El Blog d'Agustí Pons

Un temps que és a punt d’acabar-se?

El món en suspens és el títol del nou dietari, corresponent a l’any 2020, que l’Àlex Susanna ha publicat a la col·lecció “A tot vent” de les Edicions Proa. El món en suspens correspon a l’any de la pandèmia quan el món, en efecte, s’havia aturat i els ciutadans estàvem obligats a quedar-nos a casa mentre a les residències i als hospitals la nova pesta provocava milers de morts. Perdre el control sobre la pròpia vida. Patir a l’atzar els estralls de la pandèmia, com aquests ciutadans de Kiiv o de qualsevol altra ciutat ucraïnesa que saben que una bomba els pot caure a sobre d’un moment a l’altre i matar-los, matar algú de prop seu o deixar destruïda la seva casa.

El llibre de Susanna és ple de reflexions sobre el tema; reflexions seves i reflexions de molts dels seus amics amb qui es comunica per correu electrònic o per carta. Alguns mai no vam creure que la pandèmia significaria un punt i apart en la història de la humanitat. Si de cas, hauria de servir per dues constatacions no sempre presents en el pensament contemporani: que els humans continuem essent uns éssers extraordinàriament fràgils; i, a la vegada, que els humans gràcies a la Cultura –entesa en el seu sentit més ampli que inclou la Ciència— som capaços de grans coses. Per exemple, de trobar una vacuna en menys d’un any capaç de vèncer la pesta.

Jo podria comentar l’escriptura en tot moment elegant de Susanna; la seva aparent facilitat per descriure’ns –i fer-nos creïble— tant la simplicitat, o la majestuositat, d’un paisatge, com el significat últim d’un poema, de qualsevol text literari o d’una pintura. L’Àlex és un escriptor amb capacitat per parlar, amb coneixement i ofici, sobre tots els temes que es proposa i això vol dir que per a ell escriure no és només una vocació sinó també una professió; i aquesta segona qualitat constitueix tota una garantia per a qualsevol que el vulgui llegir. També podria tornar a dir que l’Àlex Susanna és un home de cultura en el sentit més clàssic del terme, és a dir, una persona amb uns coneixements sòlids assimilats de forma progressiva i pausada absolutament a les antípodes del que podria ser l’autodidactisme tan freqüent –per tantes raons, totes elles prou justificades— al nostre país. L’Àlex sembla saber tot el que cal saber per poder exercir d’escriptor –en concret, d’assagista i poeta— amb plenes garanties i amb total naturalitat. I, finalment, també seria just subratllar l’extraordinària capacitat i voluntat de l’Àlex per esdevenir el centre d’una teranyina de relacions de la qual formen part escriptors i artistes de punts de vista ideològics i estètics molt distants quan no clarament oposats. L’Àlex Susanna practica una diplomàcia absolutament infreqüent entre els creadors culturals dels país la majoria dels quals solen viure arrecerats en la seva capelleta d’amics i seguidors més o menys lleials. D’altra banda, ell és un intel·lectual acostumat a manar, que ha exercit responsabilitats importants tant en l’empresa privada com en l’Administració Pública. Però en aquest país, si més no en l’àmbit cultural, que és el que jo conec, sovint passa que els càrrecs de responsabilitat no són ocupats per les persones més idònies i quan els ocupen no solen durar gaire. Això explicaria que l’Àlex Susanna hagués d’abandonar el Departament de Cultura després de no trobar-hi l’acomodament que a tots ens hauria beneficiat.

Però més enllà d’aquestes consideracions allò que més m’ha interessat d’aquest dietari és una de les preguntes que es pot despendre de la seva lectura: el món que ens retrata l’Àlex Susanna és un món que continuarà o que està a punt d’acabar-se? “Escurem un temps –escriu en una de les entrades—que potser és a punt d’acabar-se’ns –el temps tal com l’hem conegut fins ara, fet de màxima llibertat, disponibilitat i plens poders sobre tot— o ja se’ns ha acabat i no ho sabem, i l’únic que ens és dat de fer és escurar-ne els rosegalls”. L’Àlex es refereix a les conseqüències de la pandèmia; al punt i a part que ha pogut significar en la vida de cadascun de nosaltres i en la vida col·lectiva de la societat. Però jo he entès que la pregunta va més enllà; que allò que ha de resultar especialment inquietant és constatar que aquest mon amable, diplomàtic, on els conflictes més punyents acaben resolent-se al voltant d’una taula ben servida –i sóc conscient de la caricatura– s’està acabant no pas per culpa de la pandèmia sinó per l’evolució social que estem vivint. En general, els ciutadans catalans d’avui consumim més cultura que no pas fa trenta anys. Però en alguns àmbits, per exemple, el de l’assaig –que em sembla conèixer prou bé— i potser també en el de la poesia la recepció lectora és tan minsa que aquells que el practiquen –o que el practiquem—hem esdevingut una mena de secta on procurem no fer-nos mal els uns als altres. Fa pocs dies vaig assistir a la presentació d’Acaçar la boira el darrer llibre publicat per Ferran Sáez. Quants exemplars se’n vendran? I del dietari de l’Àlex? Estem parlant de dos dels millors assagistes actuals en llengua catalana.

Podríem pensar, d’entrada, que es tracta d’un problema local. Ja el professor Molas parlava fa uns quants anys de l’embut que es produeix, en l’àmbit de la literatura catalana, en el pas que va de la producció literària al consum. Quins canals fiables d’informació té el lector? Només la premsa escrita fa un esforç de comunicació i crítica. Però d’uns mitjans públics audiovisuals on prima l’obsessió per ser divertits i un Departament de Cultura que es limita, en el millor dels casos, a ser un administrador de competències no cal esperar iniciatives gaire ambicioses. I, naturalment, podríem també queixar-nos de la desafecció de la lectura que es produeix quan els escolars arriben a l’adolescència, etcètera. Però també podria ser que allò que estès en crisi fos aquest model de cultura basat en la lectura, en l’esforç per escriure bé, en la voluntat de coneixement; un problema en absolut local i del tot relacionat amb el predomini abassegador de les anomenades xarxes socials que han capgirat els sistemes tradicionals de transmissió de la informació. O podria ser que, en el cas català, es conjuminessin les dues causes fins a provocar una mena de tempesta perfecta que tampoc no sembla inquietar massa ningú, excepte els escassos escriptors que formen part de la secta.

