El Blog d'Agustí Pons

Un creuer, un llibre i, al fons, Spengler

El 15 de juny de 1933 salpava del port de Barcelona el vaixell Ciudad de Cádiz. A bord hi viatjaven prop de dos-cents universitaris, entre estudiants i professors, provinents, de forma majoritària,  de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Complutense. El degà d’aquesta Facultat, el catedràtic Manuel García Morente, havia estat l’organitzador directe del viatge i ara en seria, durant els quaranta cinc dies que va durar, el seu responsable màxim. Els creueristes catalans foren dinou, també la majoria estudiants de Filosofia i Lletres.  Es tractava d’un viatge d’estudi per la Mediterrània durant el qual els universitaris  van visitar les mostres més importants de les civilitzacions que hi han nascut, en un  programa molt dens que incloïa ciutats i ports d’Itàlia, Grècia, Turquia, Palestina, Egipte i el nord d’Àfrica. Durant l’estada a bord, els estudiants tenien l’obligació d’assistir a les classes magistrals que sobre els llocs que anaven a visitar impartien alguns dels professors més il·lustres de cada matèria, també embarcats en el vaixell; i la Facultat de Filosofia i Lletres de Madrid va organitzar un concurs per premiar el millor dietari escrit durant el viatge.  

Aquest  any 2017 el fill d’un dels estudiants que van participar en aquell creuer ha publicat el dietari, fins ara inèdit, del seu pare.  Es tracta de Jordi Maluquer de Motes, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la UAB. El llibre porta per títol L’arqueòleg Maluquer de Motes i el creuer per la Mediterrània de 1933. (Eumo Editorial, gener 2017). El text està organitzat en tres parts. La primera consisteix en una biografia (100 pàgines) de Joan Maluquer de Motes (Barcelona, 1915 – 1987), un dels arqueòlegs més eminents del país, membre de l’anomenada Generació del 36 que ve a ser l’equivalent català de la Generación del 27. Finalment catedràtic a Barcelona, Joan Maluquer va posar en marxa, a finals dels anys seixanta,  el pla d’estudis que porta el seu nom. El Pla  Maluquer  va significar una  renovació en profunditat de la universitat catalana en consonància amb els principis que havien inspirat la Universitat Autònoma d’abans de la guerra civil en la qual ell havia estudiat. La segona part del llibre està dedicada a la informació i anàlisi del que va significar el creuer dins la política educativa de la República i als problemes que van sorgir durant la seva organització. També s’explica en què va consistir exactament el periple i s’informa sobre els tres textos –de fet, esborranys— que Joan Maluquer va escriure i sobre els quals es basa la versió ara editada pel seu fill Jordi. I, finalment, a la tercera part es publica el text definitiu del dietari del viatge escrit per l’ aleshores estudiant Joan Maluquer de Motes. El llibre es clou amb uns apèndixs que contenen  diversos textos sobre el creuer i  fragments de dietaris, i amb un capítol de fonts i bibliografia.

El creuer és important per moltes raons.  N’esmentaré tres.  En primer lloc, posa en relleu l’altíssima exigència intel·lectual de les elits universitàries d’aquell moment; el moment fundacional de la II República espanyola.  Aquesta és una de les sorpreses que em vaig endur mentre elaborava la biografia de Salvador Espriu. Quan va entrar a la universitat ell i Rosselló-Pòrcel –que participarien en el creuer— enlluernaven les seves companyes d’estudi recitant la Divina Comèdia directament en italià. Però no eren els únics que demostraven un coneixement insòlit,  des dels ulls d’ara, en relació a la seva edat. El mateix Joan Maluquer, sembla haver conegut, per fotografies o dibuixos, la majoria de peces arqueològiques que pot contemplar directament en els museus que l’expedició visita.  No s’enduu gaires sorpreses talment com si enlloc d’un estudiant de 18 anys fos un postgraduat a punt d’enllestir la tesi doctoral.  També acabaran per destacar en el món cultural peninsular dos dels joves professors de la Facultat barcelonina que participen en el viatge:   Jaume Vicens Vives, que farà mans i mànigues perquè en el creuer s’hi embarqui Roser Rahola, amb qui comença a sortir, i amb qui s’acabarà casant;  i Guillem Diaz Plaja, que al creuer coneixerà Concepció Taboada, amb qui també s’acabarà casant.  La delegació diguem-ne espanyola, la més nombrosa, també inclou  alguns dels noms més destacats de la cultura castellana dels anys posteriors a la guerra civil. Per exemple, Gregorio Marañon Moya,  Luís Díez del Corral, Enrique Lafuente Ferrari, Antoni Tovar, Julian Marías, Fernando Chueca Goitia, Luís Rodríguez de Viguri; o bé Isabel García Lorca, Soledad Ortega Spottorno i Juan Pérez de Ayala.

