2
mai

La raó i la força

 Determinats mitjans de comunicació catalans han començat a vendre la pell del llop abans que la caça hagi començat. La metàfora potser no és del tot afortunada perquè evoca una situació de violència, i l’ús d’armes, però sí que serveix per il·lustrar com les ànsies d’acord entre Catalunya i Espanya poden despertar entusiasmes ben poc basats en les dades reals.  De moment, tot el que està passant segueix una estratègia clara per part del govern central. En primer lloc, calia negar la dimensió real de la irritació catalana i circumscriure aquesta irritació a un canvi injustificat en la  manera de comportar-se per part de Convergència i, sobretot, del seu líder Artur Mas. El problema no serien els milions de catalans emprenyats sinó la sobtada conversió del president Mas a d’independentisme. Quan ha resultat impossible seguir-se enganyant no s’ha   enfrontat el problema  de cara sinó que s’ha intentat estovar l’altra part -la catalana- amb una pressió subtil però perceptible sobre sectors especialment sensibles:  la banca, els empresaris  i els mitjans de comunicació. Tampoc, però, no es tracta de res de nou. Ja va deixar dit Gaziel que de poc serviria una nova autonomia de Catalunya si el país no disposava d’una banca i d’uns mitjans de comunicació propis.  Com
que aquesta pressió ha fet efecte però no tota la que es preveia -el sector empresarial no s’ha posat de manera automàtica al costat del govern central, com havia passat en tants d’altres episodis de la nostra història- aleshores s’anuncia l’oferiment d’una pastanaga, exageradament magnificada per aquells mitjans de comunicació que han estat objecte de pressió però que segueixen  ocupant un espai privilegiat a l’hora de
modular l’opinió pública.

            Alguns analistes especialment brillants han vingut a dir que aquesta oferta de diàleg per part  del govern espanyol és fruit d’un canvi d’estratègia: per fi, el govern espanyol se n’hauria adonat que si deixen caure el president Mas la situació catalana farà un nou pas cap a la radicalització i això acabarà essent perjudicial per als interessos espanyols. En tot cas, el cert és que si ara s’ha produït aquest oferiment de diàleg no ha estat pas per l’anàlisi de la part de raó que podria tenir Catalunya sinó per la força democràtica que han exercit els catalans.

            Les raons de la societat catalana tant el del PSOE com els del PP se les van passar pel folre quan, a les Corts i a través del Tribunal Constitucional, van dinamitar l’Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament català. Per si no hagués quedat clar el seu menyspreu absolut envers les raons dels catalans, de la majoria de catalans, el PP i el PSOE es van tornar a passar pel folre la petició pràcticament unànime del Parlament de Catalunya d’aconseguir un pacte fiscal.  Es van passar pel folre l’Estatut i la petició de pacte fiscal, i es van quedar tan amples. És en aquest moment quan els partidaris de l’entesa amb Espanya ens vam sentir especialment menyspreats perquè, durant anys havíem defensat la via del diàleg. Ara ja no teníem arguments per seguir defensant aquesta via.

            És a partir de la manifestació de l’11 de setembre quan les coses comencen a canviar.  Però que quedi clar: aquest no és el terreny de les raons sinó el de la força; el de la força democràtica, però força al cap
i a la fi. Lamentablement, tampoc en això no hi ha res de nou. Si en el moment de la Transició, els partits polítics espanyols van acceptar un principi tan escandalosament diferenciador com és que els drets del País Basc son anteriors a la Constitució és perquè el PNB va negociar amb les pistoles d’ETA sota la taula. L’argument és que si acceptaven aquesta i altres qüestions, desapareixien les justificacions a la violència. La història no va anar ben bé així però la singularitat del poble basc amb uns drets diguem-ne nacionals anteriors a la Constitució va quedar consagrada. Nosaltres no necessitem per res la violència però ha de quedar clar que arribarem tan lluny, en la consecució d’un estatuts jurídic propi, com la nostra força democràtica ens permeti.  El govern central intentarà desinflar aquesta força per tots els cantons possibles. Ja ho està fent i ho seguirà fent. En aquest nou episodi decisiu de les relacions entre Catalunya i Espanya serà la força democràtica i no les raons allò que acabarà essent determinant.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 10 d’abril del 2013

25
abr

Europa: moments decisius

Probablement, el títol d’aquest article pot semblar tòpic, i massa genèric. Tots els moments de la història poden ser considerats decisius -dirà algú, amb raó. D’altra banda, no s’albira cap  gran esdeveniment, bèl·lic, científic o cultural, d’aquells que formen  part dels moments estel·lars de la humanitat, semblants als que Zweig va recollir en un dels llibres més extraordinaris que mai no s’hagin escrit. Però justament perquè ara sembla que no passi res; justament perquè Europa, i especialment l’Europa de l’euro, sembla haver-se acomodat a una situació de crisi impensable fa tot just cinc anys, justament ara és possible que s’estigui congriant el canvi que més important, si més no des de 1914.