Aquesta és, potser, la paradoxa més gran que suggereix la lectura del dietari de l’Àlex Susanna. És un brillant exemple de prosa assossegada que acaba per desencadenar una pregunta del tot desassossegant.

Dues o tres coses que jo sé de Mozart

El professor Juan Velarde Fuentes va publicar, l’any 1981, un llibre titulat El libertino y el nacimiento del capitalismo. Jo el vaig llegir en la seva quarta edició publicada el 2006 per La Esfera de los Libros. La tesi és ben senzilla: van ser el llibertins i els maçons els qui, amb la seva actuació, van dinamitar les estructures de l’Antic Règim i van possibilitar una revolució –la francesa— de la qual encara vivim, o hauríem de viure. Sobre la importància de la maçoneria en la destrucció de l’Antic Règim en parla un altre llibre que també em va interessar molt: Encyclopedie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales, de Philipe Blom, publicat per Anagrama el 2007. Hi apareixen els grans noms de la Il·lustració amb Diderot al capdavant. Els il·lustrats –molts d’ells, maçons o empeltats de l’esperit maçònic— van anar estenent-se com una taca d’oli entre les esferes polítiques de l’Antic Règim perquè eren els més preparats per a las tasques de govern i administratives. Fins a tal punt va arribar aquesta infiltració que alguns dels encarregats pel rei de vigilar els escrits dels enciclopedistes formaven també part de la colla dels il·lustrats. Els sistema de l’Antic Règim –ens venen a dir Velarde Fuentes i Blom— estava corcat des de dins.

He recordat aquests dos llibres després d’haver presenciat la versió del Don Joan de Mozart que aquests dies s’està representant a diversos teatres de Catalunya dins del cicle que cada any organitzen els Amics de l’Òpera de Sabadell. Jo hi estic abonat i, per tant, no m’ha estranyat gens la dignitat de la representació, la qualitat dels cantants que hi participen, l’obligada austeritat de l’escenografia que evita els deliris que els espectadors havíem de patir en teatres de més renom. Em permeto recomanar, als amants d’aquesta òpera que, un cop vista aquesta representació, demanin a una amistat, lloguin, o comprin la versió que, en el seu moment, en va fer Josep Losey. Tocaran el cel amb les mans.

Don Joan és la història d’un llibertí escrita per un llibertí de veritat: Lorenzo de Ponte, llibretista, com se sap, d’altres òperes de Mozart. La seva vida la va recollir, ell mateix, en unes Memòries de les quals en tenim una excel·lent versió en català obra del professor Antoni Seva, publicada per Quaderns Crema l’any 2006. Don Joan és oficialment la història d’un llibertí però és moltes coses més. Per exemple, sota l’aparença del Comanador s’amaga l’ombra del pare mort poc abans que Mozart comencés a compondre Don Joan. La seva trobada final és una escena plena de retrets i remordiments que ens recorda l’encara no existent, en aquell moment, univers freudià.

Els esforços de Don Joan, el llibertí, per ficar-se al llit amb Zerlina, la pagerola, donen la raó als arguments de Velarde Fuentes. Per aconseguir els seus objectius Don Joan conculca la base de l’organització social de l’Antic Règim: se salta els estaments oficials en els quals està dividida la societat i, amb aquesta actuació, obra una via d’aigua que va en la mateixa direcció dels esforços dels maçons. Les classes socials no son compartiments estancs, inamovibles, sinó que es poden barrejar ja sigui a causa de l’amor (o el sexe) en el cas dels llibertins; ja sigui a causa de la meritocràcia en el cas dels maçons. Com que no hagués passat la censura del rei Josep II –encara que es tractés d’un rei més “il·lustrat” que la majoria dels seus súbdits– Da Ponte i Mozart utilitzen la paraula però també la música i el mim. Per això, l’escena on els amics de Zerlina son convidats a entrar a palau i a ballar és tan important. Recordem-la: per tal de poder-se quedar a soles amb Zerlina, Don Joan ordena al seu criat Leporello que obri les portes del seu palau i hi faci entrar tots els convidats a la boda de Zerlina. Aquesta invitació ja constitueix una proposta absolutament revolucionària. Els camperols no entraven als palaus dels senyors a no ser que fos per fer-hi un servei concret. L’escena pot recordar aquella que diuen que van protagonitzar Napoleó i els seus generals quan uns quants anys més tard van entrar a Viena, victoriosos. Van tenir pressa per arribar al palau imperial, situat al centre de la capital, i posar les seves botes brutes de fang sobre la taula de l’Emperador. La notícia, quan es va conèixer, devia convèncer el poble més o menys conscienciat que això de la Revolució anava de veritat. I per si no quedava clar, Da Ponte i Mozart proclamen als quatre vents les danses que els camperols podran ballar un cop entrats a palau: el minuet, ball aristocràtic; la contradansa, ball burgès; i l’alemanya, ball popular. Altre cop, doncs, els esquemes trencats. No ha d’estranyar que els nobles contemplin l’escena amb estupor i que vulguin venjar-se de Don Joan.

Com ja ha estat repetidament subratllat, a La flauta màgica la petjada
maçònica és força perceptible. Tamino ha de superar diverses proves abans de ser digne de manar –o regnar, digueu-ho com vulgueu–. És el triomf de la meritocràcia, dels més capaços. Els que hem estat boy-scouts ja sabem de què va: per assumir més responsabilitats dins l’estructura de la secció havíem d’anar superant proves. Només els més preparats i persistents arribaven a cavaller escolta. (Jo només en vaig conèixer un). Tamino ha de mostrar que és un home fort, capaç de dominar les passions. I això de les passions ho hem d’entendre des de la perspectiva del segle XVIII que no és en absolut la del segle XIX. El segle XVIII és el segle de la Raó; el segle XIX, el de la passió. La mirada del segle XVIII sobre la dona és una mirada, en el millor dels casos, commiserativa. La dona es deixa endur, per
naturalesa, per la passió i, per tant, no és digne d’ascendir fins al capdamunt de l’escala social. És, també, el cas de Papageno. Li agrada beure i menjar i això l’aparta de l’esperit de sacrifici que han de tenir els homes superiors. Menjar, beure i portar al món papagenets i papagenetes. Tamino, mentrestant, haurà de suportar quedar aïllat de Pamina i aguantar els seus retrets i la seva desesperació. Per cert, la mirada de Salvador Espriu sobre la naturalesa humana i les seves passions s’assemblava força a la que fa possible que Tamino triomfi.

