8
Set
2014

Visigots i afrancesats

Reconec que tota simplificació resulta perillosa però llegint la premsa que s’edita a Madrid no puc deixar de pensar que, nosaltres, els catalans, no hi tenim res a fer ni amb els visigots ni amb els afrancesats. Als visigots se’ls veu venir d’una hora lluny: duen espasa i escut i allò que saben és conquerir territori a l’enemic, i expulsar-lo si convé. En tenen molta experiència històrica. Els afrancesats són més sibil•lins. Han llegit Montaigne i reciten Machado i miren Espanya amb un cert aire de superioritat: ells són els europeus, els qui ens salvaran, a nosaltres, els peninsulars, del retard i la barroeria. Els visigots i els afrancesats es disputen la influència sobre el Regne d’Espanya si més no des dels temps de la Revolució Francesa però uns i altres defensen una concepció unitària de l’Estat, on la diferència, en la millor de les conjuntures, és tolerada; no acceptada d’igual a igual. La coincidència en aquesta visió unitària té una base doctrinal i una base econòmica. Espanya és un dels països europeus on menys ha arrelat aquella idea que els filòsofs pragmàtics anglesos van posar en circulació a finals del XVIII: és bo allò que és útil. Aquí ens hem estossinat  per brillantíssims ideals que, al final, no han servit per millorar la vida quotidiana dels ciutadans. I la visió unitària entre visigots i afrancesats també té una base econòmica: l’actual repartiment del pastís va bé per a tothom –és a dir, Euskadi, Andalusia i Madrid– excepte per a Catalunya. La Comunitat Valenciana i les Illes Balears es podrien queixar. Però s’han empassat el caramel de l’anticatalanisme i de la corrupció i els han tingut entretinguts, i esquilats, durant aquests darrers vint anys.

 Els visigots es resisteixen a pactar però quan ho fan, no enganyen. Si s’acorda suprimir els governs civils, l’acord tira endavant; i el mateix, per exemple, pot dir-se del desplegament dels Mossos d’Esquadra; fet, cal recordar-ho, a partir d’una laxa interpretació de la Constitució. És clar que els visigots s’han de veure molt aculats, per pactar, perquè creuen que tot pacte és un deshonor. Amb els afrancesats, però, passa el contrari. Resulta fàcil arribar a determinats pactes però has de vigilar molt perquè, així que et gires d’esquena, aquests pactes  es converteixen en paper mullat. No parlem ja de Zapatero i les seves promeses de respectar allò que aprovés el Parlament de Catalunya. Pensem, per un moment, en la situació del socialisme català. El PSC, en nom del PSOE, va defenestrar el seu màxim líder, Pasqual Maragall, pel fet que proposava un nou encaix de Catalunya amb Espanya; un nou encaix que no implicava la ruptura de l’Estat. Ara, algunes de les mateixes persones que més directament van participar en l’operació de la seva defenestració han assumit el poder al sí del PSC i defensen una tercera via, que és exactament la que ells van ajudar a tombar amb gran entusiasme. I al nou secretari general del PSOE no li pugen els colors a la cara per defensar una reforma constitucional que només té per objectiu guanyar temps com sigui –és a dir, fer-lo perdre al moviment sobiranista–.  (I la presidenta d’Andalussia, màxima estrella del PSOE, així que es reuneixen Rajoy i Mas adverteix que no tolerarà cap mena de pacte bilateral).

En aquests moments, la tercera via no existeix. Molts la voldríem –com ara el president de la patronal catalana i les seves enraonades propostes– però la pugna està entre els qui volen mantenir l’actual statu-quo i els qui creuen que cal trencar-lo si els catalans volem continuar tenint futur com a poble. La idea que Rajoy presentarà alguna mena de proposta a la societat catalana en algun moment del procés  –com acaben de fer els politics anglesos— és una idea falsa. No hi haurà cap proposta, entre altres raons, perquè Rajoy està lligat de mans i peus pel màxim cabdill visigòtic que és el senyor Aznar. Diuen que Rajoy ha dit als seus íntims, en relació a la situació de Catalunya: “si me muevo, me matan”. El “maten” els seus, és clar. L’única cosa que ha fet Rajoy és utilitzar les cloaques de l’Estat contra el procés català. ¿On s’és vist que el dirigent d’un sindicat policial pugui “amenaçar” amb la publicació d’informes no contrastats o llançar acusacions no provades? L’episodi del restaurant La Camarga no fa riure: és una demostració de quina és l’estratègia de Rajoy. Quan ha aconseguit abatre alguna peça de caça major –com ara el president Pujol— l’acarnissament dels visigiots ha fet pujar els colors a la cara d’alguns dels afrancesats que, fins aleshores, els havien seguit el joc. Uns i altres, visigots i afrancesats, coneixen la tradició caïnita del poble català –nyerros i cadells, etcètera– i l’única cosa que esperen és la nostra desunió. Per això, ara més que mai, el dia 11 de setembre hem d’omplir el carrers; i l’endemà demanar unitat als líders politics i socials que amb tant d’esforç i, de moment, amb tant encert en les qüestions bàsiques, ens estan dirigint.

24
Ago
2014

Editors que fan història: Jaume Vallcorba

            Alguns dels estudiosos més brillants i documentats de la nostra història cultural dels anys seixanta es mostren molt benèvols amb el sectarisme programàtic dels principals editors catalans d’aquell moment. Al cap i a la fi –venen a dir-nos— si ens van omplir el cap de Luckacs, Gramsci, Sartre i Marcuse no va ser per altra cosa que per europeïtzar-nos; un enèsim intent de no perdre el tren del que s’estava fent al tros d’Europa al qual ens volíem incorporar. Deixem de banda si aquests editors van actuar per estratègia o per convicció però el cert és que ells, amb l’ajuda de catedràtics, professors, periodistes, etc, van crear un cànon ideològic i estètic contra el qual semblava impossible rebel·lar-se. Jaume Vallcorba ho va fer, i perquè ho va fer i la jugada li va sortir bé tots els lectors, i tots els ciutadans, li hem d’estar agraïts. Ell va anar contracorrent i va guanyar, i suposo que això va ser així gràcies a una combinació de talent, habilitat i sort. I ho va fer tant en l’àmbit català com en el castellà donant raó a la teoria dels formatges esbossada en el seu moment per Amadeu Hurtado: en alguns punts –només cal pensar en els recents casos de corrupció— Catalunya i Espanya són les dues meitats d’un mateix formatge.

