El Blog d'Agustí Pons

Josep Piera, l’escriptura lluminosa

L’any 1947 va ser un bon any per a la literatura catalana. Van néixer, entre d’altres, Maria del Mar Bonet, Àlex Broch, Jaume Cabré, Jordi Coca, Mercè Company, Biel Mesquida, Josep Maria Sala Valldaura i Josep Piera. Jo, també. Quan en vam fer 60, o sigui ara fa 15 anys, l’Àlex Broch va organitzar una festa al pati del Museu Marés de Barcelona on ens vam trobar molts dels noms que he esmentat. No recordo la presència d’en Josep Piera. Sí que recordo l’impacte que m’havien produït els primers versos que vaig llegir-ne. Sonaven diferents; eren diferents. Mediterranis, lluminosos, encara que el primer d’aquests adjectius pugui semblar un tòpic. Com la majoria d’escriptors nascuts als anys 40, Piera havia començat en castellà. Haver de re-descobrir, als vint anys, la tradició literària pròpia podia resultar humiliant però et donava més llibertat per enganxar-t’hi des de criteris estètics personals. La poesia de Josep Piera no té res de noucentista ni de neo-noucentista i la seva lluminositat està basada en una libertat desenfarfegada de qualsevol apriorisme limitatiu: “Ara mateix, cap veritat no em salva” diu un dels seus versos. En la recerca d’aquesta tradició pròpia va acabar topant, com no podia ser d’altra manera, amb els poetes de l’Orient d’Al-andalús. Son uns poemes d’una sensualitat poc freqüents en la tradició catalana: “La mà d’amor ens visità en la nit,//vestit d’abraçades que l’aurora esgarrava” (Ibn Khafaja d’Alzira 1058-1138). Dic un disbarat si escric que aquests versos em recorden alguns poemes de Joan Vinyoli? De Piera també vaig llegir, en el seu moment, la biografia novel·lada d’Ausiàs March que queda presentat d’una manera documentada –com correspon al gènere– i també humana i propera. Em va fer entrar en el personatge més enllà de la seva vessant poètica. I tenim també els seus llibres de viatges per les dues ribes de la Mediterrània: els bellíssims textos dedicats a Nàpols, a Marràqueix, a les illes gregues. Prosa lluminosa, sí, però també barroca entès aquest adjectiu com un seguit d’imatges capaces de crear un univers fet de colors, sensacions, olors on el lector queda atrapat, immergit en una mena de fascinació inacabable.

Recordo una estada a Gandia on l’Àlex Broch, l’Àngels Gregori, aleshores presidenta del Centre Català del PEN, i jo vam anar a parlar de Maria Aurèlia Capmany. A l’hora del sopar, en Josep Piera es va mostrar tan seductor com en les seves proses. Afable però profund; irònic, però gens banal; brillant però defugint l’exhibició erudita; impulsiu però sense perdre la lucidesa, la seva literatura se’ns apareixia, més que mai, com el correlat inevitable de la seva manera de veure el món. Literatura i Vida de bracet. No és una unió indispensable a l’hora de jutjar l’obra d’un autor però sí que resulta especialment gratificant per als qui n’hem estat els seus contemporanis. Aquest Premi d’Honor m’ha resultat més proper que mai. Ha guanyat la literatura d’un amic.

El llegat de Rafael Santos Torroella

Rafael Santos Torroella era un personatge que quan entrava a la redacció d’El Noticiero Universal –responsable de les pàgines d’art que es publicaven cada setmana– es feia notar. Jo el veia un home alt i robust, de cabells negres i brillants, lleugerament ondulats, com de gitano presumit, amb un bigoti gros, optimista, que contrastava amb els de línia fina, tipus Clark Gable, que encara s’arrossegaven. Tenia la veu gruixuda i caminava una mica lent i feixuc i aquest aspecte de baluerna li conferia als meus ulls, encara quasi adolescents, un aire de solemnitat incontestable. En canvi, així que parlaves amb ell t’adonaves del seu to bonhomiós i paternal que s’accentuava amb els joves de la redacció –amb mi o amb Salvador Saura i Ramon Torrente, els dissenyadors que anys després fundarien les Edicions de l’Eixample– potser perquè la manca de fills i la seva vocació didàctica li creaven una predisposició especial envers nosaltres. Guardo, emmarcat a la paret de l’estudi, un dibuix que em va fer sobre una quartilla, en una de les seves visites setmanals a la redacció. Com el lector d’aquestes ratlles podrà comprovar se’m veu amb els cabells llargs, la ratlla al mig, i ulleres de pal gruixut, talment com un conspirador nihilista del segle XIX.

Rafael Santos Torroella va morir el 2002; la seva vídua, Maite Bermejo, el 2013. Una part del seu llegat finalment s’ha pogut quedar a Catalunya, concretament a Girona. I això malgrat la desídia que un primer moment van mostrar les autoritats culturals d’aquest país –i Ricard Mas, el crític i amic que millor coneix l’obra d’en Santos ho sap prou bé– i malgrat l’estúpida resistència de la CUP local que va arribar a posar un plet contra l’alcalde que no era altre que Carles Puigdemont. Perquè, així i tot, es tracta un fons de valor extraordinari: 1197 obres a més del seu arxiu i la seva biblioteca que en total sumen uns 80.000 documents. Ara, una part d’aquestes obres d’art, i d’aquesta documentació, es pot veure al Museu d’Història de Girona dins d’una mostra titulada “Itineraris de l’avantguarda a Catalunya a través del fons Rafael i Maria Teresa Santos Torroella”. De jove, en Santos Torroella havia arribat a conèixer Garcia Lorca en una de les visites que aquest havia fet a Valladolid. De la visita, en guardava un record persistent perquè en la conversa ell havia criticat Ruben Darío i Lorca, contràriament al que Santos esperava, l’havia defensat i li havia recitat uns versos del poeta nicaragüenc. Des d’aquells temps anteriors a la guerra civil fins que la salut li ho va permetre, el nom de Santos Torroella està lligat al d’alguns de artistes catalans i espanyols més destacats –que sovint ell veu créixer i empara– o a iniciatives de tanta transcendència com els Congressos de poesia celebrats a Segovia, Salamanca i Santiago de Compostel·la a principis dels anys cinquanta.

A Rafael Santos Torroella jo li vaig dedicar un dels meus Deu daus, un llibre de retrats literaris que va tenir la sort de guanyar el premi d’assaig Joan Fuster i el Premi Nacional d’Assaig que el Departament de Cultura atorgava cada tres anys. Tot això passava l’any 1991. Des d’aleshores no havia tornat llegir allò que s’hi diu. I m’he quedat parat per les confidències que hi fa el protagonista i que –ara ho veig clar– van provocar que Maite no es mostrés gaire satisfeta del resultat. Algunes no sé si ara les transcriuria en un text destinat a ser publicat perquè, tot i que resulten il·lustratives, pertanyen de ple a la vida privada dels qui les protagonitzen. D’altres, en canvi, em semblen més significatives per entendre en la seva complexitat aquells primers anys de postguerra. Per exemple, quan Sagarra visita Santos Torroella a casa seva per indicar-li que li agradaria assistir al Congrés de Segovia però ell no li pot dir que sí perquè qui tria els representants catalans és Carles Riba, el qual no té cap intenció de proposar-lo. O quan Riba posa com a condició per assistir-hi poder parlar català a la sessió inaugural. I en Santos em diu que ho va consultar a Ridruejo i que aquest li va contestar: “Para lo que va a durar el catalán” i la resposta va ser afirmativa. En un dinar posterior jo explico aquesta anècdota a Antoni Tàpies i aquest opina que l’autor d’aquesta frase no podia ser Ridruejo sinó Antonio Tovar.

