18
set

Reconèixer les victòries

Gaziel es queixava de l’escassa aptitud política dels catalans. Fins i tot havia arribat a escriure que en cada moment crucial de la nostra història, els catalans havíem emprés el camí equivocat.  Gaziel no escrivia des del ressentiment sinó des de la derrota; des de la derrota total -superior, en alguns aspectes a la de 1714- i això el portava a exageracions, o a simplificacions, però també a una lucidesa extraordinària. Per exemple, quan deia -i ho escrivia el 1964, l’any de la seva mort- que de poca cosa serviria que Catalunya recuperés, algun dia, la seva llibertat si no disposava d’una banca i una premsa pròpies.  (Jo sempre he entès que es referia a premsa pròpia; no a premsa governamental).

          Aquests dies he pensat en Gaziel a propòsit de les reaccions que han suscitat les declaracions del president Mas sobre la data consulta i la possibilitat d’unes eleccions plebiscitàries el 2016, si la consulta no es pot dur a terme el 2014.  No és un punt de vista nou, o radicalment nou, tal com ja han posat de manifest diversos comentaristes polítics.  Però el que em sembla realment important, allò que realment canvia les coses, és que aquestes declaracions del president Mas  s’han produït després del reconeixement oficial, per part de les dues parts, que el govern de l’Estat i el govern de Catalunya estaven parlant, negociant o com es vulgui dir en relació a la proposta sobiranista que assumeix un majoria del Parlament de Catalunya. Aquesta és la novetat radical, i aquesta és una primera victòria del moviment sobiranista català.  Ara resulta
que sí que es pot parlar; ara resulta que sí que es pot negociar.

            A cada generació li toca viure, com a màxim, un o dos moments històrics. A nosaltres, als nascuts els anys quaranta del segle passat, ens va tocar viure la Transició que ens va portar de la dictadura del general Franco al règim democràtic en el qual actualment estem vivint.  És possible que, en aquells moments, hi haguessin algunes persones que sabessin en què acabaria tot plegat però, per a la majoria de ciutadans, polítics inclosos, el camí de la Transició va ser un camí fet a les palpentes.  Podíem, sí, imaginar que hi hauria una democràcia; també que seria una democràcia fruit d’un pacte entre els demòcrates reformistes i els franquistes reciclats però tot de coses que van passar,  en aquell moment o després, no estaven en absolut previstes. Que quedi clar d’una vegada: la història no està escrita abans que comenci el partit.

            Per tant, en aquest moment, setembre del 2013, resulta impossible predir com acabarà l’actual procés sobiranista.  Per a molts el punt final no pot ser altre que la independència de Catalunya.  Però potser l’única costa certa que en aquests moments es pot dir és que les relacions entre Catalunya i Espanya, o la resta d’Espanya, no tornaran a ser mai més com abans de l’11 de setembre del 2012 i que, si finalment hi ha encaix, haurà de ser sobre unes bases noves, que reconeguin  i assumeixen plenament la singularitat catalana; les ja famoses “estructures d’Estat”. D’aquesta manera, quan s’acabi aquest procés l’statu-quo sorgit de la Transició haurà quedat fet miques.  Trencar l’statu-quo vol dir trencar una situació política, econòmica i social que va bé per al conjunt d’Espanya però no per  a Catalunya.  Per això, resulta una operació tan complicada i tan meritòria. Per això també, el govern del PP, l’oposició del PSOE i els diaris de Madrid de dreta i d’esquerra -amb més educació aquests darrers- han mantingut, fins ara, respecte a les peticions catalans, una única posició: ignorar-les, minimitzar-les, reduir-les a un caprici o a una fugida endavant  del president Mas i el seu equip. Han intentat  embrutar la política catalana, fer por i, en últim terme, dividir la societat. Però no han formulat cap resposta positiva; no hi ha hagut cap invitació al diàleg.  Resultat d’aquesta estrtègia? L’11 de setembre del 2013 hi ha, a Catalunya, més independentistes que l’11 de setembre del 2012.  Però també resulta que, d’acord amb aquell escàs sentit polític que Gaziel atribuïa als catalans, alguns, o molts, dels nostres compatriotes han considerat una derrota o una claudicació que el govern espanyol digués que es podia parlar.

            De la nostra història més recent, i de la no tan recent, sovint ens és més fàcil recordar les derrotes que les victòries.  Però així resulta molt difícil mantenir un equilibri emocional col·lectiu i una actitud positiva
continuada.  Ara no ens podem tornar a equivocar.  És el govern central el qui, finalment, ha començat a moure fitxa. I això és una victòria, de la grandària que cadascú li vulgui donar, del moviment sobiranista.

 Butlleti del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 11 de setembre del 2013

5
set

La reforma fracassada

Pot semblar  poc oportú que, a una setmana de la celebració d’un dels 11 de setembres més transcendentals   de tota la història, dediqui un article a reflexionar sobre el previsible fracàs de la nova reforma educativa impulsada pel govern del PP. Però un tema no està tan allunyat de l’altre com en aparença podria semblar.  En primer lloc, perquè sense una reforma educativa en profunditat  tancarem en fals -quan la
tanquem- l’actual crisi econòmica. I, en segon lloc, perquè la ineptitud del govern de Mariano Rajoy per tirar endavant la reforma educativa, quan ho tenia tot a favor, és la mateixa que està demostrant a l’hora d’enfrontar-se a les reivindicacions de Catalunya.  El sistema educatiu, després de passar per les mans del PP, estarà en pitjors condicions que abans.  També estan pitjor que abans de la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat les relacions entre els govern central i Catalunya.