            La majoria d’experts assenyalen que la crisi econòmica de l’Europa del Sud va per llarg.  Sigui quin sigui els resultat de les properes eleccions res no fa preveure un canvi en la política europea del govern
alemany. Ben al contrari,  cada vegada  és més  probable que la crisi acabi afectant del tot la societat fancesa, cosa que  allargaria i agreujaria la situació actual.  Tot això, però, des del punt de vista econòmic, que sembla  l’únic punt que es té en compte -si més no, oficialment- a les cancelleries europees i, també, encara que en menor escala, en els mitjans de comunicació.  La crisi, sí, és econòmica però la seva solució només podrà venir per la via de la política tot i que, en aquest moment, i amb excepció d’Àngela Merkel, els dirigents europeus es comportin  més com a responsables  d’un negociat econòmic que no pas com a  líders polítics amb una influència directa sobre la vida de milions de persones.

            L’actual política econòmica anirà agreujant la crisi de la Unió Europea per més que, d’entrada, els plantejaments d’Alemanya i dels països del Nord que la secunden siguin, des del punt de vista econòmic i ètic, impecables. Però,  ja ho hem dit altres vegades, no n’hi ha prou en tenir raó i sovint els grans homes i dones d’Estat són aquells que acaben traint els principis per a l’aplicació dels quals han estat elegits. Pensem, per exemple, en el general De Gaulle triat pels  militars que no volien que França es desprengués d’Algèria i que va acabar negociant la independència d’aquest país; o la convicció amb què Gerry Adams, seguint l’exemple de Mandela, va portar el grup terrorista IRA a negociar amb els grups protestants que, amb la seva actuació, havien justificat l l’ús de les armes.

           La senyora Merkel se sent sostinguda per una part important dels politics i economistes del seu país i per una majoria dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública alemanya.  Fins ara,  la política econòmica que  ha preconitzat no ha anat malament per a Alemanya i, per tant,  no ha de trobar raons per canviar-la.  Els polítics de l’Europa del Sud no tenen prou força, ni prou raons, per oposar-se al “diktat” alemany i, perduda la seva autoritats com a líders, no poden ni saben fer res per aturar la progressiva desintegració de la cohesió social dels seus respectius països.  Aquesta desintegració anirà corroent a poc a poc el sentiment de pertinença europea i pot acabar per generar majories parlamentàries  que  preconitzin obertament  la sortida de l’euro.  De moment, els moviments polítics que han assumit la bandera antigermànica a Grècia i a Itàlia han  aconseguit uns excel·lents resultats electorals i res no va pensar que aniran, en properes eleccions, a la baixa.  A l’inrevés:  a Espanya si alguna cosa està clara és que en les primeres eleccions generals que se celebrin cap dels dos partits estatals, obertament europeistes,  aconseguirà la majoria absoluta. Serà l’acte de defunció de la Transició iniciada el 1976.

            Europa viu moments decisius perquè és mot probable que la crisi s’allargui i acabi desembocant en la “pax gerrmànica” que ha sobrevolat per Europa des de 1870, des del desastre de Sedan que va comportar l’abdicació de Napoleó III i la proclamació de l’Estat alemany.  Alemanya ha estat especialista en guanyar les batalles i perdre les victòries però la història no sempre es repeteix.  És possible que ens trobem a l’inici d’una nova etapa en la vellíssima història d’Europa on el predomini alemany sigui, per fi, explícit en el camp econòmic, en el camp polític i -perquè no?-potser també en el camp militar.

Catalunya Oberta, 24 d’abril del 2013

25
abr

Sant Jordi: no matis el drac

 He estat buscant una llarga estona, entre els volums que tinc a casa,   un llibre que Maria Aurèlia Capmany va titular: El cap de Sant Jordi.  No l’he trobat. El volia rellegir perquè crec que Maria Aurèlia presentava, d’una banda, la desmitificació històrica de la figura de Sant Jordi però, d’una altra, advocava més o menys explícitament per la pervivència del mite.  Com a dona, laica i d’esquerres, Maria Aurèlia difícilment podia sentir-se identificada amb la llegenda d’un sant cristià que salva la vida d’una princesa  (indefensa) a canvi de la conversió al catolicisme del seu poble. (Segons el Calendari de Llegendes del seu pare, Aureli Capmany, la mort del drac comportà el bateig instantani de vint-i–dues mil persones).  Però la Maria Aurèlia també sabia que els mites no s’improvisen: que si els mites, sobretot el que s’encarnen en tradicions populars, perviuen és perquè resulten útils al poble que se’ls fa seus. I, per a ella, el mites que sustentaven el sentiment catalanista eren, sobretot, l’expressió d’un sentiment popular que assumia amb gran entusiasme tan per vivència familiar com per convenciment ideològic.

