19
Abr
2014

García Márquez, Pau Vila i Maurici Serrahima

           Molts lectors catalans saben de l’amistat que va existir entre Gabriel García Márquez i en Tísner; una amistat que va donar com a fruit la traducció al català de Cien años de soledad.  Era una traducció innecessària, per als lectors de català, però Tísner, i els editors,  i el propi escriptor, van voler, amb bon criteri, que el català s’afegís a la trentena, o més,   d’idiomes  que compten amb una versió d’aquesta novel·la.

            També és molt conegut que García Márquez,  a Cien años de soledad,  fa un homenatge, entre molts altres, a Ramon Vinyes, el sabio de Barranquilla, un escriptor de Berga que s’havia exiliat  a Colòmbia.  A l’exili de Colòmbia també hi havia anat a parar Pau Vila, el gran geògraf català. A Colòmbia, Pau Vila  hi havia fet una primera estada  –ja  com a professor— entre els anys 1915 i 1918. El  1939 hi va tornar i va donar-hi classes fins al 1946,  prou temps per deixar escrita una Nueva geografía de Colombia. El 1946, cridat pel govern veneçolà, Pau Vila es va traslladar a Caracas on va fundar i dirigir el Departament de geografia i història  de l’ Institut Pedagògic. Jubilat a principis dels 60, va tornar a Barcelona on va viure fins al 1980.  No sé exactament per quines raons, jo el vaig entrevistar poc abans de la seva mort, quan ja tenia més de 90 anys. Em va rebre al seu estudi  de la Diagonal, ple de llibres. A la seva edat, no li feia res enfilar-se per una escala per agafar un volum de la prestatgeria més alta. El volum que va agafar el dia de la meva visita va ser el de Cien años de soledad.  Jo, ingènuament,  enlluernat encara per la lectura de la novel·la, li havia preguntat què en pensava, ell que havia viscut a Colòmbia, de les descripcions que García Márquez en feia. En Pau Vila em va contestar molt enfadat: “¿Com vol –em va dir—que m’agradi una novel·la que fa anar els rius contra-direcció? ¿On ha vist vostè un riu que comenci al mar i acabi a la muntanya?”  Li vaig haver de donar la raó.  Per a un científic com ell, el realisme màgic de la novel·la no  tenia cap mena de sentit.  A mi, però, la indignació de Pau Vila  em fa entendre en què consistia el realisme màgic: descriure les coses a l’inrevés de com son, però fer-ho amb una tal saviesa literària que la descripció continua essent, per al lector,  absolutament creïble.

            Maurici Serrahima sí que va tenir una relació personal amb García Márquez.  Serrahima va viure tota la vida a Sarrià i res del que era culturalment interessant del que passava al seu barri o a Barcelona se li escapava; tampoc, per tant, l’arribada a Sarrià de García Márquez  i Vargas Llosa.  En el volum cinquè dels seus diaris –que  va de l’any 1969 al 1971— Serrahima en parla, de García Márquez, en diverses entrades.  En la primera,  datada el 2 d’abril de 1969, explica: “He llegit una gran novel·la, excepcional, Cien años de soledad, del colombià Gabriel García Márquez”. I afegeix: “La llegenda de la formació d’un poblat sud-americà —Macondo— en un indret desert, per uns fugitius d’un altre poble on els pesava a sobre un assassinat, hi esdevé la llegenda èpica del naixement de la població criolla de l’Amèrica del Sud.”  Al llarg d’una entrada que ocupa quasi dues pàgines, Serrahima es desfà en elogis a la novel·la  i a sobre resulta que  García Márquez s’ha instal·lat a Sarrià, literalment al costat de casa seva.  “Jo veia que a la casa del  costat (…), l’entresòl havia estat llogat a una família una mica exòtica, i em van dir que era la d’un escriptor sud-americà (…) i vaig dir a la Carmen que mirés d’aclarir com es deia    aquest que jo veia que escrivia a màquina quan passava per davant les finestres. I pocs dies després es va aclarir que es deia García Márquez…!”.  Naturalment, Serrahima el va voler conèixer.  La primera trobada va tenir lloc a principis de maig. Concretament, Serrahima en deixa constància en l’entrada del dietari corresponent a l’1 de maig de 1969.

