Una ampolla plena i un coll estret
Tenia raó Joan Triadú quan afirmava que el segle XX ha estat el Segle d’Or de la literatura catalana. I en aquests primers catorze anys del segle XXI la situació no ha variat gaire: la literatura catalana continua oferint un catàleg d’obres d’alta, i altíssima, qualitat pràcticament en tots els gèneres. Els experts poden discutir sobre la presència d’escenaris contemporanis a les obres dels nostres narradors; o sobre la pretesa laxitud de determinades obres poètiques, d’excessiva popularitat a criteri dels qui entenen la poesia pràcticament com una religió; o podem lamentar que costi tant editar llibres d’assaig que no tractin del moment actual de Catalunya; o podem considerar que la nostra historiografia te massa poc en compte l’anàlisi dels grans corrents ideològics que han sacsejat el segle XX. Aquestes consideracions, i altres que es podrien fer, no desvirtuen, però, la veracitat de l’afirmació: en cadascun dels gèneres literaris podem trobar obres –tampoc no cal que siguin moltes— d’una alta, altíssima qualitat; homologables a les literatures de primera divisió del món sencer.
Si això és així, perquè persisteix un latent malestar entre un segment important d’escriptors en català? No em refereixo al malestar ideològic, o psicològic, que sovint constitueix l’esca de la creació sinó al malestar per l’estat concret de la nostra literatura; i, sobretot, per la recepció que cadascuna de les obres que es publiquen, i totes elles en general, tenen en el sí de la societat catalana. Molt probablement, la feina d’escriptor continua gaudint d’un prestigi notable i a ningú no se li acudiria dir que l’exercici de llegir no és un exercici saludable i recomanable. Però malgrat aquestes dues obvietats, els nivells de lectura del nostre país continuen essent extremadament baixos. Segons les darreres dades fetes públiques, un 36% de catalans només llegeix d’un a quatre llibres cada any; i del total de llibres llegits, només un 17,1% estan escrits en català. En conjunt, en aquests darrers quatre anys ha augmentat en un 3.4% el nombre de lectors però, a la vegada, les vendes han baixat, en conjunt, un 4%. Aquesta baixada s’explica perquè el 77% de lectors admet haver llegit sempre de forma gratuïta ja sigui a través de descarregues il·legals, ja sigui a través del préstec bibliotecari.
Els grans noms de la literatura catalana que van protagonitzar el Segle d’Or del qual parlava Joan Triadú amb prou feines van tenir plataformes a través de les quals fer arribar les seves obres al gran públic. En efecte, un dels grans mèrits de Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Joan Oliver o Manuel de Pedrolo –per citar només uns quants noms— és haver aconseguit arribar al gran públic sense haver pogut comptar durant molts anys amb mitjans de comunicació amics i còmplices.
El més sorprenent i decebedor és que aquesta situació no hagi canviat tant com caldria. Tenim una ampolla plena de bons productes literaris però el coll a través del qual han d’arribar al gran públic –que és el coll dels mitjans de comunicació i, en general, de la difusió— continua essent massa estret. El problema és greu perquè, com hem vist per les dades apuntades, el nombre de lectors és manifestament millorable; i més, pel que fa a lectors en català. I aquesta gravetat no disminueix pel fet que, en segons quins aspectes, la crisi de la lectura presenti característiques universals. Encara és massa d’hora per avaluar amb ple coneixement de causa les conseqüències de la revolució digital. En la història dels pobles no tot va tan de presa com sembla. N’hi ha prou, per exemple, en recordar que la Revolució Francesa resulta impensable si no es té en compte què va significar, per a la difusió de les idees, la invenció de la impremta tres segles abans.
Però això no vol dir que ens hàgim de quedar amb els braços creuats. Cal un gran esforç col·lectiu per tal de fer possible un augment significatiu del nombre de lectors. Aquest esforç correspon tant a les Administracions com a la societat civil i a tots els ciutadans que siguin conscients de la importància social de la lectura. Jo, com a periodista, no puc deixar d’interrogar-me sobre què pot aportar el nostre gremi. I penso que difícilment des dels mitjans de comunicació podem ser còmplices en l’aventura de fer llegir més llibres si, d’entrada, nosaltres, vull dir cadascun dels periodistes, no som, a la vegada, lectors àvids de novetats. No podem contagiar la passió per la lectura si, abans, nosaltres no hem quedat atrapats per aquesta passió.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 24 d’abril del 2014
"Amo les faules del filòsofs;