           No he trobat el llibre de la Maria Aurèlia però, en canvi, he trobat, penjat a internet, un poema titulat “Sant Jordi Gloriós” adaptat, segons sembla, per l’escriptora  a partir d’una cançó popular catalana. Maria
Aurèlia  ens presenta un Sant Jordi molt més en consonància amb els temps actuals: “Sant Jordi gloriós/si voleu ajudar-nos/baixeu del cavall blanc,/feu de l’espada dalla./Ai, que de feinada rai”. “No us preocupeu pels dracs,/l’espècie és acabada; i de llagosts i rostoll/mala fi ens devorava./Ai, com no se n’haurà vist mai”.   I la tercera estrofa:  “Les donzelles, bon Sant,/ no cal defensar a espasa/que han aprés a llegir/i a cobrar la soldada./Ai, i han oblidat el desmai”.

            D’altra banda, la matança del drac perpetrada per Sant Jordi seria ara del tot incorrecte; fins i tot, sancionable. O prohibida per als defensors dels drets dels animals, aquells  que  quan baixa un senglar fins a la Bonanova  estarien disposats a oferir-li cafè, copa i puro. Però jo crec que al drac no l’hauríem de matar, no, per aquestes raons, sinó perquè, senzillament, la pervivència d’un drac indica que encara és possible
la gesta; aquella gesta inconcreta però redemptora que imaginava Joan Salvat-Papasseit. Potser no cal que sigui una gesta heroica; potser n’hi ha prou en una gesta individual. És a dir, potser n’hi ha prou en seguir pensant que encara és possible que un ciutadà es desviï de la seva ruta diària, o vital, i s’arrisqui a prendre una iniciativa que signifiqui, d’alguna manera, un benefici per a la comunitat.  L’actual crisi econòmica i social ha posat en relleu la sorpresa de molts ciutadans, de molts de nosaltres, en comprovar que ens tornàvem a trobar a la intempèrie; que la seguretat ens havia  fet passius i mesells. El  cavaller Sant Jordi va tenir els
reflexos d’adonar-se del que passava al seu costat. Va  rectificar el seu rumb per tal  d’introduir, en la seva vida, un episodi de responsabilitat individual i atzar. No matem el drac, si us plau. L’existència
del drac ens obliga a combatre’l, i el gest ens desentumeix els ossos i l’esperit.

            Catalunya, a més, és un país de plebeus, sense llotja reial en els teatres  principals i amb més fàbriques que palaus en el seu historial.  Potser per això ens hem inventat el príncep  Sant Jordi, perquè ell sí que ens ha protegit,  ni que sigui per una via més mitològica que real, des de sempre; segons la llegenda, dels del temps de Borrell II a qui va ajudar a recobrar  Manresa. Que Sant Jordi no mati el drac, no sigui cas que ens adormíssim.

 

El Punt-Avui. 23 d’abril del 2013

13
abr

Triadú, Termes i la cultura llibertària

El Joan Triadú que més m’interessa és el crític literari.  Crec que aquest és un camp per explorar i que quan algú, des de l’àmbit acadèmic,  l’explori sense els prejudicis propis de la guerra freda que en determinats àmbits universitaris encara cuegen descobrirem un crític eclèctic, solvent,  amb un discurs molt ben estructurat i amb una gran capacitat per situar l’obra estudiada dins dels grans corrents universals.  Joan Triadú ha estat el crític literari  català més important de la segona meitat del segle XX, entre altres raons, perquè els seus articles ens permeten resseguir els grans debats ideològics d’aquest període; i, sobretot,
el debat sobre la Modernitat i la seva ensulsiada.  En aquests darrers anys, a França estan sortint estudis que revisen de manera implacable la relació dels intel·lectuals, i dels escriptors,  amb els grans corrents ideològics del segle XX amb resultat demolidors per a la majoria de les seves figures. A Catalunya, però, als qui modestament intentem fer el mateix, entre altres coses perquè analitzar el període que ens ha tocat viure
forma part del nostre ofici, se’ns titlla d’ obcecats o de rancorosos.  La crònica de la nostra particular Modernitat està resultant inamovible encara que continuï plena d’impostures i falsedats.

            Ara bé,  en la Jornada  sobre Joan Triadú celebrada en el marc de l’exposició “Llegir com viure” -una jornada organitzada amb gran encert per  Joan Josep Isern i Susanna Álvarez- va quedar clar que el Triadú pedagog també és un personatge molt important.  Jo resumiria la seva aportació en aquest camp en dues iniciatives: la creació de classes destinades a formar professors de català en els anys en què el franquisme semblava més immòbil i perdurable; i la creació, o la direcció, de centres escolars orientats en una determinada línia.

            Triadú, en efecte, en els anys 50, quan l’esperança d’una ràpida caiguda del franquisme ja havia desaparegut del tot,  comença a organitzar a gran escala classes de català no tan destinades als possibles
alumnes sinó pensant que algun dia les coses canviarien i que, quan això es produís, caldria que el país disposés d’un estoc suficients de mestres de català. En aquells moments, aquesta confiança en el futur del país semblava absolutament fora de lloc però el temps, a Triadú, li va acabar per donar la raó. Des de finals dels seixanta, en efecte, les peticions de classes de català realitzades per particulars, però sobretot des de centres de formació, es multipliquen i els mestres, gràcies a l’estrstègia dissenyada per Joan Triadú,  ja hi són.  La demanda social és tan forta que recordem que, finalment, la majoria de mestres d’ensenyament primari acorden, voluntàriament, anar a unes classes de reciclatge per tal de poder ensenyar el català, i en català, amb els coneixements necessaris. Un esforç que diu molt a favor dels mestres d’aquells anys, de com encara eren molts els ciutadans que creien en aquest país i no demanaven que els paguessin hores extres per dedicar-s’hi.

