7
gen

L’esperit de les lleis

L’any 1864, l’advocat i escriptor Maurice Joly va publicar a, Brussel·les, Diálogo en el infierno entre Maquiavelo y Montesquieu, del qual n’existeix una versió en castellà publicada per Muchnik Editores  l’any 1974 i que porta un pròleg de Jean-Fraçois Revel. Aquests diàlegs constitueixen una sàtira sanguinària a Napoleó III i a  la Constitució imperial.  Maquiavel destapa davant dels ulls horroritzats de Montesquieu les trampes que el règim de Napoleó III fa en relació al sistema de llibertats que oficialment regula la vida política de França. “En nuestros tiempos -explica per exemple Maquiavel– se trata no tanto de violentar a los hombres como de desarmarlos, menos de combatir sus pasiones políticas que de borrarlas, menos de combatir sus instintos que de burlarlos,  no simplemente de proscribir sus ideas sino de trastocarlas, apropiándose de ellas”.

El PP s’ha apropiat de la Constitució i s’ha apropiat de la idea de l’austeritat administrativa. En teoria, ho ha fet per preservar l’esperit fundacional de la primera i l’objectiu d’eficiència de la segona. A la pràctica -qui sap si seguint els consells del pamfletista Joly- s’ha apropiat de la Constitució i de la bandera de l’austeritat administrativa per trastocar-ne la naturalesa i posar-les al servei dels seus interessos partidistes.
És el PP i no el catalanisme polític el qui ha tergiversat l’esperit de la Constitució.  Molts ciutadans la vam votar, el 1977, perquè crèiem que significava un reconeixement específic sinó individualment de Catalunya sí de les anomenades “nacionalitats històriques” encara que, finalment, el nom d’aquestes nacionalitats no constés en el text aprovat.  La idea d’una Espanya formada per 17 autonomies és una idea que tergiversa l’esperit -i, en certa manera, la lletra- de la Constitució.

            El mateix ha passat pel que fa a l’austeritat administrativa. És cert que, a escala catalana i a escala estatal, resulta urgent una simplificació de l’administració tant pel que fa al nombre de finestretes  com a l’eficàcia de cadascuna d’elles.  Aquest és un país on, per norma general, el ciutadà sembla estar al servei de l’Administració, i no al revés. I això ho dic  no des del punt de vista filosòfic o conceptual sinó des de l’experiència del ciutadà que ha de tenir tractes més o menys freqüents amb diferents estrats de l’Administració. Però en mans del PP, la idea de l’austeritat administrativa ha deixat de ser creïble perquè, en el fons, tal com ha passat amb la Constitució, el que es pretén és apropiar-se’n per tal de justificar  una recentralització més o menys encoberta.

            Si ens hem de cenyir als fets, i no a les paraules,  en aquests últims dotze mesos, no s’ha produït cap gest per part del govern espanyol, del govern del PP, que pogués ser interpretat, des de Catalunya, com un gest de distensió. Rajoy esgrimeix la liquiditat que el govern espanyol ha donat a Catalunya, la connexió del TGV amb França o l’aprovació de l’Eix Mediterrani.  Però aquestes mesures, totes elles de caràcter econòmic, no tenen res d’extraordinari i el que sorprèn és que puguin ser exhibides com a mostra de l’ interès del govern espanyol cap a Catalunya quan, en realitat, i com afirmen tots els experts, haurien d’haver arribat molt abans.

            El govern espanyol hauria pogut desactivar la llei Wert i fer dimitir el ministre.  La llei Wert és el pitjor atemptat contra l’autonomia de Catalunya des de l’aprovació de la LOAPA i el seu esperit és plenament anticonstitucional.  Però per al PP resultaria humiliant reconèixer que la situació de Catalunya li ha fet variar ni que fos un mil·límetre el seu projecte polític. Aquí és on s’intueixen els reflexos antidemocràtics del PP. Sostenella i no enmendalla no sigui cas que els nostres seguidors ens puguin acusar de tebis o febles.  Ara bé, quan  un grup polític determinat s’apropia de l’esperit de la llei, aquesta llei, tard o d’hora, acaba essent
inservible per al conjunt dels ciutadans.  I allò que havia funcionat com un marc comú de convivència deixa de tenir sentit.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 11 de desembre del 2013