El Blog d'Agustí Pons

Pasolini, l‘últim profeta

Els lectors de biografies estem d’enhorabona perquè després dels excel·lents llibres de Jordi Amat sobre Alfons Quintà i sobre Gabriel Ferrater ens arriba ara el de Miquel Dalmau sobre Pier Paolo Pasolini, guardonat amb el XXIV Premi Comillas d’Història, Biografia i Memòries. De Jordi Amat vull subratllar que, a part del seu valor històric i literari, el conjunt del seu treball com a biògraf presenta una clara voluntat de renovació del gènere, que bona falta ens feia. A El fill del xofer és perceptible la influència de Emmanuel Carrère, l’escriptor francès que ha aconseguit guanyar els més prestigiosos premis literaris de novel·la amb llibres que no han deixat de ser en cap moment una biografia. Aquesta influència ja començava a ser perceptible a la biografia que Amat va escriure sobre Ramon Trias Fargas –la qual, per exemple, no tenia un inici cronològic— però ho és, sobretot, de perceptible, en el seu llibre sobre Alfons Quintà. Amat hauria dit en una conversa privada que “Quintà és el meu Limonov” i encara que aquesta afirmació pugui deixar indiferent al lector comú és important perquè subratlla aquella voluntat de renovació del gènere que ja he esmentat. Limonov és la biografia del personatge, de carn i ossos, d’aquest nom. Però és també una visió de la Rússia dels últims anys i , de retop, una reflexió sobre el paper d’aquest immens país dins del continent europeu que potser ens serviria per entendre millor el terrible episodi de l’agressió a Ucraïna. La biografia de Ferrater sense abandonar les exigència del gènere –és a dir, les dades i dates que ens permeten reconstruir amb la màxima precisió possible la vida del personatge—s’endinsa deliberadament en el camp de l’assaig. I ho fa sense notes a peu de pàgina i amb una llibertat expositiva pròpia dels assagistes més preparats.

També la biografia de Miquel Dalmau sobre Pasolini té un marcat caràcter assagístic (i tampoc no presenta notes a peu de pàgina). I Dalmau ho tenia complicat per donar-nos una visió coherent que ens permetés entendre el personatge perquè les múltiples ocupacions de Pasolini –poeta, guionista, narrador, assagista, director de cine— no eren sinó el medi d’expressió d’un pensament no fàcilment reductible a una ideologia; en uns anys –els de bona part del segle XX— on en nom de les ideologies tot era permès. Comunista expulsat del Partit per homosexual, Pasolini és el director de Mama Roma, una de les pel·lícules més “comunistes” de la història del cinema que amb una bellesa dramàtica i colpidora retrata una part de la vida dels suburbis de Roma. I, a la vegada – Dalmau ho explica molt bé— Mama Roma constitueix una exploració sobre les relacions de Pasolini amb la seva mare, autèntica pedra de toc en la vida del cineasta. Alineat amb els intel·lectuals més crítics amb l’Església Catòlica, Pasolini també és el director de L’Evangeli segons Sant Mateu, una autèntica obra mestre, d’una bellesa tan austera com el paisatge triat per escenari. Després de la lectura de la biografia, he tornat a veure les dues pel·lícules i m’he emocionat, endut per la capacitat de Pasolini per crear imatges, sensacions, bellesa.

El Pasolini que ens presenta Miquel Dalmau és el d’un personatge que no està en pau amb ningú, ni amb ell mateix, però d’una extrema lucidesa en l’anàlisi de la societat que li ha tocat viure. Pasolini combat i s’allunya de les formes externes del petit poble del Friuli on va néixer i créixer: una societat eminentment agrària, pobre de solemnitat, d’una rutina asfixiant, sota el poder d’una església controladora i castradora. Ell fuig –en realitat, el fan fugir—d’aquest sistema de viure. I, ja instal·lat, a Roma contemplarà com aquesta vella societat s’enfonsa sota l’empenta de la vida moderna que s’obre pas: el capitalisme que treu a molts ciutadans de la misèria però que els esclavitza dins d’un sistema on tots aquells valors de fons que mantenia la societat rural queden ofegats. Pasolini, en un primer moment, s’alegra del progrés; en certa manera, a través de les seves denúncies, participa en el gran moviment de modernització de la vida italiana. Però, a la vegada, es rebel·la contra la pèrdua de la individualitat, contra la progressiva conversió del ciutadà en una màquina de treballar no al servei de cap idea –perdut també el sentiment d’estar arrelat a una terra, amb tot el que això comporta— sinó al servei d’unes corporacions, d’unes empreses que ningú acaba de ser de qui son i qui les mana. Dalmau no dubta en denunciar que l’afany de Pasolini per escatir algunes d’aquestes situacions el van portar a la mort. Pasolini hauria estat assassinat per una conxorxa de la qual formarien part tant militants de l’extrema dreta italiana –el feixisme mussolinià va continuar comptant amb molts adeptes durant els anys de la Guerra Freda— com determinats homes de negoci sobre els quals ell, Pasolini, tenia informació compromesa.

Potser el més destacat del treball de Dalmau és la seva capacitat per encaixar els dimonis particulars de Pasolini –les complicades relacions amb la mare o la seva inacabable ansietat sexual— amb la seva visió col·lectiva. Aquesta esmentada ansietat sexual, per exemple, es correspon amb una ansietat intel·lectual tampoc no mai extingida i que el fa interessar i comprometre’s per múltiples reclamacions de la vida col·lectiva. No és fàcil seguir l’itinerari de Pasolini perquè no se sent en deute amb cap dogma sinó amb la seva pròpia capacitat d’anàlisi i aquesta independència el porta a adoptar punts de vista que, d’entrada, poden semblar contradictoris. I que, probablement, ho siguin des de la perspectiva del racionalisme modern. Miquel Dalmau ens obra les portes a la comprensió d’aquesta immensa figura tot i que a l’acabar la lectura de la seva biografia del que tenim ganes és de seguir indagant en l’obra d’aquest profeta que, per desgràcia, no va errar gens en les seves premonicions.

Alfons XII, la seva mare i un cavall blanc

Els escàndols financers que ha protagonitzat –i la manera com han estat resolts per ell mateix, pel seu fill Felip i pels jutges espanyols– han tirat aigües avall el prestigi que Joan Carles I havia obtingut entre una part no  menyspreable de l’opinió pública catalana i espanyola.  La visita de l’Emèrit a Sanxenxo ha resultat especialment penosa tan des del punt de vista físic –un ex-rei que no s’aguanta literalment dret– com moral: cap paraula seva que faci pensar que s’ha adonat del pou d’ignomínia en què ha caigut i del qual difícilment sortirà mentre visqui. Un cop mort, és a dir un cop definitivament entrat en la Història, els judicis podran començar a ser més objectius.  Perquè, en aquests moments, ni el més maquiavèl·lic conspirador republicà hauria pogut imaginar una situació més favorable als seus interessos –la qual cosa no equival a dir que el derrocament de la monarquia ens esperi a la cantonada–. A tal punt de baixesa i d’ineptitud ha arribat la política espanyola que els dos partits diguem-ne dinàstics –o sogui el PP i el PSOE– han trencat un dels nusos sobre els quals s’aguantava la Restauració de 1978. Es tiren els plats pel cap d’una manera tan furiosa –l’única manera com entenen la discussió democràtica– que també en aquest camp han aconseguit partir en dues meitats la societat espanyola. I, en aquestes circumstàncies, un règim monàrquic ho té complicat per sobreviure.