            En l’àmbit de la literatura catalana, Vallcorba es va comportar seguint la tradició dels grans editors internacionals: va redescobrir un clàssic –J.V.Foix–; i va posar en òrbita escriptors joves que han acabat marcant un punt i apart en la narrativa catalana. Em refereixo a Quim Monzó i Sergi Pàmies. I va fer, és clar, moltes altres coses: reeditar D’Ors; reivindicar Martí de Riquer; i, fins i tot en el camp del periodisme, donar a conèixer Eugeni Xammar o Irene Polo. És a dir, Vallcorba va ser capaç de revolucionar el cànon literari imperant i fer prevaldre, si més en bona part, aquell que el preconitzava. Molts dels autors que ell editava entroncaven amb la gran literatura dels anys trenta com, per exemple, Stefan Zweig. Aquest és un cas paradigmàtic. Abans de la II Guerra, Zweig es guanyava molt bé la vida gràcies al fet d’haver-se convertit en un escriptor global, –a escala europea, és clar. Publicava els seus llibres en alemany, la seva llengua, però immediatament era traduït a les llengües més importants d’Europa. De les seves obres se’n venien centenars de milers d’exemplars. El seu nom, però, va ser esborrat de la llista de l’ortodòxia dels anys seixanta, i tota una generació no en vam saber res fins que Vallcorba no el va fer reaparèixer. Per a un periodista i un biògraf com jo, només per aquest sol fet, l’efígie d’en Vallcorba hauria de quedar situada dalt d’un pedestal permanent.

            Aquest matí (diumenge, dia 24 d’agost) els diaris parlen d’ell i el qualifiquen d’“editor independent”. Però, com a ciutadà de Catalunya, no em sento gaire orgullós que Jaume Vallcorba hagi estat un “editor independent”. Vull creure que en una societat on les coses funcionessin millor, ell hauria estat, sense cap mena de discussió, el director executiu de l’editorial més important del país. Això, com és públic i notori, no ha passat. Una de les coses que ens endarrereix com a país –i de la qual Madrid no en té cap culpa– és la incapacitat de situar cada persona al lloc que li correspon. Quan jo encara treballava com a periodista actiu en el camp de la cultura em va tocar contemplar la lenta entrada en crisi del grup Enciclopèdia Catalana fruit –entre altes coses—de la mala gestió empresarial i d’una erràtica direcció literària. I, de vegades, em venia al cap imaginar que vivíem a Amèrica i que a Vallcorba li arribava una proposta cultural i econòmica irresistible. Però potser no hauria funcionat. Potser, en definitiva, allò que acaba funcionant, en aquest país i en d’altres, és la individualitat.

            L’editor Vallcorba ens ha fet bastant més cultes, una mica més lliures i ens ha proporcionat intensos moments de felicitat. De ben poques persones es pot dir.

 

14
Ago
2014

Jordi Pujol: final i començament

          Resulta difícil escriure sobre Jordi Pujol en aquests moments, després de la seva “confessió”. Al caïnisme propi d’aquest país, s’hi suma l’interès pràcticament explícit dels “altres” de destruir totes aquelles persones o institucions que, en aquests moments decisius per a la societat catalana, puguin servir de guia, d’exemple o de referència. El govern central no ha fet cap passa positiva, en aquests darrers dos anys, per desencallar el conflicte amb Catalunya –i aquest punt l’ha reconegut fins i tot el New York Times–. Això sí, ha utilitzat tots els ressorts de l’Estat per tal de desprestigiar el procés sobiranista i llançar un seriosament advertiment a les persones destacades i a les institucions que s’hi apuntin. No és casual que a dos mesos de la data prevista per a la consulta Jordi Pujol i el Barça estiguin jurídicament tocats i amb moltes possibilitats d’acabar enfonsats. Per tant, en aquests moments sembla que allò que es demana és una adhesió o un rebuig sense fissures a la figura de Jordi Pujol. I això pot ser agraït de cara a una opinió pública irritada per la crisi econòmica i la corrupció dels polítics però poc útil si de veritat volem situar les coses en el seu punt just. Intentem, doncs, una aproximació el més analítica possible.

            El primer que cal és constatar i reconèixer la gravetat del fet. És cert que encara no coneixem l’abast global de les irregularitats i que caldrà esperar que els tribunals es pronunciïn. Però la declaració escrita de Jordi Pujol és prou greu en ella mateixa: ha defraudat Hisenda de forma continuada i això no té cap mena de justificació legal ni política possible. Podem comprendre les raons biogràfiques i psicològiques que l’han dut a actuar d’aquesta manera. Però aquestes raons no constitueixen, ni poden constituir, cap mena d’eximent de cara a un tribunal. És del tot comprensible, doncs, el disgust i la irritació de molts catalans. Si alguna cosa semblava caracteritzar la figura política de Jordi Pujol és que no mentia. El 1980 va arribar al poder, contra el pronòstic dels entesos, en bona part perquè l’electorat no es va fiar d’unes esquerres que, en general, predicaven solucions que no estaven disposades a aplicar. Pujol va connectar amb una mentalitat molt estesa en aquest i altres països que és la d’anar per feina. És una postura molt poc agraïda pels intel·lectuals, entre altres coses, perquè permet poques disquisicions. Però ell va tenir la virtut de mobilitzar políticament un segment social que generalment no mostra gaires inquietuds polítiques. Ho va fer, en bona part, perquè no enganyava i per això la confessió d’ara el deixa desarmat i sense prestigi.

