els punts conflictius que son aquells que ens permetran una reflexió més arriscada, i per tant més seductora,  sobre el llibre que avui presentem. Tant en la biografia del notari, com en les notes que acompanyen el text de les seves memòries, l’exercici de clarificació de fets i personatges és exhaustiu. Des de fora, des del que no coneixem a fons la història d’Arenys i dels seus personatges, fa la impressió que l’Agustí no s’ha deixat cap botó per cordar.  Mols escriptors desitjaren ser objecte d’aquesta mena de treballs. O no. I aquí comença el conflicte. Una de les sorpreses que me’n vaig endur mentre preparava la biografia de Salvador Espriu va consistir  en adonar-me que el poeta s’irritava contra els estudiosos, o crítics, que s’aproximaven força a la comprensió de la seva obra i que, en canvi, mantenia una absoluta indiferència envers aquells   que no l’entenien en absolut. El cas més clar el trobo en la seva reacció davant les crítiques que va rebre la primera representació de Primera història d’Esther, en sessió única, el 13 de març de 1957 al Palau de la Música Catalana per part de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.  L’estrena va merèixer un considerable nombre de crítiques. Antonio Martinez Tomás, des de La Vanguardia, i Luis Marsillach, des de Solidaridad Nacional, van  escriure autèntiques bajanades. Per al primer Primera història “tiene [la apariencia] de algo singularmente extraño y caprichoso, que si bien en algunos momentos sorprende y atrae en general mas bien desorienta y aburre, sin permitir que el publico capte su simbolismo, su intención o lo que sea”.  Marsillach tampoc no es quedava curt: “¿Entretenimiento bufo? ¿Bufonada literaria? ¿Alegre y desenfadado experimento intelectual? Lo que ustedes gusten.  Probablemente Espriu se ha divertido escribiendo esto. Y el público, a juzgar por su actitud entusiasta, también. Enhorabuena a todos. Y como Espriu continuará siendo un excelente poeta… Pues aquí no ha pasado nada”.  Amb molta diferència sobre totes les altres, la crítica més documentada, i més encertada, és la que publica Celestí Martí Farreras a Destino. Martí Farreras devia ser l’únic crític de Barcelona que abans de l’estrena ja coneixia l’obra “leída y releída ya mucho tiempo atrás” segons ell mateix diu en l’esmentada crítica.  Martí Farreras afirma que Primera història d’Esther es “una de las obras más extraordinarias y personales de nuestra joven literatura, con todo su vigor, su feroz y desbordante pureza idiomática, su fabuloso clima de contrastes (…), su violencia sarcástica y su intención subterránea”.  Només hi posa una objecció: l’obra es fa difícilment comprensible per a un públic majoritari que no n’hagi llegit, abans, el text.  Es tracta d’una objecció discutible però, en tot cas, digne de tenir en compte.  I que no  obsta perquè el crític proposi una nova representació, un gest valent tenint en compte la situació d’a legalitat de l’Agrupació Dramàtica.  Doncs bé, durant les setmanes següents es publiquen sobre el tema fins a tres cartes a Destino. Les dues ultimes estan dirigides contra el crític Martí Farreras.  Aquesta segona carta està signada per per  “Un grupo de espectadores no todos doctores en Filosofía”, en al·lusió al selectísimo publico del qual havia parlat Martí Farreras, i no només s’ataca  el text de Martí Farreras sinó que a ell mateix se’l titlla “d’oportunista” comparant-lo amb els que, en el seu moment, havien afirmat que el teatre de Shakespeare “era una lata”.  La tercera carta està signada per un tal L.S.Creus  el qual afirma haver-se pres la molèstia de “revisar una a una las palabras más o menos inusitadas que aparecen en Esther”. Totes elles, excepte cinc o sis, i un parell de dialectalismes,  surten recollides al Fabra. Sorprèn la saviesa lingüística d’aquest lector… una saviesa potser només comparable a la del propi Espriu. Vint-i-cinc  anys abans el poeta havia reaccionat amb una irritació semblant quan Cèsar August Jordana havia criticat, amb arguments justos, les mancances diguem-ne gramaticals d’Aspectes.

Un dels punts de semblança entre Josep Pla i Salvador Espriu és que, per a ells, la literatura ho és tot. El  compromís amb la seva obra és total i goso dir que, per raons literàries i extra-literàries sobre les quals podríem especular llargament,  aquest compromís passa fins i tot davant del que en podríem dir l’existència.  Viuen per i per a la literatura, per i per a l’obra que estan fent. En això, Nèstor Luján observa,  amb lucidesa, la diferència entre Pla i Sagarra. Sagarra –diu– era massa vital per prendre el temps en picabaralles amb altres escriptors. “Li interessava més explicar què era una becada i, si podia ser, menjar-se-la”. La vida per davant de la literatura. 