         Si ho mirem des del pragmatisme, i no des del punt de vista doctrinal on un sistema hereditari resulta del tot indefensable enfront d’un sistema democràtic,  el regnat de Joan Carles I presenta aspectes molt positius o, com a mínim, força més positius del que era esperable després de la mort de Franco. I no em refereixo al seu paper durant el 23-F –en un primer moment presidit per un grau de complicitat mai no aclarit del tot– sinó al període que va des de la seva entronització com a rei fins a l’aprovació de la Constitució espanyola el 6 de desembre del 1978. Al periodista Carles Sentís li agradava recordar que aquests van ser els únics mesos on el rei va manar de debò. Franco ja no existia però la democràcia tampoc. I es van succeir una sèrie de fets que van ajudar decisivament a fer entendre que les coses –o si més no, algunes coses importants– canviarien de debò. Em refereixo, per exemple, a la legalització del Partit Comunista (i, per tant, també del PSUC); al reconeixement de l’autoritat lingüística i cultural de l’Institut d’Estudis Catalans –amb un text que avui  difícilment seria referendat pel Parlament i el Senat espanyol–; o al compromís amb un sistema democràtic que va assumir en el discurs que va pronunciar davant de les dues Càmeres dels Estats Units reunides excepcionalment per a l’ocasió. En tots aquests gestos,  Joan Carles no feia sinó seguir les pautes marcades pel seu pare i pels  alguns dels homes de confiança de Don Joan segons ens havia explicat –després de tancar la porta de l’aula– el gran periodista Santiago Nadal a la quinzena d’alumnes de la primera promoció de l’Escola de Periodisme del CIC (aleshores CICF). Una restauració molt semblant a la d’Alfons XII sinó que aquesta vegada la Monarquia hauria de saber trobar la complicitat dels nacionalistes moderats –a Catalunya i a Euskadi– i de les organitzacions obreres majoritàries.

         Aquest plantejament va sortir més o menys bé i la prova és que el desprestigi de la monarquia no va venir per cap d’aquestes qüestions sinó per dos temes que Santiago Nadal –i la resta de monàrquics honestos que hi havia pel país—no podien imaginar si més no en la dimensió que els dos problemes han assolit. Em refereixo a la vida privada del rei i al seu procés d’enriquiment. Cada ciutadà, i cada ciutadana, pot  tenir la seva opinió sobre la vida privada de Joan Carles I però per entendre-la –o si més no, per intentar-ho– no podem oblidar que, fill d’un matrimoni que ara diríem desestructurat, la seva educació, lluny dels seus pares –ells, a Portugal; ell, a Madrid– va ser dirigida i controlada pels sectors més retrogrades del franquisme: militars i capellans en contacte directe amb la família del dictador. Carn de psicopedagog. L’afany d’enriquiment no té –aquest no– cap mena de justificació. I no canvia la gravetat dels fets   recordar que es tracta d’una «tradició» familiar que arrenca de Ferran VII per no anar més lluny tot i que cal suposar que amb algunes  excepcions.

         En l’actual desprestigi de la monarquia, l’actual rei Felip VI hi te una bona part de responsabilitat. El seu discurs del 3 de febrer marcarà un abans i un després de la seva relació amb Catalunya i fins i tot des de les posicions moderades del catalanisme no s’entén el to bel·ligerant que va usar. O sí que s’entén.  A Joan Carles també li van dir que sobretot no «borbonegés», o dit en castellà: «borbonear» que vol dir posar hi treure ministres i generals més enllà de les seves atribucions com havia fet seu avi. Si Joan Carles va «borbonejar» ho va fer amb tanta discreció que no es va notar.  Felipe VI, en canvi, va borbonejar el 3 d’octubre  i s’ha convertit, pel que  ha fet i pel que ha deixat fer, en el rei de la dreta cavernícola espanyola, la mateixa que conspirava sempre que podia  contra  el seu pare.

         Però cap de les coses que he intentat explicar en aquest article serveix per preveure l’evolució de la monarquia. Entre altres raons, perquè l’opinió pública espanyola es caracteritza per la seva volubilitat.  Sí. Uns quants centenars de persones s’han manifestat a favor de Joan Carles a Sanxenso.  Però jo, si fos  rei, no me’n fiaria. Ho explica molt bé Miguel Maura en el seu llibre Así cayó  Alfonso XIII, publicat l’any 1966. El dia que Alfons XII, després del cop militar de  Sagunt que va restaurar la Monarquia, va fer la seva primera entrada a Madrid, dalt d’un magnífic cavall blanc, un jove madrileny entusiasmat, anava donant visques sense deixar de caminar al costat del rei. Aquest, finalment, li va dir, des del cavall:  «Muchacho, qué entusiasmado estás y cómo gritas».  I el noi va contestar: «Pues esto no es nada, majestad, para lo que gritamos cuando echamos a la puta madre de la reina»; és  a dir, a Isabel II, la mare del rei que estava aclamant.

Ginés Vivancos, in memoriam

         Poso el nom de Ginés Vivancos Samper al Google i em surt  l’hora del seu funeral al tanatori de Granollers. Va morir el 3 de març i el van enterrar tres dies després.  L’havia vist per una última vegada quan faltaven poques jornades  per a les penúltimes eleccions americanes. “Guanyarà Trump”, ens va dir al Joaquim Coca i a mi amb la seguretat de sempre. Per l’esquela m’assabento que tenia sis anys més que jo. Per tant, el 1964 quan  el vaig conèixer a la redacció d’El Noticiero si jo en tenia 17, ell n’havia fet 23. Però a mi em semblava molt més gran, i no només per la seva corpulència física, i les seves ulleres de miop, sinó per la quantitat de coses que sabia i per la seva memòria, enlluernadora. Era un dels puntals d’aquell Noticiero que els dilluns, si el Barça havia guanyat, imprimia 64 pàgines de les quals la meitat estaven dedicades a la informació esportiva. Ginés Vivancos va renovar de dalt a baix les seccions d’informació «nacional» –espanyola, en aquells anys– i Internacional, però també va intervenir, i escriure, en altres àmbits  del diari com el d’economia i el de cinema.

        El dia que va morir Kwane Nkrumah, que havia estat el primer president de Ghana, un dels líders del moviment anti-imperialista  africà, Ginés va titular a primera pàgina: “Ha muerto el Osagyefo”, que volia dir el Victoriós, el Redemptor, nom amb el qual Nkrumah era conegut al seu país.  Li vaig preguntar si aquest títol no resultaria incomprensible per als lectors del Noticiero. Ell em va replicar que els diaris es fan per als periodistes i jo vaig entendre que volia dir que els diaris s’han de fer seguint el criteri dels periodistes. Com que venia d’una família amb diners –i prou bromes que li feien els seus company de redacció, sempre curts d’armilla– va poder marxar durant un parell de mesos als Estats Units. Això devia passar l’any 1964 o no gaire més tard. A la tornada, en aquelles tertúlies que s’organitzaven al voltant de les taules de la secció d’Internacional quan la feina ja s’havia acabat, ens va fer una explicació sorprenent. Va afirmar, amb la rotunditat que solia emprar –¡tan tímid com era!– que als Estats Units el dòlar en paper estava deixant de circular perquè cada vegada més gent utilitzava una targeta de plàstic per pagar. I que si volies ser considerat un ciutadà amb una mínima credibilitat econòmica no n’havies de tenir   una, sinó dues o tres.  La majoria dels presents ens vam pensar que era una de les seves exageracions. Potser sí que als Estats Units alguns ciutadans usaven carnets de plàstic però d’aquí a pronosticar la fi de la moneda hi havia un abisme. El senyor Elías –Àngel Elías–, que era el qui en aquella redacció tallava el bacallà ocupés el càrrec que ocupés, s’havia acostat també a la taula d’Internacional. En sentir aquestes explicacions d’en Ginés, va emetre un dels seus característics esbufecs, va donar mitja volta i va tornar, sense deixar de remugar, al seu despatx. 

         La tercera cosa que em va ensenyar en Ginés és que no hi hauria cap revolució. Tampoc en aquest cas em va convèncer gaire perquè jo formava part de la generació de joves que érem partidaris d’un daltabaix radical. Naturalment, sense violències, etcètera, etcètera. Però daltabaix. En Ginés em va explicar, ens va explicar, que una revolució no només era impossible sinó també inviable. I va posar sobre la taula una expressió que jo vaig sentir per primer cop: qualitat de vida. Havíem de lluitar per millorar la qualitat de vida de la societat en general i això volia dir millor formació, millors salaris i, en general, tot allò que, amb més o menys entrebancs, ha fet que Espanya, Catalunya inclosa, deixés de ser diferent.

