18
set

Reconèixer les victòries

Gaziel es queixava de l’escassa aptitud política dels catalans. Fins i tot havia arribat a escriure que en cada moment crucial de la nostra història, els catalans havíem emprés el camí equivocat.  Gaziel no escrivia des del ressentiment sinó des de la derrota; des de la derrota total -superior, en alguns aspectes a la de 1714- i això el portava a exageracions, o a simplificacions, però també a una lucidesa extraordinària. Per exemple, quan deia -i ho escrivia el 1964, l’any de la seva mort- que de poca cosa serviria que Catalunya recuperés, algun dia, la seva llibertat si no disposava d’una banca i una premsa pròpies.  (Jo sempre he entès que es referia a premsa pròpia; no a premsa governamental).

          Aquests dies he pensat en Gaziel a propòsit de les reaccions que han suscitat les declaracions del president Mas sobre la data consulta i la possibilitat d’unes eleccions plebiscitàries el 2016, si la consulta no es pot dur a terme el 2014.  No és un punt de vista nou, o radicalment nou, tal com ja han posat de manifest diversos comentaristes polítics.  Però el que em sembla realment important, allò que realment canvia les coses, és que aquestes declaracions del president Mas  s’han produït després del reconeixement oficial, per part de les dues parts, que el govern de l’Estat i el govern de Catalunya estaven parlant, negociant o com es vulgui dir en relació a la proposta sobiranista que assumeix un majoria del Parlament de Catalunya. Aquesta és la novetat radical, i aquesta és una primera victòria del moviment sobiranista català.  Ara resulta
que sí que es pot parlar; ara resulta que sí que es pot negociar.

            A cada generació li toca viure, com a màxim, un o dos moments històrics. A nosaltres, als nascuts els anys quaranta del segle passat, ens va tocar viure la Transició que ens va portar de la dictadura del general Franco al règim democràtic en el qual actualment estem vivint.  És possible que, en aquells moments, hi haguessin algunes persones que sabessin en què acabaria tot plegat però, per a la majoria de ciutadans, polítics inclosos, el camí de la Transició va ser un camí fet a les palpentes.  Podíem, sí, imaginar que hi hauria una democràcia; també que seria una democràcia fruit d’un pacte entre els demòcrates reformistes i els franquistes reciclats però tot de coses que van passar,  en aquell moment o després, no estaven en absolut previstes. Que quedi clar d’una vegada: la història no està escrita abans que comenci el partit.

            Per tant, en aquest moment, setembre del 2013, resulta impossible predir com acabarà l’actual procés sobiranista.  Per a molts el punt final no pot ser altre que la independència de Catalunya.  Però potser l’única costa certa que en aquests moments es pot dir és que les relacions entre Catalunya i Espanya, o la resta d’Espanya, no tornaran a ser mai més com abans de l’11 de setembre del 2012 i que, si finalment hi ha encaix, haurà de ser sobre unes bases noves, que reconeguin  i assumeixen plenament la singularitat catalana; les ja famoses “estructures d’Estat”. D’aquesta manera, quan s’acabi aquest procés l’statu-quo sorgit de la Transició haurà quedat fet miques.  Trencar l’statu-quo vol dir trencar una situació política, econòmica i social que va bé per al conjunt d’Espanya però no per  a Catalunya.  Per això, resulta una operació tan complicada i tan meritòria. Per això també, el govern del PP, l’oposició del PSOE i els diaris de Madrid de dreta i d’esquerra -amb més educació aquests darrers- han mantingut, fins ara, respecte a les peticions catalans, una única posició: ignorar-les, minimitzar-les, reduir-les a un caprici o a una fugida endavant  del president Mas i el seu equip. Han intentat  embrutar la política catalana, fer por i, en últim terme, dividir la societat. Però no han formulat cap resposta positiva; no hi ha hagut cap invitació al diàleg.  Resultat d’aquesta estrtègia? L’11 de setembre del 2013 hi ha, a Catalunya, més independentistes que l’11 de setembre del 2012.  Però també resulta que, d’acord amb aquell escàs sentit polític que Gaziel atribuïa als catalans, alguns, o molts, dels nostres compatriotes han considerat una derrota o una claudicació que el govern espanyol digués que es podia parlar.

            De la nostra història més recent, i de la no tan recent, sovint ens és més fàcil recordar les derrotes que les victòries.  Però així resulta molt difícil mantenir un equilibri emocional col·lectiu i una actitud positiva
continuada.  Ara no ens podem tornar a equivocar.  És el govern central el qui, finalment, ha començat a moure fitxa. I això és una victòria, de la grandària que cadascú li vulgui donar, del moviment sobiranista.

 Butlleti del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 11 de setembre del 2013