La segona consideració rau en el caràcter de miratge que, dissortadament, acaba tenint l’episodi. A nivell individual la influència que aquests estudiants arribaran a exercir sobre la societat catalana i espanyola, a través dels seus diferents àmbits acadèmics d’actuació, serà innegable; i, en general, serà una influència positiva, com hem vist, per exemple, en el cas de Joan Maluquer. Però a nivell col·lectiu aquesta és una generació que havia de menjar-se el món i que acabarà dividida, i en bona part frustrada, per la guerra civil.  Els millors anys de la II República són, sense dubte, els primers. Els nous dirigents polítics assumeixen  l’esperit regeneracionista del krausisme i de la Institución Libre de Enseñanza. No és cap casualitat el paper destacat –inclòs el seu pas pel ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts— que en els  governs d’Azaña juga Fernando de los Ríos, nebot i deixeble de Fernando Giner de los Ríos.  Una de les filles d’aquest polític participarà en el creuer. Però quan el Ciudad de Cádiz salpa del port de Barcelona pocs poden  endevinar que el miratge està a punt d’esmicolar-se. Els fets de Casas Viejas que havien passat uns mesos abans –la mort a mans de la guàrdia civil d’un d’un grup d’anarquistes que havien proclamat el comunisme llibertari— signifiquen el principi de la fi del bienni progressista d’Azaña.  La II República, ofegada entre una dreta que Gil Robles no pot, o no vol, portar per la via de l’oposició pacífica, i una part del PSOE i de la CNT que no han deixat de somiar en la Revolució, desembocarà  en una guerra civil que començarà tot just tres anys després d’aquell entusiàstic viatge per la Mediterrània.

La tercera i última consideració té a veure amb la figura del filòsof alemany Oswald Spengler (1880-1936).  Es tracta d’un filòsof mal vist perquè bona part de les seves teories van servir de coartada ideològica als dirigents nazis.  Per a Spengler, les cultures són realitats geològiques vives que experimenten la seva pròpia transformació a tenor d’uns cicles històrics que passen del naixement a la plenitud i a la decadència. En aquest cicle només les nacions fortes sobreviuran. Això fa imprescindible un alt grau de cohesió. I aquí apareix el seu antisemitisme adreçat  als jueus que seguien considerant-se com a tals i que formaven una col·lectivitat diferenciada. No tenia res en contra dels jueus que havien quedat assimilats del tot a la cultura alemanya com seria el cas, per exemple, d’Stefan Zweig.  Spengler era un antisemita però la proposta de Hitler de perseguir els jueus per la seva sang, i no per la seva actitud social, li va semblar  una ximpleria i un crim.  Els assassinats comesos pels nazis durant l’anomenada Nit dels Ganivets Llargs va acabar per distanciar-lo de Goebels i els seus amics, sobre els quals no va estalviar crítiques. Va morir el 1936 i mai no s’ha aclarit si va ser per problemes reals de salut  o assassinat per ordre dels seus teòrics deixebles.  

Oswald Spengler va publicar La decadencia de Occidente, en dos volums, en els anys 1918 i 1922. L’èxit va ser immediat. Ho prova el fet que la primera traducció espanyola data del 1923. Potser ens sorprendrà veure, en els títols de crèdit del llibre, que la traducció és obra de Manuel Garcia Morente; sí, l’impulsor i ei degà de la  Facultat de Filosofia i Lletres republicana i el director, in situ, del creuer. Morente és el traductor d’Spengler en la seva condició de  deixeble de José Ortega y Gasset, que és qui signa el proemi a l’edició espanyola. Què hi trobaven Ortega i Morente en la filosofia de Spengler?  Tots dos pertanyen a la Generació del 27,   una generació optimista en contrast amb el desolat pessimisme dels escriptors del 98. Ells no ploren per un imperi perdut sinó que lluiten i somnien en una Espanya republicana. ¿No és Ortega el qui signa, el novembre de 1930, Delenda est monarchia un article rebut com el cop de gràcia intel·lectual al règim d’ Alfons XIII?  Si Espanya vol sobreviure cal crear un país fort, consistent, dur. És exactament el que propugna Spengler en uns textos escrits i publicats entre 1918 i 1922 quan els nazis encara no han aparegut en l’horitzó polític i social d’Alemanya.  

No és  cap disbarat afirmar que l’ombra d’Spengler acompanya aquells professors i aquells estudiants en el seu creuer per la Mediterrània.  Serà una ombra molt més estesa d’allò que la correcció política demanaria perquè la trobem, amb major o menor grau, en l’obra d’Ortega –per exemple, a La rebelión de las masas–; en el pensament de José Antonio Primo de Rivera; i en el rerefons de l’ interès d’Espriu per Israel (títol de la seva primera obra). La pervivència d’Israel com a poble i com a cultura trenca totes les teories d’Spengler. Envoltat, al llarg de la seva història, dels imperis més poderosos –Mesopotàmia, Egipte, Roma, Aràbia— Israel aconsegueix no només sobreviure sinó   aportar a la civilització occidental el seu tret segurament més característic: el cristianisme.  I això és així perquè té allò que, als ulls d’un escriptor, constitueix l’arma més poderosa: el Llibre, o sigui, la Bíblia. Espriu, en adonar-se’n, queda fascinat.

Revista de Catalunya, 298. Abril, maig, juny 2017.