            L’altra gran aportació de Joan Triadú en el camp de la pedagogia va estar relacionada amb la direcció, o orientació, de centres educatius i amb la defensa de la llibertat d’ensenyament. En el primer punt del projecte educatiu de l’escola Thau hi figura “l’humanisme cristià”. Aquests són uns valors que Joan Triadú va assumir de forma explicita diguem-ne que com a model de vida i, per tant, no tenim cap dret a posar-los en dubte.  Allò remarcable és la manera com els va posar a la pràctica.  Com a crític literari, en els textos d’Espriu no hi trobarem ni un gram de clericalisme o de catolicisme defensiu o ploramiques sinó una anàlisi fet a partir dels propis valors del llibre analitzat.  Triadú, també en aquest camp, no fa sinó  seguir la petja del seu mestre Carles Riba, afortunadament allunyat dels apriorismes ideològics que van contaminar la generació posterior de crítics.  I, en el seu vessant pedagògic, al costat d’aquest humanisme cristià hi detectarem fàcilment, en l’obra pedagògica de Joan Triadú el rastre dels millors valors  de la cultura llibertària: la creença en l’esforç individual; la confiança en el valor redemptor de la cultura. És possible que algú arrufi el nas per la meva gosadia de relacionar Triadú amb el món llibertari. Abans d’arrufar el nas, però,  aquests discrepants farien bé en llegir-se el diguem-ne testament intel·lectual del gran mestre Josep Termes: el llibre Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980) on queda clar que no es pot parlar de la cultura popular, de la cultura obrera de la Catalunya d’abans de la guerra civil, sense tenir en compte  la immensa importància que a la cultura va donar el moviment llibertari, tan extens, bigarrat i contradictori.  Triadú provenia d’una família obrera; i, per tant, com tantes i tantes, macianista i llibertària a parts desiguals.  Triadú, encara que universitari, va ser un autodidacta que, en el seu ideari pedagògic, va posar l’èmfasi, sobretot, en la capacitat de responsabilitat individual de cada alumne.  Sí. Cal reconèixer-ho.  El Triadú-pedagog és, també, un Triadú molt important.

Catalunya Oberta, 12 d’abril del 2013

1
abr

Quina solidaritat ens pot demanar TV3?

Escric aquest article l’endemà d’haver assistit, a la seu de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, a la presentació del llibre Quatre vies per a la independència de Martí Anglada. Èxit total. Èxit de públic, amb desenes de persones que es van haver de quedar dretes, i èxit del parlament de Martí Anglada: clar, convincent, didàctic i brillant. Una lliçó de periodisme.  Martí Anglada ha après, per la via del contacte amb la realitat, que és la via que han de seguir els periodistes, que Hegel ja no serveix per explicar  Europa. Ha après que la geografia, la història i la demografia serveixen tant o més que els grans corrents ideològics, o la interpretació exclusivament materialista de la vida dels pobles, per entendre què està passant a Europa en aquests primers anys del segle XXI.

            Martí Anglada, indiscutiblement, en aquests moments, el periodista català amb més capacitat per fer-nos entendre els moviments de fons del gran tauler d’escacs que és la política internacional, va haver de marxar de TV3 per la porta del darrera.  M’imagino que aquesta sortida, tècnicament,  era legal però l’important no són les condicions de la sortida, sinó que la sortida es va produir i els telespectadors ens vam quedar sense un periodista de primera.

           Els treballadors de TV3 estan preocupats perquè la crisi està afectant de ple el seu estatus professional i laboral i consideren que qualsevol modificació de l’actual statu-quo és un atac al concepte de televisió pública, al servei dels interessos nacionals de Catalunya.  Les coses, però, són més complicades i l’exemple de Martí Anglada n’és una mostra.  Fins a quin punt ens és útil una televisió pública que, en alguns casos, prescindeix dels millors i, en d’altres, no dona suport suficient a aquelles activitats, d’índole cultural, que són les que,  en últim terme, justifiquen la seva existència?

            La majoria d’escriptors en català anem fent la viu viu de la millor manera que podem i, entre tots, ajudem a crear un país ideal que, en realitat, no existeix.  Qualsevol persona que s’interessi per les interioritats
del gremi sap de sobres que la crisi, ara agreujada, ja fa temps que ens ha tocat de ple.  Els obstacles per obtenir avançaments editorials mínimament dignes, les xifres de vendes de la majoria de llibres, els preus de les col·laboracions periodístiques, etcètera  fan de la feina d’escriptor una feina a prova de desànims.  Però aquest és el pa que s’hi dona i no es tracta d’anar-se queixant cada dia.

