13
Abr
2013

Triadú, Termes i la cultura llibertària

El Joan Triadú que més m’interessa és el crític literari.  Crec que aquest és un camp per explorar i que quan algú, des de l’àmbit acadèmic,  l’explori sense els prejudicis propis de la guerra freda que en determinats àmbits universitaris encara cuegen descobrirem un crític eclèctic, solvent,  amb un discurs molt ben estructurat i amb una gran capacitat per situar l’obra estudiada dins dels grans corrents universals.  Joan Triadú ha estat el crític literari  català més important de la segona meitat del segle XX, entre altres raons, perquè els seus articles ens permeten resseguir els grans debats ideològics d’aquest període; i, sobretot,
el debat sobre la Modernitat i la seva ensulsiada.  En aquests darrers anys, a França estan sortint estudis que revisen de manera implacable la relació dels intel·lectuals, i dels escriptors,  amb els grans corrents ideològics del segle XX amb resultat demolidors per a la majoria de les seves figures. A Catalunya, però, als qui modestament intentem fer el mateix, entre altres coses perquè analitzar el període que ens ha tocat viure
forma part del nostre ofici, se’ns titlla d’ obcecats o de rancorosos.  La crònica de la nostra particular Modernitat està resultant inamovible encara que continuï plena d’impostures i falsedats.

            Ara bé,  en la Jornada  sobre Joan Triadú celebrada en el marc de l’exposició “Llegir com viure” -una jornada organitzada amb gran encert per  Joan Josep Isern i Susanna Álvarez- va quedar clar que el Triadú pedagog també és un personatge molt important.  Jo resumiria la seva aportació en aquest camp en dues iniciatives: la creació de classes destinades a formar professors de català en els anys en què el franquisme semblava més immòbil i perdurable; i la creació, o la direcció, de centres escolars orientats en una determinada línia.

            Triadú, en efecte, en els anys 50, quan l’esperança d’una ràpida caiguda del franquisme ja havia desaparegut del tot,  comença a organitzar a gran escala classes de català no tan destinades als possibles
alumnes sinó pensant que algun dia les coses canviarien i que, quan això es produís, caldria que el país disposés d’un estoc suficients de mestres de català. En aquells moments, aquesta confiança en el futur del país semblava absolutament fora de lloc però el temps, a Triadú, li va acabar per donar la raó. Des de finals dels seixanta, en efecte, les peticions de classes de català realitzades per particulars, però sobretot des de centres de formació, es multipliquen i els mestres, gràcies a l’estrstègia dissenyada per Joan Triadú,  ja hi són.  La demanda social és tan forta que recordem que, finalment, la majoria de mestres d’ensenyament primari acorden, voluntàriament, anar a unes classes de reciclatge per tal de poder ensenyar el català, i en català, amb els coneixements necessaris. Un esforç que diu molt a favor dels mestres d’aquells anys, de com encara eren molts els ciutadans que creien en aquest país i no demanaven que els paguessin hores extres per dedicar-s’hi.

            L’altra gran aportació de Joan Triadú en el camp de la pedagogia va estar relacionada amb la direcció, o orientació, de centres educatius i amb la defensa de la llibertat d’ensenyament. En el primer punt del projecte educatiu de l’escola Thau hi figura “l’humanisme cristià”. Aquests són uns valors que Joan Triadú va assumir de forma explicita diguem-ne que com a model de vida i, per tant, no tenim cap dret a posar-los en dubte.  Allò remarcable és la manera com els va posar a la pràctica.  Com a crític literari, en els textos d’Espriu no hi trobarem ni un gram de clericalisme o de catolicisme defensiu o ploramiques sinó una anàlisi fet a partir dels propis valors del llibre analitzat.  Triadú, també en aquest camp, no fa sinó  seguir la petja del seu mestre Carles Riba, afortunadament allunyat dels apriorismes ideològics que van contaminar la generació posterior de crítics.  I, en el seu vessant pedagògic, al costat d’aquest humanisme cristià hi detectarem fàcilment, en l’obra pedagògica de Joan Triadú el rastre dels millors valors  de la cultura llibertària: la creença en l’esforç individual; la confiança en el valor redemptor de la cultura. És possible que algú arrufi el nas per la meva gosadia de relacionar Triadú amb el món llibertari. Abans d’arrufar el nas, però,  aquests discrepants farien bé en llegir-se el diguem-ne testament intel·lectual del gran mestre Josep Termes: el llibre Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980) on queda clar que no es pot parlar de la cultura popular, de la cultura obrera de la Catalunya d’abans de la guerra civil, sense tenir en compte  la immensa importància que a la cultura va donar el moviment llibertari, tan extens, bigarrat i contradictori.  Triadú provenia d’una família obrera; i, per tant, com tantes i tantes, macianista i llibertària a parts desiguals.  Triadú, encara que universitari, va ser un autodidacta que, en el seu ideari pedagògic, va posar l’èmfasi, sobretot, en la capacitat de responsabilitat individual de cada alumne.  Sí. Cal reconèixer-ho.  El Triadú-pedagog és, també, un Triadú molt important.

Catalunya Oberta, 12 d’abril del 2013