 Espriu devia pensar que cap crític tenia dret a ensenyar, al públic, els budells de l’obra que amb tanta tenacitat estava construint. L’obra havia d’arribar en estat pur al lector per tal que aquest s’enfrontés al seu misteri amb tots els fils per desenredar. És comprensible, doncs, que no tingués gaire interès en la publicació de les Memòries del seu pare. En una primera lectura, al lector atent se li poden encendre totes les alarmes. En el text dictat pel notari Espriu no només hi trobem alguns dels noms i dels personatges que el fill farà sortir en els seus poemes, en les seves proses o en les seves obres de teatre sinó dues coses tan o més essencials:  la mirada sobre el món i l’aroma d’una època. Després, en una lectura més atenta, el lector s’adonarà –i així ho subratlla l’Agustí Espriu en l’estudi que avui presentem— que les memòries del notari Espriu estan dictades “en plena guerra civil” i que alguns dels personatges que hi surten ja apareixen en les obres que el seu fill Salvador ha publicat abans del 1936.  Continua, doncs, essent encertada la  idea que aquests personatges Salvador Espriu els va conèixer d’adolescent,  a través del que d’ells se’n deia a les tertúlies que el seu pare organitzava a casa  seva. El mon d’Espriu neix, en bona part, d’aquelles  tertúlies que el futur escriptor devia escoltar amb fruïció, amb les orelles ben dretes i registrant mentalment aquell torrentada d’ oralitat protagonitzada per  capitans retornats de les Amèriques, captaires que formaven part del paisatge urbà d’Arenys i parents i amics les vides dels quals quedaven convertides  en  excitants biografies. Tot això no treu que en les memòries del notari no descobrim un escriptor; un gran escriptor;  i, sobretot,  un escriptor que, en determinats paràgrafs, podríem dir que fa ben bé de progenitor. La seva  visió desencisada i distanciada del món, la seva capacitat per descriure, des d’un cert aire de superioritat, les persones i els personatges que, en un moment o altre, han format part de la seva vida quotidiana, la  vigoria de les descripcions…  Sí.  Els testos s’assemblen a les olles i la possibilitat que els especialistes i crítics  ho comprovessin no devia fer gaire gràcia a l’escriptor Salvador Espriu.

Intentem, doncs, comprendre la seva reacció quan al 1983 apareix l’Aproximació històrica al mite de Sinera, un llibre en el qual els seus autors  descobreixen la identitat real dels personatges arenyencs presents en l’obra d’Espriu. Tot un escenari imaginat, ple de personatges fascinants en el seu misteri, en les seves contradiccions, en la seva manera de fer; un escenari construït lentament, amb el pas dels anys, constantment modificat, queda a la intempèrie, exposat a la vista de tothom amb la mateixa manca de bellesa que pot tenir la radiografia de la dona, o de l’home, més bells d’aquest món.  És clar que una operació semblant no ha estat la primera ni serà l’última en la història de la literatura perquè, en aquest món, cadascú fa la seva fina. L’escriptor, escriure; el crític i l’estudiós, descobrir-ne els secrets més amagats.

Jo, d’aquesta història, i permeteu-me aquest excursos personal, en vaig sortir indirectament beneficiat. El 2 de desembre de 1984 el diari Avui inaugurava un Suplement del Diumenge dedicat tot ell a temes literaris i artístics.  Les pàgines amb paper setinat i color, pagades per la Direcció General de Joventut, li donaven una presència molt agradable. Com a responsable d’aquest Suplement, jo  volia començar amb una traca. I la traca me la va facilitar l’amic Eudald Solà: publicaríem un conte inèdit de Salvador Espriu, i això era una cosa que no estava pas a l’abast de tots els diaris de Barcelona.  El conte va ser “Pas i noticia de la Trinquis” que, com molt bé explica Agustí Espriu en el seu llibre, venia a ser una rèplica al treball que ell ,Nuria Nogueras i Maria Assumpció de Pons acabaven de publicar.  La “punyalada”, com escriu l’Agustí, arriba al final de la narració quan Salom, l’alter ego del poeta, conversa amb Efrem Pedagog, un pedant titella, caricatura d’Eugeni d’Ors.  En acomiadar-lo a la porta de l’ascensor, Salom no s’està de dir-li: “Vigili ara de no topar amb algun carta blanca de professional de la navalla”.  Deu n’hi do!