            Ara bé, aquesta manca de vocació victimista no treu que, quan un escriptor  català s’atura a analitzar el context social en el qual treballa, no trobi a faltar més complicitat en determinats estaments. TV3 és un d’aquests estaments. No es tracta només de parlar de llibres, i autors, quan toca sinó de subratllar, en els programes més diversos, el paper dels llibres, i dels escriptors, entre d’altres raons, perquè la literatura catalana, per la seva qualitat, juga a primera divisió. Políticament només som una nació en estat preambulari. Literàriament, som una potència de primer ordre.  És sobre aquesta potència que s’ha creat el sentiment de; la consciència que “no som assimilables”  per dir-ho en expressió d’Espriu ara que enm celebrem el centenari. En definitiva, TV3 no ajuda gaire a jerarquitzar uns valors literaris propis. I si no ho fa TV3, qui ho ha de fer?

          També resulta de difícil comprensió, per al ciutadà comú, els contractes milionaris que s’enduen determinades productores responsables de programes d’èxit realitzats per persones sorgides de la redacció de TV3. Els somni dels responsables de TV3 no hauria de ser fer una Telecinco a la catalana sinó uns programes d’èxit que no per això deixin de tenir una certa dignitat i qualitat. A TV3 haurien de tenir cabuda  els millors; no els més llestos.

Catalunya Oberta, 27 de març de 2013 (modificat).

21
mar

Europa, sense polítics?

A la Unió Europea portem quatre anys de crisi econòmica i no hi ha cap indici racional que faci preveure una ràpida sortida a l’actual cul de sac.   La crisi afecta el conjunt de països que formen la Unió encara que, naturalment, es viu de manera molt diferent en aquells països que, com Alemanya, que actuen, de fet, de creditors que no pas en aquells altres que formen part del club de deutors. Diguin el que diguin els
polítics espanyols i els representants de la Unió Europea, la situació és ara més greu que fa quatre anys. És cert que s’ha aconseguit sanejar el sector bancari a canvi, però, d’un deute públic descomunal que molts experts vaticinen que serà impossible de pagar.  I no cal recordar quins percentatges d’atur patim a Catalunya i a Espanya, etcètera. El resultat és una desmoralització general perquè en qualsevol situació difícil de
la vida el més insuportable no és el mal sinó la incertesa de la seva durada.

           És lògic, que els nostres diaris, especialment en els suplements dels cap de setmana, vinguin publicant articles de tota mena, dels més tranquil·litzadors als més apocalíptics, sobre la crisi de l’euro.  Escrits, en general, per professionals solvents ajuden a entendre la complexitat de la situació.  Jo hi trobo a faltar, però, i parlo també en termes generals, una visió política de la crisi.  La crisi de l’euro és econòmica però la
solució només pot venir de la mà de la política.

           És la política, i no l’economia, la que ha possibilitat que la integració europea arribés als nivells que ara ha arribat.  Al principi de tot, es tractava d’evitar que la competència franco-alemanya per una mateix
mercat provoqués més conflictes.  Per això es va començar amb un tractat sobre el carbó i l’acer. Però la decisió de començar per aquest tractat i no per un altre la van prendre uns determinats polítics, francesos, alemanys i italians. I no la van prendre perquè sí.  Vull dir que com eren polítics van adonar-se de seguida que, si començaven la casa per la teulada, com havia passat després de la I Guerra amb la creació de la Societat de Nacions, aviat la situació tornaria a quedar encallada. Van decidir començar de baix a dalt no per causalitat; de les coses concretes -el carbó i l’acer– a les coses simbòliques; a aquests darreres -per cert-encara no els ha arribat l’hora de la revisió. Pugeu algun dia  dalt de l’Arc de Triomf de París i ho comprovareu: les armes franceses continuen enorgullint-se de les seves victòries sobre les armes alemanyes.

            Ara, però, a Europa jo no en veig gaire de polítics.  Em refereixo a polítics que tinguin el coratge de recordar-li a la senyora Merkel que la sort de l’euro no pot quedar lligada a una opinió pública alemanya que
ja ha demostrat la seva intolerància en d’altres moments de la història.  També calen polítics amb el coratge suficient per reconèixer que la laberint burocràtic ideat, en bona part, per Jacques Delors, ha acabat degenerant en una immensa burocràcia que decideix, a distància, sobre la vida de milions de ciutadans.  No sé si els polítics europeus són conscients que la idea d’una Europa unida s’està desintegrant per moments; i que vells tòpics històrics sobre determinades característiques col·lectives dels pobles comencen a servir per explicar el que està passant.

            Tot el segle XX europeu ha estat, en bon part, una lluita de molts, amb França al capdavant, per posar límits a la capacitat expansiva d’Alemanya. Perduda aquesta guerra (en realitat, perdudes tres guerres)  les prevencions que aquesta expansió provocava tornen a aparèixer. La manca de fre a l’expansionisme d’Alemanya.  Aquesta és l’autèntica novetat del segle XXI. No és una perspectiva gaire falaguera, sobretot, si no tenim polítics que la sàpiguen valorar en la seva autèntica gravetat.