L’exposició de Girona permet fer visible l’aportació decisiva de Santos Torroella al renaixement de la consolidació de les arts d’avantguarda després de la guerra civil –Cobalto, Dau al Set– i el seu paper al costat de Joan Miró, Salvador Dalí, Joan Brossa, Joan Ponç, Modest Cuixart, etc. A mi m’ha emocionat especialment poder veure dibuixos originals de Garcia Lorca o reconèixer els quadres de Joan Hernández Pijoan. Abans de poder professionalitzar-se com a pintor aquest artista va treballar com a secretari de redacció d’El Noticiero i es va erigir en ferm protector dels joves (iconoclastes) que aleshores començàvem.

Una nit d’hivern, a Molins de Rei

Una nit d’hivern de 1966, en ple mes de febrer, dins la programació de la “III Semana de cine español” es va presentar a Molins de Rei la pel·lícula La caza de Carlos Saura. Jo hi era. Tenia 18 anys i en feia dos que havia entrat a treballar a “El Noticiero Universal”. No sé com devia arribar-hi, a Molins de Rei, perquè no tenia cotxe, ni tampoc sé qui em va avisar de l’esdeveniment. El que sí recordo és el vestíbul de la sala: fosc, ombrívol, amb figures humanes amb prou feines perceptibles amb el rostre entre expectant i temorós. Semblava una conspiració. En certa manera, ho era. No vaig veure Carlos Saura ni cap dels actors que intervenien a la pel·lícula. Tampoc no els hauria reconegut. En silenci vam entrar a la sala i en silenci vam començar a ser enduts per la tensió in crescendo del relat: una innocent jornada de cacera que acaba amb la mort violenta dels quatre protagonistes en un clima de degradació moral que constituïa una metàfora quasi explícita del franquisme.

Només puc parlar per mi: la pel·lícula em va produir un impacte difícilment explicable a les generacions que no van viure el franquisme. El franquisme era com un immens matalàs (Raimon, dixit) sota el qual ens ofegàvem sense acabar de morir. De tant en tant, però, algú feia esclatar davant dels nostres ulls una pel·lícula, un recital, una obra de teatre que actuava de poderós estimulant com el “sí, se puede” que molts anys després s’inventaria Obama i copiarien els nostres indignats peninsulars. A l’impacte que vaig experimentar amb La caza en van seguir dos més: el recital de Raimon a la festa major de Gràcia l’any 1967 i la visió de Marat-Sade, al Poliorama, el 1968. Aquests impactes no m’han marxat del cap. No sé si Raimon va cantar el “Diguem no” escapçat que li permetia la censura. En tot cas, fos aquesta o alguna altra de les seves cançons –¡de protesta!– allà em vaig adonar que la meva pretesa valentia intel·lectual i ideològica estava recoberta per una immensa por que em tenallava. Raimon no la tenia aquesta por i cantava a favor de la llibertat sabent que a la cantonada, o rere l’escenari, l’esperava literalment la Guàrdia Civil. I amb el Marat-Sade vaig descobrir una altra manera de fer teatre que no tenia res a veure amb una obra de tres actes i teló. Serena Vergano brandava un ganivet sobre el cap de Marat pocs moments abans d’assassinar-lo mentre el cor de goliards cantava allò de “Marat, ¿que has hecho de la Revolución?” just quan les jornades del Maig del 68 acabaven de fracassar.

Després, i durant molts anys, no em vaig perdre cap de les pel·lícules de Carlos Saura que es van estrenar regularment. Més enllà de les que d’una forma metafòrica seguien parlant del franquisme i del seu impacte en la societat espanyola recordo Bodas de sangre, versió cinematogràfica de l’adaptació que n’havia fet Antonio Gades per al seu ballet. Jo havia vist aquesta adaptació en una representació que se’n va fer al Poble Español de Montjuic –per cert, no sé per quines raons però amb assistència del president Pujol– i on l’aleshores parella del ballarí, la meva idolatrada Marisol, hi tenia un discret paper. També tinc molt present Goya en Burdeos on Saura repassa els darrers anys de la vida d’aquest genial pintor, aragonès com ell. L’ús del color per part de Saura –en aquestes pel·lícules, i també a Flamenco, per exemple– continua essent un espectacle visual com poques vegades es pot veure en un cine.

Carlos Saura era germà del pintor Antonio Saura mort fa uns anys. Antonio Saura pintava uns quadres on el negre era el color predominant. Per anar-los a veure, els més decidits pelegrinàvem a Conca on una colla d’artistes havia organitzat un Museu d’Art Abstracte perquè en aquells temps a Madrid no en volien cap. Molins de Rei i Conca. De tot això fa molts anys. Però sense Carlos i Antonio Saura, i molts altres artistes, escriptors i creadors en general, no seríem on som. Van ser, ells sí, llum en la foscor.

Josep Maria Espinàs, el domini de l’ofici

El seu ofici, que ha estat el d’escriure, Josep Espinàs l’ha dominat com poques persones ho han fet en la nostra literatura contemporània. Potser el seu registre lingüístic és menys ampli, més urbà, que el de Josep Maria de Sagarra però la diferència radica sobretot en la mirada i l’estil: l’escriptura de Sagarra resulta vigorosa, a voltes dramàtica; la de l’Espinàs, amable, suau, si més no en l’aparença. Em consta que el savi Corominas més d’una vegada s’havia posat en contacte amb ell per preguntar-li o comentar-li determinades paraules que havia usat en els seus textos.

Per a mi va ser un grandíssim honor –i no exagero– compartir amb ell l’última pàgina del diari Avui; i, també, és clar amb Montserrat Roig, i a la mort d’aquesta escriptora, amb Ramon Solsona. La meva admiració cap l’Espinàs era rotunda, sense fissures. Un mestre. Un mestre, sobretot, pel que fa a la seva inigualable habilitat per dir el que volia, i per dir-ho tal com ell volia. L’Espinàs ha dominat fins a tal punt l’ofici d’escriure que si en un dels seus articles hagués dit, o insinuat, que dos i dos fan cinc la meitat dels lectors –entre els quals probablement em comptaria– haurien entrat, si més no, en dubte. Els articles els escrivia a raig, directament a màquina, i pràcticament sense cap correcció, i ho puc verificar perquè durant molts anys vaig ser l’encarregat de rebre els seus articles i editar-los.