Crec recordar que en la versió que de La flauta màgica ens van oferir Els Comediants al Liceu l’obra acabava amb una mena de recompensa cap a Papageno, tot i no haver superat les proves. Si això hagués anat així, hauria estat una versió molt “progre” –per dir-ho d’una manera entenedora— de l’obra de Mozart. El reconeixement a la igualitat per baix. No sé si el nostre genial músic hi hagués estat gaire conforme.

Un sopar a Casa Darío

Devia ser la primavera o la tardor de 1982 quan l’intel·lectual i polític gallec Xosé Filgueira Valverde (1906-1996) va visitar Barcelona. Ell ja coneixia la ciutat si més no des de l’any 1935 quan havia guanyat la càtedra de llengua i literatura espanyoles de l’Institut Jaume Balmes. Ara, als seus més de 70 anys, tornava a Barcelona com a conseller de Cultura del primer govern autonòmic de Galícia en mans d’Alianza Popular. Havia començat com a galleguista abans de la guerra civil. Després de la contesa havia acceptat càrrecs de responsabilitat dins del franquisme –alcalde, durant molts anys, de Pontevedra— i en conjunt representava aquest galleguisme moderat tan semblant, en alguns aspectes, a la Lliga catalana. Galleguistes i gent d’ordre. La figura de Filgueira Valverde ha estat objecte de molts homenatges a Galicia i, a la vegada, combatuda pel nacionalisme gallec no contaminat pel franquisme que, tanmateix, no qüestiona els seus mèrits acadèmics i literaris.

Després, Filgueira Valverde va voler sopar amb la colònia gallega de Barcelona. El sopar es va fer al restaurant Casa Darío del carrer Consell de Cent, especialitzat, aleshores i ara, en cuina gallega. El menjador estava ple de persones rellevants de procedència gallega com ara el delegat del Banc d’Espanya a Barcelona. El missatge de Filgueira Valverde va ser clar: els ciutadans gallecs que vivien a Barcelona havien de fer costat a l’autogovern de Catalunya i a les seves institucions.

És possible que Nuñez Feijoo hagi practicat, en un període determinat de la seva vida política, aquest galleguisme moderat, de dretes, tan arrelat a Galícia. Però no ha calgut gaire temps per comprovar que, si de cas, aquesta moderació s’ha quedat dins del territori que ell ha governat fins fa ben poc. Pressionat per l’ala més dura del PP, Nuñez Feijoo ha acabat per assumir uns punts de vista radicalment allunyats dels de Filgueira Valverde que, a la seva manera, va voler contribuir a l’entesa entre espanyols. Allò va ser un miratge que va durar fins que els franquistes es van adonar que no serien jutjats per ningú i van començar a exhibir-se amb un desvergonyiment cada vegada més desacomplexat. Nèstor Luján, del qual aquest any celebrem –o hauríem de celebrar— el centenari del seu naixement, va advertir en més d’un article que la dreta espanyola que es va articular després del franquisme no es creia plenament els valors democràtics i que això constituïa un pes feixuc capaç de condicionar el futur de la política i la societat espanyoles. El temps li ha donat la raó.

Així que va poder Felipe Gonzalez es va desfer del llast del marxisme i el PSOE va arraconar al quarto dels mals endreços algunes de les seves figures històriques més preeminents. Penso, per exemple, en Indalecio Prieto, Juan Negrín, Largo Caballero o el propi Manuel Azaña, encara que aquest darrer no fos del partit. En canvi, ¿quan temps ha calgut per desterrar el nom de Franco de places i carrers? ¿Quants ciutadans menors de 40 anys saben, per exemple, que Queipo de Llano, nom ara tan d’actualitat, es va comportar durant la nostra guerra incivil com un autèntic assassí? Només cal llegir Paul Preston i el seu holocaust espanyol per fer-se’n una idea.

Ja fa anys que l’esquerra política espanyola és homologable, en termes generals, a l’esquerra dels països democràtics europeus. De la dreta no es pot dir el mateix. La dreta espanyola ve, majoritàriament, de Franco. La dreta francesa, per exemple, de la lluita contra el nazisme i de l’assumpció real dels valors democràtics i liberals. I Churchill, paradigma de la dreta anglesa, va ser un dels salvadors de la democràcia –o el salvador de la democràcia— en un dels moments més tràgics i dramàtics del segle XX europeu. Però no només la dreta espanyola ve majoritàriament de Franco sinó que en el període de temps que va de Filgueira Valverde a Nuñez Feijoo ha fet una reculada tan notòria que, en aquests moments, constitueix un dels principals problemes per a la bona política i la convivència entre tots plegats. S’ha convertit en una força desestabilitzadora de la nostra democràcia. I així anem.

Josep Ribera i Salvans, un català a Mèxic

De Mèxic m’arriba la notícia –i després la trobo al Diari de Terrassa– de la mort de Josep Ribera i Salvans, un dels animadors culturals més destacats de la colònia catalana exiliada a Mèxic on va a ser president de l’important Orfeó Català. Josep Ribera havia nascut a Terrassa ara fa noranta anys i vivia a Mèxic des del 1943, després que el seu pare, que ja s’hi havia exiliat, vingués a Catalunya a buscar-lo. Jo el vaig conèixer en el viatge que vaig fer a Ciutat de Mèxic quan estava preparant la biografia de Pere Calders. De seguida vaig quedar fascinat per la seva personalitat, que s’allunyava del tot del tòpic de l’emigrant enyoradís que somia, des de lluny, una pàtria que ja no existeix. Josep Ribera tocava de peus a terra i potser per això, i pels seus coneixements professionals –era enginyer químic—va ocupar càrrecs de la màxima importància dins de l’empresa química Du Pont. Posseïa la lucidesa dels valents. Per exemple, explicava que quan entonava allò de “per quan vingui un altre juny/esmolem ben bé les eines” no podia deixar de pensar que quan el juny de veritat arribés, si es que arribava, les eines ja estarien rovellades de tant esmolar-les. Només el vaig veure emocionar-se en parlar de la figura de Pau Casals –havia assistit a alguns dels seus concerts—i vaig entendre com d’injustos podem ser des d’aquesta riba quan, en raó de la veritat despullada, desmitifiquem els poc mites col·lectius que tenim (o teníem).