El Punt. Avui, 19 de març del 2013

18
mar

La lenta degradació

No és cert que Mariano Rajoy no tingui un pla per respondre a les peticions sobiranistes de Catalunya. Sí, que en té un, de projecte, i consisteix en procurar la lenta degradació de la vida col·lectiva de Catalunya a fi d’aconseguir desmotivar completament el ciutadà de qualsevol intent de participació en els afers col·lectius.  Jo pensava que el debat entorn al projecte sobiranista no seria precisament una justa cavalleresca però que, com en tota situació de conflicte protagonitzat per persones intel·ligents, es procuraria que els danys col·laterals fossin els mínims. És més, sempre hi havia la possibilitat que l’aposta per la independència fos una aposta de màxims, motivada pel convenciment, la necessitat o la desesperació -o les tres coses alhora, tant se val- i que en el curs de la partida s’arribés a un acord de mínims, acceptable per a les dues parts. Al cap
i a la fi, així va funcionar la Transició i així s’han solucionat la majoria de conflictes polítics que no han desembocat en guerres o violències.

           El govern de Rajoy no ha enviat un exèrcit militar -si és permesa la redundància- sinó que n’ha tingut prou en reforçar la plantilla de funcionaris públics habitualment dedicada a tasques d’informació i propaganda.  És una invasió molt més subtil per invisible i d’efectes tan o més demolidors. En efecte, resulta difícil denunciar una campanya de desprestigi duta a terme a través dels mètodes més sofisticats de calumnia i desinformació.  Aquesta campanya es basa en fets reals, en denuncies discutibles i en simples invents més o menys creïbles per part d’una opinió pública que ja comença a sospitar de tot el món polític, en bloc.  Barrejar la veritat amb les mitges veritats i amb  mentides deliberadament formulades és una formula letal per a un sistema democràtic –que és un sistema enormement fràgil, com demostra l’experiència històrica.  En democràcia hi ha uns límits que no es poden, o no s’haurien de poder, superar a no ser que qui els traspassi tingui una idea només funcional de la democràcia: em serveix només si serveix els meus
interessos polítics.

           L’expresident Aznar va ensenyar les cartes quan va dir que abans es dividiria Catalunya que Espanya. No era una atzagaiada com ho prova el fet que ha estat l’estratègia utilitzada pel Partit Popular a l’hora de respondre a les reclamacions sobiranistes de Catalunya.  Rajoy és més subtil que Aznar i tampoc no té, de cara al seu propi partit, el marge de maniobra del seu antecessor.  Si no ha pogut ni cessar la ministra Ana Mato imaginem-nos què passaria si intentés el més mínim gest de distensió cap a Catalunya.

            Ens equivocaríem si, des de Catalunya, penséssim que l’estratègia del PP és fruit de la mentalitat visigòtica que mantenen alguns, o molts, dels seus dirigents. No ens enganyem. Els estrategs del PP saben història i saben que, si més no des de l’Assemblea de Parlamentaris, i això vol dir remuntar-se al 1917, Catalunya sempre ha acabat cedint; sobretot, en el moment en què l’enfrontament directe s’ha fet inevitable.  Ells confien en què la història es repeteixi i per això la seva estratègia consisteix en posar l’esca de la divisió i la desmotivació allà on l’actualitat ho fa possible. Lamentablement no podem esperar que el PSOE es comporti d’una manera millor. El PSOE és un partit, en general, més ben educat que el  PP però ja hem vist que comparar el procés sobiranista amb Hitler resulta gratis.

          Estic segur que ara, entre els ciutadans de Catalunya, hi ha més independentistes que en el moment de la manifestació de l’11 de Setembre.  Ja ho he dit repetides vegades aquests darrers mesos: els qui apostàvem per una via de diàleg ens estem quedant sense arguments. Però que ni el PP ni el PSOE s’enganyin: uns quants, no sé si molts o pocs, ara, menys que mai, no abandonarem la nau catalanista; no per quixotisme sinó per dignitat.

Fundació Catalunya Oberta, 14 de març del 2013.

14
mar

Nabucco, Espriu i nosaltres

Sóc un dels molts ciutadans que aquests dies ha gaudit enormement amb el Nabucco de Verdi presentat pels Amics de l’Òpera de Sabadell. L’estrena de l’obra, fa alguns dimecres, va constituir un èxit total; i
això no ho dic fiant-me només del meu criteri d’afeccionat sinó per la crítica que, pocs dies després, publicava Roger Alier a La Vanguardia, on subratllava l’alt nivell de qualitat de músics i cantants -cor, inclòs-. La historia que explica Verdi a “Nabucco” és prou coneguda: Nabucodonosor, rei de Babilònia, entra Jerusalem, en destrueix el Temple,  i s’emporta un part del poble jueu, presoner, cap a l’exili. Doncs bé, és en aquesta captivitat on  Espriu situa la seva Primera història d’Esther.