            La segona constatació que vull fer no és de tipus jurídic, moral o polític sinó econòmic. I m’agradaria que ningú no s’escandalitzés si més no fins al final de l’argument. Ara, a principis del segle XXI, i en els països de democràcia consolidada, des del punt de vista material –dic material; no parlo de la moral col·lectiva— sol resultar més nociva la incompetència que la corrupció. Pensem, per exemple, en la diferència entre els darrers governs de Felipe González i les dues legislatures de Zapatero. En els últims anys de felipisme, la corrupció era tan estesa que robava fins i tot la directora del BOE i el director de la Guardia Civil. Aquesta corrupció va tenir les lògiques derivacions polítiques i va ser una de les causes de la derrota electoral del felipisme. Però des del punt de vista de la salut econòmica del país, les conseqüències van ser mínimes. En canvi, la ignorància, la demagògia i l’infantilisme van portar Rodríguez Zapatero a actuacions i omissions de les quals encara n’estem pagant la factura, des de la Llei de Dependència a la política energètica. Molt probablement, doncs, a l’hora del judici dels futurs historiadors, la qualificació final de Jordi Pujol i el pujolisme vindrà determinada per molts paràmetres, dels qual aquest de la corrupció en serà un, però no sé si el més important.

            I una tercera i última consideració. Ara que el pot de la corrupció s’ha destapat, ara sí que començarà a ser possible escriure una biografia mínimament equànime i completa de Jordi Pujol. Amb la seva confessió, Jordi Pujol ha tancat la seva etapa com a polític i ha obert el camí cap a la seva construcció com a personatge ja fixat en la història.  Per fi es podrà parlar d’un polític amb llums i ombres allunyada de forma definitiva la seva figura tant de la deïficació dels uns com de la negació obsessiva dels altres.

 

27
Jul
2014

Martí Anglada ens fa entendre Alemanya

 Martí Anglada acaba de publicar el llibre La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba.  Martí Anglada és un excel·lent periodista, i convé subratllar-ho. Es mira les coses a distància, amb més voluntat de notari que de proselitisme, amb una curiositat humil, del que sap moltes coses  i ha acumulat molta experiència. Això  li ha permès no empassar-se  els gripaus ideològics que han distorsionat la mirada de la majoria dels seus companys de generació. Martí Anglada sap, per exemple, que sovint, al llarg del segle XX les qüestions ideològiques no han fet sinó emmascarar ancestrals disputes territorials. Això explicaria, per exemple, que la divisió d’Alemanya –encara que fos a costa que la meitat dels alemanys quedessin tancats en un laberint de repressió i mediocritat— ja anés bé als successius governs de la Gran Bretanya, sempre partidària de la divisió d’Europa, i de França –tradicional enemiga dels germànics.

            Amb la caiguda del Mur tot això canvia i Alemanya, per fi, després de provocar o ajudar a provocar tres guerres en un segle, desplega la seva hegemonia de fet sobre tot el Continent. Ens convé, doncs, saber com és aquesta Alemanya que mana; i quins són els suposats valors del luteranisme que la fan la nació més poderosa d’Europa. Martí Anglada es remet, en aquest punt, a allò que diu Ulrich Beck en el seu llibre Una Europa alemanya. “Els alemanys equiparen l’economia amb la moral” i creuen que “la prosperitat només s’aconsegueix amb virtuts morals, com l’estalvi, l’esforç, el sacrifici diari i l’austeritat (…). Els anglosaxons, en canvi, consideren que l’economia és un sistema amb crisis i solucions funcionals que no són pas de caràcter moral. De la visió alemanya es pot arribar a deduir que la ruïna ve del pecat financer i que per sortir de la crisi s’han de purgar, per tant, els pecats financers”. Ara bé, a criteri de Martí Anglada, algunes de les característiques de la societat alemanya que atribuïm al luteranisme –com ara el perfeccionisme, o una manera de fer negocis molt personalitzada en la confiança– provenen del temps anterior a la Reforma i hauríem de remuntar-nos, per trobar-ne l’origen, al mon tribal germànic. També ens adverteix Martí Anglada que no hem de confondre l’afany de perfeccionisme amb el puritanisme. La perfecció en la manufactura de cotxes requereix deixar fumar a alguns treballadors, i per això a la fàbrica central de la Volkswagen hi ha espais per a fumadors; o aquesta absència de puritanisme explica que la prostitució sigui legal i Martí Anglada ens informa de l’anunci d’un bordell que prometia un descompte als clients que, per tal de contribuir a la preservació del medi ambient, hi arribessin en bicicleta.

            Per a Martí Anglada els pilars principals del vigor econòmic alemany són quatre. 1. La base familiar de les empreses, encara que siguin gegantines. Els empresaris prefereixen dependre dels crèdits bancaris, de banquers que coneixen personalment, que no pas del capital anònim de les borses. 2. Les empreses estan organitzades com una organització integrada, en les quals el capital comparteix la direcció amb els representants sindicals dels treballadors. 3. El benefici és important, però ho és tant com la qualitat del producte, i també en aquest punt el capitalisme alemany no coincideix amb el capitalisme anglosaxó, per al qual tot el funcionament de l’empresa està destinat a obtenir el màxim benefici. 4. La formació i fidelització dels treballadors a través de la formació professional dual i d’altres mesures. I, en política, la recerca del consens entre els diferents partits.

            Però per motius històrics i culturals, el lideratge actual d’Alemanya no és prou explícit. Recordo una conversa, fa molts anys, quan el Mur encara existia, amb l’escriptor hongarès Gyorgy Konrad, aleshores president internacional del PEN Club. Konrad era partidari que Alemanya exercís el seu lideratge de forma explícita i desacomplexada. Només les coses explícites poden ser combatudes també de forma explícita. Tots i les matisacions que hi posa –reclama, per exemple, més fortalesa i més transparència— Martí Anglada no es mostra gaire preocupat per les possibles conseqüències negatives de l’hegemonia alemanya. Modestament, em permeto discrepar-hi. I ho faig no pas des del coneixement directe del país –en aquest camp, és impossible competir amb Martí Anglada— sinó des de les lliçons de la història i des de les ombres del present. Tant de bo no hàgim d’enyorar, d’aquí pocs o molts anys, l’hegemonia nord-americana en temps de la Guerra Freda, tan transparent i explícita; i, per això mateix, tan fàcil de combatre en els seus aspectes abusius.