         Després, en Ginés Vivancos va treballar a El Periódico –diari del qual en va arribar a ser director– i a d’altres publicacions. Mai no va voler ser mestre de ningú però a alguns al seu costat hi vam aprendre molt. Gràcies.

Som Europa o som a Europa?

         No hi ha hagut ni  hi haurà, a Barcelona, manifestacions de protesta davant del consolat de Rússia. Els més vells de la tribu recordem què va passar durant la guerra de Vietnam: manifestacions, congressos internacionals per la pau, etcètera, que posaven el govern dels Estats Units a la picota. Vietnam  va ser l’escenari cruent de la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica i els vietnamites en van ser la víctima; una guerra, doncs, inseparable del litigi ideològic d’aquells anys i també inseparable de les lògiques ànsies dels països colonitzats d’emancipar-se dels països colonitzadors. Quan es produïa alguna discussió sobre aquest tema, Maria Aurèlia Capmany recordava sovint que Ho Chi Minh era, per sobre de tot, un nacionalista.

No hi haurà manifestacions davant del consolat rus per diverses raons. En primer lloc, perquè s’ha acabat la Guerra Freda i, per tant, ara no hi haurà  cap Estat que les atiï.  Però, en segon lloc, perquè aquella creença que nosaltres –vull dir els ciutadans de Catalunya i d’Espanya— érem Europa s’ha diluït.  Ara no som Europa, sinó que som a Europa que és una cosa molt diferent. Quan érem joves, molts de nosaltres volíem ser Europa; és a dir, volíem viure en un règim de llibertats democràtiques fruit d’una evolució històrica que s’havia produït a Europa i no en cap altra banda del món. Em refereixo a l’evolució ideològica, social i política que va portar de la Il·lustració a la Revolució Francesa i que va culminar amb la Declaració de Drets de l’Home  –la dona, sí, va continuar marginada—i amb l’establiment d’un sistema de separació de poders, d’igualtat davant de llei, de democràcia parlamentaria, de llibertat de reunió i expressió; un sistema que, per dir-ho  amb les conegudes paraules de Churchill, és el  menys dolent de tots els que ha inventat la humanitat per organitzar-se. I en aquesta Europa hi poso, naturalment, els Estats Units  perquè la Constitució nord-americana, i els drets i deures que consagra, són  fruit directes de la Il·lustració i la maçoneria dos diguem-ne fenòmens absolutament entrellaçats.

Els disbarats que els europeus hem comès malgrat disposar d’un marc legal teòricament immillorable ens hauria de protegir davant de qualsevol temptació  de superioritat. Però si mirem al nostre voltant veurem que l’alternativa als valors que ha engendrat Europa son força pitjors. Només  cal pensar en l’organització teocràtica en què viuen la majoria de països àrabs; en les guerres de religió que encara sacsegen molts territoris; o en les dictadures parasitàries que impedeixen l’avenç social  de tantes nacions.  Una de les situacions més paradoxals és que les persones i els grups socials més inquiets d’aquestes societats aspiren a construir un model com el que tenim els països europeus.  Però sembla que cada cop més ciutadans d’aquests països europeus abominen d’aquests valors i, en major o menor mesura, no se’ls senten seus.

És cert que tots els ciutadans del món que es veuen obligats a fugir dels seus països mereixen la nostra solidaritat. Això no hauria de voler dir, però, que Europa pogués donar via lliure d’entrada a tots ells. Aquest és, com tots, un tema més complex del que sembla a primera vista. Però la diferència, si som Europa i no si som a Europa, es que Ucraïna és casa nostra. I ho és perquè ha estat atacada per haver volgut adoptar els principis polítics que, a nosaltres, els europeus, ens han anat tant bé.  Territorialment, històricament i culturalment, Ucraïna és Europa i si nosaltres també ho som no podem  abandonar-la. Això no treu que la Unió Europea i els Estats Units hagin actuat amb  millor o pitjor encert a l’hora de parlar amb Rússia sobre aquesta qüestió. Però fins i tot en el cas que la seva actitud hagués estat del tot maldestra –cosa, a més, que no és certa— res no justificaria l’agressió militar que ha endegat Putin.  He llegit a Vilaweb un text que reprodueix algunes de les reflexions del campió mundial d’escacs Garrri Kaspàrov, tenaç opositor a la dictadura de Putin. “La invasió d’Ucraïna per part de Putin –diu l’escaquista— no és més tolerable si penses que Putin es va sentir amenaçat per l’expansió de l’OTAN. Dir als ucraïnesos que van provocar Putin quan el van rebutjar i van avançar cap a Europa és com dir-li a una dona assetjada que hauria de portar les faldilles més llargues. No perdis de vista qui és el delinqüent i qui és la víctima”.

D’altra banda, la crítica, explícita o implícita, als valors europeus fa més fàcil la decisió de no defensar-los.  Som tan perfectes que si no és per arribar a una societat utòpica –i ja hem vist com han acabat els intents— no ens hi posem. Per a mi, aquest és un dels símptomes més evidents de la decadència intel·lectual d’Europa. En el benentès que en el cas concret que ens ocupa la reacció de l’anomenada societat civil ha estat força més franca i generosa que la de la classe dirigent.  Creuar en cotxe, o en  autocaravana, mitja Europa  per anar a buscar ucraïnesos fugitius a la frontera de Polònia pot resultar més o menys eficaç però constitueix un argument irrefutable que el sentiment d’Europa com a casa comuna existeix.

         I una última reflexió. Per a alguns dels qui ens hem mogut, si més no en el moment de dipositar el vot, al voltant del catalanisme centrista la manca de decisió  dels dirigents actuals de Junts per Catalunya en la defensa dels drets d’Ucraïna constitueix una altra mostra de la desorientació que sembla presidir moltes de les seves actuacions.  En aquest i altres temes el seu discurs, si és que el tenen, ha quedat  esborrat.  Recorden aquella manifestació de protesta pels bombardejos dels serbo-bosnians contra Sarajevo? Crec que és de la poques vegades  en les quals Jordi Pujol i Pasqual Maragall van manifestar-se l’un al costat de l’altre. Però d’això, és clar, ja fa molt temps.

Rússia, Alemanya i la postguerra freda

Rússia va guanyar la II Guerra Mundial però va perdre la Guerra Freda. Sense aquestes dues consideracions es fa molt difícil entendre la invasió d’Ucraïna. Rússia va guanyar la II Guerra però hi va deixar més de vint milions de morts. Sovint des d’aquesta banda d’Europa ens hem mirat la història més recent en clau ideològica. Però sense renunciar a aquesta lectura potser ens hauríem aproximat més a la realitat del que va passar –i està passant– sinó oblidéssim les claus geogràfiques i històriques del comportament dels pobles i dels seus dirigents. En les seves converses amb els seus col·laboradors més immediats, Stalin es vantava no tant de la implantació del comunisme als anomenats països de l’Est sinó d’haver eixamplat els dominis territorials de Rússia fins a límits no mai vistos. Ho explica l’historiador Simon Sebag Montefiore en seu llibre, dramàtic i divertit alhora, La corte del zar rojo. Rússia té una pulsió imperialista com l’han tingut i tenen els Estats que un moment o altre han dominat el món o s’han situat entre els més poderosos.

