El Blog d'Agustí Pons

Pasolini, l‘últim profeta

Els lectors de biografies estem d’enhorabona perquè després dels excel·lents llibres de Jordi Amat sobre Alfons Quintà i sobre Gabriel Ferrater ens arriba ara el de Miquel Dalmau sobre Pier Paolo Pasolini, guardonat amb el XXIV Premi Comillas d’Història, Biografia i Memòries. De Jordi Amat vull subratllar que, a part del seu valor històric i literari, el conjunt del seu treball com a biògraf presenta una clara voluntat de renovació del gènere, que bona falta ens feia. A El fill del xofer és perceptible la influència de Emmanuel Carrère, l’escriptor francès que ha aconseguit guanyar els més prestigiosos premis literaris de novel·la amb llibres que no han deixat de ser en cap moment una biografia. Aquesta influència ja començava a ser perceptible a la biografia que Amat va escriure sobre Ramon Trias Fargas –la qual, per exemple, no tenia un inici cronològic— però ho és, sobretot, de perceptible, en el seu llibre sobre Alfons Quintà. Amat hauria dit en una conversa privada que “Quintà és el meu Limonov” i encara que aquesta afirmació pugui deixar indiferent al lector comú és important perquè subratlla aquella voluntat de renovació del gènere que ja he esmentat. Limonov és la biografia del personatge, de carn i ossos, d’aquest nom. Però és també una visió de la Rússia dels últims anys i , de retop, una reflexió sobre el paper d’aquest immens país dins del continent europeu que potser ens serviria per entendre millor el terrible episodi de l’agressió a Ucraïna. La biografia de Ferrater sense abandonar les exigència del gènere –és a dir, les dades i dates que ens permeten reconstruir amb la màxima precisió possible la vida del personatge—s’endinsa deliberadament en el camp de l’assaig. I ho fa sense notes a peu de pàgina i amb una llibertat expositiva pròpia dels assagistes més preparats.

També la biografia de Miquel Dalmau sobre Pasolini té un marcat caràcter assagístic (i tampoc no presenta notes a peu de pàgina). I Dalmau ho tenia complicat per donar-nos una visió coherent que ens permetés entendre el personatge perquè les múltiples ocupacions de Pasolini –poeta, guionista, narrador, assagista, director de cine— no eren sinó el medi d’expressió d’un pensament no fàcilment reductible a una ideologia; en uns anys –els de bona part del segle XX— on en nom de les ideologies tot era permès. Comunista expulsat del Partit per homosexual, Pasolini és el director de Mama Roma, una de les pel·lícules més “comunistes” de la història del cinema que amb una bellesa dramàtica i colpidora retrata una part de la vida dels suburbis de Roma. I, a la vegada – Dalmau ho explica molt bé— Mama Roma constitueix una exploració sobre les relacions de Pasolini amb la seva mare, autèntica pedra de toc en la vida del cineasta. Alineat amb els intel·lectuals més crítics amb l’Església Catòlica, Pasolini també és el director de L’Evangeli segons Sant Mateu, una autèntica obra mestre, d’una bellesa tan austera com el paisatge triat per escenari. Després de la lectura de la biografia, he tornat a veure les dues pel·lícules i m’he emocionat, endut per la capacitat de Pasolini per crear imatges, sensacions, bellesa.

El Pasolini que ens presenta Miquel Dalmau és el d’un personatge que no està en pau amb ningú, ni amb ell mateix, però d’una extrema lucidesa en l’anàlisi de la societat que li ha tocat viure. Pasolini combat i s’allunya de les formes externes del petit poble del Friuli on va néixer i créixer: una societat eminentment agrària, pobre de solemnitat, d’una rutina asfixiant, sota el poder d’una església controladora i castradora. Ell fuig –en realitat, el fan fugir—d’aquest sistema de viure. I, ja instal·lat, a Roma contemplarà com aquesta vella societat s’enfonsa sota l’empenta de la vida moderna que s’obre pas: el capitalisme que treu a molts ciutadans de la misèria però que els esclavitza dins d’un sistema on tots aquells valors de fons que mantenia la societat rural queden ofegats. Pasolini, en un primer moment, s’alegra del progrés; en certa manera, a través de les seves denúncies, participa en el gran moviment de modernització de la vida italiana. Però, a la vegada, es rebel·la contra la pèrdua de la individualitat, contra la progressiva conversió del ciutadà en una màquina de treballar no al servei de cap idea –perdut també el sentiment d’estar arrelat a una terra, amb tot el que això comporta— sinó al servei d’unes corporacions, d’unes empreses que ningú acaba de ser de qui son i qui les mana. Dalmau no dubta en denunciar que l’afany de Pasolini per escatir algunes d’aquestes situacions el van portar a la mort. Pasolini hauria estat assassinat per una conxorxa de la qual formarien part tant militants de l’extrema dreta italiana –el feixisme mussolinià va continuar comptant amb molts adeptes durant els anys de la Guerra Freda— com determinats homes de negoci sobre els quals ell, Pasolini, tenia informació compromesa.

Potser el més destacat del treball de Dalmau és la seva capacitat per encaixar els dimonis particulars de Pasolini –les complicades relacions amb la mare o la seva inacabable ansietat sexual— amb la seva visió col·lectiva. Aquesta esmentada ansietat sexual, per exemple, es correspon amb una ansietat intel·lectual tampoc no mai extingida i que el fa interessar i comprometre’s per múltiples reclamacions de la vida col·lectiva. No és fàcil seguir l’itinerari de Pasolini perquè no se sent en deute amb cap dogma sinó amb la seva pròpia capacitat d’anàlisi i aquesta independència el porta a adoptar punts de vista que, d’entrada, poden semblar contradictoris. I que, probablement, ho siguin des de la perspectiva del racionalisme modern. Miquel Dalmau ens obra les portes a la comprensió d’aquesta immensa figura tot i que a l’acabar la lectura de la seva biografia del que tenim ganes és de seguir indagant en l’obra d’aquest profeta que, per desgràcia, no va errar gens en les seves premonicions.