Una de pirates o el poder destructiu de la innocència
Ahir vaig passar mitja tarda veient la pel·lícula Viento en las velas que havia comprat fa uns dies al meu proveïdor habitual del carrer Tallers. És un excel·lent exemple del gènere, o subgènere, de films de pirates i n’és la prova els elogis que ha rebut dels crítics entesos. “Una de les grans pel·lícules de la història del cine” va escriure Guillermo Atares a El País amb motiu de la seva estrena; “brillant” la defineix Augusto M.Torres en un dels seus diccionaris. Ho podeu trobar a la viquipèdia.
La pel·lícula és del 1965 i jo la vaig veure el gener del 1966 al cinema Petit Pelayo. Ho puc afirmar amb tanta precisió perquè durant uns anys vaig escriure una fitxa dels llibres que llegia, i de les pel·lícules i obres de teatre que veia. Aquestes fitxes les escrivia en castellà, perquè així ho feia cada dia al Noticiero i perquè del català no me n’havien ensenyat ni l’ortografia, ni la gramàtica, ni cap mena de normativa. Les pel·lícules de pirates m’encantaven. Encara recordo molt Los bucaneros, protagonitzada per Yul Bryner i que em sembla haver vist en un cinema Novedades recent estrenat, al carrer Casp, a principis dels anys seixanta. Aquesta afició devia venir de la lectura de La isla del tesoro que em va provocar un impacte tan profund que em vaig passar setmanes senceres dibuixant una illa semblant en un immens paper de folrar, de color blau marí, on hi pintava platges, muntanyes i el camí que duia cap a l’amagatall del tresor.

Però Viento en las velas no és només una pel·lícula de pirates. Fins i tot podem pensar que per al seu director, Alexander Mackendrick, no és sinó un pretext per parlar d’un tema que ja havia tractat en altres pel·lícules seves i que podríem definir com “el poder destructiu de la innocència”. En la meva fitxa sobre la pel·lícula jo vaig escriure: “Con su apariencia inofensiva, la niña protagonista de “Viento en las velas” es mentalmente torcida, consigue el ahorcamiento del capitán, pese a que éste es inocente de la muerte –causada por la niña– de la que se le acusa”.
El suïcidi de dues nenes a Sallent –afortunadament, només reeixit en un dels casos– m’ha fet pensar en la pel·lícula que em va descobrir la cara fosca de la infantesa i adolescència. De la meva, també. Allò que em sembla més significatiu és que en les dues escoles en les quals vaig cursar el batxillerat elemental –dels 10 als 14 anys– la crueltat diguem-ne infantil hi era present. Una de les escoles era municipal, herència — amagada– d’una prohibida institució pedagògica republicana; l’altra, una escola religiosa de barri dirigida per un “hermano” que ho feia força bé. En totes dues el bulling –com ara se’n diu– era una activitat habitual i en totes dues la iniciació sexual pròpia de l’edat es feia a través d’uns pràctiques que ara consideraríem inadequades per dir-ho amb un terme suau. Per exemple, a l’escola religiosa tots els alumnes –si més no, els de la meva classe– sabíem a quin “hermano” –en recordo perfectament el nom– no ens havíem d’acostar perquè era –aleshores es deia amb una altra paraula– un pederasta.
L’episodi de Sallent em provoca dues reflexions. En primer lloc, em pregunto si la super-protecció que reben molts dels nostres infants i adolescents no ens porta a imaginar unes relacions entre ells exemptes de tensions i un inici de la sexualitat força més angelical que no pas terrenal. I, en segon lloc, no puc sinó criticar l’actuació del Departament d’Ensenyament. D’entrada, i sense haver tingut temps de saber què havia passat realment, va negar l’existència de bulling. L’endemà vaig llegir a La Vanguardia un aclaridor reportatge on quedava demostrada la falsedat de l’asseveració. Amb un detall realment irritant: el testimoni d’una companya de les bessones que deia a la periodista que el director de l’institut els havia prohibit qualsevol contacte amb els mitjans de comunicació. Però per a mi el més greu ha estat copsar la sensació que s’estan amagant les responsabilitats individuals. Com a Viento en las velas a l’institut de Sallent hi ha uns adolescents que han actuat amb crueltat. I uns professors, un director i uns inspectors que no han sabut veure la gravetat del que estava passant o que, si ho havien vist, feien l’orni. El Departament, de moment, ha creat una nova comissió i ha fet tots els possibles –a través dels mitjans de comunicació afins– per tal de diluir les responsabilitats individuals. Sí, el bulling no és un tema nou. És, si més no, tan vell com el comportament d’aquells nens i adolescents que van acabar per condemnar a la forca un pirata innocent. Però si volem una societat més justa i menys lacrimògena s’haurien de demanar responsabilitats individuals: la dels nens i adolescents que ho van instigar i la dels professors, director i inspectors que van badar o no van actuar de forma prou responsable.