        El ministre  Wert té raó en l’argument més de fons que utilitza per justificar la reforma: resulta inacceptable un sistema educatiu amb uns índexs tan alts de fracàs i d’abandonament com l’espanyol. Davant
d’aquesta situació, el ministre ha tornat a demostrar la incapacitat de la dreta política per generar el consens que es necessita per tirar endavant, amb garanties d’èxit, una reforma.  El ministre Wert ha parlat amb tothom però no ha negociat amb ningú perquè per determinades mentalitats polítiques, encara que tinguin majoria absoluta, negociar és un signe de feblesa.. De passada, Wert ha ensenyat de seguida el cotningut
de la motxilla que voluntàriament s’havia penjat a l’esquena:  un afany recentralitzador absolutament inconstitucional. Una part de la dreta espanyola encara no ha paït que, gràcies a la bona negociació que Francesc Noy i Joan Guitart van fer en el moment dels traspassos de competències, l’aprovació del contingut dels llibres de text quedés, en bona part, en mans catalanes. En aquest cas, els polítics del PP no veuen cap problema en canviar la legislació vigent.

            També hauria estat molt normal que el ministre tingués en compte les reformes educatives que, sense tocar la llei, s’estan duent a terme a Catalunya, més enllà de les retallades. Aquestes reformes les va començar el conseller Ernest Maragall -i li van costar unes quantes vagues corporatives- i  les ha continuat, amb un gran coneixement de causa, Irene Rigau, l’actual consellera.   ¿Com es pot tirar endavant una llei d’educació per a tota Espanya sense tenir en compte el que s’està fent en una part important del territori?  No. El que s’està fent a Catalunya no val toti que, si més no teòricament, va en la mateixa direcció que la reforma proposada pel ministre.  De l’experiència catalana només se’n dedueix la necessitat d’espanyolitzar els seus escolars.

           Sense una reforma educativa en profunditat, que abasti des de l’ensenyament universitari a l’escola primària, el país sortirà coix de la crisi.  Aquesta reforma l’esquerra no la farà perquè ja la va fer ja fa uns anys i ara es tracta precisament de corregir-la. Però la dreta -ho estem veient-tampoc la farà. Era un bon moment perquè té majoria absoluta al Parlament espanyol i perquè existeix -o existia–  una certa pressió social que reclamava canvis.  Però, en aquest camp i en d’altres, la nostra dreta és, encara, visigòtica: només sap empènyer l’adversari fins a privar-lo de tot espai. El pes polític i social de la  dreta visigòtica és una de les grans desgràcies que Espanya arrossega més enllà de règims i generacions.

            Hem de creure que un altre país és possible. Però amb l’actual statu-quo no l’aconseguirem.  Aquesta és una de les raons per les quals cal esperar que la Via Catalana del proper dia 11 sigui un èxit. Són uns mesos  on ens juguem moltes coses; també  -encara que soni a tòpic- el futur dels nostres fils.

El Punt. Avui, 4 de setembre del 2013

13
ago

Els il.lustrats i els menestrals

La progressió geomètrica de l’independentisme a Catalunya és, encara, una feina a mig fer. Per no saber, no sabem ni com acabarà.  Per tant, en aquest moment de la partida resulta complicat analitzar les raons del que està passant.  Ara bé, una cosa sembla certa: el punt d’inflexió cal situar-lo en la sentència sobre l’Estatut -contra l’Estatut?- emesa pel Tribunal Constitucional el juny del 2010.   Aquesta sentència va ser una bufetada al conjunt de la societat catalana que, en forma de referèndum, havia avalat el text estatutari; però la sentència va ser, sobretot, una bufetada als  sectors més il·lustrats del catalanisme polític, que eren els qui havien promogut la redacció d’un nou Estatut.

           Una de les virtuts del pujolisme ha estat  la seva capacitat per mobilitzar  una menestralia generalment força escèptica -aquí, i a tots els països– davant de plantejaments gaire abstractes.  Pujol no es va inventar res, perquè el catalanisme és un sentiment popular que ve lluny.  Ara bé, en els moments de màxim il·lusionisme  doctrinari Pujol va recordar allò de “Sant Pancraç, salut i feina” i la majoria menestrala el va entendre. Pujol, per cert, no és un menestral de la mateixa manera que Pla no era un pagès amb boina. Pla era un esperit selecte que havia tastat els menjars literaris més exquisits però es va proposar arribar  a la massa, és a dir, a la menestralia, i ho va aconseguir, en uns temps especialment difícils.  Pujol tampoc no és un menestral sinó un polític de lectures amples i sòlides però també sabia com fer-ho per arribar a la majoria.  La connexió de Pujol amb els menestrals no va ser ben vista pels il·lustrats d’esquerres de la mateixa manera que els il·lustrats republicans, aglutinats al voltant d’Acció Catalana, mai no es van acabar de fiar del carisma del coronel  Macià.  Allò de prometre “la caseta i l’hortet” els devia semblar una aberració populista.  Però Macià va guanyar, davant la sorpresa de tothom. Com es pot veure, en  el substrat més profund de la Història les coses no solen canviar gaire.

            Irritar la menestralia sol tenir un preu relativament barat. La menestralia està avesada a rebre i, per sobre de tot, desitja pau per poder seguir treballant. Irritar la part més il·lustrada de les nostres esquerres sol comportar problemes específics perquè aquesta és una generació d’esquerres convençuda de la seva superioritat moral i convençuda, també, de l’excel·lència de les seves propostes programàtiques. Bona part d’aquestes esquerres pensaven sincerament que eren els millors, i als millors resulta perillós ofendre’ls.