L’Espinàs va començar com a escriptor de novel·les. L’any 1957 ja n’havia publicat cinc. A criteri de Pere Gimferrer, en possessió d’un excel·lent criteri, son novel·les que beuen de la novel·la contemporània nord-americana, és a dir, que s’aparten força, o del tot, de l’herència noucentista. Però aquest esforç de modernitat, a la recerca d’un públic el més majoritari possible, topa amb la realitat del país. L’any 1957 els llibres en català continuen essent un producte minoritari no només escapçat per les prohibicions i la censura sinó també per la manca de crítica i, en general, de difusió; i, per tant, amb un nombre de lectors forçosament limitat. És, finalment, en la no ficció on l’Espinàs trobarà el públic majoritari que buscava. Els llibres de viatges, per Catalunya i per diverses contrades de l’Estat espanyol, el faran extremadament popular. I en l’èxit d’aquests llibres hi veiem també aquesta doble o triple lectura que permeten molts dels seus articles: estan escrits de la forma més clara i més entenedora possible; una prosa que mai no espanta al lector. Però si gratem una mica més observarem que rere aquesta senzillesa hi ha un pensament complex, o molt més complex del que pot semblar a primera vista. Posaré l’exemple del viatge per Castella. Mentre l’Espinàs mira a terra i ens descriu les herbes que hi veu en un aparent exercici de prosa miniaturista en realitat ens està elaborant tota una teoria sobre la poesia de Machado.

La seva sèrie “A peu per…” constitueix un magistral model de prosa ben escrita i de capacitat per enganxar al lector des de la primera pàgina. L’Espinàs ha fet llegir a milers de ciutadans i els ha fet llegir textos que parlaven del país; d’un país amable i simpàtic; en definitiva textos que projectaven un sentiment d’autoestima col·lectiva que el lector de seguida feia seu. En una societat, com la nostra, tan sensible a l’opinió dels altres, la demostració aparentment humil de creença en el propi país ha constituït una formidable injecció de moral col·lectiva. Aquesta és també una de les raons per les quals el lector comú s’ha estimat els llibres de Josep Maria Espinàs i la figura de qui els ha escrit.

Com que aquest bloc rep el nom de “Dietari obert” se’m permetrà una reflexió personal. Jo no he tingut sort en les meves relacions amb Josep Maria Espinàs. Suposo que en aquesta falta de sintonia hi ha comptat molt la meva feina com a biògraf. En la presentació d’un llibre coordinat per la recordada Patricia Gabancho, on tots dos hi tenim una col·laboració, ell va manifestar de forma explícita la seva disconformitat amb el gènere biogràfic perquè –deia– l’únic que compta en la relació entre un escriptor i els seus lectors és l’obra; en cap cas, la vida. La meva relació amb Nèstor Luján tampoc devia afavorir la nostra relació. Va intentar condicionar, sense cap resultat, la biografia que li vaig dedicar. I tampoc no va ajudar a aquesta relació la meva sospita que ell no va fer prou perquè tirés endavant el meu propòsit que l’ajuntament de Barcelona dediqués un carrer al seu cunyat –o sigui Nèstor Luján–. Es evident que si l’Espinàs era capaç d’escriure amb tant convenciment sobre tot el que veia –persones i paisatge– també ho era a l’hora de projectar la seva imatge. En tot cas, i com que estem parlant d’un escriptor, aquesta característica no es pot considerar en absolut un desmèrit.

Xavier Rubert de Ventós i els primers de la classe

Xavier Rubert de Ventós ha estat entre sempre entre els primers de la classe. Fill d’un pare i d’una mare rics i cultes va ser educat a l’Escola Virtèlia on també van estudiar, entre altres, Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca Junyent i Lluís Bassat. Jordi Pujol no en va ser mai alumne però sí confrare major de la seva Confraria. Eren el millor de cada casa en uns anys –finals dels quaranta, principis dels cinquanta– on tot, o quasi tot, estava en runes. Virtèlia constituïa una excepció, un refugi creat per antics mestres de la Mutua Escolar Blanquerna, catòlics que es movien en l’òrbita de la Federació de Joves Cristians.

La biografia de molts d’ells, si més no de tots el que acabo de citar, demostra que ben aviat van ser conscients de la seva condició de membres de l’elit potser perquè ja havien llegit, o els havien explicat, la paràbola dels talents: qui més en té, més n’ha de donar. I si de la seva generació en Xavier Rubert de Ventós va estar entre els primers, en el seu camp específic, el de la filosofia, i per extensió el del pensament va ser, sense dubte, el primer. A l’hora de parlar dels grans temes de la vida i de la mort, i dels petits temes de la vida quotidiana, i de la manera com ens podem organitzar políticament i socialment, i de Catalunya i Espanya, i dels límits i el futur de la ciència i la tecnologia, ha estat una de les persones més brillants que he conegut. En els llargs anys de la Guerra Freda i l’antifranquisme, quan semblava difícil que un intel·lectual es desmarqués de la línia ideològica que assumia, en Rubert de Ventós anava per lliure. En el terreny de la política això li va costar força disgustos entre els seus amics i correligionaris socialistes. Però no parlo només de política. Em refereixo a qualsevol qüestió d’actualitat sobre la qual, pel motiu que fos, ell era interrogat. Davant d’una pregunta capciosa o sobre un tema realment complex ell era capaç d’improvisar una resposta que feia pensar i dotada d’una lògica que no necessitava de gaires aclariments posteriors. En Rubert de Ventós ha estat un gran comunicador, amb ganes de fer-se entendre. En això s’assemblava més a la manera de fer nord-americana que als costums dels intel·lectuals francesos.

Aquesta llibertat de pensament el situava fora de l’òrbita de la Modernitat, que va ser el pensament imperant durant molts anys. Ell creia en el progrés però no en la il·lusió que els homes i les dones caminàvem de la cova al paradís. No és que abjurés del marxisme sinó que havent conegut de prop la universitat nord-americana se sentia molt lluny de Lukacs, Sartre o qualsevol altre d’aquests pensadors que buscaven la pedra filosofal –mai més ben dit– en un sistema ideològic del tot coherent i tancat. En aquest sentit, Rubert de Ventós se situava en la línia de la postmodernitat i n’és una prova els articles que, de la mà del seu mestre Josep Calsamiglia, va dedicar a Joan Crexells, a qui qualifica de precursor d’aquest moviment, al diari Avui, el gener del 1981. Alguns polítics o pensadors podrien haver imaginat que Xavier Rubert s’erigiria en el bel·licós refutador del pensament marxista majoritari en els ambients universitaris i culturals del país, però això no va succeir. Potser li faltava punch. Potser simplement va preferir passar de llarg.