            Diu així: “1 de maig de 1969. Aquesta tarda he conegut Gabriel García Márquez. (….) M’ha rebut, d’entrada, la noia –mig índia, ja gran–. (…); després ha sortit la muller, jove i dolça, amb un rostre transversal, somrient i discret, d’índia adolescent, i m’ha dit que ell sortia de seguida (…).  Al cap de pocs minuts, ha sortit ell (…) i m’ha rebut molt afectuosament. L’estatura és mitjana, el coll més aviat curt, els cabells com si se’ls hagués rapat i fes temps que no se’ls talla i porta un bigoti més aviat abundós i penjat a les dues bandes, una mica a la manera de Brassens però més accentuat. Anava vestit amb una granota blau fosca, una mica encartonada. El rostre té també senyals de raça diferent –probablement d’indígenes  colombians–, però, a diferència del de les dones, és molt poc expressiu, per no dir gens; l’actitud  i l’estat d’esperit se li deu reconèixer  més pel que diu i per les modulacions de la veu, o per algun gest, que no pas per la visió del rostre. S’ha aclofat al seient –ha triat expressament un balancí de Viena, que deu ésser el seu lloc habitual– i ha destacat tot seguit que he fet molt bé d’anar-hi, perquè ell no trobava el moment de convidar-me (…) Al cap de molt pocs minuts, la naturalitat de la conversa ha estat total.  Hem parlat de moltes coses del seu llibre, és clar; li he dit el que en pensava i, com és lògic, li ha interessat més el que tenia un sentit per descriure’l que les lloances. Diu que a disset anys ja el volia escriure –ja el “veia”–, però que es va adonar que encara no n’era capaç i, per això –per preparar-se–, va escriure els altres. El que escriu ara –el del dictador que viu cent vuitanta anys—també fa molts anys que el va concebre. Jo li dic que, així, ell va cap enrere, i en lloc d’escriure llibres nous els escriu cada vegada més vells… Dic que exagero i ell somriu i diu que sí, però que el que he dit resumeix molt bé el que ell fa. Parlo de la simplicitat, de la claredat d’exposició, tan llunyana de les “modes” actuals que desorienten fent anar el lector del present al passat, etc; ell diu que ho fa perquè és un mal lector i, així que qualsevol obscuritat el pertorba, es perd: “Si se tiene una historia para contar, lo que hay que hacer es contarla…”  Dic que he llegit moltes novel·les dolentes i que les considero útils, sobretot per al crític; novel·les roses… Ell m’interromp: “Estas son buenas…” I afegeix: “Quiero decir que son verdad”.  D’acord. “Pero es como la cocina: con ingredientes buenos se pueden cocinar platos malos, y todo el secreto está en hallar el punto exacto… El novelista está en su lugar mientras consigue que el lector crea en lo que le cuenta, mientras lo crea cierto; si el lector no lo encuentra cierto, el novelista fracasa”. (…)  M’ha dit que l’únic personatge que és reproduït de la realitat és el “sabio catalàn”; és Ramón Vinyes, que, exiliat, tenia a Barranquilla una botiga de llibres de vell, i el va ajudar molt, de jovenet, deixant-li llibres. També que el model ideal de Macondo és el seu poble, prop de Barranquilla, que té per nom Aracataca; li he dit que era una llàstima no haver conservat un nom tan bell, però, és clar, m’ha respost que li calia parlar d’un poble que semblés imaginari…”. En aquesta conversa, Serrahima i García Márquez encara parlen de la decadència del castellà a Espanya i de Delibes –de qui el novel·lista colombià confessa no haver llegit res;  de Josep Maria Castellet, a qui García Márquez havia conegut a Caracas;  i de Barcelona “que és la ciutat que li agrada més d’Europa”  tot i que troba que hi fa una humitat   excessiva.

            El 7 de novembre de 1970, Maurici Serrahima torna a passar  la tarda a casa de l’escriptor  colombià.  Aquesta vegada el tema central de la conversa és el general Franco, molt probablement en relació a la novel·la que en aquell moment García Márquez estava escrivint, El otoño del patricarca, biografia fictícia d’un dictador, que es publicaria el 1975. Serrahima aclareix que han parlat del Franco persona i no del Franco polític. “De fet, –diu Serrahima—el veu exactament com el veig jo, i l’interessa com a exemplar humà en els mateixos aspectes”. (…)  “No sabe nada de nada”, i ell em respon: “Así lo creo”.” Es el afán de poder químicamente puro –havia dit uns moments abans García Márquez—, separado de cualquier otra pasión, y aun de la pasión de dar una forma política determinada al país gobernado”.  En aquesta conversa també es parla de la vitalitat cultural de Barcelona i “del trist espectacle de Madrid; un poblet inflat per l’orgull de la burocràcia dominant, diu ell” i García Márquez demana a Serrahima informació sobre Carner, Verdaguer i Pla, a qui va conèixer  en un sopar.

            La resta de la història és més coneguda: Gabriel García Márquez va deixar Espanya el 1975 i des d’aleshores va viure a cavall de Colòmbia i Mèxic.  Mai, però, no va abandonar els seus lligams amb Barcelona, ciutat que visitava  sovint i on fins i tot, segons les noticies que aquests dies han publicat els diaris,  havia comprat un pis.       

15
Abr
2014

Què ens ha deixat Albert Manent?

           Vaig començar a tractar de molt a prop l’Albert Manent a principis dels anys vuitanta, quan tots dos vam coincidir al Departament de Cultura.  Ell, com a Director General d’Activitats Literàries i jo com a cap del gabinet del conseller. L’Albert,  però, era molt més que un Director General.  Mentor i amic personal de Max Cahner, assumia amb gust el paper de consultor àulic per a temes especialment complicats i d’intermediari, si calia, entre el president Pujol i el conseller. En aquell moment, l’Albert Manent ja era l’home que havia pujat i baixat més escales d’aquest país, conspirant, tal com havia dit, o deien que havia dit, Josep Pla. La frase havia fet fortuna però no crec que agradés gaire al Sr. Manent, entre altres raons, perquè, com en d’altres casos,  una definició de Pla semblava reduir tota una vida, o tota una obra, a una pura facècia.

            Ara, en el moment de la seva mort, esperada –però no per això menys dolorosa– , podem adonar-nos de la qualitat, el gruix i la intencionalitat literària i històrica de l’obra d’Albert Manent.  La qualitat literària de l’obra de Manent la trobo, sobretot, en els retrats que va escriure de  moltes de les persones que va conèixer: des d’un oficial del SIM –o de la Segona Bis, com en deia ell— fins a Santiago Nadal. Són retrats d’una gran agudesa que saben captar a través d’anècdotes i situacions el tarannà més autèntic del personatge retratat.  Per exemple, quan Dionisio Ridruejo va visitar  Cantonigròs, Manent recorda  la frase que va pronunciar davant  l’espadat d’El Far:  “Buen sitio para defenestrar al hombrín”. L’hombrín era, naturalment, Franco.

