Quina solidaritat ens pot demanar TV3?
Escric aquest article l’endemà d’haver assistit, a la seu de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, a la presentació del llibre Quatre vies per a la independència de Martí Anglada. Èxit total. Èxit de públic, amb desenes de persones que es van haver de quedar dretes, i èxit del parlament de Martí Anglada: clar, convincent, didàctic i brillant. Una lliçó de periodisme. Martí Anglada ha après, per la via del contacte amb la realitat, que és la via que han de seguir els periodistes, que Hegel ja no serveix per explicar Europa. Ha après que la geografia, la història i la demografia serveixen tant o més que els grans corrents ideològics, o la interpretació exclusivament materialista de la vida dels pobles, per entendre què està passant a Europa en aquests primers anys del segle XXI.
Martí Anglada, indiscutiblement, en aquests moments, el periodista català amb més capacitat per fer-nos entendre els moviments de fons del gran tauler d’escacs que és la política internacional, va haver de marxar de TV3 per la porta del darrera. M’imagino que aquesta sortida, tècnicament, era legal però l’important no són les condicions de la sortida, sinó que la sortida es va produir i els telespectadors ens vam quedar sense un periodista de primera.
Els treballadors de TV3 estan preocupats perquè la crisi està afectant de ple el seu estatus professional i laboral i consideren que qualsevol modificació de l’actual statu-quo és un atac al concepte de televisió pública, al servei dels interessos nacionals de Catalunya. Les coses, però, són més complicades i l’exemple de Martí Anglada n’és una mostra. Fins a quin punt ens és útil una televisió pública que, en alguns casos, prescindeix dels millors i, en d’altres, no dona suport suficient a aquelles activitats, d’índole cultural, que són les que, en últim terme, justifiquen la seva existència?
La majoria d’escriptors en català anem fent la viu viu de la millor manera que podem i, entre tots, ajudem a crear un país ideal que, en realitat, no existeix. Qualsevol persona que s’interessi per les interioritats
del gremi sap de sobres que la crisi, ara agreujada, ja fa temps que ens ha tocat de ple. Els obstacles per obtenir avançaments editorials mínimament dignes, les xifres de vendes de la majoria de llibres, els preus de les col·laboracions periodístiques, etcètera fan de la feina d’escriptor una feina a prova de desànims. Però aquest és el pa que s’hi dona i no es tracta d’anar-se queixant cada dia.
Ara bé, aquesta manca de vocació victimista no treu que, quan un escriptor català s’atura a analitzar el context social en el qual treballa, no trobi a faltar més complicitat en determinats estaments. TV3 és un d’aquests estaments. No es tracta només de parlar de llibres, i autors, quan toca sinó de subratllar, en els programes més diversos, el paper dels llibres, i dels escriptors, entre d’altres raons, perquè la literatura catalana, per la seva qualitat, juga a primera divisió. Políticament només som una nació en estat preambulari. Literàriament, som una potència de primer ordre. És sobre aquesta potència que s’ha creat el sentiment de; la consciència que “no som assimilables” per dir-ho en expressió d’Espriu ara que enm celebrem el centenari. En definitiva, TV3 no ajuda gaire a jerarquitzar uns valors literaris propis. I si no ho fa TV3, qui ho ha de fer?
També resulta de difícil comprensió, per al ciutadà comú, els contractes milionaris que s’enduen determinades productores responsables de programes d’èxit realitzats per persones sorgides de la redacció de TV3. Els somni dels responsables de TV3 no hauria de ser fer una Telecinco a la catalana sinó uns programes d’èxit que no per això deixin de tenir una certa dignitat i qualitat. A TV3 haurien de tenir cabuda els millors; no els més llestos.
Catalunya Oberta, 27 de març de 2013 (modificat).
"Amo les faules del filòsofs;