            L’Estatut del 2006 constituïa la proposta dels il·lustrats d’esquerres enfront del catalanisme menestral fins aleshores majoritari.  Era una manera de dir: “Espereu que ara arribem nosaltres, i us ensenyarem com ens podem entendre amb el govern espanyol”. La resposta ja la sabem tots. El govern del PP no va tenir cap mena de mirament per l’aposta de Pasqual Maragall; ben mirat, el PSOE -i el PSC- tampoc. I aquí estem. Ara els il·lustrats d’esquerres s’han tornat independentistes i la confluència amb el sentiment menestral catalanista ha fet que el cabal del riu independentista   experimentés una pujada sense precedents.  Pasqual Maragall ha estat un polític d’una influència més decisiva del que pot semblar a primera vista. Als barcelonins, ens ha canviat la ciutat i, de passada, ens ha fet anar a tots en bicicleta; al conjunt dels catalans ens ha deixat una part molt important i molt influent de les esquerres il·lustrades a la banda de l’independentisme.  I que ningú no s’enganyi: qui ha creuat el Rubicó difícilment torna enrere; menys encara, els qui estan acostumats a manar i confien, sobretot, en la seva intel·ligència.

El Punt – Avui. 6 d’agost

15
jul

Hannah Arendt i la veritat

La pel·lícula sobre Hannah Arendt que aquests dies es pot veure a Barcelona està centrada en la seva implicació en el judici contra Adolf Eichmann al qual ella va assistir com a periodista. Però per extensió, allò que la pel·lícula ens permet és una reflexió sobre el paper dels intel·lectuals europeus del segle XX, i la seva relació amb la recerca de la Veritat (o de la veritat). L’episodi és prou conegut:  Arendt, jueva de naixement,
però no pas sionista -o no pas sionista de primera hora- és enviada a Jerusalem per cobrir la informació del judici contra Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS, responsable del transport dels jueus cap als camps d’extermini.  L’any 1961, quan se celebra el judici, Arendt és una de les intel·lectuals més prestigioses dels Estats Units on havia aconseguit arribar, quasi de miracle, des del port de Marsella, en plena II Guerra Mundial. En els cercles jueus de Nova York, i també en els de la diguem-ne esquerra progressista, se suposava que  en les seves cròniques Arendt identificaria Eichmann com l’encarnació del Mal absolut, una persona inhumana, si es pot dir així, a qui podrien atribuir-se les inclinacions més criminals i sàdiques.  Arendt, però, no ho va veure així. Arendt va adonar-se’n que Eichmann no era un personatge que destaqués per cap mena de passió benèfica o malèfica sinó per la seva grisor. Va descobrir que l’arrel del mal en Eichmann era que havia abdicat de pensar i que aquesta abdicació, aquesta des-responsabilització de les seves decisions individuals, li havia permès participar activament en el més gran crim que ha conegut mai la humanitat; i fer-ho d’una manera  professional i asèptica. Arendt va encunyar l’expressió “la banalitat del mal”; una expressió que, com sol passar amb la  majoria d’expressions que fan fortuna més enllà de l’àmbit estricte en el qual han estat pronunciades, ha estat sovint simplificada. Arendt no negava la responsabilitat individual
d’Eichmann en els crims que va cometre però aquests crims eren justament conseqüència de la banalització del concepte del Mal en la situació de perversitat institucionalitzada de l’Alemanya nazi.  Naturalment, aquest punt de vista no va ser comprés per bona part de la comunitat jueva nord-americana, i tampoc   no va ser acceptat el paper equivoc que van jugar en el genocidi els consells jueus i, sobretot, alguns dels seus
dirigents.

            Per entendre el segle XX europeu sovint ens són més útils els periodistes i els memorialistes que els intel·lectuals. Els intel·lectuals, els filòsofs, havien construït grans arquitectures teòriques  a les quals calia que la realitat s’adaptés. Lenin és, en aquest sentit, l’exemple més clar.  Molts intel·lectuals del segle XX creien que calia seguir donant suport a la Idea encara que la Realitat s’hagués encarregat de demostrar les conseqüències criminals de la posada en pràctica de la Idea. Aquesta era la base del compromís sartrià: embrutar-se les mans per salvar la Idea però Gabriel Ferrater, en una discussió amb la Maria Aurèlia Capmany, li deia, a crits,  que ell no estava disposat a remenar merda en nom d’una suposada bona causa.  Els periodistes, o els memorialistes, en canvi, no han de creure en la Idea. L’ofici de periodista consisteix en intentar
entendre la Realitat per tal d’explicar-la als seus lectors.  És el que fan, per exemple, Artur Koestler i Artur London en les seves cròniques i memòries;  o Chaves Nogales en el seu magistral El maestro Juan Martínez estaba allí; o Jorge Semprún.