Josep Ribera semblava saber totes aquelles coses que poden interessar l’esperit xafarder d’un periodista (que consti: un esperit repetidament lloat per Josep Pla). Recordo, per exemple, com em va situar la figura del “subcomandante Marcos”, aleshores a la cresta de l’onada, en el seu context ideològic i social més realista, i com em va advertir que a Mèxic les opcions menys lògiques son les que generalment acaben essent les bones. I, en efecte, l’últim dia del viatge a l’aeroport em vaig haver de posar a la cua que deia “destinación Madrid” per arribar a Barcelona perquè la que deia “destinación Barcelona” –que era la meva, i no passava per Madrid– duia a un altre lloc.

Seguia de prop la política mexicana i, en el moment en què el vaig conèixer, s’interessava d’una manera especial per la figura de Jaime José Serra Puche, un dels ministres importants del govern i que sonava com a “tapado”, és a dir, com a futur candidat a la presidència de la República.
Finalment, això no va succeir però Ribera m’explicava que Serra Puche amagava els seus orígens espanyols –catalans—perquè hi havia una llei que declarava que els presidents de la República havien de ser descendents de mexicans i l’avi del candidat era ni mes ni menys que Jaume Serra Hunter, el gran filòsof català exiliat a Mèxic on havia mort l’any 1943. De manera que en alguna recepció on havien coincidit, Serra Puche passava pel seu costat però feia veure que no el coneixia tot i que a Ribera li constava que a la cambra més retirada de casa seva el candidat hi tenia una bandera del Barça, que és l’últim signe de catalanitat que sol quedar.

Quan venia a Barcelona, Josep Ribera solia fer-ho acompanyat de la seva esposa, Margarita Carbó, morta fa uns anys. Carbó, doctora en història i investigadora a la prestigiosa Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, era filla i neta d’anarquistes. El seu pare era Proudhon Carbó, autor d’un llibre titulat Yanga sácriba. Autobiografía de un libertario on explica la seva vida amb episodis tan poc coneguts com el d’un intent d’insurrecció anarquista al Marroc on ell va viure durant alguns anys. I l’avi era Eusebi Carbó, destacat anarco-sindicalista dels temps de la República sobre el qual la seva néta va publicar un llibre de títol tan cert com intencionat: Eusebi Carbó i Carbó. Un anarquista al servei de la Generalitat de Catalunya

En un dels dinars que Joaquim Colominas organitzava quan el matrimoni venia a Barcelona, Margarita Carbó em va explicar una imatge que m’ha quedat gravada. Un diumenge a la tarda, el seu pare, Proudhon Carbó i la seva esposa, s’estaven en un racó del jardí, on ningú no els podia veure. Però no s’estaven quiets. Anarquistes de cap a peus, estaven ballant una sardana que la radio retransmetia. Margarita Carbó s’ho mirava, físicament i intel·lectualment, de lluny. Però –segons va confessar— es va sentir commoguda. Al seu costat, Josep Ribera, feia que sí amb el cap. Ell també s’havia commogut en veure de prop Pau Casals.

La petita història i la Gran Història

En el  llibre, Història dels avis que no vaig tenir (Llibres Anagrama) el seu autor, Ivan  Jablonka, escriu: “La distinció entre les nostres històries  de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la seva pomposa majúscula inicial,  no té cap sentit. És exactament el mateix”. En efecte, cadascú de nosaltres viu la seva pròpia i  intransferible història personal però, en siguem conscients o no, hi ha un fil conductor roig que ens uneix a la Gran Història, aquella que expliquen, o explicaven, els llibres de text; i ara, viquipèdia. La meva generació, per exemple, la dels nascuts els anys quaranta del segle passat, vam viure sota la presència de la Guerra Freda i aquest concepte, que ens semblava aliè a la nostra situació, va tenir, si ho mirem de prop, un impacte quotidià en les nostres vides.

Els avis de l’historiador francès Ivan Jablonka (1973) van morir a Auschwitz per la seva condició de jueus. Formaven part d’aquesta Gran Història que tenim assimilada en el nostre àmbit de coneixement d’una forma més o menys conscient o explícita. Els avis que Ivan Jablonka no va conèixer van ser dues més dels milions de víctimes de l’antisemitisme en l’Europa del segle XX.  Però allò que fa diferent, i depriment, el llibre de Jablonka és que, gràcies a la reconstrucció de la vida dels seus avis, en adonem que l’Holocaust  no va sortir del no res. La tragèdia de la familia Jablonka posa de manifest que l’Holocaust va ser  l’exacerbació, fins a uns límits criminals que traspassen qualsevol imaginació possible, d’un fenomen, l’antisemitisme, que durant els decennis anteriors s’havia estès, amb major o menor virulència, per tota Europa. Els avis Jablonka van viure a Parczew,  un petit poble de la Polònia repartida entre l’Imperi austro-hongarès, Rússia i Prússia.  Formaven part de la comunitat jueva que  mantenia la seva pròpia llengua –l’ídix– i no cal dir que la seva pròpia estructura religiosa, familiar i, també, en molts casos, educativa.   Sobre ells queia el menyspreu, quan no la ira, dels catòlics no només per qüestions religioses –els jueus vistos com a deïcides—sinó perquè en un país, Polònia, sense existència legal, el catolicisme constituïa l’ancoratge del prohibit sentiment patriòtic. Els jueus de Parczew vivien legalment i socialment discriminats i això feia que la seva subsistència diària sovint fos precària quan no directament miserable.  Ivan Jablonka reconstrueix la vida dels seus avis “in situ” i ho fa amb l’exactitud d’un bon historiador i la capacitat narrativa d’un bon escriptor. I a través dels trasllats de residència a que es veu obligada la família Jablonka per sortir de la misèria i de la persecució ens adonem que l’antisemitisme, legal i social, és present  no només a Polònia sinó també a Rússia, França i no cal dir que, finalment, a Alemanya.  Tan sols aconsegueixen sobreviure amb unes mínimes condicions humanes aquells membres de la família  Jablonka que emigren a Buenos Aires.

