L’humanitarisme com a coartada
Aquests dies, per tal de preparar la meva intervenció en l’acte d’homenatge que li va organitzar la càtedra Josep Termes, m’he tornat a llegir els dos volums de memòries de Víctor Alba que duen per títol Sísif i el seu temps. Entres les reflexions que hi he trobat vull destacar aquesta: “La política ha estat el centre de la meva vida a partir dels meus setze anys. No he deixat de banda res, tot ha estat important, però tot ha estat catalitzat per la política: dones, cultura, ofici, família. No he mirat mai res que no fos amb ulls polítics. En això crec que sóc característic de la meva generació”. És veritat. Molts dels esperits més selectes de la seva generació van estar submergits en la política, fins i tot encara que no es tractés de seva ocupació professional. Penso, per exemple, en els filòsofs –i no només en Sartre– en aquells temps maîtres à penser amb una clara vocació d’intervenció política.
Quan deixava de llegir aquests textos d’en Víctor Alba obria la tele i era rar el dia que no mostraven imatges d’algun nou episodi dramàtic protagonitzat per refugiats que volien arribar a Europa o que, com els de Calais, no en volien sortir. Sovint els reportatges venien acompanyats d’opinions d’experts, tertulians, i moralistes en general, sobre la manca de solidaritat d’Europa i el paper d’estrassa que estaven fent els nostres governants a l’hora d’abordar aquest tema. I jo em preguntava, potser per influència de Víctor Alba, on havia quedat la política. Em preguntava si la crisi dels refugiats la solucionarem els europeus amb mesures humanitàries o la solucionaran Rússia i/o els Estats Units amb mesures polítiques. És cert que les mesures polítiques estan trigant a arribar i que, passi el que passi, el drama dels refugiats no té una solució fàcil. Sí, doncs, que cal que Europa sigui capaç d’articular unes normes d’acollida coherents i consensuades. Però l’existència de mesures humanitàries no pot fer oblidar l’absència d’iniciatives polítiques, que són les úniques que poden atacar de debò la rel del problema. Ara bé, entrar en el terreny de la política implica assumir un major grau de compromís en el conflicte i ser capaços de dur a la pràctica una sèrie d’iniciatives concretes. Manifestar-se davant les ambaixades de Sírias i Rússia? Participar, amb veu pròpia, en les reunions diplomàtiques on s’intenta acabar amb la guerra de Síria i decidir el futur d’aquest país? Però, ¿com fer-ho si Alemanya té uns interessos (no irritar gaire Rússia, per exemple) i França, uns altres? I ¿quin exèrcit podríem enviar-hi cas que calgués una actuació dissuasiva com la que fa posar fi a l’agressió sèrbia a Kosovo (gràcies a la iniciativa i a la decisiva participació dels Estats Units)? Una Europa sense una política exterior pròpia –“a qui truco, quan truco a Europa?” segueix preguntant-se el Kissinger de torn— i sense un exèrcit propi està condemnada a exercir d’infermera humanitària i no de metge cirurgià. Beneïdes les infermeres que ens alleugen el dolor diari! Però el mal el curen els operadors al quiròfan.
L’humanitarisme acaba essent una bona coartada per a tothom. Ens permet indignar-nos sense arriscar gaire; ens permet seguir maleint el govern –el nostre, o el més proper–; a,b total impunitat i bona consciència; permet a les televisions divulgar imatges dramàtiques; i dona arguments i presència mediàtica a les oenagés. I consti que les oenagés i els grups de particulars que operen sobre el terreny salvant vides humanes mereixen el suport i l’admiració. Però l’al·lèrgia a la política ens condemna, en aquest i en altres conflictes, a exercir papers secundaris en la gran pel·lícula del món. És aquesta l’Europa que volem?
"Amo les faules del filòsofs;