Tal com també va fer el seu íntim amic Pasqual Maragall, en Xavier Rubert va evolucionar del socialisme a l’independentisme. No va ser una travessia fàcil com ell mateix ha explicat. Tanmateix, aquest és un episodi crucial per entendre la situació actual del país. Mentre la idea independentista quallava en els sectors més radicals, i més joves, de Convergència, els intel·lectuals del PSC s’ho miraven de reüll. Allò no podia sortir bé perquè, en el fons, aquella era una aspiració de menestrals amb mentalitat botiguera i escassa visió política. Ells, en canvi, eren els més preparats, estaven avesats a tractar amb el poder i, a més, a Madrid hi tenien uns col·legues amb qui congeniaven i que entenien perfectament el problema català fins al punt de proclamar que acatarien allò que aprovés el Parlament d’aquí. Esquematitzo, ja ho sé, però no dic cap mentida. Perquè l’important és que quan es va demostrar que el PSOE de Madrid no estava per defensar la reforma de l’Estatut, van ser els dirigents menys catalanistes del PSC, i que no formaven part de l’elit sinó molt sovint de la militància del Baix Llobregat, els qui van conspirar contra Pasqual Maragall fins a fer-lo fracassar en el seu intent. Mai no és gaire recomanable humiliar en públic aquells que es creuen, i ho són, els més intel·ligents, els més preparats. Menys encara quan la situació que es pretenia solucionar presentava esquerdes de feia temps. En tot cas, és evident que el fracàs de la reforma de l’Estatut va accelerar l’assumpció de l’independentisme per part de persones que fins aleshores, per la classe social a la qual pertanyien, per formació intel·lectual, i per ideologia estaven convençudes que podrien ajudar a modificar de forma substancial les relacions entre Catalunya i Espanya sense cap trencament radical. Xavier Rubert de Ventós va ajudar de forma decisiva a formular les bases d’allò que ell en deia un independentisme no nacionalista. I van confluir dos corrents ideològics –el provinent del federalisme i el provinent del carlisme, per dir-ho en termes també simplistes– que van fer possible l’eclosió de l’1 d’octubre i les seves conseqüències.

Quico Sabaté, el mite ambivalent

Fa uns dies TV3 va passar en horari nocturn la pel·lícula Quico Sabaté: sense destí, protagonitzada per Roger Casamajor, escrita per Mireia Llinàs i dirigida per Sílvia Quer. Finalment vaig decidir veure-la i no en vaig quedar decebut. I dic finalment perquè la figura d’en Quico Sabaté em segueix despertant una admiració contradictòria que em resulta difícil d’explicar a mi mateix. Perquè, d’una banda, el podem considerar un heroi. Ell no es va donar mai per vençut i al contrari de tants altres personatges d’aquí i de fora d’aquí que predicaven la Revolució i no la feien, ell feia la Revolució –o intentava fer-la– però no la predicava, perquè de predicar no en sabia gaire per no dir gens. Però fer la Revolució vol dir practicar la violència i practicar la violència vol dir matar. No podem admirar el Ché i declarar-nos pacifistes en el conflicte d’Ucraïna. Sabaté va ser l’autor o va participar en la mort de sis persones en enfrontaments no directament relacionats amb la seva activitat guerrillera. Marcel·lí Massana va ser l’únic dels quatre cappares maquis –els altres tres eren Josep Lluís Facerias, en Quico Sabaté i Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”– que va morir al llit. Mossèn Dalmau i jo vam tenir ocasió de sopar amb en Massana en un bar de Montjuic quan acabava de tornar de l’exili. En parlar de l’ús de la violència el vell guerriller ens va dir: “Quan portes una pistola cal tenir molta sang freda per no fer-ne un mal ús”. Ho deia amb coneixement de causa. L’octubre del 1949 el grup que ell encapçalava havia matat, sense provocació prèvia, tres persones –entre elles un capellà– en una casa de Lluçà (Osona), un crim absolutament injustificable. L’octubre del 1978, quan va tenir lloc aquell sopar, aquest triple crim, del qual aleshores encara alguns en teníem noticies poc concretes, sobrevolava la taula.

Però, a la vegada, alguns dels episodis protagonitzats per Sabaté el situen al costat dels personatges mitificables de la nostra història més recent tal com reconeix l’historiador anglès Eric Hobsbawm que ha estudiat a fons el tema dels bandits contemporanis. “Para arreglar lo de los tranvías/id a buscar a Facerías./Contra el Requeté/viva Sabaté” deien algunes de les octavetes que cridaven a la vaga del 1951. Sabaté havia fabricat una mena de llançacoets per poder tirar des d’algun terrat propaganda antifranquista amb una certa impunitat. En una de les moltes ocasions en què es va trobar a Barcelona sense diners va atracar una botiga de roba i, pistola en mà, es va endur 4000 pessetes. Segons que explica el seu biògraf Antonio Téllez quan el cop que havia preparat va reeixir va tornar aquests diners. El 22 de desembre del 1956 Sabaté i la seva colla van dur a terme un dels atracaments que més ressò van tenir. De la seu central de l’empresa Cubiertas y Tejados, al carrer Lincoln, prop de la Via Augusta, es van endur prop d’un milió de pessetes. Era el dia de la paga doble. D’aquest atracament se n’han dit i escrit diverses versions. Jo conec, de viva veu, la de Josep Artigal, cosí germà de la meva mare, un dels fundadors de l’editorial Nova Terra, que treballava a Cubiertas y Tejados al departament de caixa. Era el que se’n deia un obrer de camisa i corbata. En Josep Artigal explicava que en Sabaté va entrar, va treure la metralleta que portava sota la gavardina i es va presentar “Sóc en Quico” així, en català. I va afegir: “Això no va per a vosaltres”.

Però allò que sense dubte li va proporcionar la condició de mite universal va ser el seu últim viatge a l’interior que va acabar a Sant Celoni on va ser mort per un membre del sometent local després d’una fugida èpica des del seu amagatall de prop de Banyoles. Aquesta mort va donar la volta al món. Va ser portada d’algunes de les revistes més importants dels Estats Units i Fred Zinemann en va fer una pel·lícula. El film és del 1964 però no es va poder estrenar a Espanya fins al 1979 amb el títol “Y llegó el día de la venganza”. Està protagonitzada per Gregory Peck i Anthony Quinn. A les pàgines de l’Avui vaig explicar, en aquell moment, les claus de la pel·lícula, que va passar força inadvertida. L’any 1972 Antonio Téllez va publicar en una editorial amb seu oficial a París i que duia el nom de Belibaste –nom de l’últim dirigent càtar, detingut a Catalunya i executat a Carcassona– la seva biografia sobre Quico Sabaté. Al cap de dos anys publicaria, ja a Ruedo Ibérico, la de Josep Lluís Facerias. Recuperada la democràcia, vaig fer uns tímids intents per treure la biografia de Sabaté en llengua catalana. No ho vaig aconseguir. No interessava ni a les editorials més o menys catalanistes ni a les editorials més o menys marxistes, que son les dues forces ideològiques que van prevaldre a Catalunya a la caiguda del franquisme.

