30
Abr
2014

L’Oriol Tramvia que conec

 

         De l’Oriol Tramvia ja me n’havien parlat abans del seu naixement. En realitat, però, el vaig conèixer uns quans anys després, potser quan ell en tenia 8 o 9, al terrat de casa. Queia un sol de justícia i ell estava assegut a terra envoltat d’unes quantes capses mig plenes de botons, de mida diferent. A la mà hi duia un pal de tambor que feia percudir, amb força, sobre les capses que, immediatament, quedaven abonyegades. Estava tocant la bateria. Si el ritme ho requeria, agafava amb l’altra mà una capsa i l’agitava com si es tractés d’unes maraques. Cantava cançons tropicals, potser tretes d’algun disc de Xavier Cugat, i també cançons del Festival de la Canción Mediterránea, que aleshores començava. Estava sol i, aparentment, no semblava doldre-se’n.

            Des d’aleshores ha plogut molt, però tinc la impressió que l’Oriol no ha tornat a entrar a la casa, potser perquè només li guardaven un llit plegable o potser perquè al terrat podia cridar als quatre vents sense que ningú el fes callar.  Ara, l’Oriol ha tret el disc que va gravar en directe en ocasió d’un recital que l’any 2011 va fer al Tradicionàrius, i en una de les cançons diu que se sent molt feliç fent-se l’estranger. Aquesta cançó –L’aquelarre de les cinc— és una de les més aconseguides del disc. Hi relata algunes de les coses que poden estar passant a una ciutat com Barcelona a les cinc de la tarda: des dels vells que juguen a la petanca amb la indiferència dels qui passen al seu costat fins al cinc xavals de barriada que, avorrits, decideixen crear un grup punki-ieiè. En general, però, les cançons de l’Oriol no són descriptives sinó narratives; és a dir, tenen plantejament, nus i desenllaç. Per exemple, a Casi bodas de plata, una composició magnífica on queda clar la importància, abans de la fotografia digital, de no deixar-se el carret a l’hora d’encarregar un safari.

            L’Oriol diu, en una altra cançó, que “d’aquells vells ideals/no en queden ni als estancs” i de seguida aquells “progres” que es van sentir desencisats quan encara ni havia començat la processó podrien posar-se a picar de mans. Però s’equivocarien.   L’Oriol accepta el pas del temps amb volguda mirada estrangera; una mirada que pot reivindicar perquè, en el seu moment, es va capbussar sense xarxa en la realitat més radical. Per això, pot dir, en una de les cançons: “No hi ha res que pugui espantar-me/.Tot el que comença/té un final”. O, en fer el balanç dels seus primers seixanta anys: “Content com un nen/cremat com tronc/sabent que ens espera/la Dama que sega”. Mentrestant, però, l’Oriol revindica el dret a cantar (Villa Rumipal) sense desesperar-se per si no li arriba la glòria que tot artista creu merèixer  (Kankoneta Katalana).

            Aquest és, sovint, un país de succedanis. Vull dir que els nostres rebels volien rebre flors fins i tot abans d’haver sortit de Vallcarca –per dir-ho així– . O hem magnificat uns revolucionaris que conspiraven en bars de la part alta de la ciutat on l’Oriol Tramvia i la Christa Leem haurien tingut prohibida l’entrada, si algun dia si haguessin acostat L’Oriol no ha estat mai un home de teories. Només ha defensat allò que, en cada moment, ha practicat. Aquesta és una virtut que, de generalitzar-se, evitaria molts mals de cap i moltes demagògies al conjunt de la humanitat. El cantant potser no ha crescut però s’ha fet gran –60 oriols—i aquest disc que acaba de sortir n’és la mostra. Jo voldria que tingués l’èxit que es mereix. Li desitjo, aquest èxit, com a periodista cultural, com admirador de l’artista i com a germà.