 

15
Jul
2014

1914: una història actual

          La historiadora Margaret MacMillan va començar la casa al revés. Primer, va publicar un exhaustiu treball (605 pàgines de text) sobre la conferencia de París que va pretendre reorganitzar el món després de la I Guerra Mundial; i ara, ha publicat 1914. De la paz de la guerra (759 pàgines) on explica els precedents d’aquell conflicte i les causes immediates, i no tan immediates, que el van provocar. El resultat és esplèndid perquè, desencotillats dels marcs ideològics, pretesament científics, als quals s’havien de sotmetre, els historiadors tenen camp lliure per córrer. És a dir, camp lliure per no limitar-se a una recopilació i enumeració de dades sinó per plantejar hipòtesis, reconèixer dubtes, entrar en el terreny de la sociologia i, també, en el de la psicologia,. etcètera. O sigui, per no ometre cap episodi, cap detall capaç d’ajudar el lector a una millor comprensió del període estudiat. En aquest cas, els anys que van del 1900 al 1914.

            Hi ha, evidentment, unes causes materials que expliquen el camí, que ningú no va saber deturar, cap a la guerra. Són les causes més conegudes, per dir-ho així, perquè els historiadors marxistes les han repetides fins a la sacietat. l’imparable creixement econòmic d’Alemanya després d’haver-se constituït com a nació el 1870; un creixement que exigia més territoris i més mercats. (Però Mac Millan demostra que els mercats ja els tenia i que li hauria estat molt més fàcil ampliar-los des de la pau). O el revengisme de França, que volia de totes totes recuperar l’Alsàcia i la Lorena, perdudes en la guerra franco-prusiana. (Però Mac Millan adverteix que, més enllà de la retòrica oficial, alguns dels més destacats polítics francesos, com Poincaré, no estaven disposats anar a la guerra per aquests dos territoris). I al costat de les causes materials, o històriques, del tot o força explícites, n’hi ha d’altres, de més amagades, i que els governs europeus no van saber canalitzar perquè es tractava de fenòmens nous. Mac Millan es fixa en el pes cada cop més decisiu de l’opinió pública en la presa de decisions dels governs de les principals potències europees. Amb una població altament alfabetitzada, amb uns mitjans de comunicació escrits capaços d’influir de manera molt activa en la vida política del país –recordem el J’accuse de Zola–, els governs ja no podien fer i desfer sense donar pràcticament explicacions –o donant-les als restringits parlaments—com havien fet al llarg del segle XIX.   I una part significativa de l’opinió pública, especialment la de França i Alemanya, havia assumit un nacionalisme bel·ligerant. Mac Millan recorda que eren els obrers de París els qui cantaven cançons antialemanyes. Recorda també Mac Millan l’episodi prou conegut de la Internacional obrera: malgrat els esforços de Jaurès i uns altres pocs líders, aquesta organització, en els mesos anteriors al conflicte, va ser incapaç de presentar un front comú contra la guerra El nacionalisme inflamat o excloent no era un invent de la burgesia –o no era només un invent de la burgesia–. Mac Millan ens explica que alguns dels capitalistes i empresaris europeus més lúcids van fer tots els possibles per impedir la guerra, perquè n’intuïen les conseqüències per al conjunt d’Europa.

            La I Guerra Mundial no va ser inevitable. Aquesta és una de les conclusions més importants que es desprenen del llibre de Mac Millan. “Siempre hay otras opciones” sentencia l’historiadora en l’ultima frase de la seva obra. I, abans, havia dit: “Y si quisieramos señalar culpas desde nuestra perspectiva del siglo XXI, podríamos acusar de dos cosas a quienes llevaron a Europa a la guerra. Primero, de falta de imaginación para ver cuán destructivo sería un conflicto semejante; y segundo, de falta de valor para enfrentarse a quienes decían que no quedaba otra opción que ir a la guerra”.

            Els qui deien que no quedava altra opció que la guerra eren, fonamentalment, els dirigents militars d’Alemanya i de l’Imperi austrohongarès. El programa alemany de construcció d’una flota de guerra capaç de competir amb la Gran Bretanya va acabar per encendre totes les alarmes dels polítics i l’opinió pública de Londres. Els plans militars dels caps de l’Estat Major alemany no eren en absolut defensius sinó que postulaven un doble front de guerra –amb França i amb Rússia— i havien previst tots els detalls de la mobilització. L’emperador Guillem II d’Alemanya atiava aquesta política i, a la vegada, les ganes d’escarmentar la naixent nació sèrbia constituïa una obsessió per als dirigents militars de l’Imperi austrohongarès. .

            L’assassinat del príncep hereu Francesc Ferran, i de la seva esposa, es va produir a Sarajevo el dia 28 de juny de 1914. Però fins al 4 d’agost no van començar les hostilitats generals. En aquest lapse de cinc setmanes, els dirigents politics europeus van ser incapaços de deturar la maquinària bèl·lica que els militars havien preparat durant els anys i els mesos anteriors. L’estament militar, sobretot el d’Alemanya i Àustria-Hongria, havia anat actuant amb una autonomia total, com si els plans militars no haguessin d’estar subjectes a l’autoritat política. Constituïa una mena de dogma que els politics no hi entenien, en temes militars, de manera que ordres tan decisives com la de mobilització general van ser preses en funció més de les necessitats militars que dels interessos polítics.

            Europa no està, en absolut, com a les vigiles de la gran hecatombe. Però l’èmfasi que Mac Millan posa en aquesta preponderància dels militars enfront dels polítics m’ha fet pensar en la preponderància que en l’Europa d’avui tenen els economistes en la presa de decisions. No pot ser que les decisions del president del Banc Central Europeu tinguin més rellevància que les que prenen la majoria de polítics europeus. . L’actual crisi europea és, fonamentalment, econòmica però la solució només pot venir per la via de la política. Els politics europeus han d’escoltar els economistes però ells són i han d’aparèixer, davant l’opinió pública, com les persones realment rellevants a l’hora de prendre decisions que afecten la vida quotidiana dels ciutadans que governen. Vull pensar que la historiadora Mac Millan estaria d’acord amb aquest paral·lelisme.