En el número 20 de la revista “Nueva historia”, editada pel Grup Planeta, corresponent al setembre del 1978 es publica un ampli reportatge sobre l’últim viatge de Quico Sabaté des que passa la frontera per Costoja, on havia tingut un dels seus refugis més segurs, fins que es produeix l’enfrontament amb la guàrdia civil al Mas Clarà, prop de Banyoles. I al costat, un article d’Antonio Téllez sobre Sabaté i la guerrilla anarquista. En l’enfrontament del Mas Clarà van morir els quatre acompanyants de Sabaté, un tinent de la guàrdia civil i ell mateix va resultar greument ferit tot i que es va poder escapar. El reportatge ocupa la portada i deu pàgines de l’interior. I està escrit per qui signa aquestes ratlles. És el resultat del viatge que setmanes abans havíem fet el meu germà Manel, aleshores ja un expert muntanyenc; el seu amic Joaquim Roure, banyolí que coneixia el terreny i que es va ocupar també de les fotografies; la meva dona Maria del Carme i jo mateix en qualitat d’inductor. Crec que és la primera vegada després de la mort de Franco que es parla d’aquest viatge i de Quico Sabaté d’una manera no insultant ni condemnatòria. Substancialment, no aporta dades noves de les que Téllez inclou en el seu llibre. Tanmateix, Téllez va escriure des de Perpinyà, on vivia exiliat, i nosaltres vam fer el viatge a peu i això ens va permetre explicar detalladament l’itinerari que els maquis van seguir i recollir alguns testimonis orals. Per exemple, el paper d’un carter rural –en el reportatge en dèiem fins i tot el nom– que sembla que va ser el primer en advertir a la guàrdia civil de Besalú de la presència de cinc sospitosos. I del viatge em vaig quedar amb el dubte de saber què va passar exactament al Mas Clarà. Van morir els quatre acompanyants d’en Quico en l’enfrontament? A la pel·lícula de Sílvia Quer el més jove de tots és executat davant mateix del mas d’un tret al cap quan ell ja s’ha rendit. És molt probable que aquesta escena sigui exactament verídica. Però els altres tres maquis van morir en l’enfrontament o també van ser morts posteriorment a sang freda? Franco havia remodelat feia pocs mesos el govern i el que menys li convenia era un judici on la pretesa modernització del règim quedés en entredit. Potser és un episodi que mai s’acabarà d’aclarir.

Stefan Zweig, les ombres d’un mestre

En alguna banda he llegit que aquest any 2023 queden lliures de drets les obres de Stefan Zweig i que, per tant, fàcilment es podran multiplicar les edicions dels seus llibres. En efecte, fa 80 anys, concretament el 22 de febrer ell i la seva segona esposa, Lotte, es van suïcidar a la casa de Petrópolis (Brasil) on havien trobat refugi durant la Segona Guerra Mundial. Zweig ha estat, per a mi, un mestre tot i que tinc la temptació d’escriure “el mestre”. Les seves biografies son les que jo he pres com a model a l’hora d’escriure les meves. Només si ens emmirallem en els grans noms podem apropar-nos a la seva sola de sabata. Però l’ambició no ha de faltar si de veritat ens creiem que els escriptors catalans –també el biògrafs– juguem a primera divisió.

Zweig és un excel·lent novel·lista –amb peces tan brillants com Mendel, el de los libros— i per això és capaç d’atrapar el lector des de la primera ratlla, i no deixar-lo fins a l’última, sense perdre ni un gram de rigor històric. Un exemple d’aquest rigor històric és la biografia de Maria Antonieta, una de les meves preferides (Jo tinc la segona edició publicada per Juventud l’any 1936). Ara, a la majoria de nosaltres el nom de Maria Antonieta no ens fa ni fu ni fa i potser només la recordem com una reina que va acabar a la guillotina. Però durant molts anys va ser el centre d’una tossuda controvèrsia entre els seus partidaris i els seus detractors. Els primers la tenien com una de les víctimes més injustes de la Revolució Francesa. Els segons la consideraven un exemple de la frivolitat dels monarques de l’Antic Règim que dilapidaven fortunes en capricis perfectament prescindibles mentre el poble es moria literalment de gana. Doncs bé, Zweig, amb arguments irrefutables, contradiu aquestes dues posicions i construeix la biografia més versemblant de Maria Antonieta fins al punt que serveix d’inspiració a la pel·lícula que Sofia Coppola n’ha fet no fa gaire temps. Maria Antonieta, sí, va començar com una reina frívola –i Zweig n’enumera les raons– però quan va arribar la Revolució va esdevenir molt és lúcida que el seu il·lús marit. I certifica que va mantenir relacions íntimes amb el comte Fersen i ho pot fer perquè aconsegueix llegir determinats paràgrafs d’algunes de les cartes que els dos amants s’havien escrit i que els partidaris monàrquics havien fet esborrar. El nostre escriptor les pot llegir gràcies a l’aplicació de tinta simpàtica.

Pel que fa a la seva capacitat literària al meu entendre un dels episodis més magistralment descrits a El mon d’ahir és quan, just acabada la Primera Guerra, Zweig decideix deixar Suïssa i tornar a Àustria. I a l’estació fronterera de Feldkirch, en el moment de canviar de tren, veu arribar un lent comboi especial on viatgen, camí de l’exili, l’emperador Carles i la seva família. Potser sí que Zweig i el tren de l’emperador van coincidir en aquella estació però les probabilitats que això passés son poques, entre altres raons, perquè Carles va entrar i sortir d’Àustria diverses vegades en el seu intent de conservar la corona i no sempre ho va fer de forma gaire solemne. A Zweig, però, li interessava construir, o reconstruir, una escena diguem-ne definitiva que servis de metàfora a la fi de tota una època. I ho va aconseguir. El lector s’hi veu, en aquella estació. És la diferència que hi ha entre la veritat i la versemblança i que autors com Josep Pla han sabut crear amb tanta saviesa literària.

Les ombres del mestre provenen no del que va escriure sinó del que no va escriure, i de com va morir. No va escriure mai una condemna clara, rotunda i explícita del nazisme, tot i que ell, entre altres raons per la seva condició de jueu, n’havia estat una de les víctimes. El nazisme, com és sabut, el va obligar a l’exili; primer, a Anglaterra i després –amb un breu parèntesi a Nova York– al Brasil. Alguns dels escriptors més destacats del moment –que es trobaven també a l’exili– el van pressionar de manera insistent però ell no va alterar la seva posició. Encara traumatitzat pel suïcidi d’Europa que va significar la Primera Guerra Mundial –on va jugar un paper destacat a favor de la pau– ara volia evitar la guerra de totes, totes, i fins a l’últim moment va mantenir l’esperança de poder-ho fer. Quan Hitler, finalment, va envair Polònia, va entendre que el seu món, el mon d’ahir, s’havia acabat per sempre més. Es va suïcidar al cap de pocs dies que les tropes japoneses, després d’una batalla espantosa, conquerissin Singapur. Això passava la segona setmana del febrer del 1942. Churchill, que n’havia vist de tots colors, va qualificar aquesta derrota com “el pitjor desastre de la història militar britànica”. I no li faltava raó. En aquell moment, i tot i que els Estats Units ja havien entrat en guerra, el nazisme d’Alemanya i l’imperialisme del Japó semblaven imbatibles. Poques setmanes després, concretament el 3 d’abril, també se suïcidava a Buenos Aires la periodista catalana Irene Polo. Per a les seves biògrafes, Glòria Santa Maria i Pilar Tur, Irene Polo també se sentia molt desanimada per la situació internacional –que entre altres coses feia impossible el seu retorn a Europa– i en una de les últimes cartes que escriu recull el suïcidi de Zweig.