            Després, el gruix. Manent ha estat el biògraf de Carles Riba, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, J.V.Foix i Marià Manent, és a dir, dels grans noms de la Generació Noucentista.  Són biografies tal com han de ser, és a dir, a cavall de la literatura i de la història, escrites amb un gran sentit de la llengua i amb la malícia dels novel·listes que volen enganxar els lectors a la primera ratlla. “Confesso –escrivia Manent en el text Qui sóc i per què escric— que sempre he escrit amb delectança aquesta literatura narrativa no imaginativa, com la va batejar Joaquim Molas, i considero el gènere, que té pocs conreadors a Catalunya, un dels més apassionants perquè, almenys jo, he procurat que hi hagi l’estret connubi entre la literatura i la història”.  No cal dir que aquells que, amb posterioritat, ens vam afegir a la llista dels qui practicaven aquest “connubi” de seguida el vam reconèixer com a mestre.

            I, finalment, la intencionalitat.  Manent no va intentar posar la història a l’inrevés però sí que la va posar de gairell. Vull dir que va ser dels primers, o el primer, en escriure sobre la guerra civil i la postguerra no com un episodi en blanc  negre sinó ple de clarobscurs.  I, en uns anys especialment difícils, perquè semblava –com va dir en les seves memòries Joan Triadú— que només hi havia franquistes o marxistes, Manent va dibuixar una història molt més matisada.  Per exemple, ens va explicar, amb pèls i senyals, la manera com van haver de fugir de Catalunya els prohoms de la Lliga i, en general, els dirigents i patricis conservadors en els primers mesos de la guerra civil abans que la FAI pogués detenir-los i assassinar-los.  També va reivindicar el paper de l’exili en uns moments en els quals semblava que la història contemporània de Catalunya havia començat als anys seixanta de la mà de Gramsci i la Caputxinada.

            L’Albert Manent era afable per fora i dur per dins.  Tenia el do de la conversa i observava molt més del que semblava.  Per dins, però, les seves conviccions eren de pedra picada i en això s’assemblava força a aquells  pocs companys de la seva generació, i de la generació anterior, que mai no es van declarar vençuts. Per no declarar-se vençut calen unes fortes conviccions morals i ideològiques –aquestes darreres de la mena que siguin.  No  amagava ni el seu catolicisme ni el seu catalanisme; ni, quan calia, el seu conservadorisme –demòcrata, òbviament—.  Podia arribar a ser temerari en la defensa dels valors en els quals creia.  Però sense aquesta temeritat –la d’ell, i la dels cappares de la seva generació—molt probablement no tindríem  el país que avui tenim.

11
Abr
2014

Un país conservador?

            Diuen que als Estats Units allò que compta no és triomfar a la primera sinó a la segona. O sigui, saber recuperar-se d’una caiguda, d’un fracàs. Des de fa un temps, l’estrella de Bill Clinton torna a estar en òrbita perquè, després d’haver quedat arruïnat arran de l’afer Lewinski,  ha aconseguit refer la seva fortuna  gràcies als llibres que ha publicat i a les tournées de conferències que ha protagonitzat.  Triomfar, a la primera o a la segona, no vol dir forçosament arribar a dalt de tot de la piràmide –on només hi cap una persona i, encara, en equilibri— sinó saber sortir-se’n; tenir la capacitat i el coratge de remuntar un fracàs.  No sempre, és clar, és possible, però en el cas que ens ocupa, sí. I el cas és el del Barça; més ben dit, el dels dos penúltims presidents del Barça: Joan Laporta i Sandro Rossell.

            Laporta va aixecar el Barça de la postració en què l’havia deixat Joan Gaspar, amb Ronaldinho com a màxima estrella; després, les nits de Castelldefels van tapar l’estrella i l’equip va entrar en crisi.  Però, en el pitjor moment, Laporta va arriscar en la tria del nou entrenador i Guardiola i Messi van tornar a portar el Barça fins al capdamunt.

            Sandro Rossell va agafar el Barça a dalt del tot. Li va semblar que n’hi havia prou en comptar amb la complicitat del diari més influent del país i en envoltar-se d’alguns dels personatges més destacats del món econòmic barceloní.  Però de seguida va omplir el Barça de revenges privades i incompetència i el carro va a anar  pel pedregar.  En un acte d’insòlita covardia, va abandonar  el vaixell de nit i en plena tempesta.

            És la catalana una societat més conservadora del que convindria?  Molt probablement, sí.  Des de la Transició fins l’esclat de l’actual crisi econòmica,  l’ascensor social ha funcionat força bé. Però, a la vegada, durant aquest període de temps s’ha fossilitzat de tal manera el funcionament de determinades institucions que resulta molt difícil, sinó impossible, trencar el seu statu-quo. Penso en els partits polítics, en els sindicats, en determinades organitzacions empresarials.  Els out-sider com Laporta ho tenen malament a casa nostra. En canvi,  els qui provenen de nissagues més o menys llustroses encara sembla que tinguin les de guanyar, amb independència del balanç de la seva gestió.  Bill Clinton va arribar a la  presidència dels Estats Units després d’haver estat governador d’Arkansas, un dels territoris  més pobres, i menys influents, de tota la nació. Això explica que les  societats que tenen  menys por al futur siguin aquelles que demostren un major grau de dinamisme

7
Abr
2014

No em veureu mai dalt d’un ring

Des de la seva constitució com a esport reglat, la boxa ha exercit una fascinació irresistible entre el gremi d’escriptors. La fascinació cap a una persona o una cosa no pressuposa cap mena de judici moral. Per això, és molt probable que allò que comença essent una fascinació viscuda amb alegre apassionament acabi essent la fascinació més inquietant de totes; és a dir,  la fascinació —ara sí, definitivament irresistible– que provoquen les coses prohibides o moralment situades a la banda d’allò que no és permisible defensar.  Ningú no pot defensar un esport que consisteix en la lluita física de dues persones fins a l’extenuació; i, en els casos extrems, fins a la mort.  Ara bé, ningú tampoc no pot negar que la metàfora d’aquesta lluita és la metàfora de la lluita per la vida; o, més ben dit, per la superviència. Això explica que nombrosos termes boxístics –el K.O, el fora de combat, estar grogy…– hagin passat a formar part del llenguatge comú. Hi ha textos esplèndids –com ara el de Joyce Carol Oates titulat, en la seva versió castellana Del boxeo– que s’endinsen en les causes, i els efectes, d’aquesta inquietant fascinació.  I també hi ha textos esplèndids sobre les grans figures de la boxa i, penso, per exemple, en la biografia de Muhammad Alí —Rey del mundo– escrita per David Remick, un dels grans periodistes nord-americans actuals. O en el diguem-ne reportatge de Norman Mailer sobre el combat Alí-Foreman, celebrat a Kinshasa l’octubre del 1974.