Però si anéssim al fons de la qüestió veuríem que amb la seva enrabiada Espriu el que vol és fugir de quedar encasellat en l’anècdota local. L’aspiració suprema de tot creador és ser capaç d’escriure, pintar, dibuixar o compondre peces que aconsegueixin un interès universal; que arribin a la categoria d’arquetips.  Per a fer-ho, sovint utilitzen el material que tenen més a prop, aquell que coneixen més directament. Posaré quatre exemples prou contundents. Per enderrocar tota la tradició novel·lística del XIX, i actualitzar l’Odissea d’Homer, Joyce usa un escenari absolutament local: Dublín, el 16 de juny de 1904. (Leopold Bloom). El mateix fa Picasso quan vol girar com un mitjó la història de l’art.  Pren com a model les prostitutes del bordell del carrer Avinyó, al costat de casa seva, que ell devia visitar sovint.  Joan Miró  actua igual en el quadre La Masia i, més recentment, Woody Allen aconsegueix triomfar a Europa explicant-los les dèries i misèries dels progres de Manhattan o de Brooklyn.   Espriu fa la mateixa operació. Agafa d’allò que té més a prop, els personatges d’Arenys que ha sentit explicar a les tertúlies del seu pare, i els converteix en figures d’interès universal. Aquest és, per exemple, el cas de Plem, un bandoler que va existir de veritat, mort pels guardes rurals a principis del segle XX, que  Espriu ja fa sortir a Laia i que és el protagonista del primer conte d’Aspectes.  Plem rapta Maria del Roser, “hereva d’unces i de bestiar, de vinyes, conreus i suredes”, ella cedeix a l’abraçada i es lliura a l’amor prohibit. Quan ell, finalment, queda adormit ella, després d’uns moments de meditació, pren d’una revolada la destral del Plem i el mata.  No és una història nova sinó una adaptació de la història que l’Antic Testament explica al Llibre de Judit.  Judit, heroïna jueva, talla el cap d’Holofernes el general que assetja Betúlia perquè els israelites es neguen a sotmetre’s a la voluntat de Nabucodonosor.  L’episodi ha estat tractat, entre d’altres, per Rafael, Tintoretto, Caravaggio i Goya a partir de la revindicació que en va fer Artemisa Gentileschi l’any 1620 en el seu quadre Judit decapitant Holofernes. També en parla Jorge Semprún en una de les seves novel·les. Però Espriu, com Joyce, actua també en direcció contrària. Si Joyce agafa l’Ulisses clàssic i el converteix en un ciutadà irreverent del Dublín de principis del segle XX, Espriu pren Ariadna i la incardina  en els escenaris de Sinera amb el propòsit de fer-la contemporània. I el mateix fa amb Antígona,  transformada  en metàfora de la nostra guerra civil. 

Què tenen en comú tots aquests escriptors i artistes?  Que, tot i que, com en el cas de Joyce i Picasso, alguns ja havien començat a destacar abans de 1914, el seu gruix de creació és de després de la I Guerra Mundial. I el conflicte   ha canviat Europa de tal manera que si es volen salvar els mobles, és a dir, els clàssics, que són aquells autors que donen continuïtat a una cultura,  no es pot seguir escrivint com abans. El terratrèmol ha estat  d’un abast fins aleshores inimiganible. Els mites fundacionals de la nostra cultura, i els clàssics només podran continuar interessant  si son baixats dels seus pedestals   i barrejats amb la humanitat desesperançada que ha sobreviscut a la Gran Guerra a costa de veure desaparèixer valors morals i institucions que semblaven eterns. Només cal llegir Stefan Zweig per comprovar de què parlo..  I aquest és el punt de connexió entre Joyce i Espriu, per exemple.  I això és el que fa  que Espriu utilitzi personatges locals, com el Plem, per projectar-hi arquetipus universals, com Judit; o a l’inrevés, que triï personatges literaris universals, com  Esther o Antigona, per actualitzar-los i fer-los interessants, necessaris, al públic contemporani. 

  És en aquest context que cal emmarcar les relacions entre Carles Riba i Salvador Espriu. Riba encara té els clàssics posats  dalt del pedestal. Espriu els baixa i els fa caminar pels indrets enfangats de Sinera. En aquest sentit, podem dir que l’un és continuador de l’altre. Amb una gran trencadissa entre mig, és clar. I amb la dificultat afegida que, en aquest cas,  Espriu no podia matar el pare d’una forma explícita perquè l’un i l’altre tenien prou feina en defensar-se de l’enemic comú que els impedia una cosa tan elemental i tan justa com poder practicar, sense prohibicions, el seu ofici d’escriptors. 

Moltes gràcies!

Arenys de Mar. 30 de novembre del 2018