18
jul

L’hegemonia alemanya

            Costa molt admetre la necessitat d’introduir elements no racionals en l’anàlisi de l’actual crisi europea. Som fills de la Il·lustració i encara que Edgar Morin ja ens advertís, després de la caiguda del Mur, que entràvem en “l’era de la complexitat”, alguns noms i algunes idees costen d’introduir, o de re-introduir, perquè en el seu moment van quedar associades a alguna de les pitjors catàstrofes del segle XX.  Però el segle XX  també ens demostra que la Raó produeix, en efecte, monstres i que duta a la seva extrema radicalitat, converteix la utopia en un crim permanent, tal com en el seu dia va començar a fer Robespierre i tal com va posar en pràctica, des del triomf de la Revolució Russa, Lenin, per més que Gorki l’absolgués de tota culpa.

            És Oswald Spengler qui, en els dos volums de La decadencia de Occidente, publicats el 1918 i el 1922, introdueix la idea de considerar les nacions com una realitat geològica i, per tant, viva amb uns trets específics que constitueixen una mena de psicologia col·lectiva, que es manté inalterable al pas dels anys i que, en bona part, determina la seva vida i les seves accions.  Aquesta és una visió pessimista de la història que es contradiu amb la visió optimista de Hegel i del materialisme històric que va inspirar.  Res s’escapava del món de la Raó i, per això, Althusser volia elevar el materialisme històric a la categoria de certesa incontestable, com en el seu dia ho va ser l’heliocentrisme de Galileo Galilei.

            En realitat, però, sota la defensa de la idea benèfica del comunisme hi havia, per part de Stalin, la pràctica política del tradicional expansionisme  territorial rus.  N’aporta testimonis, entre ells el del propi Stalin, l’historiador Simon Sebag Montefiore en el seu sensacional llibre La corte del zar rojo. Resulta absurd, doncs, parlar de retorn a la Guerra Freda. La Guerra Freda no va ser sinó la coartada d’aquest expansionisme rus que Putin assumeix per convenciment i perquè això el fa popular entre una majoria de l’opinió pública russa.

            També quan parlem de les característiques de l’actual hegemonia alemanya hem d’introduir elements no racionals, si de veritat volem entendre el que està passant.  En el benentès que aquests elements no substitueixen cap anàlisi racional sinó que la complementen.  Tot el que diuen els economistes és, naturalment, cert: els països del sud d’Europa van assumir uns deutes que ara resulten molt difícils de pagar, o que senzillament no poden pagar, i els països del Nord, encapçalats per Alemanya, volen cobrar. Abans, el deute era d’entitats bancàries privades i això posava en perill el conjunt del sistema financer. Ara, els deutes han estat assumits pels Estats deutors, és a dir, per tots i cadascun dels ciutadans que en són membres.  Després de més cinc anys de penúries, durant els quals el nivell de vida de la majoria de ciutadans ha baixat considerablement i l’atur s’ha convertit en una pandèmia, especialment entre la gent jove, la crisi ha començat a tenir greus repercussions polítiques.  Hi ha un fil roig anti-Unió Europea que uneix Syriza, de Grècia; els “grillistes” d’Itàlia, la nova extrema dreta de França, i el “Podemos” d’Espanya.

            La Unió Europea es troba tan presonera de la teranyina institucional que ella mateixa ha creat que és incapaç d’exercir el lideratge que li hauria de correspondre.  I el seu prestigi està caient en picat, sobretot perquè una part de l’opinió pública europea veu que no serveix per formular solucions raonables, ràpides i eficaces.  El president de la Comissió Europea és el senyor Jan Claude Junker, un polític que va ser primer ministre del seu país, Luxemburg. Durant el seu llarg mandat, el seu govern va establir un sistema impositiu que exonerava les grans multinacionals de pagar els impostos que, en justícia, els corresponia.  Un gran  europeista, doncs, que per tal de beneficiar el seu petit país no va dubtar en perjudicar tots els altres.  El comissari d’Economia i Finances és el polític francès Pierre Moscovici. Pocs, però, coneixen el seu nom. Perquè no és ell qui “dicta” la lleis econòmics de la Unió Europea (després de passar, si voleu, pel Parlament a discutir-les). No. Qui “dicta” les lleis és el senyor Wolfang Schauble, ministre de finances d’Alemanya.  (Schauble ha gosat fer la broma de proposar a Jack Lew, secretari del Tresor nord-americà, d’intercanviar Puerto Rico per Grècia. Però Lew sí que, com a secretari del Tresor, té un mandat explícit del president Obama. A Schauble, en canvi, no l’ha nomenat Jean Claude Junker, el president de la Comissió, sinó Àngela Merkel, la presidenta del govern d’Alemanya). També existeix l’Eurogrup, que és l’organisme de la Unió Europea que reuneix tots els estats que tenen l’euro com a moneda. El president de l’Europgrup és l’holandès Jeroen Dijsselbloem, deixeble preferit del senyor Schauble.

            Aparentment, la política econòmica preconitzada pel senyor Schauble és del tot racional. Obeeix a un pensament econòmic que defensa una cosa tan irrebatible com  la necessitat de no gastar més del que és té  i que fa de l’austeritat la seva bandera.  Però la posada en pràctica d’aquesta austeritat ha agreujat la crisi econòmica i només quan el Banc Central Europeu ha començat a regar les institucions financeres amb diner fresc el malalt ha sortit del seu estat catatònic. Però que ningú no s’enganyi. El malalt continua en situació d’extrema gravetat. O és que potser és sostenible el deute actual de l’Estat espanyol, que supera el 100% del seu PIB? O la situació de la “guardiola” de la Seguretat Social a la qual l’Estat espanyol ha hagut de recórrer per pagar les pensions? Per no parlar de l’atur, especialment el juvenil, que segueix amb xifres inadmissibles; o el problema dels desnonaments…

            Però Àngela Merkel i Wolfang Schauble no practiquen aquesta política econòmica per raons purament tècniques. Si fos així, l’haurien abandonada fa temps.  Als Estats Units, molt més pragmàtics, ja ho han fet. Ells, que són la pàtria per excel·lència del capitalisme, estan sortint molt més de pressa de la crisi que nosaltres, els europeus. L’actuació del govern de Merkel no s’entén si no es té en compte el fantasma de la inflació dels anys 20, que va enfonsar, en termes econòmics i morals, la societat alemanya  fins a uns nivells avui dia difícils d’entendre, tal com va explicar magistralment Josep Pla en les seves cròniques. I tampoc no s’entén l’actuació del govern de Merkel sense el fantasma d’una certa superioritat moral, o intel·lectual, que els mitjans de comunicació més influents no paren d’esbombar. No va afirmar  el Bild que gràcies a la crisi econòmica els espanyols havíem deixat de fer la migdiada?

            Jo no dic que aquests arguments polítics, històrics, esborrin els arguments econòmics. No. Només dic que si no els tenim presents, i mal que ens pesi haver-los de tenir presents, no entendrem del tot el que passa. Alguns ja fa dies que pensem que l’hegemonia alemanya pot acabar essent, per al conjunt d’Europa, força més perjudicial que l’hegemonia americana, contra la qual tantes manifestacions hi va haver. Però ara no hi ha cap altra gran potència que atiï l’antigermanisme –com sí que hi havia una gran potència que atiava l’anti-americanisme– i això, ben mirat, no deixa de ser una sort.  Tot i que aquesta manca de reacció no canvia en absolut els negres presagis que sobrevolen Europa.