A la Primera Guerra Mundial es va intentar dilucidar si l’hegemonia de l’Europa continental corresponia a França o a Alemanya. El desenllaç va ser del tot inesperat. L’hegemonia va passar a mans dels Estats Units i la I Guerra va suposar l’inici d’un cicle de declivi europeu –no en termes econòmics ni de benestar sinó d’influència en el mon– que ha arribat fins avui. Aquesta situació no canviarà mentre Europa no decideixi constituir una política exterior comuna de la qual la dedicada a la defensa n’hauria de ser –com a tot arreu– un dels braços més potents. I, ens agradi no, la realitat és que, mentrestant, els Estats Units, a través de l’OTAN, hi posa els diners, l’armament i els soldats. En la tensió permanent entre França i Alemanya que, de fet, ha presidit la història europea de bona part del segle XIX i XX, Rússia hi ha jugat un paper notable, per no dir decisiu. Per exemple, sense l’ajut d’Alemanya es molt possible que no s’hagués produït la Revolució d’Octubre que va portar els bolxevics al poder. No em refereixo només al trasllat, en un tren segellat, de Lenin i els seus companys d’exili des de Zuric a Sant Petersburg amb la consigna de predicar la derrota de Rússia davant d’Alemanya. Em refereixo, també, a l’ajut material que durant els mesos previs a la revolució d’Octubre van rebre els bolxevics de part del govern alemany (naturalment no de forma directa sinó a través d’intermediaris, com se sol fer en aquests casos). En un període històric on no hi havia ni ràdio ni televisió, la premsa escrita era el medi de comunicació per on circulaven les protestes contra la situació social i les proclames revolucionaries. En la seva biografia sobre Lenin, Hèléne Carrère d’Encausse explica que en les setmanes precedents a la presa del Palau d’Hivern explica, «la bolxevització de l’opinió anava avançant a pas lent però segur». I això era així entre altres raons perquè els bolxevics eren els amos «d’una premsa amb uns mitjans financers, en part derivats del diner proporcionat per Alemanya, que no poden comparar-se amb les de la resta de partits». El conjunt de la premsa del partit bolxevic sumava més 320.000 exemplars repartits entre 41 periòdics dels quals 27 es publicaven en rus i la resta en armeni, lituà, georgià, tàrtar, etc. I, efectivament, Lenin, així que arriba al poder, signa la pau amb Alemanya encara que sigui a costa de perdre-hi força territori. Pensa, i així ho proclama des del dia de la seva tornada de l’exili, en una revolució si més no europea de la qual la que ell protagonitzarà a Rússia no en serà més que el pròleg. Temps hi haurà de recuperar el que s’acabarà deixant a Brest-Litovsk.

Si ens endinséssim en els terrenys de la psicologia col·lectiva –sempre perillosa– podríem dir que Alemanya va treure, o ajudar a treure, Rússia d’Europa i setanta anys després, un cop caigut el Mur, l’ha ajudada a reincorporar-s’hi Això s’explicaria no només per motiu econòmics –Rússia és un gran mercat i té gas– sinó també històrics. El cert és que Rússia ha estat, des del 1989, el soci privilegiat d’Alemanya i és en aquest context, i no el d’una iniciativa purament individual, allò que explica que Gerhard Schröder, ni més ni menys que ex-canceller alemany, sigui el president de l’empresa que ha de portar –o hauria de portar– el gas rus a Europa. ¿Quina empresa més decisiva es podria trobar per tornar ancorar Rússia a la casa comuna d’Europa?

Ara, Alemanya està desconcertada; França, a través del seu president, torna a erigir-se en el portaveu d’Europa; i els Estats Units segueix tenint l’última paraula.

Nèstor Luján, el liberalisme compromès

El novembre del 2010, en ocasió del quinzè aniversari de la mort de Nèstor Luján, la Residència d’Investigadors del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) va organitzar unes jornades d’anàlisi i reivindicació de la seva obra. Hi van participar Jordi Amat, Laurèa Bonet, Josep M. Cadena, Francesc de Carreras, Anton M.Espadaler, Josep Maria Espinàs, Carles Geli, Joan Guitart, Joaquim Marco, Lluís Permanyer, Blanca Ripoll, Jordi Pujol, aleshores ja ex-president de la Generalitat, i jo mateix. Pocs dies després, l’estimat Manuel Cuyàs en l’article quotidià que publicava en aquest mateix diari subratllava l’heterogeneïtat de la procedència ideològica i generacional dels participants en aquelles jornades i la posava com exemple de la capacitat de convocatòria que seguia despertant la figura d’en Nèstor Luján. Avui, 1 de març del 2022, fa cent anys del naixement de Nèstor Luján i voldria creure que la reflexió d’en Manuel Cuyàs segueix essent vàlida.

Nèstor Luján afirmava haver escrit uns vint-i-cinc mil articles al llarg dels més de cinquanta anys de professió. «He escrit de tot –reconeixia– o gairebé de tot». Va començar a com a crític de toros –l’únic forat que va trobar a Destino-– i va acabar esmenant-li la plana a José Maria del Cossío, considerat l’eminència intocable de la tauromàquia ( i Balañà li va retirar el passi per la independència de les seves crítiques). Va a ser el primer periodista en practicar el periodisme de denuncia contra la situació municipal de Barcelona i els seus articles a Destino van ajudar decisivament a l’èxit de la vaga de tramvies del 1951. Es va interessar per la gastronomia i les seves cròniques van posar al dia el paladar de milers de lectors. Als anys seixanta, va fer costat, en els seus articles, als estudiants de la universitat de Barcelona que protestaven contra la dictadura i així que va començar a regir la Llei de Premsa de Fraga Iribarne va augmentar el to de les seves denuncies (sempre sota l’impuls de Josep Vergés, l’editor). El resultat va una desena d’expedients a Destino; la suspensió de la revista durant quatre mesos; i el judici a què va ser sotmès pel Tribunal de Orden Público que va comportar, entre altres penes, la seva inhabilitació com a director. Es va interessar per la boxa i la seva crònica del combat Joe Frazier – Muhamad Alí al Madison Square Garden de Nova York, l’any 1971, és molt més que una simple ressenya esportiva perquè explica les dues maneres que tenien els dos contendents d’assumir la seva condició de ciutadans negres als Estats Units (i qui ho consideri exagerat que no oblidi que Muhamad Alí és el personatge que als Estats Units desperta més admiració després del president Kennedy i Martín Luther King). Va defensar els drets de la llengua catalana amb vehemència i ironia i quan el Grup de Periodistes Democràtics buscava algú que volgués immolar-se en unes primeres eleccions a l’Associació de la Premsa ell va acceptar de presentar-se com a candidat a condició que li asseguressin que no guanyaria, i així va passar.

Com tots els grans periodistes del segle XX va saber trobar sota el magma informatiu quotidià per on passava el fil roig de la història. De Mitterrand va dir, amb raó, que havia estat el millor president de la IV República i alguns lectors es van pensar que es tractava d’una errada d’impremta; es va mostrar més partidari de Boris Vian que de Jean Paul Sartre, i va seguir considerant tota la vida que Churchill havia salvat la democràcia. Va advertir del declivi global de l’Europa; de la progressiva conversió del ciutadà en un mesell, i ell, que assumia molts dels postulats de la dreta, es posava les mans al cap per les característiques de la dreta espanyola amb la qual –afirmava– resultaria molt difícil organitzar una democràcia mínimament seriosa. Sobre la desfeta del comunisme no va manifestar gaire sorpresa. La dissolució de la URSS –escrivia-– «ha significado la desmitificación ideológica y política del anacrónico carromato que era el comunismo, que tanta sangre y miseria ha costado desde 1917».

¿Perquè un periodista d’aquesta envergadura no gaudeix del reconeixement que es mereix no ja entre la societat catalana i espanyola sinó simplement entre els nostres periodistes? El pecat d’en Nèstor Luján ha estat la de ser un liberal i a Espanya l’atonyinament intel·lectual del liberal ha estat una de les poques iniciatives en què dretes i esquerres s’han posat d’acord. No parlo, és clar, del liberalisme del qual s’han apropiat Esperanza Aguirre i Isabel Ayuso que faria riure sinó despertés indignació pel confusionisme que crea. ¿Com es poden declarar liberals uns personatges membre d’un partit que es va oposar a la llei d’interrupció de l’embaràs i que, en el millor dels casos, no ha deixat de filtrejar amb el franquisme? Liberal va ser el govern de Giscard d’Estaing i Simone Veil, supervivent d’un camp d’extermini nazi, que va fer aprovar aquella llei a França; i de dretes eren els primers grups polítics, amb De Gaulle al capdavant, que es van alçar contra el nazisme, durant la II Guerra Mundial, mentre una bona part de l’esquerra feia la migdiada o hi confraternitzava.