Però el doble suïcidi de Petrópolis no va deixar de suscitar crítiques. En primer lloc perquè poca gent sabia –si és que ho sabia algú– que Lotte, la segona esposa de Zweig, patia una malaltia incurable que, en certa manera, justificaria el seu suïcidi. De forma majoritària es va entendre que va voler acompanyar el seu marit en l’acte de posar fi a la seva vida i jo recordo, per exemple, les crítiques que en feia Maria Aurèlia Capmany que comparava la mort de Lotte a la d’aquelles princeses orientals que eren obligades a suïcidar-se per ser enterrades al costat dels seus marits quan aquests morien. I per als intel·lectuals i escriptors compromesos en aquell moment en la lluita contra el nazisme el suïcidi de Zweig no va deixar de ser un acte de covardia o, per dir-ho d’una manera més suau, un acte ben poc exemplar. Així ho escriu, per exemple, Thomas Mann en una carta que envia a Friederik Zweig, la primera esposa del biògraf, el setembre del 1942 inclosa en el llibre Destellos de vida. Memorias publicat per “Papel de liar” l’any 2009. “Me cuenta usted –diu en referència a Zweig– que su esposa padecía una enfermedad incurable (algo que desconocía) y que tal circunstancia contribuyó decisivamente a decidir la muerte en común. ¿Por qué no lo dejó dicho, en lugar de declarar que el motivo de sus actos fue su desesperación con el presente y el futuro? ¿No era consciente de su responsabilidad frente a los cientos de miles de persones que colocan su nombre entre los de los más grandes, y para quienes su despedida habrá necesariamente de tener un efecto deprimente? ¿Frente a los muchos que compartían su sino en el mundo pero para los que el exilio era infinitamente más duro que para él, escritor de éxito sin preocupaciones económicas? ¿Consideraba su vida una cuestión privada? Se dijo acaso: “Sufro demasiado, Comprendedlo. ¿Me voy”? ¿Tenía derecho a conceder al archienemigo el honor de que otro más de los nuestros, enfrentado a la “renovación violenta del mundo”, plegase velas, concediese la derrota y se suicidase? Tal es la interpretación de los hechos, y el valor que tienen para el enemigo. Pero fue lo suficiente individualista como para no preocuparse por ello”. Vuitanta anys després les preguntes de Thomas Mann continuen interpel·lant-nos.

Joan Manuel Serrat, el de cadascú

La guia oficial sense la qual a hores d’ara es fa molt difícil visitar les runes del poble explica que la mare de Joan Manuel Serrat va néixer a Belchite. Però en ares a una irritant equidistància no explica res més. I el que va passar és que en el moment de l’entrada dels “nacionals”, la noia va córrer a avisar els seus oncles del perill imminent que els assetjava. Però quan va arribar a la casa on vivien ja els havien assassinat. Amb els seus pares va passar el mateix: quan va aconseguir trobar-los, ja estaven morts. Aleshores va decidir fugir camps enllà fins arribar a Barcelona on, al cap dels anys, es va casar amb un obrer català que havia militat a la CNT. Podem discutir si Catalunya és o no és un país bilingüe, però del que no podem dubtar és que el nostre cantant, com moltes altres persones nascudes al nostre país, sí que ho és de bilingüe. Perquè, doncs, no hauria de cantar en castellà si aquesta era la llengua de la mare?

L’any 1967 jo tenia 20 anys i treballava a El Noticiero Universal. El diari em va enviar a fer la crònica del primer –o potser el segon—recital de Joan Manuel Serrat al Palau de la Música. Jo ja coneixia algunes de les seves cançons d’haver-lo vist actuar amb el Setze Jutges i d’haver escoltat algun dels seus primers discos d’aquells que només tenien quatre composicions. Però allò va ser diferent. Vaig rebre un impacte absolutament inesperat fins al punt que la distància entre la meva professionalitat i els meus sentiments va quedar del tot esborrada. Va cantar “La tieta” i jo, en la meva crònica, vaig titular “Les tietes” perquè jo tenia dues tietes, germanes, que eren exactament igual a les que Serrat descrivia en la seva magistral cançó. Ara, de gran, he sabut que la cançó està inspirada en una de les mestres que el cantant havia tingut de petit i d’aquí, per exemple, la frase final on parla de “la senyoreta” que és com els nens i nenes dels anys cinquanta les anomenàvem. Durant un temps dubtava de si Serrat havia conegut realment les meves ties perquè una d’elles treballava al despatx d’un “advocat gandul”–¡i, efectivament, ella es feia l’estreta!– i l’altra, que era la meva padrina, em comprava el palmó per Rams i em donava vint durets per posar a la llibreta. I a “Temps era temps” Serrat fa una descripció de la Barcelona de finals dels cinquanta tan exacta com la que jo puc recordar: el consultori de la senyora Francis, que escoltàvem cada tarda al tornar de l’escola; la Formación del Espíritu Nacional –i encara em sé de memòria el Cara al sol- -; el concurs “Lo toma o lo deja” que seguíem amb fruïció; o el rètol, per a mi incomprensible, que deia “Gomas y Lavajes”. Aquest rètol s’exhibia a l’aparador d’una de les botigues que passava amb les meves ties, les de la cançó, quan em portaven a dinar a Can Vinyeta, un restaurant familiar situat a l’entrada del carrer d’en Robador on, segons elles, feien els millors canalons de Barcelona i on també dinava una de les vedettes del Molino –Nati Mont–, que elles miraven de reüll. I podria explicar també com em va emocionar la primera vegada que vaig sentir, en un recital de Serrat a Barcelona, com tot el públic corejava els versos de Machado que ell havia musicat. Machado convertit, amb tota justícia, en un poeta popular. Quedava lluny –però potser només en feia cinc o sis— aquell any en què la meva dona i jo vam arribar a Sòria en auto-stop i ens vam fer obrir l’aula on Machado havia donat classes, d’on semblava que ningú no havia tret la pols, i després vam llogar una barca i vam remar pel Duero amb els versos del poeta a la mà.

Si explico tot això és per dir que, per fortuna, no sóc crític musical i que això m’estalvia una valoració objectiva de les cançons de Serrat. Els mestres en literatura i en periodisme ensenyen que, fins i tot en els relats més pretesament autobiogràfics, cal dominar la narració i no deixar-se endur pels sentiments. Però en el cas de Serrat això es fa difícil perquè algunes de les seves cançons molts les tenim enganxades a la pell, al marge de la nostra voluntat. Cadascú té el seu propi Serrat i això és una cosa que només aconsegueixen els grans artistes. Gràcies, Serrat, per les teves cançons i oblidem aquells que volem fer aquest país més petit del que ja és.

