El Blog d'Agustí Pons

Noia amb hijab a la farmàcia

Davant d’un dels prestatges de l’àmplia farmàcia i parafarmàcia d’un dels grans centres comercials del Maresme estic mirant la munió de productes que ofereix –mentre el meu company d’expedició està pagant a la caixa l’ungüent que ha vingut a comprar– quan de sobre noto que algú se m’acosta pel darrera i amb veu professional em pregunta: “En què el puc ajudar?”. Em giro i veig una noia amb hijab. De moment, no hi caic.  No se m’acut pensar que és una de les dependentes de la botiga. Però ho és. I la suposo tant o més professional  que la resta de companyes seves que vigilen i assessoren els possibles compradors.  La pregunta me l’ha fet en un català no gens forçat cosa que, després, em farà pensar que és nascuda a Catalunya o que hi ha arribat de ben petita.  La meva primera reacció es fer veure que no estic sorprès.  Soc, o em considero, una persona activament liberal i, per tant, disposat a acceptar tots els pluralismes ideològics, culturals o religiosos que cadascú vulgui assumir. Després, però, mentre torno cap a casa m’adono que la visió de la dependenta amb hijab m’ha produït un evident desassossec. Què hi he notat d’estrany? Hi he notat que estava exhibint una singularitat religiosa en un espai laic on ella, com a dependenta, formava part de la imatge de l’empresa; i era una imatge no neutral.  El mateix hauria pensat si en comptes de la hijab la dependenta hagués portat un hàbit de monja.  Cadascú pot vestir com vulgui però si treballa en un espai no confessional  la seva adscripció religiosa ha de quedar amagada. I el mateix es pot dir dels alumnes musulmans que estudien a les nostres escoles i de totes aquelles situacions on es produeixen fets semblants.

L’endemà he anat a la meva llibreria habitual i m’he comprat el llibre Najat el Hachmi titulat Sempre han parlat per nosaltres. Feminisme i identitat. El llibre es va publicar el 2019 i ara va per la quarta edició. Jo havia llegit alguns articles d’aquesta escriptora. Recordo, per exemple, que en un dels seus textos explicava que les dones assistents a una reunió s’havien posat a riure quan el president Nasser els havia preguntat sobre l’ús de la hijab. D’aquest polític, i del seu paper com a líder de l’aleshores batejat com a Tercer Mon, ja ningú no se’n recorda però mentrestant la hijab ha passat a ser una peça generalitzada entre les dones i les noies de religió musulmana. M’he llegit, doncs, amb atenció el llibre de Najat el Hachmi i a l’acabar-lo m’he adonat que ella tenia tota la raó. Vol, per a les dones musulmanes, per a les dones de tot el món, el mateix règim de llibertats de què gaudeixen les dones de tots aquells països regits per un sistema de llibertats democràtiques basades en els principis de la Revolució Francesa. I aquestes llibertats són incompatibles, en aquests moments, amb els valors de la religió musulmana de la qual l’obligatorietat del hijab n’és, només, una mostra. Aquests que “sempre han parlat per nosaltres” –com diu el subtítol del llibre– son, per tant, els imams que prediquen una doctrina que nega les llibertats de la dona però, també, aquelles persones i grups socials diguem-ne d’esquerres que en nom de la pluralitat i del respecte a les diverses cultures no condemnen aquesta discriminació. El plantejament m’ha recordat  els que fa la gran periodista Oriana Fallaci especialment en els seus dos últims llibres: La rabia y el orgullo (2002) i Oriana Fallaci se entrevista a sí misma (2005). Ella va ser dels primers periodistes –en masculí i femení– que ens va advertir de la gravetat  del fonamentalisme islàmic i va criticar durament, en forma d’un formidable pamflet, la feblesa i la badoqueria d’Europa davant d’aquest fenomen. La seva entrevista a l’aiatol·là  Khomeini, que acabava d’arribar al poder, és una de les peces periodístiques més suggestives del segle XX. Recordem-ho: Khomeini havia viatjat tranquil·lament en avió de París, on vivia exiliat, a Teheran acomiadat per bona part dels intel·lectuals de l’esquerra francesa que havien quedat seduïts pel seu anti-americanisme.

En aquestes situacions l’extrema dreta hi troba cada vegada més vots.  Com també els troba en les constants baralles entre els partits polítics, la incompetència de molts dels nostres governants –i València n´és el darrer exemple–;  la corrupció com a norma de conducta i la burocràcia que ens ofega. No cal ser ocell de mal averany per arribar a la conclusió que caminem pel pedregar. Excepte Vox.