Totes aquestes reflexions m’han vingut al cap després d’haver llegit Jamás me verá nadie en un ring, de Julià Guillamon, que és la biografia del boxador Pere Roca. Aquest boxador  presenta dues singularitats que el fan un cas especial:  va perdre pràcticament tots els combats per K.O.–de manera que ben aviat va quedar sonat– i, un cop obligat a deixar el ring,  va publicar dos llibres que es va dedicar a vendre de mà en mà: De boxeador a literato i Amor que oyó amor.  El surrealisme va ser un invent intel.lectual d’aquella mena de gauche divine dels anys vint i trenta que va dominar l’escena literària de París.  Aragon deia: deixeu-vos emportar per la literatura automàtica –que era una manera teòricament revolucionària de posar la creació literària a l’abast de tothom– però si allò que us surt és una merda, continuarà essent una merda per més que es tracti literatura automàtica. Doncs bé,  Pedro Roca és  un autèntic escriptor surrealista, i el lector ho pot comprovar perquè el text d’en Guillamon va acompanyat de la reedició de la primera de les seves novel.les.  És possible que Roca ja tingués les facultats mentals perturbades abans d’iniciar-se en la boxa però, en tot cas, la seva literatura –perquè de literatura es tracta– se situa al marge de tota convenció pautada, com si tractés d’un quadre de Rousseau, el douanier, aquell pintor que prenia les mides de les models abans de dibuixar-les i que els sofisticats cappares del surrealisme mai no es van prendre seriosament.

Però en aquest llibre d’en Guillamon hi ha moltes coses. Hi ha una història familiar que és, també, una història social. En el principi, la boxa va formar part del moviment higienista que, entre altres finalitats, es proposava una mena de redempció de la classe obrera; i d’aquí el paper rellevant que l’Ateneu Enciclopèdic Popular juga en la implantació de la boxa al nostre país.  El llibre és, també, una reflexió sobre la boxa en general; i sobre alguns boxadors, en particular.  Assistim al procés que va de l’ingenu convenciment que la boxa no fa mal –o és un mal menor– a la consolidació d’un negoci que mou milions de pessetes i de dòlars i dins del qual els boxadors acaben essent joguines trencades en mans de desaprensius.  Guillamon coneix bé la literatura boxistica però també s’endinsa, quan cal, en el terreny de la ciència i de la medecina; i ho fa  amb la seva ja coneguda –pels seus lectors– capacitat quasi infinita per lligar caps.

Guillamon, entre moltes altres coses, explica que l’escriptor Ramon de la Serna, fill de Concha Espina i autor d’un biografia de gran èxit sobre el boxador Antonio Ruiz, va anar a  raure a Valparaíso després de la guerra civil.  A Valparaíso també hi va anar a parar  el dirigent anarquista Manuel Escorza, esforçat dirigent d’una d’aquelles txeques on diuen que havia treballat el gran Gironés.  I aquest –que consti– és un tema que no està tancat.  Algun dia, Julià, m’agradaria que en parléssim.

10
Feb
2014

La llei Wert i el procés sobiranista

La llei Wert és el pitjor atemptat jurídic contra l’autonomia de Catalunya d’ençà l’aprovació de la LOAPPA. Jo no sé si el conjunt de la societat catalana és conscient de les gravíssimes conseqüències que comportaria la seva posada en marxa. L’aprenentatge de la llengua i la història pròpies, que són dos dels pilars fonamentals del sentiment de pertinença dels catalans, quedaria diluït o esborrat del tot en benefici d’una visió absolutament centralista i espanyolista. Això sí que és, que vol ser, pur nacionalisme espanyol. I, en l’horitzó, la possibilitat de separar els alumnes en funció de la seva llengua familiar, que és el somni secret -o no tan secret- dels ideòlegs de la FAES.    D’ençà la recuperació democràtica, un dels grans èxits de l’autogovern català, més enllà, fins i tot, de la normalització lingüística, ha estat que quallés la idea que a Catalunya només n’hi ha una, de societat, la catalana. Som -o érem- sis milions. Sis milions de procedència diversa, d’ideologies no compartides, d’ambicions contradictòries però que formem part d’una mateixa comunitat.

            No ha d’estranyar que les competències en matèria d’educació quedessin molt ben perfilades en l’Estatut d’Autonomia del 1977. L’experiència de l’Estatut republicà havia estat fructífera però perillosa perquè, en realitat, consagrava dues xarxes escolars: l’estatal i la de la Generalitat.  Aquesta dualitat hauria pogut comportar una divisió social que l’atzarosa vida d’aquell règim va impedir. L’Institut Escola va ser, sí, un centre modèlic però absolutament minoritari. També es va tenir en  compte, a l’hora de negociar els traspassos, la necessitat que el contingut dels llibres de text, especialment en l’àrea de socials, quedés en mans de la part catalana.  Ara, des del PP es lamenten de les conseqüències d’aquesta negociació  i no tenen cap escrúpol en saltar-se, a través de la llei Wert, el text i l’esperit d’allò que, en aquest camp, diuen l’Estatut i la Constitució. En aquest sentit, el constitucionalisme del PP és un constitucionalisme reversible: me n’apropio quan em convé i me’l passo pel folre quan el crec perjudicial per als meus interessos.