            Si Hannah Arendt ha resistit la ventada que ha fet caure del pedestal  tants intel·lectuals europeus del segle XX és perquè va tenir la humilitat de reconèixer la realitat allà on era, encara que fos a costa de trencar amb complicitats ideològiques molt assumides. A la pel·lícula de Margarethe von Trotta, on l‘esplèndida biografia d’Elisabet Young-Bruehl, se’ns presenta una Hannah Arendt orgullosa, combativa, temible en la confrontació dialèctica.  Però, a la vegada, allò que la fa diferent a d’altres intel·lectuals amb més glamour , és que no s’aferra a dogmatismes de cap mena; i no només pel que fa a l’Holocaust.  Ella, que de jove havia viscut de prop la influència dels espartaquistes alemanys, aquells que havien de fer la Revolució a Alemanya i, de passada, salvar la que Lenin havia  dirigit a Rússia, va destacar, en la seva maduresa,  pel seu combat contra tota mena de  totalitarismes. Va buscar la veritat per entre els camins poc lluïts de la realitat. Això és exactament el que fem, o hauríem d’intentar fer, nosaltres, els periodistes.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 3 de juliol del 2013

4
jul

El nomenclàtor de Barcelona

Un col.lega em pregunta si em sembla bé que s’hagi  posat el nom de Huertas Claveria a una plaça del Poblenou, i li dic que sí. Huertas va ser un dels periodistes més destacats dels darrers anys del franquisme a Catalunya i, fins a la seva mort, de tota l’etapa posterior i és just que la ciutat reconegui la vàlua dels seus professionals més destacats.  Si, finalment, aconsegueixo que es publiqui una antologia dels articles que sobre Barcelona va publicar Nèstor Luján setmanalment a Destino, des del febrer del 1946 fins al nomenament de Porcioles, l’any 1957, quedarà clar que el periodisme de denuncia no va començar, a Barcelona, durant la dècada dels 60 sinó molt abans.Però això no trauria mèrit a Huertas sinó que, en tot cas, reescriuria la crònica del periodisme català de postguerra.

            Huertas i jo, professionalment, no ens vam entendre i de les discrepàncies ell i jo n’hem deixat constància en alguns dels llibres que hem publicat. Algunes d’aquestes discrepàncies no tenen gaire, o cap, interès col·lectiu; d’altres, en canvi, denoten una  certa manera diferent d’entendre l’ofici de periodista. Vull dir amb això que, a mi, al nomenclàtor de Barcelona no m’hi sobra cap nom, tot i que alguns d’aquests noms no em despertin admiracions apassionades. Però, en canvi, no ara, sinó de fa temps -i així ho tinc escrit- lamento profundament que en aquest nomenclàtor hi faltin molts noms; i que, en certa manera, es tracti d’un nomenclàtor esbiaixat.

            A mi, doncs, no em molesta que hagin posat el nom de Huertas Claveria a un carrer o  plaça de Barcelona sinó que no n’hi hagin posat cap a Manuel Ibañez Escofet,  Nèstor Luján  o Carles Sentís. I allò que més em molesta no és que aquests il·lustres periodistes no donin nom a cap carrer sinó que ningú no ho hagi proposat o no ho hagi dut a terme. I el camp el podríem ampliar. A mi no em molesta que el senyor Carles Marx doni nom a una plaça.  Em molesta, si de cas, que no en tingui cap Adam Smith o, si prefereixen una versió més local i contemporània, que no en tingui cap Joan Sardà Dexeus, un dels grans personatges, i dels més decisius, del nostre segle XX.  I el mateix em passa amb la plaça Alfons Comín. No li regatejo els mèrits.  Però no em sé avenir que Maurici Serrahima -autor d’un curt però magistral retrat sobre Comín- no en tingui cap de plaça o carrer. I, donat que parlem d’editors, em produeix una gran indignació  que cap institució no es recordi de Josep Pedreira, que no era un intel·lectual progressista més o menys il·luminat per Marx o per Jesús sinó un picapedrer de la cultura catalana, sense el qual ni Espriu ni cap dels grans poetes de la postguerra no haurien pogut publicar. Llegir les cartes que escriu, quan carregat de deutes ha de malvendre finalment la seva col·lecció “Els llibres de l’Óssa Menor”  hauria de produir vergonya col·lectiva, ara que diuen que estem a un pas de la independència. I si jo tingués alguna influència en la confecció del nomenclàtor faria tots els possibles per no oblidar el nom de Miquel Porter.

           Alguns ciutadans, no sé si pocs o molts, vam votar la candidatura de CiU a l’ajuntament de Barcelona no només perquè volíem un canvi de gestió sinó, sobretot, perquè volíem un canvi de relat.  I així ho vam escriure, en el moment de la campanya electoral. De moment, aquest canvi de relat no s’ha produït.  Però el més preocupant, si més no per als qui l’esperàvem, és que ben poques persones, de les que formen  l’actual equip directiu de l’ajuntament, semblen conscients d’aquesta necessitat. Millorar la gestió constitueix un objectiu molt necessari i saludable.  Però encara seria millor si sabéssim en nom de qui i en nom de què la volem millorar.

El Punt – Avui, 2 de juliol del 2013

26
jun

Perplexitat

A una certa distància,  els continuats bastons a les rodes que Duran Lleida està posant a la política de la coalició de la qual ell  és el secretari general  provoquen una radical perplexitat. És possible que els periodistes que es mouen pels passadissos del Parlament o que participen i escolten el que es diu en els consells de redacció disposin de dades que el comú de ciutadans no coneixem i que ajudarien a entendre els motius profunds d’aquestes  declaracions. Però, vist des de fora, feia temps que no assistíem a un cas de deslleialtat tan permanent i sistemàtic. En el moment en què el president Mas  necessita, més que mai, donar la
impressió que no es troba sol, resulta que dia sí dia també ha de comprovar com les línies bàsiques del seu programa electoral són posades en dubte per la persona en què hauria de trobar el recolzament polític més incondicional.  CiU es va presentar a les passades eleccions amb un programa que incloïa la celebració d’una consulta sobre l’autogovern durant la present legislatura i, un cop celebrats els comicis, va pactar amb
Esquerra que aquesta consulta es faria el 2014. Aquesta és la lletra grossa del programa, la que hem llegit tots els ciutadans adults, siguem o no partidaris de la independència.  En el cas que Duran Lleida estigués arribant a la conclusió que la data de la consulta s’ha de retardar la seva obligació és la de discutir en veu baixa amb el president Mas el seu punt de vista. Però no té cap dret a airejar les seves discrepàncies fins al punt d’acabar donant arguments als adversaris polítics de CiU.

