El Blog d'Agustí Pons

Maria Aurèlia Capmany, 25 anys després

            El dia del funeral de la Maria Aurèlia Capmany –el 5 d’octubre farà 25 anys— plovia. He dit funeral i no enterrament: la Maria Aurèlia havia donat el cos a la ciència i, per tant, no n’hi havia cap, de taüt,  aquell dia, al Saló del Tinell.   El gest de donar el cos a la ciència indica una visió positivista de la vida; una visió moderna: la ciència i la tècnica serveixen perquè els humans avancem en benestar material.  Aquests avenços van de bracet amb els d’índole moral i política: cal lluitar per la modificació substancial, o la substitució revolucionària, del “laissez faire, laissez passer” propi del capitalisme del segle XIX. En això consisteix la Modernitat, en pensar que anem de la caverna a la perfecció.  Així doncs, la Maria Aurèlia era una escriptora, una intel·lectual, moderna que creia en l’evolució positiva de la història, potser perquè sabia molta filosofia i havia estudiat Hegel. Estava previst que Pere Calders fos una de les persones que parlessin durant la cerimònia, però l’escriptor  va arribar tard i mullat. A ningú de l’ajuntament se li havia acudit  noliejar un taxi per tal d’assegurar-se que l’escriptor arribés a l’hora. Pere Calders, doncs, no va parlar. Ell no era un escriptor modern, com la Maria Aurèlia, sinó més aviat postmodern. Creia més en l’atzar que en el progrés  i el fascinava la manera com s’havia produït un dels més grans desastres del segle XX: l’esfondrament del Titànic; un iceberg afilat com una fulla d’afaitar va partir pel mig la maquinària tècnica més avançada que mai no hagués construït la humanitat.

            L’any 1939, quan Catalunya i Espanya van quedar aïllades sota un particular taló d’acer, la Maria Aurèlia ja era una dona formada; no del tot, és clar. L’existencialisme, per exemple, encara no existia. La Maria Aurèlia hi quedaria enganxada  durant la seva estada a París, becada per l’ Institut Francès de Barcelona,  l’any 1952.  En un dels viatges en què jo, amb el meu 600, li feia de xofer, la recordo perfectament a la plaça del Capítol de Tolosa de Llenguadoc  bevent Pelforth brune i fumant gauloises, que eren la cervesa i el tabac de Sartre.  Però la formació intel·lectual de la Maria Aurèlia és republicana, tot i que no acabi la carrera fins el juny del 1942.  I allò que, a partir d’aquest moment, la Maria Aurèlia intentarà és que el país recuperi els valors republicans, que són els valors de la Modernitat, enfront del feixisme, del nacional-catolicisme i del sistema casernari que caracteritza el règim franquista.  La Maria Aurèlia, nascuda el 1918,  mai no tindrà cap dubte sobre quin és l’objectiu que cal escometre: tornar al país, així que es pugui, l’esperit positiu, tolerant, democràtic que ella havia viscut fins al 1936.  En aquesta absència de dubte es diferencia d’altres intel·lectuals que podrien ser considerats de la seva generació perquè només els separen pocs anys. Però són anys decisius:  pel mig hi passa aquella ratlla del teló d’acer. És el cas, per exemple, de Manuel Sacristán, nascut del 1925, o de Josep Maria Castellet, un any més jove. Ells   van ser educats en una universitat ja plenament franquista. Després,  protagonitzaran sonats  girs ideològics. Quan  arribin al lloc del qual no s’ha mogut la Maria Aurèlia, i d’alguna manera intentin donar-li alguna lliçó, ella es revoltarà amb la seva vehemència habitual.

            La Maria Aurèlia Capmany és una de les figures importants de la segona meitat del segle XX català per allò que ha deixat escrit, i per allò que ha ajudat a dibuixar. Volia ser novel·lista però probablement, en aquest camp,  no va complir les expectatives que ella mateixa s’havia posat.  La censura; les dificultats per guanyar-se la vida; el seu caràcter de “dona finestrera”; la dedicació a altres gèneres literaris;  i la passió per la política no van resultar  bons acompanyants. De tota manera, ens ha deixat una novel·la magnífica com és Un lloc entre els morts on hi ha personatge –Jeroni de Campdepedrós—i hi ha tesi: la crítica a la classe dirigent del país per abandonista, que serà un dels punts constants en la seva obra. També ens ha deixat algunes peces de teatre suggestives però que el Teatre Nacional de Catalunya no s’ha dignat mai estrenar –per exemple, en Vent de garbí i una mica de por, un retrat en tres temps de la Catalunya moderna– . I la Maria Aurèlia ha estat també –i alguns poden opinar que sobretot—  una gran escriptora de no-ficció. Penso en els seus dos llibres de memòries; en la sèrie de Pedra de toc, en els assajos sobre la situació de la dona, en els seus articles periodístics.  No sé perquè un escriptor no pot entrar en lletres grosses al cànon literari del  país si no escriu una novel·la de cinc-centes pàgines.

            I al costat d’allò que va escriure, allò que va metafòricament va dibuixar.  Tres aspectes crucials de la Catalunya d’avui porten la seva petja: la constatació del catalanisme com un sentiment popular; la igualtat entre home i dona aconseguida a través d’organitzacions generalistes i no específicament femenines; i la defensa de la llengua catalana d’una manera radical i, alhora, integradora i oberta.  En els tres camps va haver de lluita contracorrent, però, bel·ligerant en la defensa de les seves posicions, la història li ha donat la raó. I sí, la Maria Aurèlia era una dona d’esquerres; però d’una esquerra no marxista que mirava de reüll, i amb una mica de por, els intel·lectuals comunistes que van dominar l’escena durant els anys seixanta, setanta i vuitanta.

             En els últims mesos de la seva vida, la Maria Aurèlia es va trobar molt sola. I m’imagino que molt trista. La mort d’en Jaume Vidal Alcover va ser un cop molt dur, des de tots els punts de vista. Sort va tenir d’amics lleials que li van donar un cop de mà: Pasqual Maragall, aleshores alcalde de Barcelona; o la seva amiga, i mentora, Carmina Virgili. Potser per això, en aquell funeral sense cos,   va resultar especialment emocionant el lament de Dido, la reina de Cartago, de l’òpera Dido i Enees, de Purcell, una de les més estimades per la Maria Aurèlia: “Les teves tenebres emmascaren la llum.// Deixa’m reposar a la teva falda.//Et diria més coses, però la mort s’empara de mi.//Ara, la mort és benvinguda”. En els seus mesos finals,  també jo  li hauria pogut oferir unes estones de companyia. Però no ho vaig fer. Vint-i-cinc anys després, encara em reca.