           

 

7
Jul
2014

Emmanuel Carrère, i la biografia novel.lada

Vaig conèixer Emmanuel Carrère quan va venir a Barcelona a presentar la versió catalana de la seva novel•la L’adversaire. Això devia ser la tardor del 2000. Jo acabava de llegir la biografia que la seva mare, Hélène Carrère d’Encausse, havia publicat poc temps abans sobre Lenin. Feia deu anys que havia caigut el Mur i el prestigi d’aquesta historiadora era enorme perquè, en un llibre anterior, havia presagiat l’enfonsament de l’imperi soviètic. L’Imperi –per dir-ho en expressió de Kapuchinski— va caure no ben bé per les causes que havia adduït Hélène Carrère, però va caure com un castell de cartes, agafant per sorpresa quasi a tothom. Hélène Carrère, de procedència russa, i que mai no havia perdut els contactes amb la pàtria dels seus avis, va passar a ser una historiadora de moda. Però, a més, la seva biografia de Lenin és magnífica; molt més interessant, és clar, que la clàssica de Robert Payne, publicada per Destino el 1965, en plena Guerra Freda i, per tant, sense possibilitat d’accés als arxius de Moscou. I, al meu entendre, la biografia d’Hélène Carrère és, també, molt superior a la de Robert Service, publicada recentment per Siglo XX amb un pròleg on Vázquez Montalbán té els pebrots d’oposar els “antileninistes postmoderns” a aquells que van intentar que “l’ètica penetrés en la Historia”.

 Tornem, però, a Emmanuel Carrère, el fill d’Hélène. El va entrevistar Jordi Llavina en el seu programa de llibres, una de les poques coses que mereixen ser recordades de Catalunya Cultura. Llavina s’havia llegit el llibre; jo, també. El llibre, —L’adversari, en la versió catalana—explica la història de Jean Claude Roman, un impostor que durant molts anys s’havia fet passar per metge i funcionari de l’Organització Mundial de la Salut fins que, descoberta la trampa, i sentint-se acorralat, va decidir matar tota la seva família. I així ho va fer. Durant l’entrevista d’en Llavina, vaig comentar que a mi em semblava que la impostura de Jean Claude Roman s’havia pogut mantenir durant tants anys per l’ambient calvinista en què ell, i la seva família, vivien; un ambient calvinista i fred, amb ben poca vida social. No m’imaginava –deia jo—que en una societat catòlica i amb sol, on la gent es relaciona als carrers i als bars, i la xafarderia constitueix un dels ingredients bàsics de la convivència, la mentida continuada del protagonista s’hagués pogut mantenir tant de temps. Emmanuel Carrère va semblar que no feia gaire cas de la reflexió. L’endemà, però, va resultar ser el titular d’una de les entrevistes que li van fer amb posterioritat al seu pas per l’emissora.

 La novel•la d’Emmanuel Carrère va ser un èxit, sobretot a França. Posseïa tots els ingredients perquè així fos: explicava una història real, tenia poques pàgines i estava escrita no pas amb un gran estil literari –o amb un estil literari personal— sinó amb una eficàcia narrativa molt propera a la prosa d’enciclopèdia. Des d’aleshores, Emmanuel Carrère s’ha especialitzat en aquesta mena d’obres. Ara, he tingut ocasió de llegir el seu darrer llibre, Limonov, publicat el 2011 a França, i que ja porta cinc edicions en la versió castellana d’Anagrama. El plantejament és similar al de L’adversari sinó que, en aquest cas, el personatge –Limonov– dona molt més joc narratiu perquè a les seves penalitats personals cal afegir-hi la seva dedicació a la política i a l’escriptura. Un autèntic bombó, doncs, per a un escriptor avesat a convertir les biografies en novel•les. El resultat és convincent, com diuen els crítics quan volen definir una obra que passa bé però no enlluerna. Limonov no decep perquè és una novel•la on hi ha de tot, o quasi. En primer lloc, el personatge. La vida de Limonov és infinitament més fascinant, i més tràgica, que la de molts dels personatges ficticis creats per novel•listes. Podríem dir que el fet que Limonov a hores d’ara sigui encara un ésser viu, desmenteix l’estadística entesa com a ciència perquè el més normal és que hagués mort en alguna de les moltes etapes conflictives de la seva vida: quan era adolescent i formava part d’una banda de delinqüents; quan, al cap dels anys, vagarejava, sense ofici n benefici, pels carrers de Nova-YorK; quan, de retorn a Rússia, és acusat de terrorista i condemnat a una llarga pena de presó; o en la seva activitat militar, o para militar, al costat dels serbis, en els moments més violents de la darrera guerra balcànica.

Però Limonov no és només un heroi, o un dimoni, solitari sinó, també, un escriptor; i, finalment, un polític. Un escriptor que triomfa abans a París que a Moscou i que sorprén  per la cruesa i l’espontaneïtat –més o menys treballada— dels personatges i els ambients que descriu. I sí, un polític; un polític ara instal•lat a Moscou, plenament oposat a Putin. Però no és l’oposició pròpia d’un fill de la Il•lustració sinó l’oposició d’un rus que, seguint una il•lustre tradició política i intel•lectual, creu que Rússia està destinada a una alta missió, empeltada d’una mística nacional, o ètnica, que té poc de metafísica, però que significa l’únic camí per retrobar la dignitat col•lectiva. És un punt de vista, per tant, que frega amb el feixisme i envers el qual Emmanuel Carrère mostra una sorprenent benevolència. Perquè aquest és el darrer punt d’interès de la novel•la: Limonov és, també, la crònica col•lectiva del trajecte que Rússia ha fet des de la fi del comunisme fins a l’entronització de Putin. A través de Limonov, Carrère vol que entenguem les raons per les quals Putin fa el que fa, i ens ve a dir que no podem jutjar el que passa a Rússia amb els paràmetres que usaríem per jutjar el que passa a París o a qualsevol país democràtic. Limonov és, doncs, també, una novel•la política, i n’és una prova la frase amb què Carrère ha volgut encapçalar-la: “El que quiera restaurar el comunismo no tiene cabeza; el que no lo eche de menos no tiene corazón”. L’autor de la frase és Vladimir Putin. I, en aquest punt, em sembla interessant remarcar la coincidéncia de la visió diguem-ne benèvola que Carrère presenta de Putin amb la tradició de la diplomàcia francesa de mantenir una relació preferent amb Rússia. Emmanuel Carrère és un escriptor francès amb clara consciència de ser-ho.