            L’aprovació, i l‘intent de dur a la pràctica,  la llei Wert en plena escalada sobiranista és una de les raons que fa que el senyor Mariano Rajoy sigui un polític sense credibilitat a l’hora de proclamar la seva voluntat de diàleg. El govern que ell presideix ha actuat, en aquest cas,  de piròman del moviment sobiranista i tant li fa que hagi actuat així per ignorància o per cinisme.  Tots aquests interlocutors catalans, que amb tanta constància estan buscant una tercera via, ¿li han dit alguna vegada al senyor Rajoy, o a algun dels seus ministres, que la Llei Wert constitueix, en aquests moments, una autèntica provocació? Si el senyor Rajoy vol començar a guanyar credibilitat, que la retiri de forma immediata.  Que faci un gest clar i contundent que demostri que, més enllà del bla, bla, bla, vol realment pacificar la situació.

           De cap de les maneres la llei Wert ha de ser aplicada, a Catalunya, si més no en aquells aspectes que afecten la presència de la llengua i l’ensenyament de la història.  Les elits econòmiques i empresarials del país haurien d’entendre que aquests són temes tant o més importants que els econòmics a l’hora de trobar una sortida a la situació actual. Però, si us plau, que no facin tard.  Que no afirmin  d’aquí a cinc anys que no van saber calibrar  el que suposava, per a la societat catalana, la Llei Wert. Ho dic perquè alguns d’aquests membres de
l’elit econòmica del país  han reconegut l’error de no haver apostat, en el seu moment, per una defensa més contundent del pacte fiscal. Pel que fa a llei Wert, encara hi son a temps. Si us plau, no deixem sola a la consellera.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 29 de gener del 2014.

10
Feb
2014

Una visió optimista

 La meva visió sobre el que pot passar al 2014 no pot deixar de ser optimista. M’agradaria poder afegir “no il·lusòriament”  però un repàs al que ha estat el segle XX ens fa veure que  les anàlisis polítiques que només se centraven en els aspectes materials de la realitat, no ens han servit de gaire.  Les il·lusions compten, en la transformació dels pobles i de la història, i, en aquests moments, hi ha una part important de la societat catalana il·lusionada per un camí que ha de trencar la situació  actual i desembocar una nova relació amb Espanya -o amb la resta d’Espanya, com es vulgui–.  No ens podem fer gaires il·lusions sobre l’evolució de la crisi econòmica; sobretot, perquè no està en les nostres mans -ni en les del govern català–, resoldre-la; tampoc, probablement, no està en mans del govern espanyol, que només ha fet una part dels deures que calia. Ha fet aquella part més quantificable -la rebaixa del dèficit públic, la liberalització del mercat de treball- però ha deixat de fer les parts més dures, menys visibles, però tant o més decisives per poder encarar el futur amb un mínim de garanties. No ha reformat l’administració pública; no ha posat les bases a un nou model productiu; i -com és públic i notori-tampoc no ha dut a terme cap reforma del finançament autonòmic. I algunes reformes que sí que s’han intentat, com la de l’ensenyament, més valia que no s’haguessin iniciat i el millor que podem esperar-ne és que no siguin dutes a la pràctica. D’altra banda, el futur d’Europa està en mans de l’opinió pública alemanya i, sense alarmismes, cal recordar que cada vegada que això ha passat els resultats han arribat a ser catastròfics per al conjunt del Continent. En la vida dels pobles, com en la vida de cadascú de nosaltres, no n’hi ha prou en tenir raó. Cal, sobretot, saber aplicar-la.

   El procés sobiranista català té molt a veure amb tota aquesta situació. Però té molt a veure, sobretot, amb la convenciment    que l’Estat espanyol no està, actualment, en condicions de satisfer unes demandes havien d’haver quedat canalitzades a través de la reforma de l’Estatut d’Autonomia però que van quedar trinxades pel Tribunal Constitucional. La manifestació de l’11 de setembre del 2012 és una conseqüència directa d’aquella sentència; i la Via Catalana de l’11 de setembre del 2013 la constatació més clamorosa de la capacitat del govern de Mariano Rajoy per generar independentistes.  El seu immobilisme total, la seva actitud menyspreadora de l’abast real de les reivindicacions catalanes ha originat un allau d’adhesions a la causa independentista. Algunes d’aquestes adhesions no són  gens entusiastes perquè neixen no de la passió per la independència sinó de la constatació que, en aquests moments, no existeix cap tercera via possible, perquè el govern espanyol no la vol, per les raons que sigui. Res no ha canviat des de fa mesos: la lluita estar entre mantenir la situació actual -que ha
convertit l’autonomia catalana en una paròdia- o fer saltar l’statu-quo (un statu-quo beneficiós per al conjunt d’Espanya, menys per Catalunya). El PP no té cap intenció de dialogar sobre una tercera via. Vol que l’intent sobiranista fracassi i que, des del fracàs, demani àrnica.  Per això, el seu màxim objectiu, en aquests moments, és dividir la societat catalana; a través de tots els mitjans, inclosos els mitjans de comunicació aparentment més seriosos i arrelats a aquest país.

   Però malgrat totes aquestes circumstàncies ens podem mirar el 2014 amb optimisme. Probablement, serà l’any en què, d’una manera o altra, es començarà a trencar l’statu-quo. I
això és una bona noticia; sobretot, és clar, per a tots aquells que pensem l’ordenació jurídica i política sorgida de la reforma del 1977 ha arribat a un carreró sense sortida.