La tibetització de Catalunya

Està a punt d’acabar l’any 2022 i amb ell la teòrica celebració del centenari del naixement de Nèstor Luján. I dic teòrica perquè aquesta commemoració hauria passat sense pena ni glòria sinó hagués estat per la iniciativa de l’ajuntament de Mataró d’organitzar una exposició en memòria seva al Museu d’aquesta ciutat on va néixer i viure fins als 9 anys. D’aquesta exposició jo no sóc el més indicat per parlar-ne perquè n’he estat, a petició de la directora del Museu, el comissari.

El 18 de maig del 1983 Nèstor Luján va publicar un article a La Vanguardia titulat “La tibetización de España”. Amb l’excusa de la celebració del centenari del naixement d’Ortega i Gasset, Nèstor recupera la idea de la tibetització d’Espanya, és a dir, la tendència a l’aïllament que el filòsof feia néixer en el Concili de Trento. “Nos sobrecoge –escriu Nèstor— que estemos dispuestos a tibetizarnos en nuestras patrias, en nuestras regiones, a vivir intensamente nuestros pequeñísimos problemas. Nos estremece imaginar que lleguemos al caso de siempre, que lo que importa y pasa en el mundo no nos parezca ser digno de ser convivido por nosotros de una manera intensa”. Nèstor es referia tant a la situació d’Espanya com a la de Catalunya i la seva reflexió partia de la polèmica sobre si era més correcte parlar simplement de “crema” per referir-se a aquestes postres –com es reivindicava des d’alguns sectors– o si calia dir “crema catalana” perquè no era l’única existent al món, i aquesta era l’opinió que ell defensava.

Aquest article m’ha vingut al cap a propòsit de l’escàs ressò que ha tingut el centenari del naixement de Luján. Escàs ressò vol dir que, per exemple, ni el govern del nostre país ni el Col·legi de Periodistes de Catalunya han pres cap mena d’iniciativa per divulgar la seva figura i la seva obra. Ignorància, sectarisme, indiferència o les tres coses a la vegada? La classificació ideològica dels nostres intel·lectuals, escriptors i periodistes ens evita el treball de llegir-los. El que ens interessa és saber si son, o eren, de dretes o d’esquerres i tota possible discussió –sobre la immigració, les centrals nuclears o la invasió d’Ucraïna— queda sotmesa no a la fortalesa dels arguments esgrimits sinó a l’etiqueta ideològica que acabem per penjar al nostre contra-opinant. En aquest context, en Nèstor ho té molt complicat perquè la seva figura i obra sobrevisqui. Per a la generació de periodistes que van participar de forma activa en la Transició era, evidentment, un personatge de dretes. Es manifestava a favor de les polítiques de Reagan i Tatcher, estava inequívocament a favor de l’OTAN, se’n reia de Sartre i els seus acòlits més o menys marxistes i observava amb perplexitat com el PSUC, aleshores al govern de la ciutat, convertia l’anàrquica festa del Carnestoltes, que havia deixat d’estar prohibida, en una endreçada i pautada celebració. ¿Però no era aquest mateix Nèstor aquell que havia acabat, durant el franquisme, davant del Tribunal d’Ordre Públic, condemnat i destituït com a director de Destino? ¿I no és cert –encara que l’únic llibre sobre aquest episodi ho ignori—que els seus articles setmanals Destino van ser un dels inductors de la vaga de tramvies de Barcelona del 1951? I, a la vegada, ¿no es manifestava Nèstor Luján partidari de totes les llibertats possibles inclosa la de la interrupció de l’embaràs i l’eutanàsia? Es declarava epicuri i amant del luxe i això semblava un pecat mortal per a les esquerres i a la vegada admetia que, encara que tingués més por que ningú, era incapaç de creure en qualsevol mena de transcendència, i això podia semblar un sacrilegi per part de les dretes.

Si aixequem una mica més la mirada comprovarem que el periodisme de Nèstor Luján, separat el gra de la palla perquè va escriure milers d’articles, brilla de forma especial quan reflexiona sobre els problemes de fons de la societat que li ha tocat viure tant des del punt de vista polític, o geo-polític, com social. Ell és dels primers en adonar-se de la decadència d’Europa i això no és fruit de cap elucubració teòrica sinó dels viatges que ha pogut fer, i especialment del que fa al Japó i a Hong- Kong el gener del 1984. La puixança econòmica de l’Extrem Orient contrasta amb la conformitat espiritual d’Europa. “Espero –va escriure– que dintre d‘uns anys, quan els historiadors del futur es demanin de què va morir Europa, com que no els mancaran explicacions, no oblidaran aquesta, que és fonamental: l’horror a la cultura pròpia”. I sobre la substitució de la cultura de les lletres per la cultura de la imatge diu: “Hemos pasado de la persuasión de las letras o a la conformada fascinación de la imagen que iguala ilusiones y desengaña de aventures. Tota una mitología se está desmoronando”.

Podríem dir, doncs, que Nèstor Luján ha estat una de les víctimes de la tibetizació sobre la qual ens alertava. Perquè no es tracta d’un cas aïllat. En aquests últims temps la tibetització ha crescut a Catalunya de forma considerable especialment en el camp de determinades polítiques culturals i en molts dels espais dels mitjans públics de comunicació. La Biennal del Pensament, per exemple, organitzada pel CCCB ha portat a Barcelona alguns dels pensadors i creadors més destacats de tot el món. Quin seguiment se n’ha fet des dels nostres mitjans públics? Més aviat escàs, per dir-ho en termes no ofensius. I, en canvi, la proporció d’espai dedicat al món casteller –per posar un exemple ben vistós– ha crescut d’una forma espectacular de manera que, mentre dura la temporada, se’n fa, en els nostres espais públics de ràdio i televisió, un seguiment exhaustiu amb programes especials i informació i comentaris sobre els “resultats” de cada trobada. No tinc res a dir sobre l’afició a crear castells humans a canvi, això sí, que es reconegui que es tracta d’una pràctica d’alt risc especialment polèmica pel que fa als dubtes ètics que planteja la utilització de nens i nenes en l’anomenat pom de dalt.