20
Jun
2014

Un rei en llibertat vigilada

La imatge més valuosa del dia de la coronació de Felip VI no correspon, al meu criteri, a cap moment del seu discurs ni a cap mostra més o menys espontània d’afecte cap a la seva esposa o les seves filles. No. Per a mi, la imatge més valuosa és la de la seva entrada –la primera com a rei d’Espanya— al Palau de Congressos de Madrid. A poques passes, amb una arrogància no gens dissimulada, el seguia Mariano Rajoy, el president del govern espanyol. Era una manera de fer visible que Felip VI serà un rei en llibertat vigilada. En llibertat vigilada per imperatiu legal, perquè les possibilitats d’influència del rei en la governabilitat del país són ben poques. I això és així perquè els redactors de l’acual  Constitució van voler impedir que el rei Joan Carles es dediqués a “borbonejar” –és a dir, a fer i desfer governs i decisions militars–, que va ser una de les característiques del regnat d’Alfons XIII.

 Però també en llibertat vigilància perquè enfront de qualsevol intent reformista, de la intensitat que sigui, Mariano Rajoy i tot ell que el representa –un sistema polític enfonsat en el clientelisme i la corrupció— estan absolutament tancats en banda. L’ statu quo actual ja els va bé. Immobilitat en el camp polític i seguidisme –inevitable! —de les directrius econòmiques europeus a través del ministre De Guindos, que és l’únic ministre que sembla competent en el tema que l’ocupa.

 Feia angunia seguir en directe el primer discurs del nou rei i advertir com cada promesa de renovació anava seguida del corresponent matís o rectificació. Així, a les ànsies del rei per impulsar les reformes seguia el reconeixement que res no es podia intentar  fora de l’àmbit de les Corts –on els dos partits majoritaris ja s’encarreguen de fer avortar qualsevol iniciativa de canvi–. Quan el rei fa l’elogi de les quatre llengües que es parlen a l’Estat, molts esperàvem que Felip VI les usés. Algú li devia recordar, però, que això estava prohibit pels propis legisladors als quals ell s’adreçava i tot el que va dir, en català, en gallec i en èuscara, va ser un “adéu siau” que jo no voldria que fos premonitori. El rei va estar bé quan va apel•lar a l’exemplaritat moral en el comportament dels polítics. I per la manera com ha actuat amb la seva germana i el seu cunyat podem creure que és conscient que en aquesta partida s’hi juga bona part del seu futur. Al discurs, però, li va faltar una condemna clara i explícita de la corrupció, que ha minat la fe en la democràcia d’una part important de la societat catalana i espanyola i que ens ha sumit en una derrota moral col.lectiva, que té molts punts de semblança amb aquella que es va viure a Alemanya els anys vint a causa de la inflació.

 Rajoy no mourà ni la més petita fitxa per solucionar l’anomenat tema català. No està en condicions de fer-ho. I, com a líder del PP, hi té molt més a perdre que a guanyar. Prefereix que la bombolla peti i, si de cas, que la deflagració l’enxampi quan ell ja no sigui al govern. Aquesta és l’única estratègia que té, per més que sigui una estratègia que no fa sinó augmentar en proporció geomètrica les adhesions a la causa independentista. Però el PSOE tampoc no està disposat a moure fitxa. Diguem-ho clar d’una vegada: Felipe González ha estat, sobretot, un gran patriota andalús. Quan, ja fora del poder, li van preguntar de què se sentia més satisfet, no va dubtar en la resposta: d’haver aconseguit la màxima igualtat entre tots els territoris d’Espanya. L’estratègia de Felipe González, i del PSOE, va ser deixar fer als catalanistes en matèria de llengua i cultura… mentre paguessin. Per això  el PSOE no vol cap canvi. Perquè qualsevol canvi significarà una pèrdua d’ingressos  per a les regions o autonomies ara àmpliament subvencionades.

 En canvi, un rei, en teoria, no té aquests problemes. L’única obsessió d’un rei és que no li prenguin la cadira, i això explica que sigui més emmotllable als canvis constitucionals, o d’altra mena, que es puguin produir. En alguns casos, com el de Bèlgica, les situacions conflictives no li van malament perquè li atorguen un paper de mediador, que fan de la seva figura, una figura necessària. Per no parlar dels independentistes escocesos que imaginen una Escòcia lliure però amb la reina d’Anglaterra com a Cap d’Estat.

 Tots aquests aspectes els hauríem de mirar, des de Catalunya, amb molta més cura del que habitualment fem. No és el moment, per exemple, d’obrir el debat sobre Monarquia o República. D’acord amb el proverbial poc sentit polític que Gaziel ens adjudicava, amb bona part de raó, els catalans som especialistes en ficar-nos en polèmiques que no ens van ni ens venen. No siguem ingenus: del republicanisme espanyol actual en podem esperar menys coses que d’un rei. Sembla que el president Mas és dels pocs que ho té clar. Però això no vol dir que l’onada de simplisme dels místics i puritans de torn no ens acabi passant –com tantes vegades— per sobre.

30
Mai
2014

Catalunya, Espanya, Europa

Més enllà del nou repartiment d’escons que suposen, les recents eleccions al Parlament europeu han permès aflorar una radiografia força exacta de la situació política que s’està vivint a Catalunya, a Espanya i al conjunt de la Unió Europea.

            A  Catalunya, els partits partidaris del dret a decidir han aconseguit, i amb escreix, la majoria absoluta dels vots. Per si encara algú no volia assabentar-se’n, aquesta és una nova demostració que el procés sobiranista que ha endegat la societat catalana no és un caprici de ningú sinó una aspiració compartida per amplis sectors polítics i socials i que es concreta en el referèndum anunciat per al proper dia 9 de novembre. En aquest sentit, la premsa estrangera, en general menys condicionada que una part significativa de la premsa editada a Madrid, així ho ha reconegut: les eleccions al Parlament europeu demostren la solidesa de l’aspiració sobiranista de Catalunya. Ara bé, aquest triomf sobiranista ha de quedar emmarcat en dues constatacions. En primer lloc, no ha arribat a votar ni el 50% del cens, i aquest seria el percentatge mínim al qual caldria arribar en la votació del 9 de novembre o en qualsevol altra en la qual es decidís el futur de Catalunya. És cert que el nombre de votants ha superat en 10 punts el de les anteriors eleccions europees però els partits sobiranistes hauran de fer un nou esforç per assegurar-se una major participació el mes de novembre, o quan sigui. D’altra banda, no sé si som pocs o molts els qui pensem que el president Artur Mas hauria d’haver sortit reforçat d’aquestes eleccions. I ho pensem perquè creiem que està pagant les conseqüències de governar en solitari en unes condicions dificilíssimes –les més difícils, des de la recuperació de l’autogovern; i perquè creiem, també, que en els moments dels grans canvis històrics, els països necessiten lideratges forts, democràticament forts, avalats per les urnes i amb una capacitat de maniobra que no es vegi condicionada per cap mena de feblesa parlamentària.

