Quico Sabaté, el mite ambivalent
Fa uns dies TV3 va passar en horari nocturn la pel·lícula Quico Sabaté: sense destí, protagonitzada per Roger Casamajor, escrita per Mireia Llinàs i dirigida per Sílvia Quer. Finalment vaig decidir veure-la i no en vaig quedar decebut. I dic finalment perquè la figura d’en Quico Sabaté em segueix despertant una admiració contradictòria que em resulta difícil d’explicar a mi mateix. Perquè, d’una banda, el podem considerar un heroi. Ell no es va donar mai per vençut i al contrari de tants altres personatges d’aquí i de fora d’aquí que predicaven la Revolució i no la feien, ell feia la Revolució –o intentava fer-la– però no la predicava, perquè de predicar no en sabia gaire per no dir gens. Però fer la Revolució vol dir practicar la violència i practicar la violència vol dir matar. No podem admirar el Ché i declarar-nos pacifistes en el conflicte d’Ucraïna. Sabaté va ser l’autor o va participar en la mort de sis persones en enfrontaments no directament relacionats amb la seva activitat guerrillera. Marcel·lí Massana va ser l’únic dels quatre cappares maquis –els altres tres eren Josep Lluís Facerias, en Quico Sabaté i Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”– que va morir al llit. Mossèn Dalmau i jo vam tenir ocasió de sopar amb en Massana en un bar de Montjuic quan acabava de tornar de l’exili. En parlar de l’ús de la violència el vell guerriller ens va dir: “Quan portes una pistola cal tenir molta sang freda per no fer-ne un mal ús”. Ho deia amb coneixement de causa. L’octubre del 1949 el grup que ell encapçalava havia matat, sense provocació prèvia, tres persones –entre elles un capellà– en una casa de Lluçà (Osona), un crim absolutament injustificable. L’octubre del 1978, quan va tenir lloc aquell sopar, aquest triple crim, del qual aleshores encara alguns en teníem noticies poc concretes, sobrevolava la taula.
Però, a la vegada, alguns dels episodis protagonitzats per Sabaté el situen al costat dels personatges mitificables de la nostra història més recent tal com reconeix l’historiador anglès Eric Hobsbawm que ha estudiat a fons el tema dels bandits contemporanis. “Para arreglar lo de los tranvías/id a buscar a Facerías./Contra el Requeté/viva Sabaté” deien algunes de les octavetes que cridaven a la vaga del 1951. Sabaté havia fabricat una mena de llançacoets per poder tirar des d’algun terrat propaganda antifranquista amb una certa impunitat. En una de les moltes ocasions en què es va trobar a Barcelona sense diners va atracar una botiga de roba i, pistola en mà, es va endur 4000 pessetes. Segons que explica el seu biògraf Antonio Téllez quan el cop que havia preparat va reeixir va tornar aquests diners. El 22 de desembre del 1956 Sabaté i la seva colla van dur a terme un dels atracaments que més ressò van tenir. De la seu central de l’empresa Cubiertas y Tejados, al carrer Lincoln, prop de la Via Augusta, es van endur prop d’un milió de pessetes. Era el dia de la paga doble. D’aquest atracament se n’han dit i escrit diverses versions. Jo conec, de viva veu, la de Josep Artigal, cosí germà de la meva mare, un dels fundadors de l’editorial Nova Terra, que treballava a Cubiertas y Tejados al departament de caixa. Era el que se’n deia un obrer de camisa i corbata. En Josep Artigal explicava que en Sabaté va entrar, va treure la metralleta que portava sota la gavardina i es va presentar “Sóc en Quico” així, en català. I va afegir: “Això no va per a vosaltres”.
Però allò que sense dubte li va proporcionar la condició de mite universal va ser el seu últim viatge a l’interior que va acabar a Sant Celoni on va ser mort per un membre del sometent local després d’una fugida èpica des del seu amagatall de prop de Banyoles. Aquesta mort va donar la volta al món. Va ser portada d’algunes de les revistes més importants dels Estats Units i Fred Zinemann en va fer una pel·lícula. El film és del 1964 però no es va poder estrenar a Espanya fins al 1979 amb el títol “Y llegó el día de la venganza”. Està protagonitzada per Gregory Peck i Anthony Quinn. A les pàgines de l’Avui vaig explicar, en aquell moment, les claus de la pel·lícula, que va passar força inadvertida. L’any 1972 Antonio Téllez va publicar en una editorial amb seu oficial a París i que duia el nom de Belibaste –nom de l’últim dirigent càtar, detingut a Catalunya i executat a Carcassona– la seva biografia sobre Quico Sabaté. Al cap de dos anys publicaria, ja a Ruedo Ibérico, la de Josep Lluís Facerias. Recuperada la democràcia, vaig fer uns tímids intents per treure la biografia de Sabaté en llengua catalana. No ho vaig aconseguir. No interessava ni a les editorials més o menys catalanistes ni a les editorials més o menys marxistes, que son les dues forces ideològiques que van prevaldre a Catalunya a la caiguda del franquisme.
En el número 20 de la revista “Nueva historia”, editada pel Grup Planeta, corresponent al setembre del 1978 es publica un ampli reportatge sobre l’últim viatge de Quico Sabaté des que passa la frontera per Costoja, on havia tingut un dels seus refugis més segurs, fins que es produeix l’enfrontament amb la guàrdia civil al Mas Clarà, prop de Banyoles. I al costat, un article d’Antonio Téllez sobre Sabaté i la guerrilla anarquista. En l’enfrontament del Mas Clarà van morir els quatre acompanyants de Sabaté, un tinent de la guàrdia civil i ell mateix va resultar greument ferit tot i que es va poder escapar. El reportatge ocupa la portada i deu pàgines de l’interior. I està escrit per qui signa aquestes ratlles. És el resultat del viatge que setmanes abans havíem fet el meu germà Manel, aleshores ja un expert muntanyenc; el seu amic Joaquim Roure, banyolí que coneixia el terreny i que es va ocupar també de les fotografies; la meva dona Maria del Carme i jo mateix en qualitat d’inductor. Crec que és la primera vegada després de la mort de Franco que es parla d’aquest viatge i de Quico Sabaté d’una manera no insultant ni condemnatòria. Substancialment, no aporta dades noves de les que Téllez inclou en el seu llibre. Tanmateix, Téllez va escriure des de Perpinyà, on vivia exiliat, i nosaltres vam fer el viatge a peu i això ens va permetre explicar detalladament l’itinerari que els maquis van seguir i recollir alguns testimonis orals. Per exemple, el paper d’un carter rural –en el reportatge en dèiem fins i tot el nom– que sembla que va ser el primer en advertir a la guàrdia civil de Besalú de la presència de cinc sospitosos. I del viatge em vaig quedar amb el dubte de saber què va passar exactament al Mas Clarà. Van morir els quatre acompanyants d’en Quico en l’enfrontament? A la pel·lícula de Sílvia Quer el més jove de tots és executat davant mateix del mas d’un tret al cap quan ell ja s’ha rendit. És molt probable que aquesta escena sigui exactament verídica. Però els altres tres maquis van morir en l’enfrontament o també van ser morts posteriorment a sang freda? Franco havia remodelat feia pocs mesos el govern i el que menys li convenia era un judici on la pretesa modernització del règim quedés en entredit. Potser és un episodi que mai s’acabarà d’aclarir.
"Amo les faules del filòsofs;