           A l’hora de judicar-la, alguns crítics i analistes han considerat, amb un deix de menyspreu, la poesia d’Espriu com un “lament metafísic” enfront d’altres obres que, en els moments més difícils del franquisme,  apostaven, si més no en aparença, per una literatura més lluitadora.  També hi ha hagut crítiques a la inintel·ligibilitat de la seva llengua literària, inadequada -segons aquest criteri- per interessar al lector contemporani.  No sé si aquests o altres retrets que es podria fer a l’obra d’Espriu són justos però, en tot cas, són dignes de ser tinguts en compte si no volem convertir tot un corpus literari en quelcom intocable i mort.

            Ara bé, el que ningú no pot negar és l’ambició intel·lectual i literària d’Espriu; un ambició de primer ordre a l’alçada de la Catalunya ideal que havien imaginat, ell i els seus amics, en el clima d’optimisme que va comportar l’adveniment de la República i la recuperació de les llibertats catalanes. Resulta inimaginable que Espriu, a l’hora d’escriure  Primera història d’Esther, no tingués present l’operació que, a partir de l’episodi
històric immediatament anterior al que ell escollia, havien dut a terme Solera i Verdi.  En aquest obra de teatre, Espriu barreja els elements més locals, personatges reals o mitificats de Sinera, amb personatges de l’Antic Testament. El món més local i el món més universal. No és això mateix el que han fet Joan Miró a “La masia”, Picasso  a “Les senyoretes d’Avinyó” o Woody Allen en la sèrie de pel·lícules centrades en la ciutat de Nova York?

            Espriu no té cap mena de por a l’hora de donar-nos la seva visió de mites universals, que han estat recreats per algunes de les més altes figures literàries o pictòriques.  Aquest és el cas, per exemple, de Judith, l’altra gran figura femenina bíblica, que ja apareix en el conte “Auca i tràgica mort del Plem” que enceta el llibreAspectes publicat el 1934. L’episodi de Judit decapitant Holofernes ha esta tractat, entre d’altres, per Rafael,  Tintoretto, Caravaggio i Goya; també, en una de les últimes novel·les escrites per Jorge Semprún.  Espriu, d’una forma explícita, deliberada, ve a dir: Feu-me un lloc entre tots aquests.

           El país al qual aspirava Espriu era l’anti-Polònia, aquest programa televisiu que té per objectiu la banalització de tot allò que pugui augmentar l’autoestima col·lectiva dels catalans.   En els moments més difícils,
als anys quaranta, Espriu i els seus companys de generació es van posar unes orelleres de ruc i van continuar escrivint com si al país no hagués passat res. Mai no se’ls va acudir abaixar el llistó de la qualitat i l’exigència -mireu, si us plau, la col·lecció de la revista Ariel-. Això ens va salvar.

            I encara hi ha qui defensa que Espriu, a hores d’ara, no té res a dir-nos?

 

Butlletí del Centre d’estudis Jordi Pujol. 6 de març del 2013

28
feb

Un “imbroglio” clarificador

El títol d’aquest article no és en absolut contradictori.  La situació confusa “(imbroglio”) en què ha entrat Itàlia després de les eleccions d’aquest passat cap de setmana certifica una voluntat col·lectiva d’una
claredat meridiana: els italians no estan disposats a seguir les directrius econòmiques alemanyes.  Alguns analistes han escrit que aquest resultat  pot abocar Europa a l’abisme; és a dir, a una crisi incontrolada de l’euro que desemboqui en una crisi global de dimensions inimaginables. Però molts ciutadans del sud d’Europa poden pensar que aquesta és una percepció equivocada perquè en l’abisme ja hi som; o ja hi són milers i milers de famílies atrapades en una crisi devastadora de la qual, i ben legítimament, no se’n senten responsables.  Si la primera obligació de tot governant és intentar no empitjorar la situació material dels seus
conciutadans és evident que, des de que va començar la crisi, ja fa quatre anys, la majoria de governs del sud d’Europa han desatès aquesta obligació. Des de fa 4 anys, en efecte, la situació econòmica ha anat de mal en pitjor a Grècia, Portugal i Espanya i ha de costar molt d’entendre, a l’opinió pública de cadascun d’aquests països, com és que  els respectius governs encara no han trobat alguna fórmula que eviti aquesta insalvable davallada cap a la penúria generalitzada.

            Ningú no discuteix que Alemanya, i els països nòrdics, tinguin  raó a l’hora de demanar que el malbaratament i la corrupció deixin de ser pràctiques usuals als països mediterranis.  Ningú tampoc no els pot negar la raó quan esgrimeixen la necessitat que cap país gasti més del que té.  En aquest punt, a més, podríem entrar en una anàlisi sobre què ha acabat resultant més perjudicial: si la corrupció de la dreta o el populisme econòmic de l’esquerra amb programes electorals -de no fa tants anys-on es prometien audiòfons gratuïts per a tots aquells ciutadans que ho necessitessin. La idea de l’Estat-que-ho-pot, perversió de l’Estat del benestar sorgit de les necessitats socials dels anys immediatament posteriors a la II Guerra Mundial, ha resultat una idea nefasta, que havia arribat a ser assumida per bona part de les generacions més joves.