Tibetitzem el país quan celebrem centenaris que en comptes de servir per mirar el personatge homenatjat amb els ulls d’ara ens limitem a repetir sense gaire esforç els seus mèrits literaris i patriòtics. Tibetitzem el país quan estimulem o premiem treballs històrics o literaris que no tenen en compte la situació internacional de la figura o episodi estudiat com si a Catalunya haguéssim viscut dins d’una capsa impermeable a les grans sacsejades ideològiques del segle vint. Tibetitzem el país quan no som capaços d’honorar tal com es mereixen els nostres savis i escriptors simplement perquè no son dels “nostres”. Jo he vist de lluny com a Ripoll el president Pujol s’entestava a convèncer Monsterrat Caballé que podria ser una de les màximes ambaixadores de la catalanitat. Si més no, a les dues últimes conselleres de Cultura els ha faltat aquesta altura de mires. I ajuda a la tibetització del país la revista Capçalera, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’últim número de la qual publica un article en memòria de Maria Matilde Almendros, una de les veus més professionals i més familiars en la ràdio de la nostra infantesa i adolescència. Però del centenari de Nèstor Luján no se’n diu res. L’homenatge a Maria Matilde Almendros el crec del tot merescut. Em queixo no del que hi ha a Capçalera sinó del que hi falta.

Jean François Revel, un dels grans periodistes francesos del segle XX, tenia Nèstor Luján en gran estima fins al punt de tractar-lo, en una carta manuscrita, d’”estimat amic i mestre”. Els francesos –ja ho sabem—no son gaire partidaris de la tibetització de les seves figures i de la cultura que aquestes figures han creat. Més aviat al contrari. Deuen tenir molts defectes, com tots nosaltres, però el seu país se’l creuen. I potser, tal com no es cansa de dir l’Àlex Susanna, aquest és un dels nostres grans problemes. Que no ens acabem de creure el país que tenim i les seves figures. Potser és això.

Calders, Enzensberger, i la postmodernitat

A Pere Calders li agradava dir que el seu naixement havia quedat emmarcat per dos episodis singulars: l’esclat d’un gran tro i el naufragi del Titànic. Potser per això, de gran l’escriptor reconeixia que sentia una atracció irrefrenable envers les tempestes i tot sovint, quan al seu barri n’esclatava alguna, pujava al terrat de casa seva per contemplar-la en tot el seu esplendor. Calders va néixer el 29 de setembre del 1912. El Titànic s’havia enfonsat uns mesos abans; concretament la nit del 14 al 15 d’abril d’aquell mateix any. Van morir-hi 1496 persones. L’impacte per la tragèdia va venir acompanyat per l’estupor que el naufragi havia provocat. ¿Com podia ser que el vaixell més modern i sofisticat que mai s’havia construït quedés partit en dos per un simple iceberg? El tema obsessionava l’escriptor fins a tal punt que va inspirar-li la novel·la Ronda naval sota la boira, publicada el 1966. El paral·lelisme és quasi explícit: el Panoramic, un vaixell amb passatge i càrrega, pateix una avaria en alta mar i queda enganxat a un bucle de boira que el fa invisible als ulls dels possibles salvadors. Cap de les grans potències és capaç d’enviar-li socors; dins del vaixell se succeeixen les discussions que posen en dubte la visió del progrés indefinit i, finalment, el vaixell s’enfonsa.

Pere Calders va viure en els últims anys del que n’hem dit Modernitat; un pensament que presenta una visió optimista de la Història; un pensament que troba en Hegel les seves bases filosòfiques, qualla durant els anys de la Il·lustració i queda justificat pels avenços científics i tècnics dels segles divuit, i sobretot dinou, que canvien de dalt a baix els modus de vida de la societat. La humanitat camina de la cova al paradís i aquest paradís no és només conseqüència dels esmentats avenços materials sinó d’un conjunt de proposicions filosòfiques que l’acompanyen i que acaben per proposar una revolució social que haurà de portar el paradís a la terra. En el seus discursos Lenin s’atipa de parlar de “l’home nou” que el comunisme construirà.

Calders no hi creu en aquesta visió rectilínia de la història, on tot sembla estar previst. Calders creu en l’atzar i en les “veritats ocultes” com ho proclama el seu famós llibre de relats. Això el situa a contra-corrent de la majoria d’intel·lectuals i escriptors de la seva època. La seva posició ideològica queda clara en els dos textos teòrics més importants que escriu: la sèrie de sis articles que publica a Serra d’Or entre el maig i el desembre del 1966 i que constitueix una refutació explícita, amb nom i cognom, de la doctrina del realisme social predicada, en aquell moment, pel professor Joaquim Molas; i el discurs que pronuncia el 1992 quan és investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquesta vegada és Antoni Tàpies –això sí sense citar-lo— el destinatari de la seva diatriba. Joaquim Molas i Antoni Tàpies van ser, en un moment donat, representants conspicus d’aquesta visió optimista de la Història, feta de grans objectius, i que trobem en el rerefons dels seus postulats i de la seva actuació com a crític literari, l’un; i com a pintor i assagista, l’altre.

Hans Magnus Enzensberger va néixer el 1929 i, per tant, era força més joves que alguns dels cappares de la Modernitat com van ser Bertold Brecht (1898) o Jean Paul Sartre (1905). Cronològicament l’hem de situar molt a prop de Jean François Lyotard (1924), Jean Baudrillard, nascut al mateix 1929; o Gianni Vattimo, que és del 1936, tres dels intel·lectuals més prestigiosos d’entre els qui van decretar la fi de la Modernitat i van donar arguments als postulats de la Postmodernitat. Perquè després de les dues guerres europees –només en mig segle, el període més sanguinari de tota la història del Continent—i del fracàs del comunisme resultava molt difícil continuar assumint una la visió global, i utòpica, de com arribar a aquell somniat paradís. El filòsof francès André Glucksmann, a qui vaig tenir el privilegi d’entrevistar en un dels seus viatges a Barcelona, ho expressava així: “Ara no ens cal saber on és el Bé absolut per lluitar contra el Mal concret”. És a dir, no ens cal tenir una ideal global del món –comunista, socialista, cristià, etc…—per protestar contra els bombardejos serbis a Sarajevo, que és l’exemple que posava. Per inscriure’t o col·laborar amb una ONG no et demanen quin model social defenses, si és que en tens algun, sinó si estàs disposat a participar en una iniciativa concreta.

Quan Enzensberger va voler mostrar la seva angoixa pel món de certeses absolutes que amb la Modernitat desapareixia va escriure un llibre de poemes titulat “El hundimiento del Titanic”. El va escriure entre el 1969 i el 1977 a L’Havana i Berlín, és a dir, en dos dels epicentres de la Guerra Freda, La versió castellana és obra d’Herberto Padilla, l’empresonament del qual per part de Fidel Castro va suposar la fi de l’idil·li entre la intel·lectualitat esquerrana d’Europa i Sud-Amèrica i la revolució cubana. En aquesta ruptura, Enzensberger hi va jugar un paper decisiu. “¿De qué hablábamos?” –amb aquesta pregunta comença el cant XXIX–¡ah, sí, del final! /Hubo una época en que nosotros todavía creíamos en él. / (¿A qué te refieres con “nosotros”?), como si algo/alguna vez zozobrara, desapareciera para siempre/ sin una sombra ,/fuera abolido de una vez y por todas, sin dejar las huellas de rigor/ (las famosas “reliquias del pasado”).

Aquest poema Enzensberger el va publicar el 1978. Feia dotze anys que Calders havia tret la seva Ronda naval sota la boira.