           El senyor Duran Lleida es vanta de l’excel·lència dels seus resultats com a cap de llista al Parlament espanyol en contraposició als  mal resultats del candidat Mas en les eleccions al Parlament de Catalunya. D’una manera més o menys explícita, Duran Lleida ve a dir que aquests resultats demostren que una posició “central” de CiU dona més bons resultats que una posició “radical”. Fins i tot admetent que això pugui ser així, Duran Lleida no pot oblidar que si la seva candidatura hagués rebut els mateixos cops baixos que ell va propinar a la candidatura del seu partit al Parlament de Catalunya probablement no hagués tret aquells bon resultats.  Si molts vots de CiU van anar a parar a Esquerra és, en bona part, a conseqüència d’aquestes continuades intervencions de Duran contradient la línia de la seva pròpia coalició.

           Cada vegada està quedant més clar que el PP i el PSOE no volen de cap de les maneres que la consulta sobiranista se celebri el 2014. Per impedir-la estan disposats a utilitzar tots els recursos legals al seu abast -i no tenim cap prova per dir que també algun d’il·legal, tot i que en tenim la sospita–.  Un primer objectiu seria trencar el pacte entre CiU i Esquerra, el pacte que permet  governar al president Mas.  No combrego amb algunes mesures econòmiques que el govern català haurà d’aplicar a conseqüència d’aquest pacte amb Esquerra, però cal reconèixer que, de moment, Esquerra no ha caigut en cap de les provocacions que li han plantejat. I el que resulta més increïble, el que provoca més perplexitat és que el senyor Duran Lleida hagi participat -i participi- en aquesta campanya contra Esquerra.

            De moment, al govern espanyol no li estan sortint tan bé les coses com voldria. És cert que el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya va demostrar l’escàs sentit polític dels catalans però de seguida el govern espanyol van veure que no podia cantar victòria: Europa no mourà un dit a favor de la independència de Catalunya però a Brussel·les i a Londres comencen a estar farts de les pressions de la diplomàcia espanyola; l’empresariat català no ha tancat files contra d’independentisme com el govern espanyol preveia que passaria; i a Catalunya els independentistes no han parat de créixer entre altres raons perquè des de la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat Madrid no ha fet ni un sol gest, cap, per intentar demostrar als catalans que dins d’Espanya s’hi podran sentir més ben acollits.

            Això no vol dir que el procés sobiranista sigui fàcil. Però, precisament per aquest motiu, el que cal és la màxima unió possible al voltant del president Mas. Jo crec que ell, des del punt de vista humà, s’ho mereix. Però com que sé que en política aquests termes no compten potser val més recordar una cosa. Si el procés fracassa, hi perdrem tots, i no només els independentistes. No hi haurà ni independència, ni pacte
fiscal, ni blindatge a la immersió ni res de res.  O aconseguim ara trencar l’statu-quo o se’ns continuaran rifant durant unes quantres dècades més.

Catalunya Oberta, 26 de juny del 2013

26
jun

Sísif s’ha fet federalista

Castigat pels déus per la seva mala conducta, Sísif es va veure obligat a pujar una i altra vegada la grossa pedra del federalisme pel pendent de la Constitució espanyola.  Una i altra vegada, però, la pedra acabava rodolant pendent avall per l’altra cara de la muntanya que amb tant d’esforç Sísif  havia pujat.  Ara, Pere  Navarro, el secretari general dels socialistes catalans, ens vol fer creure que l’experiència de Sísif no és real; que es tracta d’un malson i que, en realitat, el camí cap al federalisme és tan planer com un trajecte de l’AVE. Més encara: que en cada estació milers de ciutadans esperen joiosos l’arribada  del tren del federalisme per avançar en el camí de la reforma constitucional.

            En política no hi ha res escrit i ningú no pot assegurar que, finalment, el procés sobiranista de Catalunya desemboqui en una nova articulació d’Espanya;  en un federalisme asimètric que doti a Catalunya dels instruments d’autogovern que des del nostre país es reclamen de forma majoritària. Per exemple, en el terreny econòmic, cultural, lingüístic, esportiu i representatiu. De moment, però,  això no és així i l’evolució espanyola, la dels dos grans partits i la de tots els altres -inclòs el PNB-  indica que caminen en  direcció contrària.  No cal dir que el PSOE figura entre aquests partits, i a primera línia. El PSOE vol parlar de federalisme mentre aquest concepte sigui entès com un repartiment equitatiu de competències entre els 17 comunitats autonòmiques. Durant el seu pas pel ministeri de Cultura, Jordi Solé-Tura va intentar institucionalitzar aquest federalisme: reunia els disset consellers de Cultura i, a parts iguales,  els preguntava pels seus problemes. Però a Espanya no hi ha disset autonomies culturals, sinó quatre cultures com sap tothom amb dos dits de front.

            Ara com ara, el federalisme que proposa Pere Navarro no és creïble. ¿O no és el mateix, amb lleugeres variants, que aquell que va dissenyar  Pasqual Maragall, defenestrat pels seus propis companys de partits per haver-se’l cregut de veritat?  Més encara: l’inventor -o un dels inventors-del federalisme asimètric, el catedràtic Ferran Requejo, ha estat un dels impulsors més destacats de l’Assembla Nacional Catalana, vist l’escàs èxit real de la seva proposta. I per a ningú no és cap secret que els sectors diguem-ne més progressistes del PSOE estarien disposats a acceptar una certa escenificació federalista sempre i quan no es posés en perill el principi de solidaritat; és a dir, que Catalunya, i la Comunitat Valenciana, i les Illes Balears, continuessin  pagant.