            En política, però, com en d’altres temes importants de la vida, no n’hi ha prou en tenir raó. Sovint, en l’àmbit familiar o empresarial, intentar imposar la raó de totes totes produeix efectes exactament contraris als previstos i desitjables.  Tingui o no tingui raó, resulta immoral que Alemanya tregui beneficis d’una política econòmica que està ensorrant bona part de la resta de països europeus. I diguem-ho clar:  sota la creuada de l’austeritat s’amaga una corrent majoritària de l’opinió pública alemanya que mira cap a l’Europa de Sud amb un ja conegut sentiment de superioritat.  En aquesta situació, pensar que els electors italians donarien suport a polítics com Monti és desconèixer la llarga malícia històrica d’una societat només aparentment desinteressada del seu futur.

            Tot allò que signifiqui un revulsiu a l’actual situació europea ha de ser benvingut. No anem pel bon camí.  És el missatge que ens acaben de donar els electors italians.

Catalunya Oberta, 27 de febrer del 2013

28
feb

Dimecres de cendra

oques vegades com en aquest mes de febrer del 2013 el calendari litúrgic ha resultat tan exacte: dimecres de cendra mirem per on mirem, amb mitja classe política assenyalada amb el dit de la corrupció, i l’altra mitja sobresortint per la seva inoperància. Als catalans ens queda el somni de la independència  i els més il·lusos imaginen fins i tot un país sense exèrcit com si la biologia i la història es poguessin capgirar, i de cop  tornéssim a ser àngels alats llestos per ballar la dansa de la fraternitat universal.   Feia  anys que la realitat no resultava  tan depriment potser perquè aquesta és una crisi  triple: política, econòmica, moral.  Políticament -ho diu quasi tothom- hem arribat al final de l’etapa iniciada després de la mort de Franco; una nova Restauració   on aquesta vegada la monarquia comptava amb la complicitat dels nacionalismes perifèrics i de l’esquerra ja moderada. Tots havien après la lliçó de la guerra civil. Tots, no. Un dels problemes que arrosseguem des de l’endemà mateix de la mort del General és la pervivència d’una dreta espanyola dins la qual tenen un pes molt importants sectors provinents del franquisme. No es tracta d’un sector minoritari si tenim en compte que José Maria Aznar no va votar, en el seu moment, a favor de la Constitució sinó que es va abstenir com ell reconeixia públicament. Allò realment simptomàtic és que aquest fet no li ha tret cap mena de credibilitat enfront dels electors de la dreta espanyola perquè molts havien o haurien fet el mateix. La dreta espanyola va ser incapaç d’acceptar l’intent modernitzador que suposava la UCD; la mateixa modernització -aquesta reeixida– que Felipe González va dur a terme en el PSOE en relació als temps de Prieto i Largo Caballero.  La dreta espanyola està infiltrada per l’extrema dreta però l’extrema dreta sap que mai no guanyarà les eleccions si es presenta a cara descoberta. Per això necessita de polítics que representen una certa moderació com és el cas de Mariano Rajoy.  El necessiten perquè governi però tenen prou força per fer-li la vida impossible.   El final d’etapa al qual hem arribat no és només conseqüència de la situació de la dreta espanyola però amb una dreta espanyola homologable a la francesa -per exemple–  molt probablement no hauríem arribat a un punt de tanta degradació.

            La crisi també és econòmica, i prou que ho sabem. Es parla molt de la corrupció, i amb raó, però potser no es parla prou de la incompetència. La corrupció és inadmissible des del punt de vista ètic però la incompetència pot portar un país a una situació agònica. ¿Quina relació hi ha entre la demagògica política en matèria d’immigració del senyor Rodríguez Zapatero i els alts índexs actuals d’aturats? ¿Quants diners ens costen cada any uns desalinitzadores infrautilitzades des del mateix moment de la seva posada en marxa? Són només dos exemples de la frivolitat d’uns governants que si haguessin estat empresaris privats haurien pagat molt car els seus errors. Aquests polítics, en canvi, gaudeixen i gaudiran d’una total impunitat.

            I la crisi també és moral. No es tracta tant de no fer trampes sinó d’assumir les conseqüències de les trampes que fem.  Només nosaltres som plenament responsables dels nostres actes -davant nosaltres mateixos i davant de Déu, si és que hi creiem–. No ens podem refugiar ni en la classe social ni en un hipotètic paradís futur per exigir-nos al màxim nosaltres mateixos.  L’ètica protestant, que és l’ètica de la Institución Libre de Enseñanza, dels boy-scouts i d’algunes organitzacions religioses que potser rebutjarien el parentiu, encara no ha arribat al món polític; o no hi ha arribat del tot.  No podem deixar que les aparences i la picaresca continuen essent fenòmens envejables per un segment encara important de població.

Catalunya Oberta, 13 de febrer del 2013

« Pàgina prèviaPàgina següent »