No sóc del qui pensen que tots els temps passats van ser millor. En el periodisme dels meus anys joves figures com Nèstor Luján –i d’altres que n’hi havia– eren l’excepció d’una professió on abundaven els mediocres i els corruptes. Els altres havien marxat a l’exili o a casa. Però sí que penso que a la nostra professió li aniria bé emmirallar-se en aquells predecessors que no es van adherir a cap de les causes redemptores del moment, i que només es van declarar compromesos amb ells mateixos i amb la seva manera d’entendre el món.

La verda és porta

Acostuma a resultar complicat parlar d’un passat que, per a tu, ha estat un present; i que en la majoria dels casos vas viure sense saber què quedaria d’aquell present en un futur més o menys llunyà. Per edat formo part de l’anomenada «Generació dels 70». Però, des d’un punt de vista diguem-ne orgànic, mai no vaig ser convidat a entrar-hi ni, probablement, hi havia motius per fer-ho. En vaig ser, això sí, un dels seus cronistes des de les pàgines de l’Avui, diari que, per obligació i devoció, va intentar seguir puntualment les evolucions dels integrants d’aquell grup. I ara tampoc em sento gaire capacitat per fer un balanç del que va significar aquella Generació i del que ha deixat –i està deixant– a la literatura catalana i a la nostra societat en general. Cal una perspectiva més àmplia que la meva, que és la que assumeix Joan Todó (La Sénia, 1977) en el llibre que acaba de publicar sobre Quim Soler, un dels components més destacats d’aquella Generació, mort el 1993, quan acabava de fer els 53 anys. El llibre es titula La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret. i el títol ja ens indica per on van els trets. La literatura de Quim Soler és essencialment subversiva en el sentit que intenta capgirar l’ordre diguem-ne natural de la narració; un ordre diguem-ne natural que Pla va sintetitzar en aquella frase que s’ha fet famosa entre els aspirants a escriptors: «La porta és verda», és a dir, subjecte, verd i predicat que és exactament l’antítesi del que pretenia en Quim Soler. No queda clar si Pla va dir «la porta és verda» o «la finestra és verda» però pel cas tant li fa perquè la intenció queda igualment clara. Res de barroquismes a l’hora d’escriure.

Els membres de la Generació dels 70 agrupats al voltant del Grup Trencavel assumien un doble trencament: un trencament radical amb el franquisme –i per tant, eren molt crítics amb la reforma que es va acabar per imposar– i, en paral·lel un trencament estètic amb el Noucentisme, el neo-noucentisme i bona part de la tradició literària catalana. Si estiréssim el fil d’aquest punt de vista arribaríem a André Breton i la doble revolució que predicaven els surrealistes: la revolució literària que anava acompanyada d’una revolució política impregnada, a parts desiguals, pel psicoanàlisi i el marxisme, que van ser els dos grans invents intel·lectuals del segle XX. Quim Soler va quedar podríem dir que enlluernat per dos dels personatges d’aquelles avantguardes: Benjamin Peret, un surrealista amb tots els ets i uts, i Boris Vian, un escriptor –i moltes altres coses– que se sentia de tornada de tot; també, per exemple, del mandarinatge de Jean Paul Sartre a qui anomenava Jean Sol Partre i el feia entrar dalt d’un elefant no recordo si al Flore o al Deux Magots de París. Vian subvertia la realitat a través d’arguments plens de malicia com ara què passa en una ciutat quan la llum –la natural i l’artificial– desapareix del tot i els seus habitants han de continuar fent vida normal. Peret, en canvi, va sobresortir en els jocs verbals, les al·literacions i les paraules que inventava. Aquestes dues característiques –arguments absurds però que permetien una crítica radical al comportament humà i uns jocs de paraules que provocaven autèntics focs d’artifici gramaticals– constitueixen la base del pensament i la pràctica literària d’en Quim Soler.

Joan Todó ha escrit dos llibres que han estat editats en un sol volum de 658 pàgines. El primer llibre es titula Realitat i és una ficció. El segon llibre es titula Ficció i constitueix la biografia d’en Quim Soler. La ficció, o sigui la novel·la, té un protagonista indiscutible: un alter-ego d’en Quim Soler que es troba hospitalitzat a causa d’una malaltia que sap inguarible. L’homenatge del seu autor –en Joan Todó– consisteix en escriure una novel·la tal com ho hauria fet, molt probablement, en Quim Soler. En Joan Todó aconsegueix el seu objectiu de manera que a meitat de la lectura ja no ens queda cap dubte que l’home que està malalt, morint-se, és en realitat en Quim Soler que havíem conegut. Hi trobem els mateixos arguments –o no-arguments– i la mateixa tipologia de personatges que en Quim Soler presentava en les seves novel·les. La segona part és estrictament una biografia; una biografia ampliada perquè en Quim Soler n’és el personatge principal però també hi apareixen altres components de la Generació dels Setanta com ara Josep Albanell i Jaume Fuster i personatges d’aquest entorn com Àlvar Valls. Todó no es limita a reconstruir la vida d’en Quim Soler sinó que analitza una per una les seves obres i les situa en el seu context ideològic i estètic entrant de ple en el camp de l’assaig literari.

Quan jo era jove hi havia un tòpic que deia que el millor llibre dels poetes solia ser el primer; i que el millor llibre dels novel·listes acostumava a ser l’últim. No sé si aquesta dita encara circula però pot servir per explicar-nos que tant en el cas de Quim Soler com en el de la Montserrat Roig podem tenir la impressió que van morir quan la seva narrativa encara no havia donat tots els fruits esperables. En Quim Soler era el més trencador, des del punt de vista narratiu, de la Generació dels 70. En aquell moment, ben a prop hi tenia en Jordi Coca, també molt influït pels experimentalistes literaris francesos que semblaven que havien de trastocar el món. Com sol passar, d’aquells experiments el que en queden no son les intencions, ni els seus pressupostos ideològics o estètics, sinó uns quants llibres ben escrits. Coca va anar abandonant els seus apriorismes estètics fins a consolidar una obra novel·lística de qualitat i àmpliament reconeguda. Hauria fet el mateix en Quim Soler?

Els esperits més radicals poden considerar que la doble revolta de la Generació dels 70 va acabar en fracàs. Ni els postulats del PSAN –partit en el qual militaven o simpatitzaven– van triomfar ni la subversió literària que pretenien va quallar. Els mateixos integrants d’aquell Grup –i així ens ho fa veure en Joan Todó– aviat es van adonar d’algun dels carrerons sense sortida en els quals s’havien posat. I, per això, si amb una ma llegien Tel Quel amb l’altre es van posar a escriure, de manera ben conscient, literatura popular: des del recull eròtic Deu pometes té el pomer fins a novel·la policíaca o de ciència-ficció. Es van adonar, amb tota la raó del món, que allò més essencial per a la narrativa catalana era recuperar el públic que els anys del franquisme havien fet perdre. En aquest aterratge a la realitat, no crec que sigui gaire original afirmar que en Jaume Fuster hi va jugar un paper essencial. Per a tots els qui vam conèixer en Quim Soler la publicació d’aquests dos llibres constitueix una excel·lent notícia.

Oriol Bohigas, el noucentista d’esquerres

Si féssim una classificació dels personatges més importants de la Catalunya contemporània estic segur que Oriol Bohigas ocuparia un dels primers llocs. Perquè en Bohigas –com li dèiem encara que no hi mantinguéssim una confiança familiar– ho va tenir tot. O quasi. Arquitecte, sí; però també urbanista, que no és ben bé el mateix; i home de cultura –en va ser regidor a l’ajuntament de Barcelona; i director, o co-director, d’una empresa professional exitosa; i, per sobre de tot, independent. En Jordi Sarsanedas, em deia un dia que, en aquest sentit, en Bohigas era un cas únic dins la generació que compartien. La seva independència econòmica li permetia una llibertat de pensament i d’actuació no gaire freqüent entre els intel·lectuals, els funcionaris i els polítics que s’ocupen de la cosa pública. En Bohigas excel·lia en tot allò que tocava potser perquè de ben jove havia rebut una formació de primer ordre en les millors institucions culturals d’abans de la guerra civil en el marc d’un ambient d‘alta exigència cultural. Puc afirmar, a tall d’exemple, que per via familiar em consta que va ser alumne de francès d’una de les millors professores del moment, com ell mateix explica en algun dels seus llibres.

