19
oct

Les palpitacions d’aquest segle

Les reflexions sobre el pas de la Modernitat a la Postmodernitat no han estat, ni són, gaire usuals en l’àmbit de la literatura catalana.  Tenim magnífics especialistes en tots, o la majoria, dels autors més destacats de la nostra literatura moderna i contemporània. Però no abunden les connexions interdisciplinàries que potser ens donarien una imatge més global del treball dels nostres escriptors; una imatge més lligada als grans corrents ideològics i estètics de la contemporaneïtat.  Podria dir-se, per exemple, que Montserrat Roig és un dels darrers autors de la Modernitat, en el sentit que necessita una visió global del món i les coses que hi passen, a l’hora de posar-se a escriure; i  que Quim Monzó és  un dels primers escriptors de la Postmodernitat perquè ja no aspira a entendre-ho tot sinó només el fragment de realitat que està descrivint en aquell moment. Ningú no pot negar que hi ha un abans i un després de la caiguda de les ideologies globalitzadores; i ningú no pot negar tampoc que, amb o menys profunditat, la literatura catalana no ha quedat al marge d’aquesta diguem-ne revolució.

            És per això que els llibres que ve publicant  Enric Balaguer em resulten tan suggestius.  Balaguer és catedràtic de literatura catalana a la universitat d’Alacant i  l’impulsor d’un grup permanent de recerca de literatura contemporània especialitzat en el gènere biogràfic i la literatura del jo.  Vaig començar a llegir-lo quan va guanyar, el 2009,  el premi Rovira i Virgili de biografies i de memòries. Jo formava part del jurat i en aquella convocatòria de seguida va destacar La casa que vull, títol manllevat d’un dels grans poemes de Salvat-Papasseit. Llegir les reflexions d’un professor de català a Alacant que es declara atret pel budisme i que no converteix el seu text, com legítimament podria haver fet, en una inacabable lamentació sobre la situació lingüística i cultural del seu entorn més immediat em va semblar una singularitat admirable.  Abans, Balaguer havia publicat Contra la modernitat i altres quimeres (2002) i La totalitat impossible (2006); i, amb posterioritat, Constel·lacions postmodernes (2015).

            Ara, Enric Balaguer acaba d’editar El desert i altres palpitacions del nou segle (Editorial Gregal). El títol vol ser un homenatge explícit a Eugeni d’Ors el qual afirmava que ell, en el Glossari, es limitava a prendre nota de les “palpitacions dels temps”.  El llibre consta de 16 assajos no gaire llargs i un postfaci d’Alex Broch.  La manera  com Balaguer planteja els temes em recorda la que practica Rosa Delor en el seu monumental estudi La càbala i Espriu. Una poètica de la llum: una crítica literària que parteix de l’obra estudiada, sense cap esquema teòric previ, com si tractés –i, de fet, es tracta– d’una peça única.   I a partir d’aquest estudi, el crític acaba escrivint un text d’una qualitat literària  autònoma,  l’última finalitat del qual és obrir als lectors els camins més amplis possibles d’interpretació. És per això que en els dos llibres –en el de Rosa Delor i en el de Enric Balaguer– circulen noms molt diversos i aparentment poc relacionats amb l’obra analitzada. Per les palpitacions que ens ocupem desfilen, per exemple,   W.H.Auden i Vattimo; Horaci i Jean Paul Sartre;  Mc. Luhan i Ferran de Pol; Georges Steiner,  Bertolucci i David Lean, entre d’altres. O sigui  filòsofs, novel·listes, poetes,  cineastes…

            La situació del català; la relació entre el llenguatge i les noves maneres d’entendre la sexualitat; el magnetisme del desert com a paràbola de la situació de l’home contemporani;  les conseqüències socials de la desaparició de les humanitats en els plans d’estudi; la progressiva pèrdua de la capacitat d’assumir responsabilitats individuals; l’escriptor, la depressió i el suïcidi; la possibilitat o impossibilitat de ser feliç i el paper que hi pot jugar la poesia;  Eichmann i el problema del mal;  la nostre relació, indiferent o no, amb els altres… Aquests són  alguns dels temes sobre els quals reflexiona  Enric Balaguer. L’assagista no s’enganya sobre els límits de la naturalesa humana. “El que la història del segle XX ha mostrat en molts moments –escriu—(…) és com la gent davant de la por renuncia a la llibertat. O si hom vol, entre la llibertat i la por (a no tenir faena, a passar necessitats, a viure agressions…) o, simplement, la incertesa de la vida, aposta per la seguretat, mal que supose perdre possibilitats d’elecció”.  Tot i que en el mateix text, Balaguer reivindica: “Un ésser capaç de ser ell mateix manté una autonomia pròpia i no es deixa arrossegar per líders amb interessos espuris, ni accepta la ideologia deshumanitzadora del consum com una manera de satisfer altres camps de realització personal. I finalment diríem que pot bandejar l’aculturació televisiva que s’administra diàriament en els països occidentals”.  Balaguer, com subratlla Àlex Broch en el postfaci, escriu des de la fragmentació.  No podria ser d’altra manera.  La fragmentació és la manera més honesta amb què un assagista es pot afrontar  als grans temes de reflexió del nostre present.