A mesura que avançava el segle XX, les mesures repressives contra els jueus anaven en augment fins arribar al sarcasme més cruel. A la França del cap de govern Daladier molts dels jueus que hi havien arribat des de Polònia o des d’altres països on eren perseguits –perquè  pensaven que França era la terra dels drets humans–  no aconseguien fàcilment la targeta de refugiat polític. Quan això succeïa, passaven a ser immigrants il·legals amb ordres de deportació si la policia els aturava pel carrer. Però, com se’ls podia deportar si els dirigents del  seu país d’origen havien  aprovat una llei que prohibia precisament l’entrada de jueus?  Indocumentats, doncs, a París es veien obligats a portar una via subterrània, sense possibilitats d’obtenir cap contracte, malvivint del que ara en diríem economia submergida, instal·lats en pisos, o habitacions,  d’acusada insalubritat. Quan els alemanys van entrar a París i van decidir començar les deportacions no van tenir gaire feina a trobar jueus: feia temps que la policia de la capital francesa tenia una llista,  barri per barri, de les famílies jueves.  L’avi que Ivan Jablomka no va conèixer s’havia apuntat a l’exèrcit francès en els mesos inicials de la Segona Guerra Mundial  però ni això li va servir de refugi. Desmobilitzat després de la fulminant derrota de l’exèrcit francès res ni ningú no va evitar que ell i la seva dona fossin detinguts i duts a Auschwitz en una de les batudes massives que els nazis van efectuar. Però també és cert –i així ho recull el llibre—que no tots els francesos es van comportar de la mateixa manera. També hi va haver veïns, i organitzacions més o menys clandestines, que van aconseguir salvar alguns ciutadans jueus.

Per escriure aquest article he consultat l’entrada Daladier de la viquipèdia. S’explica amb detall la seva vida política; els seus encerts i els seus errors. De les lleis aprovades sota el seu mandat i que tant van perjudicar als jueus que havien trobat refugi a França no se’n diu res.  Per al qui ha escrit l’entrada aquest no sembla un tema important. És un exemple més que l’antisemitisme es viu o que es continua volent fer creure que va ser flor d’un dia i d’un país.

Gorbatxov, la Rússia (de moment) impossible

L’enfonsament del comunisme va agafar per sorpresa a bona part de l’opinió pública europea perquè pocs eren conscients de la situació de col·lapse a la qual havia arribat la Unió Soviètica.  Tenia més al·licients discutir sobre comunisme i eurocomunisme que no pas girar el cap envers Rússia i veure quina era la realitat d’aquell país. Jo vaig ser-hi  poc  després que Ielstin es fes amb el poder i era tan absolutament depriment el que vaig veure que al tornar a Barcelona vaig necessitar unes quants dies abans de posar-me escriure (i en aquells anys tenia l’obligació d’escriure cada dia).  Havia vist misèria a altres ciutats del món però tant a Ciutat de Mèxic com a Istanbul o a Rabat m’havia topat amb grups d’estudiants que circulaven en ciclomotors cap a la universitat, amb joves recepcionistes d’hotel que parlaven en anglès i s’esforçaven en atendre’t, és a dir, amb ciutadans que intentaven obrir-se camí i esforçar-se perquè creien que així viurien millor.  A Moscou ningú no semblava tenir l’esperança en res i em vaig escruixir en veure com a les sortides de les boques de metro velles mestresses de casa venien els seus ocells domèstics, amb la gàbia inclosa. Svetlana Aleksiévitx ho ha explicat molt millor en el seu llibre Temps de segona mà. La fi de l’home roig, publicat per Raig verd en traducció de Marta Rebón.

    Aquesta és la Rússia que es va trobar Gorbatxov. Gorbatxov era un partidari radical d’europeïtzar Rússia, que era l’objectiu (utòpic) que s’havien plantejat alguns dels polítics i intel·lectuals dels segles XIX i XX. Però no tots. Enfront de l’europeïtzació, hi havia els qui assumien un eslavisme fet d’una barreja de patriotisme i misticisme. Rússia estava destinada a les gestes més altes sempre i quan no perdés uns valors propis, que no tenien res a veure –o gaire a veure— amb els de la Il·lustració. Aquesta és la discrepància, per exemple, entre Turgenev i Dostoievski com molt bé explica l’historiador Orlando Figes a Los europeos.  Stalin es vantava, entre els seus íntims, d’haver aconseguit per a Rússia més territori que cap altra tsar o emperador: des de quasi Viena fins a Vladivostok.  Però aquesta era una situació insostenible després del col·lapse del comunisme. Putin i els seus diran el que voldran però Gorbatxov no va poder fer res per mantenir els països de l’Europa de l’Est sota la seva fèrula.  Eren països, Estats, que havien conegut la independència i, per tant, amb capacitat per tornar-se a organitzar autònomament així que les circumstàncies ho fessin possible. I és el que van fer.

   Una altra cosa és el pas del comunisme al capitalisme. No hi havia, ni hi ha, cap manual que ho expliqui. (A l’inrevés, sí). Havel, per boca de Glucksmann, havia dit allò de “sortir del comunisme per tornar a la història” però ningú no sabia com fer-ho; probablement, Gorbatxov, tampoc. “Perestroika” i “glanost” eren dos conceptes incitants per als intel·lectuals d’Occident i per a la petita minoria que a Rússia somiava amb un règim basat en la separació de poders però de contingut eteri.  Tampoc no hi havia cap model on agafar-se.  Nosaltres, vull dir els catalans i espanyols que érem joves a la caiguda del franquisme, ens podíem emmirallar en els avenços aconseguits durant la Segona República tot i que, ja de grans, arribéssim a la conclusió que la majoria dels seus dirigents no quedarien absolts per la història. I el mateix es pot dir dels ciutadans dels Estats Units, d’Anglaterra o de França. Es poden emmirallar en els puritans del “Mayflower”, en la història del seu Parlament o en la Declaració del Drets de l’Home. En quin tsar o a quin experiència històrica es podien emmirallar els russos? Potser per això és tan difícil treure el cadàver de Lenin de la plaça Roja.

    No podem esperar grans canvis en la situació política de Rússia. Putin ha posat en pràctica la versió més violenta de l’irredemptisme eslau després d’haver assumit les pràctiques més absolutistes del tsarisme i del comunisme.  Gorbatxov queda, de moment, com una rara flor; una rara flor  que, tanmateix, va possibilitar posar fi a una de les tiranies més criminals de tota la història de la humanitat. 