Ningú no pot treure mèrit a l’alcalde Maragall però, sense dubte, ell, Oriol Bohigas, és el responsable de la gran transformació de Barcelona; la conversió d’una ciutat trista i bruta en la Barcelona de la democràcia i els Jocs Olímpics, amb l’autoestima alta dels qui hi vivíem i l’admiració dels de fora. No va resultar una operació gens fàcil. Ara, per fortuna, resulta complicat d’entendre però molts barcelonins dels anys cinquanta i seixanta anaven –anàvem– a banyar-nos a platja de Castelldefels. Però no és només la gran revolució que va suposar la recuperació del mar i de la platja per part dels barcelonins i l’excel·lent actuació que va suposar la Vila Olímpica –per cert, sense un bri de corrupció– sinó també els petits carrers, els petits barris que Bohigas i el seu equip van saber cosir i treure de l’estat de degradació en el qual havien viscut durant els anys llargs del franquisme. Bohigas, com ho demostren els llibres i articles que va publicar durant la Dictadura, ho tenia tot pensat de feia anys i per això en el moment en què la Democràcia ho va fer possible va poder posar en marxa la regeneració de la ciutat gràcies –torno a dir-ho– al suport que en tot moment va rebre per part de l’alcalde Maragall.

Durant molts anys, la imatge que l’Oriol Bohigas projectava era, fonamentalment, la d’un intel·lectual d’esquerres amb veu pròpia, és a dir, desvinculat, per fortuna, de la pedanteria i els aires de perdonavides dels qui havien assumit el marxisme com una font inapel·lable de respostes. I ho va ser tota la vida, un intel·lectual d’esquerres si per ser d’esquerres entenem, com s’ha entès durant molts anys, una tenaç voluntat renovadora en l’àmbit professional com a conseqüència d’uns ideals de llibertat i justícia que venien, per dir-ho així, des de la Il·lustració. En un article, dels que durant molts anys em va tocar escriure, vaig comparar Oriol Bohigas amb l’emperador Josep II, aquell que els historiadors posen com a exemple del despotisme il·lustrat i que els especialistes diuen que, en alguns temes, resultava més avançat que una bona part dels ciutadans que estaven sota la seva jurisdicció. Però, després em vaig adonar que, a la vegada, el pensament –¡i l’obra!– d’en Bohigas no era del tot comprensible si no el posàvem dins d’una tradició ideològica i cultural local que ell, a més, reivindicava sense cap mena de complex, tal com li agradava de fer sempre, i sobretot quan anava contra-corrent. En el seu llibre memorialístic Combat d’incerteses, publicat al 1989, el lector trobarà citat el nom d’Eugeni d’Ors fins a vint-i-sis vegades i assistirà a la relació que acabarà per establir-se entre aquests dos personatges que no goso qualificar de mestre i alumne però que és evident que va deixar una forta petja en la manera d’entendre les coses d’Oriol Bohigas. Aquesta relació es concretava en visites d’Oriol Bohigas a d’Ors –la primera, a Madrid com molt bé també explica Antoni Tàpies en les seves memòries–; en cartes i en articles, per exemple, a Destino. Bohigas es mirava des de la distància l’ex-Pantarca però, en algunes coses, li feia cas. Per exemple, pel que fa a l’entrada a Barcelona. Per a Eugeni d’Ors el Portal de l’Àngel hauria de quedar senyalitzat com l’autèntica entrada a Barcelona amb un d’aquests éssers celestials presidint-la. Doncs bé, qualsevol ciutadà curiós observarà que, en efecte, si poguéssim mirar-lo en perspectiva, és a dir en absència de les multituds que generalment l’atapeixen, ens adonaríem que el Portal és una autèntica via d’entrada a la Barcelona antiga, una via que ens porta fins a la Catedral i els carrers de la Barcino romana. Però si l’espectador té temps d’aturar-se un minut a l’entrada del Portal observarà que en un dels finestrals de l’antic edifici del Banc d’Espanya hi ha –o hi va ser durant molts anys– un àngel que el vetlla. A Bohigas mai no se li va acudir demanar que el traguessin.

Ni per generació, ni per formació intel·lectual ni per adscripció ideològica jo no vaig formar mai part del cercle d’amistats i coneguts que freqüentava l’Oriol Bohigas. Però ell era el president del jurat que l’any 1991 em va concedir el premi Ciutat de Barcelona de periodisme; guardó que –no ens enganyem– no resultava gaire fàcil d’obtenir des de les pàgines de l’Avui. I poc temps després aquest mateix diari va experimentar una notable transformació que va comportar, entre altres coses, la incorporació, com a col·laboradors, d’un seguit de prestigiosos intel·lectuals i escriptors catalans. L’Oriol Bohigas va ser un d’ells. Hi publicava, crec que setmanalment, una carta oberta dirigida a algun personatge del món de la política i de la cultura. Hi surten des de Carles d’Anglaterra, aleshores i ara hereu del tron britànic, fins a Gae Aulenti, Òscar Tusquets i Miquel Roca. Aquestes cartes van quedar aplegades en el volum El present des del futur. Epistolari públic (1994-1995) publicades pe Edicions 62. En el dinar durant el qual el vam fitxar, en Francesc Marc Àlvaro, vilanoví com l’Ors els últims temps, li va dir etzibar: «Tu, en el fons, ets un noucentista d’esquerres». Crec que aquesta frase va ser definitiva perquè en Bohigas acceptés la nostra proposta.

Grossman i el segle soviètic

Abans de començar a escriure aquest article m’he passat una bona estona sense saber quin títol posar-hi. Tenir un títol d’entrada ajuda a cenyir el contingut del text que vols redactar sobretot quan, com en aquest cas, les reflexions que se t’acudeixen son múltiples i disperses. Finalment, he tornat a mirar la coberta del llibre i he copiat el que hi diu: «Vasili Grossman i el segle soviètic». Em sembla un títol exacte perquè el llibre d’Alexandra Popoff s’ocupa d’això: de la vida de l’autor de Vida i destí però, també, i no només com a rerefons, de la vida a la Unió Soviètica durant segle XX i, més concretament, durant el període comprés entre el triomf bolxevic de 1917 fins a la Rússia de Putin, força anys després de la mort de Grossman, l’any 1964.

La caiguda del Mur de Berlín (1989) no va comportar, entre nosaltres, vull dir a Catalunya i a Espanya, un augment per l’interès pel que havia passat a Rússia durant el llarg període soviètic. Aquí debatien cristians i marxistes, eurocomunistes i prosoviètics, es parlava de democràcia formal i d’imperialisme ianqui però de Rússia en sabíem, i es debatia, ben poca cosa. Era una capsa tancada sobre la qual es projectava un silenci còmode; un rebuig tan radical que aconseguia que semblés que el que passava realment a Rússia no tingués res a veure amb els postulats marxistes que anaven introduint-se en el panorama intel·lectual i polític de la Catalunya i l’Espanya dels anys seixanta, setanta i vuitanta. Tenim a l’abast molts més llibres i pel·lícules que parlen del crac del 29 als Estats Units que no pas de la fam que, si fa no fa per les mateixes dates, va provocar milions de morts a Ucraïna a conseqüència directa de la implantació del comunisme en la vida quotidiana dels camperols. I, abans, a Rússia ja s’havia produït un altre gran episodi de gana –quan Lenin va ordenar la requisa de les collites– i amb Stalin es va produir la deportació de pobles sencers. I després, el desastre de la II Guerra que Rússia va guanyar sí, però que va costar molts més morts dels que s’haurien produït si Stalin hagués fet cas dels qui l’advertien de la imminència d’una invasió alemanya i pocs mesos abans no hagués fet afusellar bona part de la cúpula militar. Com en totes les grans novel·les a Vida i destí la grandesa de Grossman consisteix en la seva capacitat per crear uns personatges de carn i ossos, i per tant contradictoris i versemblants, que es mouen dins d’una societat també viva, també conflictiva, que l’escriptor intenta descriure de la manera més real possible màxim al marge de consignes polítiques o dogmes estètics.