            Al conjunt de l’Estat, les eleccions han posat en relleu el declivi imparable del sistema de bipartidisme imperfecte que es va instaurar en el moment de la Transició. Al igual que el model original instituït amb l’arribada d’Alfons XII al poder, aquest bipartidisme volgudament imperfecte ha proporcionat un primer i extens període de pau i prosperitat però, finalment, ha entrat en decadència a conseqüència, en bona part, de l’endogàmia dels dos partits majoritaris. No és casualitat que algunes de les pràctiques que havien estat la causa de l’esfondrament de l’edifici de la Restauració –les llistes tancades; els diputats cuneros– hagin tornat a corcar el sistema polític sense que ningú no hagi estat capaç de posar-hi remei. De tots els partits emergents, m’agradaria centrar-me en l’èxit de Podemos. Més enllà de la importància que pugui haver tingut la presència mediàtica dels seus líders, i més enllà de la naturalesa més o menys populista de les seves propostes, el que queda clar és que el sistema democràtic és un sistema permeable, és a dir, que permet accés a nuclis de poder –com ho és, si més no en teoria, el Parlament europeu—de forces noves sorgides del malestar popular. És bo per al sistema, i per al conjunt de la societat, que aquestes noves forces –lligades, per exemple, a l’11-M–, vegin la necessitat d’actuar dins del marc de la política convencional. L’èxit de l’ecologisme polític, que va ser el primer dels moviments alternatius a donar el pas, demostra aquesta permeabilitat del sistema,. imprescindible per a la seva regeneració.

            Pel que fa a la Unió Europea, els focus mediàtics estan posats en aquells països on l’extrema dreta ha pujat amb força i, especialment, sobre França on el Front Nacional ha guanyat les eleccions. Però passat el primer impacte seria bo que els ulls mediàtics, i els de l’opinió pública, es giressin cap a Alemanya, que és qui té l’autèntica clau de volta del futur d’Europa. Perquè si alguna cosa han demostrat aquestes passades eleccions és que l’estructura democràtica de les institucions europees necessita un canvi radical. Bona part de l’opinió pública europea s’ha rebel·lat, implícitament o explícitament, contra un sistema representatiu que, en la millor de les hipòtesis, podem qualificar de poc democràtic.. No és admissible, en efecte, que el sistema dual de funcionament de les institucions europees –la Comissió i el Consell—deixi, de fet, sense intervenció real en els problemes greus al Parlament, que és l’única i real instància representativa. No pot continuar la pràctica de nomenar de president de la Comissió un polític feble –com ha estat el cas del portuguès Durao Barroso— perquè la cancellera Merkel pugui continuar estirant els fils. Alemanya ha d’exercir un lideratge polític explícit de la mateixa manera que ja exerceix –i en quina mesura!— el lideratge econòmic. En aquest punt, la història ens demostra que no podem ser gaire optimistes. Però Europa no te alternativa: o es canvien les coses, i al Parlament europeu es discuteixen les mesures econòmiques que es discuteixen en les reunions del Consell, o l’edifici de la unitat europea acabarà per ensorrar-se. Que ningú no s’enganyi: les eleccions del diumenge han demostrat que en aquest edifici ja s’ha obert una important i, de moment, indeturable via d’aigua.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 28 de maig del 2014.

25
Mai
2014

Una ampolla plena i un coll estret

            Tenia raó Joan Triadú quan afirmava que el segle XX ha estat el Segle d’Or de la literatura catalana. I en aquests primers catorze anys del segle XXI la situació no ha variat gaire: la literatura catalana continua oferint un catàleg d’obres d’alta, i altíssima, qualitat pràcticament en tots els gèneres. Els experts poden discutir sobre la presència d’escenaris contemporanis a les obres dels nostres narradors; o sobre la pretesa laxitud de determinades obres poètiques, d’excessiva popularitat a criteri dels qui entenen la poesia pràcticament com una religió; o podem lamentar que costi tant editar llibres d’assaig que no tractin del moment actual de Catalunya; o podem considerar que la nostra historiografia te massa poc en compte l’anàlisi dels grans corrents ideològics que han sacsejat el segle XX. Aquestes consideracions, i altres que es podrien fer, no desvirtuen, però, la veracitat de l’afirmació: en cadascun dels gèneres literaris podem trobar obres –tampoc no cal que siguin moltes— d’una alta, altíssima qualitat; homologables a les literatures de primera divisió del món sencer.

            Si això és així, perquè persisteix un latent malestar entre un segment important d’escriptors en català? No em refereixo al malestar ideològic, o psicològic, que sovint constitueix l’esca de la creació sinó al malestar per l’estat concret de la nostra literatura; i, sobretot, per la recepció que cadascuna de les obres que es publiquen, i totes elles en general, tenen en el sí de la societat catalana. Molt probablement, la feina d’escriptor continua gaudint d’un prestigi notable i a ningú no se li acudiria dir que l’exercici de llegir no és un exercici saludable i recomanable. Però malgrat aquestes dues obvietats, els nivells de lectura del nostre país continuen essent extremadament baixos. Segons les darreres dades fetes públiques, un 36% de catalans només llegeix d’un a quatre llibres cada any; i del total de llibres llegits, només un 17,1% estan escrits en català. En conjunt, en aquests darrers quatre anys ha augmentat en un 3.4% el nombre de lectors però, a la vegada, les vendes han baixat, en conjunt, un 4%. Aquesta baixada s’explica perquè el 77% de lectors admet haver llegit sempre de forma gratuïta ja sigui a través de descarregues il·legals, ja sigui a través del préstec bibliotecari.