           No hi ha cap voluntat, per part del govern Rajoy, d’acceptar  modificar l’actual “statu-quo” més enllà d’una millora del finançament dins de la LOFCA. Però Mariano Rajoy és un president feble –com s’està veient en relació al repartiment del dèficit autonòmic– que ni aquesta promesa podrà complir. L’Estat de les Autonomies ha esdevingut un monstre molt difícil de desmuntar. I  ha desembocat en episodis tan cínics  com el dels dirigents de la Comunidad Autonómica de Madrid i d’Extremadura  donant lliçons d’economia a Catalunya. D’ençà la mort de Franco, i paradoxalment mentre es bastia l’Estat de les Autonomies, Madrid s’ha convertit en una de les grans capitals europees, gràcies a les multiplicades inversions de l’Estat; i d’Extremadura només cal recordar que és una de les regions d’Espanya més subvencionades, en gran part gràcies als diners dels catalans.

Amb majoria absoluta, el govern de Rajoy hauria pogut preparar, durant tots aquests mesos, alguna mena de contrapartida creïble als amplis sectors que, a Catalunya, dubten de l’èxit del procés sobiranista. Però Rajoy no ha fet res; perquè no en sap més o perquè no pot, tan és.  I, en canvi, ha tirat endavant projectes com la Llei Wert, que fins i tot alguns  columnistes molt propers al PP consideren una autèntica provocació per a la majoria de la població catalana.  Rajoy ha arribat al poder per haver fet virtut de la seva passivitat. Aquesta és, sense dubte, una les circumstàncies més desmoralitzadores  del moment actual.

 

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 6 de juny del 2013

6
jun

Salvador Espriu: càbala i psicoanàlisi

De moment, l’Any Espriu m’ha permès viure dues experiències excepcionals: la visita a l’exposició “Espriu i la càbala” i el coneixement del treball acadèmic “Paraules que ens fan companyia”. M’agradaria ser capaç de transmetre al lector el convenciment que es tracta de dues iniciatives d’un altíssim nivell intel·lectual, que haurien de merèixer més interès per part dels nostres mitjans de comunicació i que hauríem de poder presentar als centres de cultura més importants del món.

            “Espriu i la càbala” és una exposició pensada i dirigida per Rosa Delor, la persona que ha fet sortir l’obra d’Espriu del cul de sac interpretatiu en el qual es trobava. No ha estat ni està sola, en aquest intent, i és just que esmentem, entre d’altres,  els noms de Sebastià Bonet, Carles Miralles, Victor Martínez-Gil i Gabriella Gavagnin, tots ells estudiosos de l’obra d’Espriu. Però va ser Rosa Delor la qui, a contracorrent, va enterrar les línies d’interpretació de l’obra d’Espriu derivades, en bona part, d’una situació cultural condicionada del tot per l’antifranquisme i la Guerra Freda.  Delor va obrir de bat a bat les portes a una interpretació cabalística
de l’obra d’Espriu -que Castellet havia començat a intuir-; està dirigint l’edició crítica de l’obra completa de l’escriptor, de la qual ja se n’han publicat 15 volums;  i ara ha estat la comissària d’aquesta exposició presentada a la Casa de Cultura de Girona i que a la tardor es podrà veure a Barcelona. En un text que ajuda a entendre l’exposició  es recorda que la Càbala és la via de coneixement de la mística jueva. La Càbala explica la Creació des de  l’Emanació de la Llum més esplendent de la divinitat fins a la opacitat del nostre Món físic.  La Càbala d’Isaac el Cec aporta consol als sefardites expulsats el 1492 i explica la irrupció del mal en el món per la ruptura dels Vasos que contenen la Llum. Aquests vasos van quedar trencats en 288 fragments, cadascun dels quals contenia, tanmateix, “una engruna d’autèntica llum” per dir-ho amb les paraules que l’Altíssim adreça al públic  en l’última escena de Primera història d’Esther. Per això vivim en un món caòtic, on regna la injustícia i el desamor. Davant d’aquesta situació, el  viatge a través de l’escala ascendent del coneixement permet a l’escriptor construir el “Jo” per tal d’assolir la llibertat (la redempció, en un sentit literal) en un món regenerat per l’acció del subjecte; salvant el seu poble se salva ell mateix.  Aquesta és la Càbala de l’exili que Espriu va assumir com a experiència personal després de la Guerra Civil.

