10
feb

Una visió optimista

 La meva visió sobre el que pot passar al 2014 no pot deixar de ser optimista. M’agradaria poder afegir “no il·lusòriament”  però un repàs al que ha estat el segle XX ens fa veure que  les anàlisis polítiques que només se centraven en els aspectes materials de la realitat, no ens han servit de gaire.  Les il·lusions compten, en la transformació dels pobles i de la història, i, en aquests moments, hi ha una part important de la societat catalana il·lusionada per un camí que ha de trencar la situació  actual i desembocar una nova relació amb Espanya -o amb la resta d’Espanya, com es vulgui–.  No ens podem fer gaires il·lusions sobre l’evolució de la crisi econòmica; sobretot, perquè no està en les nostres mans -ni en les del govern català–, resoldre-la; tampoc, probablement, no està en mans del govern espanyol, que només ha fet una part dels deures que calia. Ha fet aquella part més quantificable -la rebaixa del dèficit públic, la liberalització del mercat de treball- però ha deixat de fer les parts més dures, menys visibles, però tant o més decisives per poder encarar el futur amb un mínim de garanties. No ha reformat l’administració pública; no ha posat les bases a un nou model productiu; i -com és públic i notori-tampoc no ha dut a terme cap reforma del finançament autonòmic. I algunes reformes que sí que s’han intentat, com la de l’ensenyament, més valia que no s’haguessin iniciat i el millor que podem esperar-ne és que no siguin dutes a la pràctica. D’altra banda, el futur d’Europa està en mans de l’opinió pública alemanya i, sense alarmismes, cal recordar que cada vegada que això ha passat els resultats han arribat a ser catastròfics per al conjunt del Continent. En la vida dels pobles, com en la vida de cadascú de nosaltres, no n’hi ha prou en tenir raó. Cal, sobretot, saber aplicar-la.

   El procés sobiranista català té molt a veure amb tota aquesta situació. Però té molt a veure, sobretot, amb la convenciment    que l’Estat espanyol no està, actualment, en condicions de satisfer unes demandes havien d’haver quedat canalitzades a través de la reforma de l’Estatut d’Autonomia però que van quedar trinxades pel Tribunal Constitucional. La manifestació de l’11 de setembre del 2012 és una conseqüència directa d’aquella sentència; i la Via Catalana de l’11 de setembre del 2013 la constatació més clamorosa de la capacitat del govern de Mariano Rajoy per generar independentistes.  El seu immobilisme total, la seva actitud menyspreadora de l’abast real de les reivindicacions catalanes ha originat un allau d’adhesions a la causa independentista. Algunes d’aquestes adhesions no són  gens entusiastes perquè neixen no de la passió per la independència sinó de la constatació que, en aquests moments, no existeix cap tercera via possible, perquè el govern espanyol no la vol, per les raons que sigui. Res no ha canviat des de fa mesos: la lluita estar entre mantenir la situació actual -que ha
convertit l’autonomia catalana en una paròdia- o fer saltar l’statu-quo (un statu-quo beneficiós per al conjunt d’Espanya, menys per Catalunya). El PP no té cap intenció de dialogar sobre una tercera via. Vol que l’intent sobiranista fracassi i que, des del fracàs, demani àrnica.  Per això, el seu màxim objectiu, en aquests moments, és dividir la societat catalana; a través de tots els mitjans, inclosos els mitjans de comunicació aparentment més seriosos i arrelats a aquest país.

   Però malgrat totes aquestes circumstàncies ens podem mirar el 2014 amb optimisme. Probablement, serà l’any en què, d’una manera o altra, es començarà a trencar l’statu-quo. I
això és una bona noticia; sobretot, és clar, per a tots aquells que pensem l’ordenació jurídica i política sorgida de la reforma del 1977 ha arribat a un carreró sense sortida.

El Punt – Avui, 3 de gener del 2014