25
nov

Les nostres eleccions europees

El president del Parlament europeu, el senyor Martin Schulz, ha passat per Barcelona i ens ha alliçonat. Els catalans no podem caure en l’error de votar en les  properes eleccions al Parlament que ell presideix,
i que se celebraran el maig del 2014, en clau local, és a dir, en clau catalana.  El senyor Martin Schulz ens ha vingut a dir que no podem confondre els problemes locals, que són els nostres, els dels ciutadans de Catalunya, amb els problemes generals, de primer ordre,  que són els que mereixen l’atenció del Parlament europeu.

            Aquestes eleccions del maig del 2014 són mirades amb força angúnia pels europeistes veterans. Es temen, amb raó, que els electors castiguin uns polítics que, en la llarga crisi econòmica encara no acabada, han demostrat no tenir poder -o no tenir poder suficient- per trobar solucions més o menys creïbles i més o menys definitives. Així, doncs, els partits polítics que aglutinin els desenganyats i els escèptics poden donar la campanada i formar  un Parlament europeu ingovernable. I és que raons per a la irritació dels electors no en falten. En primer lloc, es donarà la paradoxa que votarem un Parlament europeu que, de fet, no tindrà  un pes rellevant en la presa de les decisions que d’una manera més directa afecten la vida dels europeus. Dit d’una manera més directa, a Europa mana la senyora Merkel, però la senyora Merkel no  presidirà la Comissió que governarà Europa després d’aquestes eleccions ni ho farà cap polític alemany en nom seu.  Qualsevol ciutadà europeu mínimament informat sap que el senyor Durao Barroso, l’actual president de la Comissió, no ha pogut donar ni un sol pas que no comptés amb el vist-i-plau de les autoritats alemanyes i això l’ha convertit en un president sense prestigi.  Ara, en consonància amb els acords presos a Lisboa, el Consell Europeu, format pels caps d’Estat i de govern dels països membres de la Unió, podria estar disposat -però no en té l’obligació– a proposar per a president de la Comissió Europea, que ve a ser el govern executiu de la Unió, aquell polític que hagi liderat la força guanyadora en les eleccions al Parlament; un sistema d’elecció no gens directe, com es veu, i de credibilitat democràtica més que dubtosa.

            La Comissió Europea ha tingut, fins ara, una Comissaria d’Afers Exteriors -oficialment. Alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors- caracteritzada per la seva inanitat. En efecte, un dels mèrits de la senyora Catherine Ashton a l’hora de ser nomenada per aquest càrrec va ser la seva manca de gruix polític.  En el millor dels casos, la Gran Bretanya només contempla la Unió Europea com una unió de mercats i el seu govern va aconseguir imposar aquesta candidatura com a contrapès més o menys implícit a la seva continuïtat dins la Unió. Al cap i a la fi, Alemanya segueix demostrant ben poca predisposició a exercir el lideratge global que Europa necessita i s’acontenta en fer de gendarme econòmic.

            Una altra qüestió és que, sigui quina sigui l’eficàcia demostrada pel Parlament europeu,  els nostres polítics tenen  l’obligació  de fer arribar a Estrasburg la veu de tants i tants catalans que volem canviar de dalt a baix l’actual statu-quo.  El procés sobiranista català no està basat en entelèquies decimonòniques sinó en problemes vivíssims del nostre dia a dia.; amb problemes d’indole econòmica, cultural i social. I quina falta en fa el Parlament europeu si nio hi podem parlar dels problemes que més ens preocupen? Al senyor Schultz li aniria bé no mirar-se els problemes dels catalans amb uns aires tan paternalistes. Al cap i a la fi, com a president d’un Parlament poc rellevant ell, més que ningú, té la cua de palla.

El Punt – Avui, 19 de novembre del 2013