            Ara bé, la “salvació” que Espriu buscava en la càbala -de la càbala vehiculada a través de l’escriptura- és també personal. Aquesta podria ser, simplificada, la tesi del treball “Paraules que ens fan companyia” elaborat pel doctor Ramon Riera, psiquiatra, psicoanalista, psicoterapeuta, una de les personalitats més reconegudes en el seu àmbit tant a nivell nacional com internacional. De la poesia d’Espriu, al doctor Riera li ha interessat, sobretot, el sentiment de pèrdua que traspua. És un sentiment que Riera ha tractat de prop perquè és el mateix –o molt semblant– al que han experimentat pacients seus que, en la seva infantesa, han viscut de prop la mort d’un o més dels seus germans.  Quan s’esdevé un fet tan tràgic, el sentiment de pèrdua no fa referència només al germà o germans morts sinó que aquest sentiment es produeix també en relació als pares. Els pares queden tan tocats per la tragèdia que els fills sobrevivents se senten abandonats, desemparats.  Per al psiquiatra Ramon Riera, el nen que viu una experiència semblant assumirà que mai ningú no podrà entendre el seu dolor, el sentiment de solitud en què ha quedat. Quan Espriu, en algun poema, explica la impossibilitat de relació amorosa, està explicant la impossibilitat que l’altre, en genèric, o l’altra, en particular, entenguin el seu dolor; l’entenguin, globalment,  a ell. Per això, en alguns poemes d’Espriu -penso, per exemple, en Cementiri de Sinera– el sentiment de pèrdua és, a la vegada, personal i col·lectiu,  i l’elegia resulta tan densa i tan compartible per al lector comú.  És través de la paraula que l’escriptor intenta salvar-se, comunicar el seu sentiment de pèrdua.  ¿I no és la professora Olivia Gassol la que ha publicat un estudi titulat “La pell de brau” de Salvador Espriu o el mite de la salvació? Riera relaciona  el seu treball sobre Espriu amb casos concrets tractats per col·legues seus, nord-americans. És a dir, converteix l’aproximació psicoanalítica a l’obra d’Espriu no en una exhibició culturalista sinó en una experiència viva. La va presentar en un congrés de la seva especialitat celebrat a Nova York i els assistents van quedar enlluernats i commoguts.

           Aquests dues experiències -la de Girona i la del doctor Riera- a mi també m’han deixat enlluernat i commogut.  Em sap greu que, de moment, hagin  passat tan inadvertides.   Com que l’Any Espriu encara no ha acabat,potser encara som a temps de difondre-les; i, sobretot, de presentar-les en els circuits internacionals de més renom.

Catalunya Oberta, 5 de juny del 2013

25
mai

El bomber i el piròman

Alguns ciutadans catalans, ingènuament, havíem arribat a pensar, en un moment donat, que un pacte entre CiU i el PP era possible.  No em refereixo només a pactes polítics -que sí que han existit entre aquests dos partits- sinó a una mena d’entesa diguem-ne intel·lectual a partir d’un tronc ideològic més o  menys comú, apartat del tot de la tradició estatalista, per dir-ho d’una manera no ofensiva, i que posaria l’èmfasi en la llibertat i la responsabilitat individual.  De pactes polítics entre CiU i el PP, en efecte, n’hi ha hagut; i el del Majestic ha estat un dels millors pactes que el catalanisme polític ha arrencat dels  governs espanyols que s’han succeït a La Moncola. Es van suprimir els governs civils -vella aspiració d’arrel carlina– i els Mossos d’Esquadra van quedar instituïts com a policia nacional de Catalunya. Semblava que el pacte Maura-Cambó revivia però, ben aviat, com ja havia passat a principis del XX, l’aliança es va demostrar més que efímera. Va resultar un miratge del qual queden, això sí, aquelles dues conquestes per a l’autogovern català.

            Ara la situació és radicalment diferent. D’ençà que la societat catalana va manifestar de forma majoritària el desig de comptar un nou Estatut, el PP es va dedicar a fer de piròman. La recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya va ser una iniciativa incendiària que cap partit amb dos dits fronts -i amb un  mínim de sentiment patriòtic espanyol- no hauria d’haver permès.  Però tots els dirigents del PP es van arromangar les mànigues per tal de recollir signatures pels carrers i les places públiques i, des d’aleshores, l’abisme entre Catalunya i Espanya no ha parat de créixer.  En  política i en tots els altres ordres de la
vida, tota decisió comporta la seva conseqüència  i, en aquest sentit, bona part del que està passant té l’origen en aquells episodis d’odi anticatalà. El PP s’ha convertit en un partit on l’anticatalanisme ha servit per fer carrera política. Tan se val si aquest anticatalanisme ha estat patrocinat per un corrent o un altre del partit; si afecta més els dirigents “nacionals” que els dirigents “autonòmics”. El cert és que insultar els catalans i Catalunya no només ha sortit gratis, sinó que ha fet guanyar eleccions (i, de retruc, diners més o menys contaminats de corrupció).  . Quan s’escrigui la crònica d’aquests anys, al PP li correspondrà l’honor d’haver propiciat la desmembració d’Espanya. Una de les grans paradoxes serà descobrir que el gran desintegrador d’Espanya ha estat el partit que amb més èmfasi declarava assumir la seva defensa.

            En aquests moments, els mateixos que van actuar de piròmans necessiten actuar de bombers però l’operació resulta francament difícil. ¿Amb quina autoritat dirà Rajoy als dirigents regionals del seu partit que deixin de comparar el catalanisme amb el nazisme si ell mai no ha desautoritzat cap dels insults que se’ns han dirigit? ¿Quins arguments donarà als seus militants per convèncer que cal una distribució asimètrica del dèficit si mai no ha volgut reconèixer l’abús fiscal que pateix Catalunya? ¿O és que ara dirà, als dirigents i militants del seu partit, que els arguments utilitzats pel PP fins ara eren una fal·làcia i que la raó estava de part dels catalans?