Espar Ticó, el patriotisme eficaç

            Patriota és, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, «una persona que ama la seva pàtria»; i pàtria és «la terra on hom ha nascut».  Si no fos per la terrible herència que aquesta paraula ha deixat en la història del món –i el que està passant a Ucraïna en seria una de les últimes mostres– ningú no s’estranyaria que a una persona com Josep Espar Ticó li apliquéssim el substantiu: patriota; patriota eficaç, patriota persistent.  Per als ciutadans que estiguin interessats en conèixer la personalitat i el pensament de Josep Espar Ticó més enllà de la seva aparença de personatge vehement i hiperactiu, és molt recomanable la lectura de Amb C de Catalunya, unes memòries. Permet resseguir l’itinerari intel·lectual i vital  del nostre personatge des de l’assassinat del seu pare durant la Guerra Civil fins a l’assumpció d’un catalanisme on el que acaba comptant és allò que es fa. Naturalment,  rere la hiperactivitat incessant d’Espar Ticó  hi ha un rerefons espiritual i ideològic que passa per Raimon Galí, per exemple, i mossèn Ballarín. Però allò que acaba comptant, per al conjunt de la societat, son les realitzacions pràctiques que ell i els seus duen a terme: la campanya contra Galinsoga; els fets del Palau; el Volem bisbes catalans; Cavall Fort;  la fundació d’Edigsa; el Congrés de Cultura Catalana; la creació del diari Avui.

            Algunes d’aquestes iniciatives van reeixir; d’altres, van fracassar; però la majoria d’elles, per no dir totes, van significar posar un espai de catalanitat allà on n’hi havia cap o  es manifestava forma devaluada i poc rigorosa.  Espar, i els seus, no eren uns empresaris amb prou diners, o influències, per muntar una empresa de discos o un diari i assegurar-ne una pervivència digna i potent. No. Els que podien fer això estaven amagats com s’han amagat ara a València o a Madrid.  Potser sí que el senyor Espar  era un home catòlic i de dretes –i durant molts anys això era pecat de lesa magnitud–  però devien ser unes dretes  amb ben poc poder perquè les autèntiques  no van jugar mai el joc que els van proposar aquest grup de patriotes catalans.

            Jo vaig voler participar en el naixement de l’Avui.  Molt probablement,  no érem els millors de la contrada. Però érem –eren– els valents que es van arriscar a l’aventura. Els altres s’ho miraven des de la barrera i encara, de tant en tant, es dignaven donar lliçons de periodisme.  L’Avui va néixer com  un rellogat amb dret a cuina –que deia en Josep Maria Cadena–, és a dir, absolutament condicionat pel fet de no comptar amb un suport financer adequat i amb una dependencia total de les necessitats d’organització del diari que ens llogava la «seva» rotativa.  Però Espar Ticó hi era. Hi era quan va sortir l’Avui  i hi era en tantes i tantes iniciatives que han ajudat a fer de Catalunya el país que avui  tenim, molt millor que aquell  que ell va començar a conèixer els anys quaranta del segle passat. Gràcies!

El Punt-Avui. 21 agost del 2022

Vicenç Altaió, la doble dissidència

La doble dissidència de Vicenç Altaió queda clara a Tardes de diumenge, l’últim llibre que ha publicat. Així ens ho fa veure Josep Maria Salava Valldaura en el pròleg: “Altaió ha heretat de l’avantguarda la importància de la transgressió en el pensament i en l‘escriptura. (…) L’art es un sistema dissident de la norma política i desplaça la llengua dins i fora la forma (…) Contra els convencionalismes morals que encarcaren el pensament i l’ús dels idiomes, aquest escriptor entén l’avantguarda com una perenne voluntat de transgressió lingüística”. Aquesta era la revolució que predicaven els surrealistes: estètica i ètica; és a dir, literària i política. I això és el que fa possible que en la trentena d’entrevistes telemàtiques que  Altaió ens presenta aquestes dues transgressions convisquin d’una manera que sembla inevitable. El cas més paradigmàtic podria ser el de Jordi Cuixart, el president de l’Òmnium condemnat per haver organitzat una manifestació pacífica i, un cop realitzada, encoratjar els manifestants a tornar pacíficament a casa. Altaió, acompanyat de Pere Portabella, Esteve Riambau i Jordi Balló, visita Cuixart a la presó de Lledoners  i ell el veu “amb la innocència que li agradava a Miró: amb les mans mullades de terra humida”.  Hermann Bonnin “ho observa tot amb ulls de peix”;  Biel Mesquida “és un Salvat-Papasseit, un seny foll de la nostra santedat”;  Carlos Pazos “relliga la seva condició de l’artista triomfant i de l’artista apartat del triomf sobre la realitat” i en Frederic Amat “carregat de totes les escriptures (de civilitzacions i llengües, de memòria i de ruptures), l’art esdevé poesia de per si”.

         Els grans temes hi son presents. “Morir és deixar d’escriure” escrivia Joan Fuster. Però “la ballarina –diu Altaió en el moment de la mort d’Arnau Puig—havia marxat silenciosament fent puntetes amb els peus”. És clar que  “llegir, mirar ,és parlar amb els objectes dels morts. Mirar és escoltar” i aquí Altaió ha passat un d’aquests diumenges a la tarda amb la mèdium Josefa Tolrà i Joan Brossa, sempre present. En el retrat d’Alfredo Jaar, Altaió  es pregunta si podem fer res per salvar el món  els que no estem per fer culpable l’altre  i ell mateix sembla respondre en dir que “l’art porta molts segles convocant la bellesa lliure i la desesperació al mateix temps”.

         Algunes d’aquestes frases podrien donar peu a assajos més o menys llargs, interessants o lúcids.  Perquè, en el fons, allò que més ens crida l’atenció de Vicenç Altaió és que tot ell, figura i obra, és una literatura; una literatura diríem que autònoma, per no escriure independent, de l’acceptada comunament per part de la crítica i del públic. No és una tradició inventada perquè compta, per exemple, amb els noms de Ramon Llull al començament –i és un començament que poques literatures poden exhibir— i que arriba fins a J.V.Foix i Joan Brossa per parlar de dos poetes que son avantguardistes i clàssics a la vegada.  Louis Aragon va considerar que l’escriptura automàtica, és a dir aquella que s’escriu com si la ma fos una mèdium que no fa sinó transmetre allò que la ment ha intuït o somiat, sense cap obstacle ideològic o formal per entremig, havia estat una de les troballes més revolucionàries dels surrealistes perquè posava la capacitat de creació a l’abast de tots els ciutadans. Només calia  concentrar-se, deixar-se anar i escriure.  “Però si el resultat és una merda –acabava advertint  Aragon— continuarà essent una merda per més automàtic que sigui el mètode d’escriptura que heu utilitzat”. Quan diem que Vicenç Altaió és, tot ell, una literatura volem dir exactament això: que es deixa anar per l’escriptura automàtica però amb uns secrets ressorts –i, naturalment, uns amplíssims coneixements— que li impedeixen caure en la banalitat o en un joc de paraules més o menys enginyós. Els simbolistes van portar la metàfora el més enllà possible però  sense trencar el fil que els unia al punt de partida, a la llengua diguem-ne real. Els surrealistes sí que van trencar aquest fil per intentar explicar amb més sensibilitat les noves realitats ideològiques i socials: del desastre de la Gran Guerra –i Breton no va fer sinó les passes de Tzara–  i l’esvoranc monstruosament inquietant que van dibuixar Freud i la psicoanàlisi.   Altaió ve a ser un post-surrealista  que ja pot no moure’s en cap ortodòxia, tampoc la del surrealisme,  perquè les ortodòxies –ara sí–  han perdut bona part de la seva credibilitat. Això li permet una llibertat conceptual i ideològica molt poc present, encara, en els nostres escriptors. En parlar de l’artista Anna Malagrida escriu Altaió: “El llenguatge i l’art no son mers instruments, son un ésser que pensa”.  Un ésser que pensa. Llegiu Tardes de diumenge hi ho comprovareu.

