El Blog d'Agustí Pons

Trencar l’”statu quo” del 1978

En un dels editorials que vaig escriure com a director de la Revista de Catalunya –concretament, el del número corresponent al tercer trimestre de 2018– afirmava que el procés d’independència plantejava, sobretot, un trencament de l’”statu quo” polític consagrat en la Constitució espanyola del 1978. A imitació del sistema “turnante” entre conservadors i liberals establert durant la Restauració monàrquica d’Alfons XII, el sistema polític  sortit del franquisme establia l’alternança entre dretes (UCD o PP) i PSOE amb la col·laboració, aquest cop, dels partits “regionalistes” i la complicitat, des de fora, dels dos sindicats majoritaris. Això és el que ens explicava Santiago Nadal als alumnes de la primera promoció de l’Escola del Periodisme de l’Església instal·lada al CICF –no arribàvem a una quinzena i fèiem les classes al voltant d’una taula rectangular– i nosaltres ens en rèiem per sota el nas perquè no sabíem quina però volíem fer la Revolució. Tanmateix, les coses van anar tal com el professor Santiago Nadal –admirable persona; periodista exemplar– ens havia anunciat. 

Des de la banda progressista –és a dir, 23-F al marge– aquest statu quo s’ha intentat trencar dues vegades: amb el moviment del 15-M, després reconvertit en la formació política Podemos, i amb el procés independentista. Podemos ha estat, i de fet està, al poder; és a dir al Parlament espanyol i al Consell de Ministres. I ha aconseguit transformacions notables pel que fa als drets de les dones o a la situació dels assalariats. Ens agradarà més o menys algunes de les decisions que ha impulsat però el seu pas per la política –i, és clar, sobretot pel poder executiu– ha deixat petja. I posaré un exemple: ha calgut la presència de Podemos al Consell de Ministres perquè s’acordés una pujada esglaonada però significativa del salari mínim que és una mesura fonamental, des del punt de vista de la justícia i del progrés, que jo li havia sentit reivindicar, en un dels seus llibres, a un savi tan poc sospitós de tremendisme econòmic com és el doctor i polític  Miquel Puig.

L’Estatut de Catalunya, tombat pel Tribunal Constitucional en la seva sentència del juny del 2010, també era un intent de trencar l’statu quo des de dins de la Constitució espanyola en la mateixa línia de les reformes proposades per Podemos. Des d’aquell 2010 que ara ens sembla tan llunyà han passat moltes coses però hem tornat a la casella de sortida: plantegem   el concert econòmic –digueu-ho com vulgueu– i una relació amb l’Estat, o la resta de l’Estat, que no resulti tan tramposa. Tanmateix, la situació no és ben bé la mateixa que la del 2010. Tot i els molts errors que els dirigents polítics del procés han comés –ho explica molt bé David Madí  (a qui no conec de res) en el seu llibre Merèixer la victòria— és molt probable que ara hi hagi més independentistes que abans de la sentència.  Si més no, aquest és el meu cas. Com a editorialista durant molts anys de l’Avui vaig defensar, perquè així ho creia, la possibilitat del que aleshores en dèiem “un encaix” de Catalunya dins d’Espanya. Avui, si repasso el camp que conec més bé, que és el de la cultura, comprovo que ens han aixecat la camisa. Ho he intentat explicar, amb exemples concrets,  en el meu llibre Crònica al marge. I el procés independentista ha deixat clar  que podem comptar amb ben pocs amics entre els espanyols.  Sóc independentista amb la mateixa resignació que em fa impossible creure en el Més Enllà. M’agradaria que, en cap d’aquests dos casos,  no fos així perquè la vida resultaria més fàcil –o més portadora– però les coses son com son. Per cert, Gaziel també sabia que  Espanya mai no ens tractaria tal com hi tenim dret però això no vol dir que es tirés a la muntanya. Aconseguir el concert econòmic, o com es digui, seria el primer trencament real de l’statu-quo pel que fa a la qüestió catalana. Si s’aconsegueix de veritat no haurà estat la independència però, de moment, un pas endavant radicalment trencador. Veurem.