Salvador Saura, Xavier Franquesa i el minimalisme
Salvador Saura té tres anys menys que jo i, tanmateix, en un moment donat de la meva vida, va ser, per a mi, un mestre, si per mestre entenem una persona que et transmet un conjunt d’informacions i de reflexions que et permeten tenir una visió més completa, i per tant més real, de les coses de l’art i la vida. En aquell redacció del Noticiero de principis dels setanta Salvador Saura anava vestit d’Andy Wharol, amb una cabellera fins a l’inici de l’esquena, subjecta per una cinta que li envoltava el cap. O així l’he recordat durant molts anys, tot i que en el moment d’escriure aquest article no he trobat a la Xarxa cap fotografia de Wharol vestit d’aquesta manera. Alt i prim, amb la veu greu i el gest voluntàriament auster, en Saura semblava anar per la vida amb una seguretat, i uns coneixements, impropis dels seus vint anys.
Ell i en Ramon Torrente havien entrat al Noticiero per exercir de compaginadors sota la tutela de Joan Hernández Pijoan, secretari de redacció i fill del director del diari. Saura anava per a pintor i havia aconseguit un cert grau de familiaritat amb Antoni Tàpies, el gurú més influent, que el rebia al seu estudi per parlar de pintura i llibres. Jo, en aquells anys, escrivia poesia i en concret un llibre meu està força influït per les idees que ell m’explicava: “Des del balcó/veig/el Tagamanent./Dalt de la carena/hi ha neu/roja”. “Neu roja”: una expressió minimalista que dona peu –o vol donar peu– a una nova realitat. En les seves obres, Saura portava aquesta obsessió pel minimalisme a un punt on la pintura, pròpiament dita, desapareixia per concentrar-se en una reflexió sobre l’espai. Qui ho vulgui entendre millor que visiti l’exposició “Experimentacions minimalistes, 1968-1973” que acull obres de Xavier Franquesa i Salvador Saura i que es podrà veure a l’Espai Tecla Sala de l’Hospitalet fins a finals de maig.
L’exposició resulta fascinant per dos motius. En primer lloc, per la singularitat de les obres que exposa, sobretot perquè aquest art minimalista va ser també, si més no entre nosaltres, un art efímer en el temps i per tant tenim poques ocasions de recordar-lo. Ja no es tracta de re-presentar res, ni tan sols allò que no veiem perquè forma part de l’esperit, sinó d’experimentar amb la màxima simplicitat possible, i amb la màxima audàcia, sobre l’espai en blanc del quadre. L’ambició és molt alta perquè es tracta de “la dissolució de les fronteres entre els diferents mitjans artístics” més enllà fins i tot del sincretisme pràcticament absolut al qual havia arribat Malèvitx.
En segon lloc, aquesta exposició és una mostra més de l’extraordinària efervescència creativa d’aquells anys. No és casualitat que Saura esmenti, entre les influències rebudes, les de l’arquitectura japonesa, els jardins de pedra del budisme zen i els noms de Mies van de Rohe, Oteiza, Mondrian i, naturalment, el mateix Malèvitx. En aquest sentit és una llàstima que no s’hagi editat un catàleg que deixi constància no efímera de l’exposició i dels moviments artístics que l’envolten. En canvi gràcies a l’exposició Desacuerdos que el Macba va presentar el 2005 podem tenir una informació molt detallada dels Encuentros de Pamplona celebrats el 1972. Va ser un intent ambiciós de reunir en unes jornades bona part de la dissidència artística de l’Espanya d’aquells anys. Saura i Franquesa hi van ser presents com a participants; jo també, com a espectador. Van resultar ser unes jornades irrepetibles tant pel que tenien de provocació al franquisme com perquè l’any següent ETA va dur a terme la infeliç idea de segrestar Félix Duarte, el constructor navarrès que pagava la festa (i que va ser alliberat després d’abonar 50 milions de pessetes). Si abans he parlat d’Andy Warhol ara ho hauré de fer del músic John Cage, una de les estrelles d’aquell esdeveniment. Tot allò no era una alenada d’aire fresc; era un autèntic tsunami cultural, i jo hi accedia gràcies a les informacions d’en Saura.
L’any 1976 Salvador Saura i Ramon Torrente van fundar un estudi de disseny que l’any 1980 donaria pas a les Edicions de l’Eixample. Sol solet, La nit dels Comediants, Carmen o Transnarcís son alguns dels llibres elaborats per ells i que constitueixen autèntiques obres d’art. Considerats, amb tota la raó, dos dels millors dissenyadors europeus potser no han tingut el reconeixement que mereixien. En tot cas, l’exposició a l’espai Tecla Sala és una bona ocasió per saber com va començar la lenta maduració d’una obra singular i sòlida d’aquelles que ens fan creure, ni que sigui per unes hores, que som un país de primera.
"Amo les faules del filòsofs;