            No sé quan aconseguirem la independència; i ni tant sols sé si l’aconseguirem (però ara els qui hem passat el Rubicó ja no ens farem enrere).   Però sí sé que cada dia creix més la sensació que amb una determinada Espanya, ara com ara la que crida més, la que té més veu en els mitjans informatius, polítics i culturals, nosaltres, els catalans no hi tenim lloc. Aquesta és l’Espanya de bona part del PP però -no ens enganyem- és una Espanya transversal; i, en aquest sentit,  només cal recordar els rèdits polítics que ha tret el senyor Bono del seu anticatalanisme o l’obsessió d’Alfonso Guerra per laminar l’Estatut ara vigent.  Els espanyols que encara tinguin bona voluntat per entendre el que està passant a Catalunya haurien d’alarmar-se de l’escassa reacció que han  motivat  les vomitives expressions de tants dirigents politics  comparant-nos amb els nazis; o la riota de què ha estat objecte la consellera aragonesa que s’ha inventat el “lapao” o com es digui. La creença cada cop més estesa a Catalunya és que amb aquesta Espanya ja no val la pena ni d’intentar fer pedagogia, ni de mostrar indignació. La majoria de catalans comença a creure que cal reservar les forces per tal que el procés de separació es concreti com més aviat millor.

Catalunya Oberta, 22 de maig del 2013

17
mai

Dues menes de populisme

A manca de polítics capaços de retornar al ciutadà l’esperança en un futur millor, bona part de la societat europea torna a creure en el miratge del populisme.  A França, Maria Le Pen sap afalagar aquell esperitpoujadista tan arrelat en les petites ciutats de província. A Itàlia, el moviment Cinc Estrelles  conrea un populisme anti-sistema molt més interessant per allò que pretén dinamitar -unes institucions polítiquessupervivents de la  Guerra Freda- que per  les propostes que és capaç de presentar. I en això -dit sigui de passada- aquest moviment italià es distancia d’altres  moviments alternatius, com l’ecologista, que,
en aquests darrers anys, sí que han sabut presentar alternatives i, en certa manera, imposar-les.  A Alemanya, el populisme pren carta de naturalesa a través d’una premsa sensacionalista amb més poder de convocatòria del que convindria a la salut pública europea. I a Espanya? A Espanya el populisme es troba còmodament  assentat a tocar  del govern. Només cal seguir de prop les manifestacions de la senyora Cospedal, secretària general de PP, o les giragonses estratègiques i filològiques d’Esperanza Aguirre.  I a Catalunya també hem creat el nostre populisme particular. En aquest camp, nosaltres podem presentar, sota l’ombra de Xirinacs, les figures emergents de la monja Teresa Forcades, de l’economista Arcadi Oliveres i del periodista Jaume Barberà.

            El populisme ocupa el lloc que deixen els polítics; més ben dit, les propostes -o l’absència de propostes engrescadores- dels polítics. El populisme beu de fonts no racionals, tot i que tracti de solucionar problemes ben racionals com poden ser la fallida  econòmica o la crisi de determinades institucions polítiques. La història ha demostrat que els populismes serveixen per empènyer però no per solucionar. Empenyen l’opinió pública cap a l’inconformisme respecte a la situació denunciada però les solucions mai no poden deixar de tenir en compte el context real en el qual ens movem les persones i les coses. Fins i tot -explica Carrère d’Encausse, la seva biògrafa més destacada- Lenin va ser un il·lustrat fallit, que volia per a Rússia el mateix -però millorat- que ell havia vist, viscut i estudiat a França i a  Anglaterra.  Moltes de les propostes concretes del populisme o bé han fracassat a l’hora de ser dutes a la pràctica -per exemple, l’abolició de la moneda-o bé han derivat  cap a situacions agressives o de pura i simple dictadura.      Que en aquesta primavera del 2013, a la racional Europa hagin florit, amb tanta extensió i intensitat, tants i tants models de populisme no ha d’estranyar.  L’Europa dels cafès, tal com la definia Steiner, s’ha convertit en una Europa de buròcrates, de dirigents políticament insignificants però que, des de la seva insignificància, influeixen sobre la vida i el benestar de milions de persones.

           El populisme d’ara és un populisme transparent, transversal i explícit. Els qui el practiquen pràcticament no se n’amaguen i, en tot cas, resulta fàcil detectar-lo.  En canvi, em sembla més subtil, més difícil de copsar,  el populisme que ha precedit l’actual; el populisme que, en certa manera, ha provocat la crisi present.  És el populisme que han practicat la majoria de partits d’esquerra, d’aquí i de fora -amb honroses excepcions com la del canceller Schroder-i que ha consistit en un afalagament constant de l’opinió pública, dels ciutadans amb dret a vot, a base de promeses de gratuïtat que han acabat convertint els Estats en una empresa repartidora de tota mena de bens i serveis. Aquesta carrera imparable ha tingut com a conseqüència un també imparable i progressiu endeutament públic que ha acabat posant  alguns països al caire de
la fallida. L’Estat del Benestar es va crear per tal que els ciutadans que amb el seu esforç no poguessin arribar-hi tinguessin cobertes les necessitats mínimes en el camp de la salut,  de l’educació, de l’habitatge.  Ara bé, l’Estat del benestar no es va crear per prometre audiòfons a tots els ciutadans amb carències auditives com va passar a Catalunya, per part del candidat del Partit Socialista, no fa tants anys. No poso aquest exemple amb intenció d’assenyalar ningú en concret sinó perquè s’entengui que aquesta mena de populisme, practicat anys i anys per bona part de l’esquerra europea que ha governat, ha resultat tan o més perjudicial que l’altre; aquell que -com ja hem dit-es veu a primera vista.  Els populismes poden enganyar una opinió pública delerosa de credulitat però l’esquerra -bona part de l’esquerra-no recuperarà la influència política i
social que li pertoca si no és capaç d’abandonar les temptacions populistes i tornar al camí il·lustrat, que és el camí de la Raó.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 8 de maig del 2013

« Pàgina prèviaPàgina següent »