8
set

Visigots i afrancesats

Reconec que tota simplificació resulta perillosa però llegint la premsa que s’edita a Madrid no puc deixar de pensar que, nosaltres, els catalans, no hi tenim res a fer ni amb els visigots ni amb els afrancesats. Als visigots se’ls veu venir d’una hora lluny: duen espasa i escut i allò que saben és conquerir territori a l’enemic, i expulsar-lo si convé. En tenen molta experiència històrica. Els afrancesats són més sibil•lins. Han llegit Montaigne i reciten Machado i miren Espanya amb un cert aire de superioritat: ells són els europeus, els qui ens salvaran, a nosaltres, els peninsulars, del retard i la barroeria. Els visigots i els afrancesats es disputen la influència sobre el Regne d’Espanya si més no des dels temps de la Revolució Francesa però uns i altres defensen una concepció unitària de l’Estat, on la diferència, en la millor de les conjuntures, és tolerada; no acceptada d’igual a igual. La coincidència en aquesta visió unitària té una base doctrinal i una base econòmica. Espanya és un dels països europeus on menys ha arrelat aquella idea que els filòsofs pragmàtics anglesos van posar en circulació a finals del XVIII: és bo allò que és útil. Aquí ens hem estossinat  per brillantíssims ideals que, al final, no han servit per millorar la vida quotidiana dels ciutadans. I la visió unitària entre visigots i afrancesats també té una base econòmica: l’actual repartiment del pastís va bé per a tothom –és a dir, Euskadi, Andalusia i Madrid– excepte per a Catalunya. La Comunitat Valenciana i les Illes Balears es podrien queixar. Però s’han empassat el caramel de l’anticatalanisme i de la corrupció i els han tingut entretinguts, i esquilats, durant aquests darrers vint anys.

 Els visigots es resisteixen a pactar però quan ho fan, no enganyen. Si s’acorda suprimir els governs civils, l’acord tira endavant; i el mateix, per exemple, pot dir-se del desplegament dels Mossos d’Esquadra; fet, cal recordar-ho, a partir d’una laxa interpretació de la Constitució. És clar que els visigots s’han de veure molt aculats, per pactar, perquè creuen que tot pacte és un deshonor. Amb els afrancesats, però, passa el contrari. Resulta fàcil arribar a determinats pactes però has de vigilar molt perquè, així que et gires d’esquena, aquests pactes  es converteixen en paper mullat. No parlem ja de Zapatero i les seves promeses de respectar allò que aprovés el Parlament de Catalunya. Pensem, per un moment, en la situació del socialisme català. El PSC, en nom del PSOE, va defenestrar el seu màxim líder, Pasqual Maragall, pel fet que proposava un nou encaix de Catalunya amb Espanya; un nou encaix que no implicava la ruptura de l’Estat. Ara, algunes de les mateixes persones que més directament van participar en l’operació de la seva defenestració han assumit el poder al sí del PSC i defensen una tercera via, que és exactament la que ells van ajudar a tombar amb gran entusiasme. I al nou secretari general del PSOE no li pugen els colors a la cara per defensar una reforma constitucional que només té per objectiu guanyar temps com sigui –és a dir, fer-lo perdre al moviment sobiranista–.  (I la presidenta d’Andalussia, màxima estrella del PSOE, així que es reuneixen Rajoy i Mas adverteix que no tolerarà cap mena de pacte bilateral).

En aquests moments, la tercera via no existeix. Molts la voldríem –com ara el president de la patronal catalana i les seves enraonades propostes– però la pugna està entre els qui volen mantenir l’actual statu-quo i els qui creuen que cal trencar-lo si els catalans volem continuar tenint futur com a poble. La idea que Rajoy presentarà alguna mena de proposta a la societat catalana en algun moment del procés  –com acaben de fer els politics anglesos— és una idea falsa. No hi haurà cap proposta, entre altres raons, perquè Rajoy està lligat de mans i peus pel màxim cabdill visigòtic que és el senyor Aznar. Diuen que Rajoy ha dit als seus íntims, en relació a la situació de Catalunya: “si me muevo, me matan”. El “maten” els seus, és clar. L’única cosa que ha fet Rajoy és utilitzar les cloaques de l’Estat contra el procés català. ¿On s’és vist que el dirigent d’un sindicat policial pugui “amenaçar” amb la publicació d’informes no contrastats o llançar acusacions no provades? L’episodi del restaurant La Camarga no fa riure: és una demostració de quina és l’estratègia de Rajoy. Quan ha aconseguit abatre alguna peça de caça major –com ara el president Pujol— l’acarnissament dels visigiots ha fet pujar els colors a la cara d’alguns dels afrancesats que, fins aleshores, els havien seguit el joc. Uns i altres, visigots i afrancesats, coneixen la tradició caïnita del poble català –nyerros i cadells, etcètera– i l’única cosa que esperen és la nostra desunió. Per això, ara més que mai, el dia 11 de setembre hem d’omplir el carrers; i l’endemà demanar unitat als líders politics i socials que amb tant d’esforç i, de moment, amb tant encert en les qüestions bàsiques, ens estan dirigint.