El Punt – Avui, 3 de gener del 2014

7
Gen
2014

L’esperit de les lleis

L’any 1864, l’advocat i escriptor Maurice Joly va publicar a, Brussel·les, Diálogo en el infierno entre Maquiavelo y Montesquieu, del qual n’existeix una versió en castellà publicada per Muchnik Editores  l’any 1974 i que porta un pròleg de Jean-Fraçois Revel. Aquests diàlegs constitueixen una sàtira sanguinària a Napoleó III i a  la Constitució imperial.  Maquiavel destapa davant dels ulls horroritzats de Montesquieu les trampes que el règim de Napoleó III fa en relació al sistema de llibertats que oficialment regula la vida política de França. “En nuestros tiempos -explica per exemple Maquiavel– se trata no tanto de violentar a los hombres como de desarmarlos, menos de combatir sus pasiones políticas que de borrarlas, menos de combatir sus instintos que de burlarlos,  no simplemente de proscribir sus ideas sino de trastocarlas, apropiándose de ellas”.

El PP s’ha apropiat de la Constitució i s’ha apropiat de la idea de l’austeritat administrativa. En teoria, ho ha fet per preservar l’esperit fundacional de la primera i l’objectiu d’eficiència de la segona. A la pràctica -qui sap si seguint els consells del pamfletista Joly- s’ha apropiat de la Constitució i de la bandera de l’austeritat administrativa per trastocar-ne la naturalesa i posar-les al servei dels seus interessos partidistes.
És el PP i no el catalanisme polític el qui ha tergiversat l’esperit de la Constitució.  Molts ciutadans la vam votar, el 1977, perquè crèiem que significava un reconeixement específic sinó individualment de Catalunya sí de les anomenades “nacionalitats històriques” encara que, finalment, el nom d’aquestes nacionalitats no constés en el text aprovat.  La idea d’una Espanya formada per 17 autonomies és una idea que tergiversa l’esperit -i, en certa manera, la lletra- de la Constitució.

            El mateix ha passat pel que fa a l’austeritat administrativa. És cert que, a escala catalana i a escala estatal, resulta urgent una simplificació de l’administració tant pel que fa al nombre de finestretes  com a l’eficàcia de cadascuna d’elles.  Aquest és un país on, per norma general, el ciutadà sembla estar al servei de l’Administració, i no al revés. I això ho dic  no des del punt de vista filosòfic o conceptual sinó des de l’experiència del ciutadà que ha de tenir tractes més o menys freqüents amb diferents estrats de l’Administració. Però en mans del PP, la idea de l’austeritat administrativa ha deixat de ser creïble perquè, en el fons, tal com ha passat amb la Constitució, el que es pretén és apropiar-se’n per tal de justificar  una recentralització més o menys encoberta.

            Si ens hem de cenyir als fets, i no a les paraules,  en aquests últims dotze mesos, no s’ha produït cap gest per part del govern espanyol, del govern del PP, que pogués ser interpretat, des de Catalunya, com un gest de distensió. Rajoy esgrimeix la liquiditat que el govern espanyol ha donat a Catalunya, la connexió del TGV amb França o l’aprovació de l’Eix Mediterrani.  Però aquestes mesures, totes elles de caràcter econòmic, no tenen res d’extraordinari i el que sorprèn és que puguin ser exhibides com a mostra de l’ interès del govern espanyol cap a Catalunya quan, en realitat, i com afirmen tots els experts, haurien d’haver arribat molt abans.

            El govern espanyol hauria pogut desactivar la llei Wert i fer dimitir el ministre.  La llei Wert és el pitjor atemptat contra l’autonomia de Catalunya des de l’aprovació de la LOAPA i el seu esperit és plenament anticonstitucional.  Però per al PP resultaria humiliant reconèixer que la situació de Catalunya li ha fet variar ni que fos un mil·límetre el seu projecte polític. Aquí és on s’intueixen els reflexos antidemocràtics del PP. Sostenella i no enmendalla no sigui cas que els nostres seguidors ens puguin acusar de tebis o febles.  Ara bé, quan  un grup polític determinat s’apropia de l’esperit de la llei, aquesta llei, tard o d’hora, acaba essent
inservible per al conjunt dels ciutadans.  I allò que havia funcionat com un marc comú de convivència deixa de tenir sentit.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 11 de desembre del 2013

2
Des
2013

El preu de la independència

He llegit amb molt deteniment el llibre de Martí Anglada Quatre vies per a la independència: Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia.  La conclusió més important d’aquesta lectura és que la independència té un preu; que ningú no la regala. Aquesta conclusió pot semblar òbvia per a qualsevol persona amb una mínima afició a la història però no sembla sobrer recordar-la en aquests moments, quan en determinats ambients es dona a entendre que això de la independència serà bufar i fer ampolles. Fins i tot la independència dels països bàltics, que jugaven amb l’enorme avantatge de comptar amb la complicitat dels Estats Units i dels Països Nòrdics, va ser la conseqüència d’un procés ple de joc brut, trampes i dificultats. A nosaltres, els catalans, la geopolítica no ens  afavoreix, com va afavorir els Països Bàltics. Tampoc no tenim darrera cap de les grans nacions europees com va passar amb Sèrbia i Croàcia durant la darrera guerra balcànica. Per als catalans, aquesta situació no és nova. Recordem que el 1918, en el moment en què començava a discutir-se el Tractat de Versalles, Romanones va enviar un delegat a París perquè s’entrevistés amb Clemenceau, el totpoderós poderós cap del govern de França. Romanones estava preocupat per l’efervescència que l’arribada a Europa del president Wilson, amb  el principi de l’autodeterminació dels pobles sota el braç, havia creat a Catalunya. Però Clemenceau va assegurar a l’enviat de Romanones que això de l’autodeterminació era una bona excusa per desmuntar  l’imperi austrohongarès i poca cosa més.  Ara Europa, en el cas d’una hipotètica independència de Catalunya, ja no enviaria els 100.000 fills de Sant Lluís a restablir l’Antic Règim -la qual cosa ja constitueix una radical novetat històrica–  però tampoc no n’hem d’esperar excessives simpaties. L’actual generació de polítics europeus es caracteritza per la seva aversió a qualsevol idea o iniciativa que suposi un trencament de l’actual  l’statu-quo tant pel que fa a l’economia  com a la situació social, militar i diplomàtica; no cal dir, doncs, amb quina angunia contemplen qualsevol intent de modificació de les fronteres internes.

