Nabucco, Espriu i nosaltres
Sóc un dels molts ciutadans que aquests dies ha gaudit enormement amb el Nabucco de Verdi presentat pels Amics de l’Òpera de Sabadell. L’estrena de l’obra, fa alguns dimecres, va constituir un èxit total; i
això no ho dic fiant-me només del meu criteri d’afeccionat sinó per la crítica que, pocs dies després, publicava Roger Alier a La Vanguardia, on subratllava l’alt nivell de qualitat de músics i cantants -cor, inclòs-. La historia que explica Verdi a “Nabucco” és prou coneguda: Nabucodonosor, rei de Babilònia, entra Jerusalem, en destrueix el Temple, i s’emporta un part del poble jueu, presoner, cap a l’exili. Doncs bé, és en aquesta captivitat on Espriu situa la seva Primera història d’Esther.
A l’hora de judicar-la, alguns crítics i analistes han considerat, amb un deix de menyspreu, la poesia d’Espriu com un “lament metafísic” enfront d’altres obres que, en els moments més difícils del franquisme, apostaven, si més no en aparença, per una literatura més lluitadora. També hi ha hagut crítiques a la inintel·ligibilitat de la seva llengua literària, inadequada -segons aquest criteri- per interessar al lector contemporani. No sé si aquests o altres retrets que es podria fer a l’obra d’Espriu són justos però, en tot cas, són dignes de ser tinguts en compte si no volem convertir tot un corpus literari en quelcom intocable i mort.
Ara bé, el que ningú no pot negar és l’ambició intel·lectual i literària d’Espriu; un ambició de primer ordre a l’alçada de la Catalunya ideal que havien imaginat, ell i els seus amics, en el clima d’optimisme que va comportar l’adveniment de la República i la recuperació de les llibertats catalanes. Resulta inimaginable que Espriu, a l’hora d’escriure Primera història d’Esther, no tingués present l’operació que, a partir de l’episodi
històric immediatament anterior al que ell escollia, havien dut a terme Solera i Verdi. En aquest obra de teatre, Espriu barreja els elements més locals, personatges reals o mitificats de Sinera, amb personatges de l’Antic Testament. El món més local i el món més universal. No és això mateix el que han fet Joan Miró a “La masia”, Picasso a “Les senyoretes d’Avinyó” o Woody Allen en la sèrie de pel·lícules centrades en la ciutat de Nova York?
Espriu no té cap mena de por a l’hora de donar-nos la seva visió de mites universals, que han estat recreats per algunes de les més altes figures literàries o pictòriques. Aquest és el cas, per exemple, de Judith, l’altra gran figura femenina bíblica, que ja apareix en el conte “Auca i tràgica mort del Plem” que enceta el llibreAspectes publicat el 1934. L’episodi de Judit decapitant Holofernes ha esta tractat, entre d’altres, per Rafael, Tintoretto, Caravaggio i Goya; també, en una de les últimes novel·les escrites per Jorge Semprún. Espriu, d’una forma explícita, deliberada, ve a dir: Feu-me un lloc entre tots aquests.
El país al qual aspirava Espriu era l’anti-Polònia, aquest programa televisiu que té per objectiu la banalització de tot allò que pugui augmentar l’autoestima col·lectiva dels catalans. En els moments més difícils,
als anys quaranta, Espriu i els seus companys de generació es van posar unes orelleres de ruc i van continuar escrivint com si al país no hagués passat res. Mai no se’ls va acudir abaixar el llistó de la qualitat i l’exigència -mireu, si us plau, la col·lecció de la revista Ariel-. Això ens va salvar.
I encara hi ha qui defensa que Espriu, a hores d’ara, no té res a dir-nos?
Butlletí del Centre d’estudis Jordi Pujol. 6 de març del 2013
"Amo les faules del filòsofs;