El Blog d'Agustí Pons

Si fa calor, prova de beure

“Si em preguntessin quin és el canvi més radical que ha experimentat la societat en la qual he viscut en aquests darrers cinquanta anys diria, sense vacil·lar, que l’abassegadora presència de l’Estat en la vida quotidiana dels ciutadans”. Aquesta frase enceta un dels primers capítols del meu llibre Crònica al marge que va sortir publicat a l’editorial Comanegra a finals del 2019. Tot i que el llibre no va obtenir gaire èxit ni de públic ni de crítica penso que aquesta frase no és desencertada i que a hores d’ara –estiu del 2026– té més vigència que mai. Escric això i tinc ben present que els de la meva generació –els nascuts els primers quinze anys de la postguerra civil– vam viure dins d’un clima cultural, polític i social rigorosament repressiu, des de la misèria dels primers anys al desarrollisme de després quan Espanya ja no era un malson feixista sinó una avorrida i corrompuda dictadura militar on el qui la feia, la pagava. Però l’Estat, malgrat l’espectacular canvi econòmic experimentat a partir del 1959, seguia essent incompetent en molts camps. I això feia possible que determinats sectors socials poguessin prendre iniciatives que a hores d’ara semblen reservades a l’Administració Pública. Posaré alguns exemples perquè se m’entengui millor. Si més no a Catalunya, es va organitzar una xarxa d’ensenyament paral·lel a l’oficial que, finalment, i en bona mesura el va substituir. I per poc que econòmicament fos possible les famílies es van apuntar a una mútua sanitària. Els millors teatres eren els alternatius, començant pel Lliure, i les llibreries “progres” –recordeu Cinc d’Oros?– feien la feina de les mal proveïdes i escasses biblioteques públiques. Pel que fa als comportaments individuals, la progressió de l’ús de la píndola anticonceptiva va propiciar un canvi radical en el paper de la dona però el punt de referència sobre la salut sexual no era el ministeri de Sanitat sinó la Clínica Dexeus. La meva generació, o alguns de la meva generació, no esperàvem res de l’Estat i la nostra primera reacció va ser de sorpresa quan ens vam trobar amb el deure de pagar impostos. Per què havíem de pagar impostos si nosaltres ens pagàvem la sanitat, l’educació i l’habitatge?

Ara l’Estat s’ha convertit en una immensa teranyina de lleis i disposicions on el ciutadà sovint s’acaba perdent; un Estat que no només intervé decisivament en aquelles grans qüestions col·lectives –sanitat, ensenyament, habitatge– sinó que es permet donar-nos consells sobre temes que, en teoria, pertanyen a l’àmbit exclusivament privat. I que fan riure de tan òbvies. Ara mateix, per exemple, a l’ABC de la calor, una campanya televisiva realitzada per l’ajuntament de Barcelona, se’ns diu que “si fa calor prova de beure”, recomanació que s’agraeix perquè estic segur que cap ciutadà no hi havia pensat. També se’ns recomana que a l’aire lliure, si toca el sol, “arrecera’t a l’ombra” i a “casa controla la temperatura creant corrents d’aire o climatitzant-lo”. I, mentrestant, “tanca les persianes de dia i obre les finestres de nit”, un exercici que ja sabien fer les nostres àvies. (Gràcies, de totes maneres, per tanta saviesa institucional). A l’hivern aquesta mateixa campanya, ens ha dit, i ens tornarà a dir, que si l’avi té fred posem-li un barret i que procurem que prengui el sol.

No es tracta d’un cas aïllat. El que fa l’ajuntament de Barcelona també ho ha fet, i ho continuarà fent, el govern de Catalunya –sigui del color que sigui– i el govern de l’Estat. En el cas de la Generalitat no em sé estar de dir que la campanya “Som sis milions” em va resultar, encara, de les més simpàtiques potser perquè l’obsessió de Jordi Pujol de predicar, i convèncer-nos, que som un sol poble a molts, o a alguns, ens va semblar molt oportuna. En canvi, l’actual spot sobre la política d’habitatges, també del govern català, és ben bé una presa de pèl per no dir una indecència.

Les administracions actuen així perquè el ciutadà ha acceptat aquest procés d’infantilització, d’usurpació de funcions que tradicionalment han correspost a cadascun de nosaltres, amb notable satisfacció. Ens sentim –se senten– protegits i la promesa d’Artur Mas, quan era candidat a la presidència de la Generalitat, de no presentar cap llei al Parlament de Catalunya si abans no se’n deixava sense efecte una altra va merèixer la més profunda indiferència de la resta de partits polítics, dels mitjans de comunicació i del públic en general.

Mai els homes i les dones, si més no en determinades àrees geogràfiques com la nostra, havien gaudit de tanta llibertat individual per prendre decisions sobre la pròpia vida i la pròpia trajectòria. Mai, tampoc, havien fet desistiment d’aquesta llibertat amb tanta alegria i —deixeu-m’ho dir— irresponsabilitat.