         Comptem, doncs, només amb la nostra força -amb la nostra força democràtica- que pot arribar a ser molta, si no biaxem, és a dir, si no ens posem de biaix com deia Gaziel -no sense raons- que fèiem els catalans a l’hora de la veritat. Però fixem-nos en les dues paraules: “força” i “democràcia”.  Si  abandonem dels camins de la democràcia, no aconseguirem trencar l’statu-quo,  i sobre aquest punt els catalans podem exhibir alguns episodis històrics realment rellevants.  Ara bé, sense força, tampoc; força sense violència, però força, és a dir, exhibició inequívoca i pública de la voluntat de no retrocedir; de donar suport a aquelles decisions polítiques que ens condueixin cap a la plena sobirania -cap a la independència–. És possible que ara no sigui el moment d’anar més enllà.  Hem de creure que la consulta democràtica sobre el nostre futur serà possible, i aquesta és una via radicalment democràtica.  L’hem de voler amb totes les nostres forces, aquesta consulta, i hem de batallar per fer-la possible fins al darrer minut. Però passi el que passi, sigui o no sigui possible la consulta, només els més il·lusos poden pensar que la independència ens sortirà gratis i que, a sobre, ens pagaran una nit al Ritz.  El president Tarradellas deia que els catalans no ens podíem queixar perquè l’autonomia no ens havia costat ni un home ni una pesseta.  La violència ni la volem ni la necessitem però ara cadascun de nosaltres ha d’estar disposat a pagar un cert preu -de moment, inquantificable- si de veritat volem arribar a la independència.  Ja sé que la reflexió que em ve al cap es un tòpic però si determinats pensaments  es repeteixen generació rere generació és perquè resulten útils al llarg del temps. “No pensis -va dir el president Kennedy en el discurs de presa de possessió- que poden fer els Estats Untis per a tu. Més aviat pensa que pots fer tu per als Estats Units”. ¿Què estem disposats a fer, cadascú de nosaltres,  per la independència de Catalunya? No és una pregunta retòrica. És una pregunta inevitable per saber si juguem o no de farol.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 20 de novembre del 2013.

25
Nov
2013

Les nostres eleccions europees

El president del Parlament europeu, el senyor Martin Schulz, ha passat per Barcelona i ens ha alliçonat. Els catalans no podem caure en l’error de votar en les  properes eleccions al Parlament que ell presideix,
i que se celebraran el maig del 2014, en clau local, és a dir, en clau catalana.  El senyor Martin Schulz ens ha vingut a dir que no podem confondre els problemes locals, que són els nostres, els dels ciutadans de Catalunya, amb els problemes generals, de primer ordre,  que són els que mereixen l’atenció del Parlament europeu.

            Aquestes eleccions del maig del 2014 són mirades amb força angúnia pels europeistes veterans. Es temen, amb raó, que els electors castiguin uns polítics que, en la llarga crisi econòmica encara no acabada, han demostrat no tenir poder -o no tenir poder suficient- per trobar solucions més o menys creïbles i més o menys definitives. Així, doncs, els partits polítics que aglutinin els desenganyats i els escèptics poden donar la campanada i formar  un Parlament europeu ingovernable. I és que raons per a la irritació dels electors no en falten. En primer lloc, es donarà la paradoxa que votarem un Parlament europeu que, de fet, no tindrà  un pes rellevant en la presa de les decisions que d’una manera més directa afecten la vida dels europeus. Dit d’una manera més directa, a Europa mana la senyora Merkel, però la senyora Merkel no  presidirà la Comissió que governarà Europa després d’aquestes eleccions ni ho farà cap polític alemany en nom seu.  Qualsevol ciutadà europeu mínimament informat sap que el senyor Durao Barroso, l’actual president de la Comissió, no ha pogut donar ni un sol pas que no comptés amb el vist-i-plau de les autoritats alemanyes i això l’ha convertit en un president sense prestigi.  Ara, en consonància amb els acords presos a Lisboa, el Consell Europeu, format pels caps d’Estat i de govern dels països membres de la Unió, podria estar disposat -però no en té l’obligació– a proposar per a president de la Comissió Europea, que ve a ser el govern executiu de la Unió, aquell polític que hagi liderat la força guanyadora en les eleccions al Parlament; un sistema d’elecció no gens directe, com es veu, i de credibilitat democràtica més que dubtosa.

            La Comissió Europea ha tingut, fins ara, una Comissaria d’Afers Exteriors -oficialment. Alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors- caracteritzada per la seva inanitat. En efecte, un dels mèrits de la senyora Catherine Ashton a l’hora de ser nomenada per aquest càrrec va ser la seva manca de gruix polític.  En el millor dels casos, la Gran Bretanya només contempla la Unió Europea com una unió de mercats i el seu govern va aconseguir imposar aquesta candidatura com a contrapès més o menys implícit a la seva continuïtat dins la Unió. Al cap i a la fi, Alemanya segueix demostrant ben poca predisposició a exercir el lideratge global que Europa necessita i s’acontenta en fer de gendarme econòmic.