Europa sota tutela

        L’agressió militar de Rússia a Ucraïna ha tornat a posar de manifest la incapacitat de la Unió Europea per dissenyar i dur a terme una política diplomàtica i de defensa comuna.  Com ha passat altres vegades  han estat els Estats Units els qui han decidit què s’ha de fer i com. Només cal recordar com es va posar fi a la guerra dels Balcans, el penúltim conflicte armat que ha tingut Europa per escenari.  Va caldre, primer, que els avions de l’OTAN bombardegessin instal·lacions estratègiques de Sèrbia –i així aconseguir que els dirigents d’aquest país s’adonessin que no podien continuar agredint impunement als seus veïns–. I, després, una negociació de vint dies, a Dayton, una població nord-americana allunyada de qualsevol focus mediàtic. Richard Holbrooke, el negociador, va tancar els màxims dirigents de Sèrbia, Croàcia i Bòsnia i no els va deixar sortir fins que no van arribar a un acord. Al cap d’unes dies, a París, ara sí en presència dels principals líders europeus, es va firmar la pau. Els experts diuen que va ser un mal acord perquè donava legalitat a moltes de les modificacions territorials aconseguides per via militar.  Potser sí que va ser un mal acord però, en tot cas, un acord que des d’aquesta banda de l’Atlàntic   fa de mal criticar perquè la intervenció   d’Europa en la seva consecució  va ser mínima.

         Durant la Guerra Freda, la OTAN era una organització imprescindible per a la defensa de la democràcia en els països de l’Europa dita Occidental. És significatiu observar com en el referèndum convocat per Felipe González el 1983 la major part de polítics i intel·lectuals d’esquerra, de Catalunya i d’Espanya, van votar a favor de la sortida de la OTAN excepte aquells –per exemple, Jorge Semprún i Fernando Claudín-que havien estat alts dirigents del Partit Comunista, que coneixien la URSS per dins i que, per tant, sabien el pa que s’hi donava. Acabada la Guerra Freda, li hauria correspost a la Unió Europea consensuar i exercir una política pròpia en el camp de la diplomàcia i de la defensa que són dos camps d’actuació que òbviament van units. Però això no s’ha fet. En primer lloc, perquè, fins ara,  les armes i els morts –aquests, afortunadament pocs– els han posat els Estats Units, i això –no cal dir-ho— té un preu molt alt. I, en segon lloc, perquè no és segur que les tradicionals disputes geopolítiques entre els diversos països europeus –i que, segurament, els més experts remuntarien a la pau de Westfalia–  hagin  desaparegut del tot. N’hi ha prou en tornar a observar què va passar als Balcans. Grècia donava suport als serbis i trencava el boicot a través del Danubi;  Alemanya no amagava les seves simpaties per Croàcia; França, en contraposició, ho feia amb Sèrbia;  Turquia, amb els bosnis; i Anglaterra s’ho mirava a distància amb la secreta esperança que de la contesa ni França ni Alemanya en sortissin vencedores. I totes aquests països eren membres de l’OTAN.

         Aquests dies he sentit un dirigent de Podemos queixar-se públicament que Pedro Sánchez hagi destinat 1000 milions d’euros a l’increment del pressupost de Defensa per tal de fer cas a l’ordre d’un mandatari estranger. Potser sí que Biden, o qualsevol altres president dels Estats Units son, respecte a Espanya, ciutadans estrangers. Però insistim-hi: fins ara son ells els qui han pagat  les misses.  Si França i Anglaterra haguessin ajudat militarment la Segona República Espanyola com ara ho està fent la OTAN a Ucraïna, probablement el bàndol franquista no hagués guanyat la guerra civil. O ho hauria tingut molt més difícil.  Però si els dirigents de la Unió Europea no tiren endavant una política comuna exterior i militar no és només per manca de voluntat. És, també, o sobretot, perquè saben que per a bona part de l’opinió pública europea, sobretot la més conscienciada, l’actual situació ja va bé. Son “ells”, els Estats Units, els qui paguen i, si convé, posen la vida dels seus soldats en perill. I a canvi, som “nosaltres”, els europeus els qui ens queixem de la intromissió. Per molts aquesta contradicció no deixa de ser un signe més de la lenta decadència  del nostre Continent.

Tarradellas, una certa idea de Catalunya

La biografia de Joan Escullies Tarradellas, una certa idea de Catalunya és una de les millors que s’han publicat al nostre país en aquests darrers cinquanta anys. El llibre  reuneix amb escreix les  tres condicions que caracteritzen el gènere: les dades (i les dates); la reconstrucció del personatge amb el màxim de versemblança possible, inclosos els seus errors i les seves contradiccions; i  la utilització dels recursos literaris i històrics al servei d’ un relat que ha de resultar amè, coherent i ben adjectivat. En el llibre d’Esculies les  dades hi són: 178 pàgines de notes que –tal com hauria de ser norma– no suposen cap nova informació sobre el que es diu en el text sinó que remeten als documents –llibres, revistes, diaris, cartes, etc.— que contenen les dades i les dates que el biògraf està usant. Les altres dues condicions Esculies també les compleix amb escreix. Mai no sabrem del tot si Josep Tarradellas va ser exactament de la manera com se’ns dibuixa –perquè una vida diguem-ne real resulta impossible d’aprehendre en tota la seva complexitat per més savi i preparat que sigui el biògraf— però la mirada d’Esculies respon a aquell esforç d’objectivitat que li fa no  ometre els passatges foscos de la vida i de l’actuació del seu biografiat. I el llibre està  ben escrit; molt ben escrit