Alexandra Popoff aconsegueix acoblar vida i segle i el resultat és una biografia magnífica… i depriment per a qualsevol lector amb un mínim de sensibilitat. En El llibre negre del comunisme, editat a França per Robert Laffont l’any 1997, es parla de 20 milions de morts; entenem-nos: només a Rússia. En les seves obres, i Popoff ho recull en el seu llibre, Grossman posa nom i cognom, i biografia, a algunes de les víctimes del tossut despropòsit que va guiar les passes de Lenin, primer, i d’Stalin, després: acoblar la realitat a la Idea; una de les millors idees que ha engendrat la humanitat, fruit d’una visió optimista de la naturalesa humana i de la seva història i que arrenca de Hegel per no recular més. Lenin és un teòric fanàtic, que no havia governat mai quan el grup de bolxevics que ell havia organitzat va prendre el poder a Petrograd l’octubre, o el novembre segons com es miri, del 1917. No li va tremolar la ma a l’hora d’acabar amb les llibertats «burgeses» –de reunió, d’expressió, de comerç– i d’engegar un dispositiu permanent de tortura, empresonament i mort de tots els qui eren suspectes de no pensar en clau bolxevic, perquè estava convençut que la Revolució que portaria el comunisme estava a punt de triomfar. Com en el cas dels primers cristians, els vells bolxevics, empeltats de judaisme, també estaven convençuts del caràcter escatològic de la seva doctrina. El triomf del comunisme, com l’arribada a la Terra del Mesías, era qüestió d’una o dues generacions. D’aquests vells bolxevics, per cert, Stalin no en va deixar ni un de viu. Mai una idea tan benèfica, com era la del comunisme, havia resultat tan catastròfica. O per dir-ho en paraules de Grossman: “Aquests crims sense precedents, mai vistos abans a la Terra ni a l’univers, es van cometre en nom del bé”.

Grossman, és clar, no ho va tenir gens fàcil. No ens imaginem que, des del primer moment, mantingués una actitud de clara oposició. No. Ell tenia 12 anys quan Lenin va arribar al poder i, per tant, durant bona part de la seva joventut va participar en la idea, engrescadora, de crear una nova societat i un home nou –dos conceptes de l’Apocalipsi que Lenin esmentava amb força freqüència en els seus escrits i discursos–. A més, les autoritats soviètiques protegien els escriptors que estaven disposats a denunciar els mals de la Rússia tsarista –i prou motius que hi trobaven– i a elogiar les gestes del poble rus dirigit pel poderós i omnipresent Partit. Ben aviat va destacar el talent i l’ambició del jove Vasili Grossman tant en les seves col·laboracions periodístiques –de caràcter narratiu– com en els seus primers contes i novel·les. Grossman anava als llocs. Escrivia després d’haver-se documentat «in situ», observava, parlava amb la gent, prenia notes. Molts dels seus personatges amaguen, parcialment o totalment, persones de carn i ossos que ell va conèixer a través de múltiples viatges per tot el país. Gràcies a aquests viatges es va anar adonant, de forma progressiva, de la realitat de la vida russa, que no tenia res a veure amb la realitat que proclamaven els ja funcionaris de la Revolució. El divorci entre el que veia i la visió oficial del que passava –visió que es transmetia a les poblacions russes a través d’uns mitjans de comunicació absolutament controlats pel règim soviètic– s’anava fent, als seus ulls, cada vegada més ample. I la consciència crítica de Grossman anava creixent; però, també, la seva popularitat. Els seus llibres eren molt llegits i potser no és casualitat que en un dels domicilis que li van assignar tingués per veí Boris Pasternak. Durant la II Guerra Mundial, Grossman va escriure des de diversos fronts de guerra i va viure a primera línia la batalla Stalingrad on els dos comandants suprems –Hitler i Stalin– havien donat la mateixa ordre: ni un pas enrere, encara que aquesta consigna anés contra la lògica militar i provoqués un major nombre de morts entre els combatents. Només a Stalingrad van morir un milió de russos!

Va ser en la seva maduresa quan va quallar en Grossman la convicció del paral·lelisme existent entre el nazisme i el comunisme. Naturalment, aquesta era una idea sacrílega –si és possible dir-ho així– , que no tenia cap possibilitat de ser difosa en cap dels llibres, revistes o periòdics que s’editaven a la URSS. Grossman n’era plenament conscient. En els seus llibres anteriors ja havia hagut de lluitar contra la censura, no sempre amb resultats favorables. La censura no només mutilava els textos dels escriptors sinó que hi afegia frases i paràgrafs per tal que l’obra acabés no desentonant amb els postulats del realisme social que era l’única estètica permesa. A la pràctica, això volia dir que no es podia parlar de les detencions, les deportacions, les morts, la desnutrició per gana i tot allò que tacava la imatge de l’anomenat «paradís soviètic» en construcció. Grossman va tenir la sort –tot i que li va anar de ben poc– de lliurar-se del «gulag». Però la seva obra més important, Vida i destí, aquella que sense dubte al col·loca al costat de Tolstoi, no va poder ser publicada mentre va viure. El funcionari encarregat d’impedir la publicació del llibre es vantava d’haver estat l’inventor d’una modificació que, sense dubte, va beneficiar Grossament: «Abans –li va dir– arrestàvem els escriptors. Ara, arrestem les obres» i, en efecte, l’original de Vida i destí va ser segrestat per elements de la policia secreta que el va custodiar fins que fa ben pocs anys quan el va cedir, en una cerimònia pòstuma de reconeixement, a un arxiu nacional. Per fortuna, Grossman n’havia donat dues còpies a dos amics seus. Per cert, la consideració que el nazisme i el comunisme eren les dues cares d’una mateixa moneda la va formular Churchill en la seva monumental història sobre la II Guerra Mundial. La idea ni tan sols va ser discutida per la progressia intel·lectual del moment, per forassenyada. Després, però, aquesta veritat es va anar imposant i quan Toni Judt se la va fer seva ja pocs van gosar discutir-la.

Vasili Grossman va morir jove, als 59 anys, d’un càncer que arrossegava feia temps. Era plenament conscient que Vida i destí era una novel·la extraordinària però també plenament conscient –com ja he dit– que moriria sense haver-la vist al carrer. A part, doncs, de la malaltia del cos també va morir malalt de l’esperit. En l’últim capítol, Alexandra Popoff ens explica les peripècies per les quals va passar Vida i destí abans de ser publicada, primer, a l’estranger; després, a Rússia on la figura de Grossman encara és vista amb recel perquè a la Rússia de Putin, Stalin torna a ser reivindicat. La història de Rússia, des d’abans del segle XX, és –tal com ho veia Grossman– una història de submissió. La reivindicació de la llibertat individual que ell assumia com un principi indiscutible te encara molt camp per córrer. «El destí condueix l’home –ha deixat escrit– però l’home el segueix perquè vol i és lliure de no fer-ho».