            Una altra qüestió és que, sigui quina sigui l’eficàcia demostrada pel Parlament europeu,  els nostres polítics tenen  l’obligació  de fer arribar a Estrasburg la veu de tants i tants catalans que volem canviar de dalt a baix l’actual statu-quo.  El procés sobiranista català no està basat en entelèquies decimonòniques sinó en problemes vivíssims del nostre dia a dia.; amb problemes d’indole econòmica, cultural i social. I quina falta en fa el Parlament europeu si nio hi podem parlar dels problemes que més ens preocupen? Al senyor Schultz li aniria bé no mirar-se els problemes dels catalans amb uns aires tan paternalistes. Al cap i a la fi, com a president d’un Parlament poc rellevant ell, més que ningú, té la cua de palla.

El Punt – Avui, 19 de novembre del 2013

4
Nov
2013

El discurs d’Espanya sobre Espanya

A la sortida del franquisme els grans dos grups ideològics espanyols -és a dir, dretes i esquerres- van haver de fer revisió de la seva història per tal de no tornar a caure en els errors que havien ajudat a desencadenar la guerra civil. Durant la II República, en efecte, ni l’esquerra ni la dreta política majoritàries van fer una aposta clara, radical i sense ambigüitats en favor del règim que havia quedat instaurat després del 14 d’abril del 1931. El PSOE va dubtar massa entre ser un partit institucional -de govern- i ser un partit insurreccional, emmirallat en la Revolució d’octubre de 1917. Aquesta va ser, simplificant-la, la pugna entre Indalecio Prieto i Largo Caballero. A la dreta, però, va passar exactament igual.  Desprestigiat Lerroux pels successius escàndols de corrupció que havia protagonitzat el seu partit,  Gil Robles, el líder de la CEDA, participava en la vida parlamentaria però es deixava dir “Jefe” en uns mítings de clara ressonàncies feixistes; uns mítings  magníficament explicats per aquella gran periodista que va ser Irene Polo. En  els seus
articles,  Gaziel analitzava amb lucidesa els efectes devastadors que podia tenir aquests dubtes de la dreta a l’hora d’acceptar la legalitat republicana.  I no podem oblidar els grups, encara més a la dreta, encapçalats per  Calvo Sotelo i José Antonio Primo de Rivera, aquest darrer declarat partidari de “la dialéctica de los puños y las pistolas”.

           Són aquests precedents els que fan que Felipe González adopti una solució dràstica quan el vint-i-vuitè Congrés del PSOE, celebrat el maig del 1979, rebutja la seva proposta de retirar la paraula marxista de la definició del partit. González dimiteix del seu càrrec de secretari general i es nomena una gestora provisional que governa el partit  fins al Congrés extraordinari que se celebra el mes de setembre. En aquest Congrés, la proposta  és aprovada, els dirigents partidaris del marxisme són apartats de la direcció i González torna a la secretaria general.  Des d’aleshores, el PSOE és un partit inequívocament democràtic.

           El gruix de la dreta espanyola, però, no fa el mateix. És cert que durant el franquisme, i especialment en els seus últims anys, havia existit una dreta no-franquista.  Però el gruix de la dreta econòmica i sociològica d’Espanya  no havia fet gaires escarafalls a l’hora de col·laborar amb el règim franquista; i d’obtenir-ne, en segons quins casos, amplis beneficis.  A la sortida del franquisme, però, aquesta dreta es va amagar.  No estava escrit enlloc que l’opinió pública no acabés demanant un Nuremberg; o encara que només fos un succedani de Nuremberg, a la manera com s’ha fet, per exemple, a Sud-àfrica molts anys després:
un judici públic i condemnatori encara que sense penes en la major dels casos.  En tot cas, la dreta va aconseguir que el règim franquista no fos mai condemnat ni desautoritzat i aquest és el preu més equivocat que es va pagar en el moment de la Transició

          La UCD no era representativa de la dreta tradicional i, entre d’altres raons, per això es va enfonsar. La UCD era necessària per aprovar una sèrie de lleis -el divorci, la reforma fiscal, les relacions amb el Vaticà–
indispensables per al bon funcionament de la democràcia i davant de les quals la dreta tradicional va tancar els ulls. Progressivament, però, la dreta tradicional va anar recuperant posicions fins arribar al moment actual.  El PP ha bandejat la majoria dels polítics del seu partit que assumien una visió dialogant i radicalment antifeixista i ara mana el nucli dur que no és un grup que ve de la democràcia. És un grup, el de les FAES, encapçalat per l’expresident Aznar que no va votar la Constitució per considerar-la massa rupturista respecte al règim de Franco.

            La dreta dura ha necessitat Mariano Rajoy per guanyar les eleccions. Però és la dreta dura la qui pren les grans decisions ideològiques. La dreta dura ha aconseguit imposar el seu discurs sobre Espanya no només al seu partit sinó també al PSOE i a bona part de l’opinió pública espanyola.  Pasqual Maragall va fracassar en el seu intent d’acostar el PSOE al catalanisme d’esquerres que ell propugnava en la seva darrera etapa política.  Des d’aleshores, el PSOE només sap fer un discurs a la defensiva respecte a l’organització territorial d’Espanya.  La UCD ja va temps que ha passat al terreny de les relíquies més o menys ignorades. I totes les veus dialogants del PP -d’Herrero de Miñón a Josep Piqué- han estat excloses del partit.  El futur d’Espanya es troba, en part, en mans de la dreta més dura i més tradicional; més reticent, en definitiva, als autèntics valors de la democràcia. No és, en absolut, un bon senyal.

 Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 16 d’octubre del 2013

« Pàgina prèviaPàgina següent »