El Blog d'Agustí Pons

Vicenç Altaió, la doble dissidència

La doble dissidència de Vicenç Altaió queda clara a Tardes de diumenge, l’últim llibre que ha publicat. Així ens ho fa veure Josep Maria Salava Valldaura en el pròleg: “Altaió ha heretat de l’avantguarda la importància de la transgressió en el pensament i en l‘escriptura. (…) L’art es un sistema dissident de la norma política i desplaça la llengua dins i fora la forma (…) Contra els convencionalismes morals que encarcaren el pensament i l’ús dels idiomes, aquest escriptor entén l’avantguarda com una perenne voluntat de transgressió lingüística”. Aquesta era la revolució que predicaven els surrealistes: estètica i ètica; és a dir, literària i política. I això és el que fa possible que en la trentena d’entrevistes telemàtiques que  Altaió ens presenta aquestes dues transgressions convisquin d’una manera que sembla inevitable. El cas més paradigmàtic podria ser el de Jordi Cuixart, el president de l’Òmnium condemnat per haver organitzat una manifestació pacífica i, un cop realitzada, encoratjar els manifestants a tornar pacíficament a casa. Altaió, acompanyat de Pere Portabella, Esteve Riambau i Jordi Balló, visita Cuixart a la presó de Lledoners  i ell el veu “amb la innocència que li agradava a Miró: amb les mans mullades de terra humida”.  Hermann Bonnin “ho observa tot amb ulls de peix”;  Biel Mesquida “és un Salvat-Papasseit, un seny foll de la nostra santedat”;  Carlos Pazos “relliga la seva condició de l’artista triomfant i de l’artista apartat del triomf sobre la realitat” i en Frederic Amat “carregat de totes les escriptures (de civilitzacions i llengües, de memòria i de ruptures), l’art esdevé poesia de per si”.

         Els grans temes hi son presents. “Morir és deixar d’escriure” escrivia Joan Fuster. Però “la ballarina –diu Altaió en el moment de la mort d’Arnau Puig—havia marxat silenciosament fent puntetes amb els peus”. És clar que  “llegir, mirar ,és parlar amb els objectes dels morts. Mirar és escoltar” i aquí Altaió ha passat un d’aquests diumenges a la tarda amb la mèdium Josefa Tolrà i Joan Brossa, sempre present. En el retrat d’Alfredo Jaar, Altaió  es pregunta si podem fer res per salvar el món  els que no estem per fer culpable l’altre  i ell mateix sembla respondre en dir que “l’art porta molts segles convocant la bellesa lliure i la desesperació al mateix temps”.

         Algunes d’aquestes frases podrien donar peu a assajos més o menys llargs, interessants o lúcids.  Perquè, en el fons, allò que més ens crida l’atenció de Vicenç Altaió és que tot ell, figura i obra, és una literatura; una literatura diríem que autònoma, per no escriure independent, de l’acceptada comunament per part de la crítica i del públic. No és una tradició inventada perquè compta, per exemple, amb els noms de Ramon Llull al començament –i és un començament que poques literatures poden exhibir— i que arriba fins a J.V.Foix i Joan Brossa per parlar de dos poetes que son avantguardistes i clàssics a la vegada.  Louis Aragon va considerar que l’escriptura automàtica, és a dir aquella que s’escriu com si la ma fos una mèdium que no fa sinó transmetre allò que la ment ha intuït o somiat, sense cap obstacle ideològic o formal per entremig, havia estat una de les troballes més revolucionàries dels surrealistes perquè posava la capacitat de creació a l’abast de tots els ciutadans. Només calia  concentrar-se, deixar-se anar i escriure.  “Però si el resultat és una merda –acabava advertint  Aragon— continuarà essent una merda per més automàtic que sigui el mètode d’escriptura que heu utilitzat”. Quan diem que Vicenç Altaió és, tot ell, una literatura volem dir exactament això: que es deixa anar per l’escriptura automàtica però amb uns secrets ressorts –i, naturalment, uns amplíssims coneixements— que li impedeixen caure en la banalitat o en un joc de paraules més o menys enginyós. Els simbolistes van portar la metàfora el més enllà possible però  sense trencar el fil que els unia al punt de partida, a la llengua diguem-ne real. Els surrealistes sí que van trencar aquest fil per intentar explicar amb més sensibilitat les noves realitats ideològiques i socials: del desastre de la Gran Guerra –i Breton no va fer sinó les passes de Tzara–  i l’esvoranc monstruosament inquietant que van dibuixar Freud i la psicoanàlisi.   Altaió ve a ser un post-surrealista  que ja pot no moure’s en cap ortodòxia, tampoc la del surrealisme,  perquè les ortodòxies –ara sí–  han perdut bona part de la seva credibilitat. Això li permet una llibertat conceptual i ideològica molt poc present, encara, en els nostres escriptors. En parlar de l’artista Anna Malagrida escriu Altaió: “El llenguatge i l’art no son mers instruments, son un ésser que pensa”.  Un ésser que pensa. Llegiu Tardes de diumenge hi ho comprovareu.