Sobre llibertaris i maçons

Als seus 85 anys, l’escriptora i historiadora Antonina Rodrigo acaba de publicar Amparo Poch y Gascón. La vida por los otros. Guerra y exilio de una médica libertaria. (Ed. La linterna sorda), la biografia més completa d’aquesta metgessa aragonesa, nascuda a Saragossa l’any 1902 i morta a Tolosa de Llenguadoc el 1968. Els ciutadans de l’Aragó ho tenen més fàcil per saber quins van ser els mèrits de la doctora Poch: un carrer de Saragossa i un premi científic porten el seu nom; al paranimf d’aquella universitat una placa recorda el seu pas per la Facultat de Medecina, quasi sempre amb matrícula d’honor; i fa un temps es va fundar Asociación de Mujeres Amparo Poch. A Barcelona, en canvi, com passa amb moltes de les figures destacades dels moviments polítics i socials no hegemònics, d’Amparo Poch no sembla recordar-se’n gairebé ningú. No forma part ni de l’univers catalanista ni de l’univers postmarxista, que son els dos universos que han dominat el panorama intel·lectual del país fins fa ben poc. I, tanmateix, els drets concrets de la dona que la doctora Poch va defensar a contra-corrent són avui reconeguts i assumits fins i tot per sectors socials que, mentre va viure, els van combatre amb l’encegament i l’acarnissament propi de les nostres terres ibèriques. Em refereixo a temes tan obvis, avui dia, tan fora de discussió, com el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat –i a les mesures concretes que cal prendre per regular-la; a la seva pròpia sexualitat –més enllà de les necessitats i conveniències dels seus marits i companys–; a la interrupció, en determinades circumstàncies, de l’embaràs–; i, en general, a la necessitat que la dona s’emancipés, des de tots els punts de vista, de la tutela dels marits o companys de vida. Res que no pugui ser assumit en l’actualitat per un partit de la dreta civilitzada. (Penso, per exemple, en França on el dret a la interrupció de l’embaràs va ser aprovat sota el mandat de Valery Giscard d’Estaing i presentat i defensat al Parlament per la seva ministre de Sanitat, Simone Veil, supervivent d’un camp d’extermini nazi allà on la vida d’una persona no valia res). I el mateix pot dir-se de l’actuació de la doctora Amparo Poch com a consellera d’Assistència Social (avui en diríem Directora General) del ministeri de Sanitat mentre aquest càrrec va ser ocupat per Frederica Montseny. Des d’aquesta responsabilitat política la doctora Amparo Poch va intentar reformar els hospicis, va crear centres modèlics on els nens i les nens acollits eren educats en els valors de la llibertat, el treball i la justícia; va organitzar l’evacuació cap a l’estranger dels orfes de guerra o dels fills que no podien ser criats pels seus pares, etc…

Aquest era l’esperit del grup Mujeres Libres fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i ella mateixa. Totes tres van morir a l’exili mentre Espanya reculava cinquanta anys i el falangisme i la cúpula eclesial condemnaven la dona a la submissió permanent. Poc abans de morir, ja greument malalta, la doctora Poch va voler tornar a Saragossa, la seva ciutat. Els seus pares –ell, sergent de l’Exèrcit espanyol– ja havien mort però les seves germanes es van negar a acollir-la. L’acusaven d’haver estat la ignomínia de la família. I la doctora Poch va morir pobre i pràcticament sola a l’exili de Tolosa. Vist des d’aquesta perspectiva la seva figura forma part de la llarga corrua de derrotats que Espanya ha proporcionat des de l’exili des dels afrancesats per no anar més lluny. La derrota és dolorosa pel que te de fracàs personal i perquè divideix el grup perdedor. La victòria, en canvi, uneix encara que sigui de manera inconscient o a contra-cor. Per comprovar-ho, només cal que donem un cop d’ull a la nostra història més recent i a l’ample mon que ens envolta.

Però després de la lectura del llibre d’Antonina Rodrigo no tinc tan clar que puguem situar la figura de la doctora Poch en el camp dels derrotats, sense més ni més. El més probable és que ella, a l’hora de fer balanç de la seva vida, tingués aquesta sensació de derrota que la malaltia dels seus darrers anys i la seva mort, trista, i no diré que abandonada però quasi, no hauria fet sinó augmentar. Però si alguna cosa crida l’atenció en la seva biografia és la riquesa de les iniciatives llibertàries de caràcter diguem-ne social que es van creuar en la seva vida. He esmentat algunes en les quals ella va participar d’una manera més activa però si, des de la nostra perspectiva d’ara, 2020, mirem un segle enrere ens adonarem que és del moviment llibertari d’on surten les propostes més innovadores pel que fa a qüestions que han acabat tenint una importància decisiva en la nostra societat com son l’ecologia, la laïcitat, els drets de les minories (polítiques i socials) i altres temes que podríem considerar menors com el vegetarianisme, el nudisme, l’esperantisme, etcètera. Algunes de les propostes que sortien a les revistes més o menys vinculades al moviment llibertari, o que eren discutides en les interminables assembles dels seus militants, ens poden semblar ara poc madures i, fins i tot, pintoresques. O ens poden xocar. Amparo Poch, per exemple, defensava la interrupció de l’embaràs en cas que el fetus presentés malformacions cerebrals perquè deia que prou problema hi havia amb les criatures sanes que quedaven sense escolaritzar o amb una escolarització precària. Va arribar a fundar la «Sociedad del método fisiológico Ogino» i va experimentar amb anticonceptius.

Potser, doncs, no és del tot just parlar de fracàs. Caldria, en tot cas, parlar del fracàs dels precursors, fenomen no gens nou ni en la història del nostre país ni en la de cap altre. I és en aquest punt on la invisibilitat de la diguem-ne herència llibertària em fa pensar en un altre grup social que es troba, actualment, en les mateixes circumstàncies. Em refereixo a la maçoneria. Ja sé que els maçons son partidaris de la discreció i d’un cert secretisme i que, per tant, és lògic que no vagin amb les banderes desplegades pel carrer (tot i que en determinades ciutats dels Estats Units sí que hi van). També la maçoneria, amb una simbologia que ara ens pot semblar propera a l’esoterisme, i una litúrgia laica tan críptica com aquella que pretén substituir, ens pot semblar un moviment, o una doctrina, arnada, pertanyent a un altre temps. Però si deixem de banda l’estètica i ens fixem en el fons del diguem-ne missatge maçònic ens trobarem davant d’una situació semblant a la dels moviments socials llibertaris. El missatge de fons maçònic ha estat incorporat d’una manera tan plena al funcionament de les societats democràtiques que el grup social que el va proposar ha quedat diluït o oblidat. La idea de la llibertat i la igualtat entre totes les persones és avui tan òbvia que a ningú li sembla necessari –i potser no ho sigui– endevinar qui la va posar, o tornar a posar, en moviment. Però sense aquesta idea no s’hagués produït ni la Declaració dels Drets de l’Home, ni la Constitució nord-americana bases, en bona part, dels sistemes democràtics actuals. I això va ser possible perquè la maçoneria va ser capaç de corcar per dins la Monarquia absolutista francesa fins a fer-la caure. És el que explica, per exemple, Philipp Blom en el seu llibre Encyclopedie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales publicat per Anagrama el 2007. El censor que Lluís XVI va posar per vigilar de prop els enciclopedistes, la majoria maçons o empeltats de maçoneria, pertanyia o simpatitzava amb el moviment que, en teoria, havia de combatre. Però no parlem només del segle XVIII. Jo he estat, com molts membres de la meva generació, una persona formada, en bona part, dins l’escoltisme catòlic. Fins fa ben pocs anys no em vaig adonar que es tracta d’una organització amb una estructura absolutament maçònica on cal superar una sèrie de proves i en la qual només els més preparats, els més capaços i els més esforçats arribaven al grau més alt.

A la biografia d’Amparo Poch també apareixen maçons. Gràcies a la maçoneria ella, i un grup de militants anarcosindicalistes, i del Partit Sindicalista que havia fundat Àngel Pestaña, van poder trobar refugi a Nimes mentre va durar la II Guerra Mundial. No va ser aquesta, ni molt menys, l’única relació entre el moviment llibertari i la maçoneria. Esmentaré, només, dos casos. Consolidat ja el franquisme, la maçoneria francesa va protegir el maquis Marcel.lí Massana el qual mai no va ser extraditat a Espanya; i ara també és conegut que Joan Garcia Oliver, el controvertit dirigent anarco-sindicalista, va ingressar a un lògica maçònica durant el seu exili mexicà.