            Els grans noms de la literatura catalana que van protagonitzar el Segle d’Or del qual parlava Joan Triadú amb prou feines van tenir plataformes a través de les quals fer arribar les seves obres al gran públic. En efecte, un dels grans mèrits de Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Joan Oliver o Manuel de Pedrolo –per citar només uns quants noms— és haver aconseguit arribar al gran públic sense haver pogut comptar durant molts anys amb mitjans de comunicació amics i còmplices.

            El més sorprenent i decebedor és que aquesta situació no hagi canviat tant com caldria. Tenim una ampolla plena de bons productes literaris però el coll a través del qual han d’arribar al gran públic –que és el coll dels mitjans de comunicació i, en general, de la difusió— continua essent massa estret. El problema és greu perquè, com hem vist per les dades apuntades, el nombre de lectors és manifestament millorable; i més, pel que fa a lectors en català. I aquesta gravetat no disminueix pel fet que, en segons quins aspectes, la crisi de la lectura presenti característiques universals. Encara és massa d’hora per avaluar amb ple coneixement de causa les conseqüències de la revolució digital. En la història dels pobles no tot va tan de presa com sembla. N’hi ha prou, per exemple, en recordar que la Revolució Francesa resulta impensable si no es té en compte què va significar, per a la difusió de les idees, la invenció de la impremta tres segles abans.

            Però això no vol dir que ens hàgim de quedar amb els braços creuats. Cal un gran esforç col·lectiu per tal de fer possible un augment significatiu del nombre de lectors. Aquest esforç correspon tant a les Administracions com a la societat civil i a tots els ciutadans que siguin conscients de la importància social de la lectura. Jo, com a periodista, no puc deixar d’interrogar-me sobre què pot aportar el nostre gremi. I penso que difícilment des dels mitjans de comunicació podem ser còmplices en l’aventura de fer llegir més llibres si, d’entrada, nosaltres, vull dir cadascun dels periodistes, no som, a la vegada, lectors àvids de novetats. No podem contagiar la passió per la lectura si, abans, nosaltres no hem quedat atrapats per aquesta passió.

 Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 24 d’abril del 2014

 

 

 

30
Abr
2014

L’Oriol Tramvia que conec

 

         De l’Oriol Tramvia ja me n’havien parlat abans del seu naixement. En realitat, però, el vaig conèixer uns quans anys després, potser quan ell en tenia 8 o 9, al terrat de casa. Queia un sol de justícia i ell estava assegut a terra envoltat d’unes quantes capses mig plenes de botons, de mida diferent. A la mà hi duia un pal de tambor que feia percudir, amb força, sobre les capses que, immediatament, quedaven abonyegades. Estava tocant la bateria. Si el ritme ho requeria, agafava amb l’altra mà una capsa i l’agitava com si es tractés d’unes maraques. Cantava cançons tropicals, potser tretes d’algun disc de Xavier Cugat, i també cançons del Festival de la Canción Mediterránea, que aleshores començava. Estava sol i, aparentment, no semblava doldre-se’n.

            Des d’aleshores ha plogut molt, però tinc la impressió que l’Oriol no ha tornat a entrar a la casa, potser perquè només li guardaven un llit plegable o potser perquè al terrat podia cridar als quatre vents sense que ningú el fes callar.  Ara, l’Oriol ha tret el disc que va gravar en directe en ocasió d’un recital que l’any 2011 va fer al Tradicionàrius, i en una de les cançons diu que se sent molt feliç fent-se l’estranger. Aquesta cançó –L’aquelarre de les cinc— és una de les més aconseguides del disc. Hi relata algunes de les coses que poden estar passant a una ciutat com Barcelona a les cinc de la tarda: des dels vells que juguen a la petanca amb la indiferència dels qui passen al seu costat fins al cinc xavals de barriada que, avorrits, decideixen crear un grup punki-ieiè. En general, però, les cançons de l’Oriol no són descriptives sinó narratives; és a dir, tenen plantejament, nus i desenllaç. Per exemple, a Casi bodas de plata, una composició magnífica on queda clar la importància, abans de la fotografia digital, de no deixar-se el carret a l’hora d’encarregar un safari.

            L’Oriol diu, en una altra cançó, que “d’aquells vells ideals/no en queden ni als estancs” i de seguida aquells “progres” que es van sentir desencisats quan encara ni havia començat la processó podrien posar-se a picar de mans. Però s’equivocarien.   L’Oriol accepta el pas del temps amb volguda mirada estrangera; una mirada que pot reivindicar perquè, en el seu moment, es va capbussar sense xarxa en la realitat més radical. Per això, pot dir, en una de les cançons: “No hi ha res que pugui espantar-me/.Tot el que comença/té un final”. O, en fer el balanç dels seus primers seixanta anys: “Content com un nen/cremat com tronc/sabent que ens espera/la Dama que sega”. Mentrestant, però, l’Oriol revindica el dret a cantar (Villa Rumipal) sense desesperar-se per si no li arriba la glòria que tot artista creu merèixer  (Kankoneta Katalana).

            Aquest és, sovint, un país de succedanis. Vull dir que els nostres rebels volien rebre flors fins i tot abans d’haver sortit de Vallcarca –per dir-ho així– . O hem magnificat uns revolucionaris que conspiraven en bars de la part alta de la ciutat on l’Oriol Tramvia i la Christa Leem haurien tingut prohibida l’entrada, si algun dia si haguessin acostat L’Oriol no ha estat mai un home de teories. Només ha defensat allò que, en cada moment, ha practicat. Aquesta és una virtut que, de generalitzar-se, evitaria molts mals de cap i moltes demagògies al conjunt de la humanitat. El cantant potser no ha crescut però s’ha fet gran –60 oriols—i aquest disc que acaba de sortir n’és la mostra. Jo voldria que tingués l’èxit que es mereix. Li desitjo, aquest èxit, com a periodista cultural, com admirador de l’artista i com a germà.

« Pàgina prèviaPàgina següent »