Quan Josep Tarradellas va tornar a Catalunya com a president de la Generalitat recuperada als periodistes que l’havíem d’entrevistar se’ns feia difícil preparar-nos les preguntes perquè, fora de quatre generalitats sobre la seva actuació durant la República i la Guerra Civil, el personatge ens resultava força desconegut. I  no podíem consultar el Google, que no existia, ni les enciclopèdies, que no parlaven de Tarradellas, o li dedicaven unes poques ratlles.   Resultava molt difícil saber quina era aquesta certa idea de Catalunya que el president retornat tenia, i sense aquest rerefons moltes de les entrevistes quedaven coixes. Després, progressivament el pensament i les actuacions de Josep Tarradellas prèvies al seu retorn triomfal a Catalunya s’han anant coneixent i, finalment, aquest llibre permet una visió molt complerta de la seva figura; una visió on totes les peces acaben per encaixar. D’entrada constatem que Josep Tarradellas no és un intel·lectual posat a fer política ni pertany a cap de les elits liberals barcelonines. Ell és un xicot de poble, concretament de Cervelló, que baixa a Barcelona quan ho fan els seus pares i que s’afilia al Cadci, és a dir, al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria.  Però si aquesta procedència resulta diguem-ne poc comuna encara potser ho és més que, sense provenir d’una família de possibles, Josep Tarradellas aconsegueixi en pocs anys assolir una excel·lent situació econòmica gràcies al seus dots de representant de determinades empreses, sobretot, estrangeres. A l’inici de la guerra civil Josep Tarradellas és un home ric i aquesta riquesa l’ha aconseguit fora de la política però sense deixar de fer política. Esculies té tota la raó quan el presenta com un “self made man”, una figura molt insòlita en els anys de la Catalunya republicana.  Un cop posat en política, a partir del grup “La falç”, l’ascensió de Tarradellas és meteòrica.  Poc després de proclamada la República ja el trobem com a secretari personal del president Macià. Després durant l’atzarós quinquenni que va del 14 d’abril del 1931 al 18 de juliol del 1936 Tarradellas entra i surt dels governs, conspira, mana i deixa de manar però està ja imbuït del cuc de la política i aquest cuc   no l’abandonarà mai més i acabarà per determinar la seva vida i el dramàtic deteriorament  de la seva situació econòmica. Durant els anys trenta Tarradellas aporta a la política catalana la seva energia i la seva capacitat de gestió.  Dir que Esquerra Republicana era una olla de grills no crec que suposi cap falta de respecte cap a aquest partit. Tarradellas es feia necessari per la seva capacitat organitzativa i per saber destriar el gra de la palla a l’hora de prendre decisions. Ell acudeix al costat del president Company en el moment de la revolta militar i ell acaba essent el conseller més influent del govern català durant la guerra civil en els diversos càrrecs de responsabilitat que va ocupar, inclòs el de conseller en cap. Un cop a l’exili continuarà essent la referència inevitable del republicanisme català per més que amics i adversaris li ho posin difícil.

La certa idea de Catalunya que acaba tenint el polític Josep Tarradellas és, sobretot, fruit de la seva experiència i de les anàlisis que fa dels episodis que ell ha viscut des de que ha començat a interessar-se per la política.  Tarradellas –insisteixo—no és un intel·lectual per bé que es declara no només lector de  les poesies de Sagarra sinó també, per exemple, del dietari de  Samuel Pepys, un escriptor anglès del segle XVII.   La primera diguem-ne “lliçó” la treu del triomf de l’Esquerra Republicana de Macià el 14 d’abril. Interpreta aquest triomf com el de la incorporació de la Catalunya popular al catalanisme en contrast amb el que havia passat durant la Mancomunitat de  Prat de la Riba. Macià guanya, entre altres raons, perquè molts militants o simpatitzants de la CNT  el voten. La promesa de “la caseta i l’hortet” encaixa perfectament amb la utopia llibertària. Després, durant la Guerra Civil Tarradellas s’entendrà millor amb alguns dels líders anarcosindicalistes –com Garcia Oliver o Federica Montseny—que amb la majoria de dirigents del PSUC i  Esculies ho documenta i ho raona. Catalunya, doncs, catalanista i d’esquerres –o amb les esquerres incorporades a la vida política–.  Més endavant, dels fets del 6 d’octubre del 1934 Tarradellas en treu la conclusió que Catalunya mai ha de supeditar la seva  política a la política de partits d’àmbit estatal i que la seva aspiració ha de ser tractar de tu a tu amb l’Estat espanyol.  No està, doncs, a favor de cap sistema autonòmic, federal o confederal sinó que Catalunya aconsegueixi les màximes competències possibles. Com que mai ha deixat ser realista ben aviat comprèn que l’aspiració de la independència és, probablement, irrealitzable i el comportament dels successius governs de la República durant la guerra civil, i de partits com el PSUC, el doten d’arguments per defensar aquesta posició. I, a la vegada, conscient –i víctima, des del govern català—de la potència i prepotència de l’Estat creu que només a través de la unitat es podran aconseguir avenços significatius en el procés d’autogovern.  Ell, naturalment, s’erigeix durant tots els anys d’exili en el líder d’aquesta unitat per més que, en ocasions de forma justificada, aquesta actitud li valgui acusacions de personalisme i autoritarisme.  En els pitjors moments de l’exili ni les persones que té més a prop seu s’acaben de creure que la seva obsessió –tornar a Catalunya com a president de la Generalitat—acabarà bé però Josep Tarradellas, sol i arruïnat, ho aconsegueix. Un dels últims capítols del llibre està dedicat a la influència que Francesc Macìà i Charles de Gaulle van tenir sobre Josep Tarradellas. És també, aquest, un capítol totalment encertat.

El retorn de Tarradellas va ser fruit de la seva tenacitat, de la seva personalitat però, també, d’un seguit de circumstàncies polítiques que ho van fer possible. La derogació del decret de 1938 que abolia l’Estatut de Catalunya i recuperava  la Generalitat va ser l’únic acte de ruptura explícit amb el franquisme al llarg de la Transició. A la vegada, però, ni amb l’aparent complicitat del rei Joan Carles i d’Adolfo Suarez  el president Tarradellas va aconseguir el traspàs de les competències de les Diputacions catalanes al govern de la Generalitat. A canvi, el símbol de la identitat política catalana i la seva màxima institució havien quedat salvats.