17
oct

Refer, culturalment, el país

 Al president Tarradellas no li agradava que es digués que, un cop restaurada la Generalitat, caldria refer el país. Ell deia que el país ja existia i que això de refer el país constituïa una exagerada pretensió. No sé si aquest punt de vista era defensable en d’altres camps; però en el de la cultura, no.  La cultura d’abans del 1936 havia estat desfeta  per Franco i, per això, ja des dels primers temps de la postguerra, els cappares del catalanisme van tenir l’obsessió de refer-la.  O fer veure que no havia estat interrompuda, com va ser el cas de la revista Ariel, l’any 1946.  Cahner ha estat una de les persones que amb més intensitat, amb més tenacitat i amb més intel·ligència s’ha dedicat a refer tot allò que la dictadura franquista havia trencat o havia interromput en el camp cultural.   Ho va començar a fer a finals dels cinquanta i principis dels 60, en ple franquisme, i ho va poder fer -sobretot-  des del Departament de Cultura de la Generalitat, creada per Jordi Pujol en el seu primer govern. Ell, Max Cahner, en va ser el primer conseller. Com a conseller la seva activitat va ser ingent, sobretot, en el camp de les infraestructures i del patrimoni cultural. Cahner, però, com deia, havia començat abans. Ell és un dels fundadors de la revistaSerra d’Or i d’Edicions 62; ell és l’impulsor de la Gran Enciclopèdia Catalana; ell és l’editor de Pierre Vilar, i l’amic i confident de Joan Fuster, Eliseu Climent, etc.

            En totes les seves iniciatives, Cahner  sempre semblava mirar una mica més enllà del que ho feien els seus companys de conspiració cultural catalanista. L’Enciclopèdia, per exemple, va ser una iniciativa que el
va acabar ofegant; també, des del punt de vista econòmic.  Però les idees les tenia clares. I posaré un exemple poc conegut.  Una de les seves prioritats com a conseller de Cultura va ser l’ajut a l’edició en català. El
seu projecte, però, era molt diferent del que, finalment, es va aprovar. Ell va proposar que entre tots els editors catalans -o una majoria- posessin en marxa una col·lecció de llibres a la manera d’Alianza Editorial que anys enrere havia revolucionat el món editorial castellà i havia aconseguit l’adhesió compradora del sector més inquiet de la gent jove del moment. Era un projecte d’una gran ambició. Els editors catalans, però, s’hi van oposar, perquè cada editor volia guardar la seva vinya, i el resultar va ser l’aprovació d’un ajut genèric a tots, o bona part, dels llibres que es publiquessin en llengua catalana. No vull dir amb això que l’ajut genèric no fos una bona mesura però, en tot cas, no era exactament la que Cahner havia proposat.

            Cahner era una persona més de fets que no pas de paraules. Fins que no va ser nomenat conseller de Cultura, havia treballat a l’ombra i en silenci. No estava avesat a estar sota els focus dels mitjans de comunicació, i això el feia un polític singular.  Però la feina hi era, i ha quedat. Per escriure aquest article he repassat el que es diu d’ell en el llibre Servir Catalunya. Homenatge als 70 anys de Max Cahner.  Heribert Barrera hi escriu: “D’entre tots els nostres coetanis vius, algú ha fet més que Max Cahner per a la supervivència de la cultura catalana? Jo no sé veure ningú que ni tan sols l’hagi igualat”.  I unes pàgines més enllà, Jordi Carbonell sembla donar resposta a la pregunta: “Max cahner és un dels promotors més potents que ha tingut la cultura catalana de totes les èpoques”.

             Jo vaig tenir l’honor de treballar tres anys, dia a dia, al seu costat, com a cap del seu gabinet.  Van ser tres anys intensos, formant part d’un equip de persones molt preparades i amb moltes ganes, sí, de refer culturalment el país.  Cahner, fins a l’extenuació,  no hi va regatejar cap esforç  –i era un home capaç de grans esforços–.  Haver format part del seu equip és una de les coses que em va fer sentir més orgullós.

El Punt – Avui. 15 d’octubre del 2013.